La política educativa de l’ajuntament de Barcelona en la primera legislatura republicana (1931‐1934): una eina de cohesió identitària, per Pau Vinyes i Roig

Pau Vinyes i Roig, historiador.

La instauració de la Segona República a Catalunya comporta en l'àmbit de l'ensenyament una gran millora en el desenvolupament humà i educatiu de l'infant. Des de l'Ajuntament de Barcelona es recupera la feina realitzada pel Patronat Escolar de la Mancomunitat de Catalunya fins a la seva dissolució durant la dictadura de Primo de Rivera. Per al nou ajuntament democràtic, amb majoria de regidors d'Esquerra Republicana de Catalunya, l'educació era l'eix vertebrador del país. La gratuïtat, la laïcitat, l'accés i la catalanitat eren eixos que calia enfortir i, en alguns casos, posar en marxa per a aconseguir una educació a l'abast de tothom i de màxima qualitat. Un dels temes bàsics per a la nova política educativa de la República era la dignificació del mestre així com la formació de nous ciutadans compromesos amb els valors republicans i amb Catalunya. La llengua catalana esdevenia una eina educativa útil, elevant el seu prestigi acadèmic. Per al líder de la Unió Socialista de Catalunya, Rafael Campalans: “La cultura és el fonament bàsic dels drets de la col·lectivitat”. Recuperar aquests valors democràtics va significar recuperar la dignitat identitària catalana.

La  política educativa a l'Ajuntament de Barcelona

La proclamació de la República, el 14 d'abril de 1931, suposa un gran avenç democràtic. Es desenvoluparen polítiques socials i culturals de primer ordre. L'Ajuntament de Barcelona, fruit de les eleccions del 12 d'abril de 1931, amb una clara majoria d'Esquerra Republicana de Catalunya, es proposà tot un seguit de reformes i projectes polítics. Capitanejat pel metge Jaume Aiguader, com alcalde, l'activitat municipalista es desenvolupà en un encadenament de llums i ombres, derivada del context polític i econòmic de l'època. Tot i això, sobresortiren accions de govern que suposaren un pas endavant en l'aprofundiment democràtic. Un bon exemple és la feina duta a terme en matèria escolar. En l'àrea de la cultura i de l'educació és on l'Ajuntament republicà va deixar una de les millors herències. Aquesta herència tenia un reforç en la dinàmica governativa de la Generalitat de Catalunya. Ambdues institucions van assolir quotes importants en aquests terrenys: la cultura i l'educació. Es refeia un pont entre la Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat, escapçat per la Dictadura del General Primo de Rivera i les dictablandes del General Berenguer i l'Almirall Aznar (1923‐1931).

Inauguració de l'escola municipal Ignasi Iglésias -situada a la masia de les Carasses de Sant Andreu de Palomar- pel president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macia el 17 de novembre de 1931. Josep Maria Sagarra i Plana / ANC.

El dèficit en places escolars era un dels greus problemes que arrossegava la ciutat de Barcelona des de feia dècades. A primers de 1931 hi havia entre 40.000 i 50.000 nens i nenes sense escolaritzar. Dels escolaritzats, n'hi havia uns 60.000 en escoles privades, la majoria d'elles religioses. Per a ERC, l'educació era l'eix vertebrador del país. La gratuïtat, la laïcitat, l'accés i la catalanitat eren eixos que calia enfortir i en alguns casos, posar en marxa per aconseguir una educació a l'abast de tothom i, de màxima qualitat. També calia reforçar el paper del mestre i el seu prestigi social davant de la societat: la dignitat de la professió. Dignitat que la Mancomunitat de Catalunya havia cuidat i que la dictadura de Primo de Rivera havia esborrat del mapa. Calia sumar esforços per a fer de l'ensenyament obligatori una eina de futur, donat que d'aquesta acció en depenia la formació de persones adultes amb valors cívics. La formació de ciutadans compromesos amb el país, amb tot allò que significaven els valors republicans. Per al líder de la Unió Socialista de Catalunya, Rafael Campalans: “ La cultura és el fonament bàsic dels drets d'una col·lectivitat”.

Calia bastir el país de futurs homes i dones que reforcessin els valors republicans en les activitats quotidianes del dia a dia i, per descomptat, en les accions polítiques a realitzar.

Joaquim Ventalló i Vergés, regidor de cultura de l'Ajuntament de Barcelona en la primera legislatura republicana (1931‐1934), ens descriu perfectament, i de forma prou resumida, el balanç de l'obra republicana en matèria escolar en el seu llibre Les escoles populars ahir i avui (Ventalló, 1968):

Quan el 14 d'abril de 1931 fou proclamada la República, l'empenta que es donà a l'activitat cultural per part de l'Ajuntament de Barcelona fou, com ja se sap, fecunda. Encara no havia passat un any, que a la Gaseta Municipal (del primer de febrer de 1932) es podia presentar un balanç de l'obra feta, en el qual s'esmentaven les Escoles Municipals en funcionament, que aplegaven, pel que feia a l'Escola Mar, 125 nens i 125 nenes; l'Escola a ple aire, de Montjuïc, amb el mateix nombre d'alumnes, l'Escola a ple aire, del Parc del Guinardó, 50 pàrvuls, nens i nenes, i 125 d'ensenyament primari, i l'Escola Ignasi Iglésias, de Sant Andreu, al passeig Torras i Bages, acabada d'inaugurar, 400 escolars entre nens i nenes. A més a més, l'Escola Lluïsa Cura, a la Ronda de Sant Antoni, d'aprenentatge i complementària d'oficis de la dona, amb classe normal diürna d'ensenyament primari i de pre‐aprenentatge; nocturna, complementària d'oficis, i dominical , per a les noies a les quals els era impossible d'assistir-hi els dies feiners. Hi havia, a més a més, com s'ha dit, les dues Escoles Montessori, per a pàrvuls, del carrer d'Ataülf i del carrer d'Aribau, que s'estaven ampliant.

Segueix fent balanç en Joaquim Ventalló de la seva tasca com a regidor de Cultura – aleshores educació estava dins de l'àrea de Cultura (Ventalló, 1968):

Amb aquests Grups escolars, la ciutat havia emprès l'obra d'estructuració de l'ensenyament a Barcelona, feina que havia de ser duta a terme amb la col·laboració de l'Estat, amb facultats per adaptar‐la al nostre esperit i a les característiques dels llocs on les escoles estiguessin instal·lades, amb dret a intervenir – l'Ajuntament‐ en l'elecció i en el canvi de professors, a redactar el reglament que havia de regular‐les, i a proposar les reformes d'organització que cregués oportunes; en resum, a intervenir directament en l'ensenyament a Barcelona. << Així, doncs – deia la Gaseta municipal en exposar l'obra que s'estava fent‐, l'Ajuntament de Barcelona no ha donat simplement a la ciutat uns bells edificis amb tots els avantatges i condicions requerides per la higiene escolar i la pedagogia, sinó que ha obert una nova era per a la formació espiritual dels futurs barcelonins.

Tota aquesta tasca no es pogué dur a terme sense la col·laboració dels mestres que l'havien de fer possible. Ventalló ho resumeix prou bé (Ventalló, 1968):

Si s'havia pogut fer això – referint‐se a la tasca educativa‐ és perquè havia pogut comptar amb un estol de mestres i mestresses que estimaven la ciutat i els nens per damunt de tot, que sentien l'esperit de llur funció, que no s'havien sentit mai buròcrates de l'ensenyament, als quals els era desconegut aquest vocabulari tan corrent que sol ser l'única conversa normal d'alguns: l'escalafó, el pressupost, els ascensos, les gratificacions, els triennis, els pluses de antigüedad, i altres expressions que, tot i ésser temes candents i de primer pla, es troben – quan no se sap parlar de res més‐ a l'antítesi de tota vocació educativa.

Tota aquesta feina és pogué dur a terme gràcies al Patronat Escolar que depenia de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona. La direcció de la Comissió de Cultura anava a càrrec de Joaquim Ventalló, en tant que regidor de Cultura. Aquesta Comissió estava connectada amb la conselleria de Cultura de la Generalitat, presidida aquesta per Ventura Gassol. La Comissió de Cultura fou implantada el 1916 en ple naixement de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta promogué la inauguració de diversos centres escolars, inaugurats entre el 1916 i el 1931, i en molts casos gràcies a les donacions econòmiques i d'edificis de particulars. Donacions que en la majoria de casos, comportaven que les noves escoles portessin el nom de qui havia fet la donació – per exemple l'escola Casas, a Sant Martí de Provençals‐. El Patronat Escolar, que havia obtingut un bon prestigi en l'època de la Mancomunitat i de la República en recollia l'herència i la potenciava amb la construcció de noves escoles.

Escola bressol Mar, situada al carrer de Castellbell de Sant Andreu de Palomar. Fou la primera escola bressol municipal de Barcelona. Inaugurada el 16 d'abril de 1934. Estorch / AFB.

El Patronat Escolar fou creat el 19 de febrer de 1922 sota la batuta del pedagog Manuel Ainaud. La Dictadura el dissolgué el 1924 i es restablí en l'època de la Dictablanda, el 30 de setembre de 1930. Dependent de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, el Patronat Escolar reglamentava i gestionava el funcionament de les escoles públiques de la ciutat que depenien del consistori barceloní. Eren membres nats del Patronat Escolar, l'alcalde de Barcelona, els vocals i els assessors tècnics de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament, l'Inspector en cap de Primer Ensenyament de Barcelona, els professors de les Normals de Mestres i els directors dels grups escolars, aquests darrers amb veu però sense vot. Nomenava les mestres i els professors de les escoles del Grup i això feia que des de l'Ajuntament es vetllés per la catalanització, la laïcitat i la qualitat educativa de les escoles públiques. Els mestres havien de superar un concurs públic per obtenir plaça com a docents.

Ramon Alquézar a L'Ajuntament de Barcelona en el marc del Front d'Esquerres analitza la feina dels responsables de la Comissió de Cultura per a resoldre el problema de la manca de places escolars a la ciutat (Alquezar, 1986):

...la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, primer presidida per Joan Casanovas i després, quan aquest passà a presidir la d'Hisenda el juny de 1931, per Joaquim Ventalló, es disposa amb convicció a resoldre aquest problema – la manca de places escolars. Precisament, la tasca de la Comissió de Cultura pel que fa referència a les habilitacions escolars fou de les coses més destacables de l'administració del doctor Aiguader. La penúria econòmica impedí la construcció d'edificis de nova planta (d'altra banda el problema era tan peremptori que no es podia esperar que els blocs fossin construïts), però en canvi , el primer Ajuntament republicà demostrà una inqüestionable energia i imaginació en l'adaptació d'edificis com a centres escolars, tant per mitjà de la compra com per mitjà del lloguer dels esmentats espais arquitectònics i locals. Es pal∙lià el dèficit amb aquesta política d'adaptacions d'immobles, les més importants de les quals foren la conversió en centres escolars dels edificis comissats als jesuïtes el 1932 .

Una de les tasques heretades de la Mancomunitat de Catalunya són les Colònies de Mar o Escolars, les quals l'Ajuntament republicà reforça i amplià. Colònies dedicades a infants que patien malalties respiratòries o bé mancats de recursos econòmics, aquestes activitats permetien que els nens i les nenes poguessin gaudir d'una bona estada tot recuperant-se i alimentant-se de forma adequada i responsable. En aquest camp cal destacar la gran obra realitzada pel pedagog Artur Martorell. Sense la seva immensa tasca i el recolzament de tot un equip pedagògic, les Colònies de Mar o Escolars haguessin estat una realitat morta. Són ells els que renoven la pedagogia escolar i donen sentit a l'educació en el lleure. Sense aquestes primerenques estades d'infants fora de Barcelona no entendríem el que avui dia signifiquen les activitats d'estiu. Aquest precedent és el cabdell del fil que s'ha anat desfilant al llarg dels anys en el camp de l'educació no docent: una espurna que ha donat molt bona llavor.

A Les escoles populars d'ahir i avui en Ventalló (1968) ens descriu la feina feta per la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona en aquesta matèria:

Seguint l'orientació donada els anys 1922 i 1923, la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona volgué que les Colònies de l'any 1931, a l'adveniment de la República, al costat del seu caràcter d'institucions per la millora física dels nens, tinguessin aquell fons educatiu i social ben assenyalat del qual ja hem parlat, de manera que els grans avantatges que per a la formació espiritual dels menuts brinda la vida en plena natura, en un ambient nou, i la reglamentació ordenada compatible amb l'ambient familiar que ha de respirar una colònia, no fossin desaprofitats, ans utilitzats fins a treure'n el màxim rendiment.

L'any 1931 gaudiren del règim de colònies 3.283 escolars, 1.715 nois i 1.568 noies, distribuïts en 6 colònies de mar, 4 en règim semi marítim, 5 d'interior i 15 de muntanya. En total 30 colònies repartides per tot el territori català. La Comissió de Cultura establí amb les colònies un bon exemple de formació educativa que fou seguit per altres institucions i administracions de l'època. El franquisme esborrà aquesta majestuosa tasca i en prohibí la seva realització per part de l'Ajuntament. A partir de l'any 1940 cap dels ajuntaments ni de les diputacions de l'Estat no pogué organitzar colònies ni activitats d'estiu. El Frente de Juventudes esdevenia l'òrgan oficial capacitat per a realitzar‐les. Sortosament, amb l'arribada de la democràcia, les coses tornaren al seu lloc, i el buit deixat per l'Ajuntament de Barcelona fou recollit amb excels per entitats i associacions privades i religioses que saberen omplir aquest bagatge de nou.

Els nous centres escolars impulsats per l'Ajuntament de Barcelona disposaran de biblioteques, d'aules espaioses, de bon material per als alumnes, de patis assolellats i grans on, seguint la trajectòria iniciada el 1910, s'impartiran les classes en un clima de llibertat i de respecte envers l'infant. Entre el 1931 i 1932, Joaquim Ventalló serà el president de la Comissió de Cultura, des d'on engegarà una gran feina de qualitat i en quantitat en una ciutat mancada de suport a la cultura i a l'educació, i enfosquida pels anys de la dictadura i amb necessitats de fer brollar de nou amb entusiasme l'obra duta a terme per la Mancomunitat de Catalunya. La creació de la colònia permanent de Berga, on hi anaven els nens i les nenes de Barcelona des de principis d'octubre fins a les darreries de juny -uns 300 aproximadament‐, va ser un gran encert que la Guerra Civil i el franquisme van avortar. L'edifici on s'allotjava la colònia de Berga fou aprofitat d'uns dels pavellons de l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1929, concretament del Pavelló de Suècia. Després de la desfeta de la República, l'edifici fou destinat a caserna militar. Anys després, en plena transició democràtica, en Ventalló seria un dels impulsors de la recuperació de l'edifici per a usos educatius. La idea que els infants barcelonins poguessin conèixer racons del territori català s'estengué amb les ja esmentades colònies escolars i de mar.

La identitat de l'escola republicana

Com ja hem expressat anteriorment la política educativa del nou govern municipal s'encarrilava vers una educació laica, pública i catalana. És en aquest context on es notà el canvi més profund. L'Ajuntament republicà recuperava l'esperit de la Mancomunitat Catalunya, a través del Patronat Escolar, però anava més enllà, afegint la laïcitat en l'ensenyament obligatori. En el desig de dotar l'escola d'un projecte laic és on els republicans van topar amb els regidors de la Lliga Regionalista – el 1933 esdevindrà Lliga Catalana-. Les divergències foren fortes i notables. Segons Cèlia Cañellas i Rosa Toran(1982) :

Les divergències entre l'Esquerra i la Lliga no eren pas només temàtiques sinó, sobretot, ideològiques. L'adhesió al principi de la llibertat d'ensenyament entesa com a defensa de la iniciativa privada i al principi de confessionalitat escolar per part de la Lliga l'enfrontaren a la línia menada pels republicans, basada en l'ideari d'una escola estatal única i laica.

El nou règim republicà català tenia davant seu una missió important: catalanitzar l'escola. L'herència rebuda de la dictadura havia deixat un estol de greuges i mancances en aquest sentit. Les esmentades Rosa Toran i Cèlia Cañellas (1982),  comenten:

La complexa realitat social de la Catalunya republicana obligà a remodelar la funció escolar, que ja no podia limitar-se a ser merament educativa en l'estricte sentit acadèmic, ni catalanitzadora de l'estricte sentit de propaganda política, sinó que, per a Macià i altres homes d'esquerra, passava a ser una eina de conciliació de les classes socials, un instrument per a aconseguir una col·lectivitat més igualitària, on els immigrants havien d'integrar-se i havien de senti-se plenament catalans.

Tanmateix, l'Ajuntament de Barcelona troba en l'article 50 de la nova Constitució espanyola una sèrie de dificultats per a poder dur a la pràctica la catalanització de l'escola. En el seu article 50 exposava:

Las regiones autónomas podrán organitzar la enseñanza en sus lenguas respectivas, de acuerdo con las facultades que se conceden en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usarà tambén como instrumento de enseñanza en todos los centros de enseñanza primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República. El Estado ejercerá la suprema inspección en todo el territorio nacional para asegurar el cumplimiento de las disposiciones contenidas en este articulo....

L'Estat controla i legisla en matèria educativa. Subordinació econòmica i fiscal total al govern de la República. L'Estatut d'Autonomia de Núria, en matèria educativa, quedava en segon terme i supeditat a les directrius de l'Estat. Malgrat tot, l'acció de govern d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona pogué tirar endavant les polítiques educatives. A voltes amb la col·laboració dels lerrouxistes del PRR oposats, aquests, a la Lliga en matèria religiosa i en continguts pedagògics educatius.

L'instrument principal de l'obra del Govern de la Generalitat de Catalunya era la catalanització de l'escola. Era un fet que anava lligat obligatòriament a la tasca social de l'educació. Marcel∙lí Domingo, com a ministre d'Educació del Govern de la República, redacta el Decret de la Llengua. Per Toran i Cañellas (7): “(El Decret de la Llengua) ...no satisfeia plenament les aspiracions del catalanisme, si que fou l'eina indispensable, des dels primers dies republicans, per a portar a terme la catalanització escolar”

La Generalitat, l'agost de 1932, creava l'Escola Normal, a través de la qual s'organitzava el Comitè de la Llengua de la Generalitat. Aquest organisme públic potenciava tot tipus de mitjans per al desenvolupament de l'obra catalanitzadora, de la qual l'Ajuntament de Barcelona se'n beneficia en poder disposar d'un equip de mestres i professors que la desenvolupen.

Primer equip de mestres de l'escola municipal Ignasi Iglésias. La República va dignificar i reconèixer la feina pedagògica dels mestres. Autor desconegut / Arxiu CEII.

En aquest nou marc de llibertat, la Generalitat organitza les Escoles d'Estiu, des del mateix estiu del 1931, on la formació dels professionals de l'educació adquiria un reforçament en la seva tasca educativa. Les noves polítiques educatives -sobretot pel que fa a la catalanització de l'escola‐ tingué un ampli suport per part de l'equip docent. Només un petit grup de professionals vinculats a l'esfera espanyolista en foren contraris. Per  a les historiadores tot just més amunt esmentades (Cañellas i Toran, 1982): “El Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona, únicament en aquesta ciutat, es manifestava com l'organisme realment decidit i capacitat per a empènyer la difícil tasca d'escolarització total i de renovació escolar catalanitzadora”.

Consideracions finals

L'obra de govern de l'Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura de la Segona República en matèria educativa, l'hem de situar en el context històric de l'època. Cal remarcar que no es partia de zero, donat que el tall que suposa la Dictadura no comporta un trencament total del llegat del Patronat Escolar que impulsa la Mancomunitat de Catalunya. Tot i això, calgué refer de nou aquest llegat per tal de dur-lo a la pràctica. El nou marc republicà comporta millores en les polítiques educatives, i l'Ajuntament de Barcelona no en resulta aliè. Tanmateix, la política educativa que desenvolupa el consistori republicà no fou exempta de confrontació amb les forces opositores municipals. Per una banda topa amb la Lliga per la proposta laica i pública de l'ensenyament i per l'altra amb els radicals de Lerroux per la catalanització de l'escola. Malgrat aquests entrebancs l'obra de govern de l'ajuntament barceloní l'hem de qualificar de novedosa. L'escolarització de nous infants -sobretot de la perifèria del centre urbà‐ va ser un element d'una gran importància. Però al mateix temps aquesta escolarització, en alguns casos, comporta la catalanització d'aquesta urb.

La formació de l'equip docent amb l'Escola Normal de la Generalitat i les escoles d'estiu significa el reforç en el desenvolupament de la política educativa promoguda per la nova Generalitat republicana. La tasca de la Comissió de Cultura i el recuperat Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona reforcen la cohesió en el desenvolupament d'aquestes polítiques. L'obra en polítiques d'educació és on l'Ajuntament de Barcelona sobresurt, i el seu llegat és fa més notable.

Referències