Catxipanda, Diari no diari d'Història
https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2019/05/22/lerroux-el-seu-temps-i-els-nostres-per-julia-costa/
Export date: Sat Jun 22 18:40:37 2024 / +0000 GMT

Lerroux, el seu temps i els nostres, per Júlia Costa




Júlia Costa, mestra, humanista i escriptora.


Fa pocs anys va ser enderrocat, al meu barri, el Poble-sec, un edifici rònec, un garatge atrotinat que formava part del paisatge urbà. S'hi han construït pisos de luxe, a uns preus exagerats. Al mateix temps, gent de CERHISEC, el grup d'història local d'aquest mateix barri, estava fent una recerca d'imatges per a una publicació dedicada a la memòria gràfica i  sentimental de pobles i barris. En aquesta recerca es van recuperar imatges de trobades i celebracions diverses realitzades en aquell indret, abans de la Guerra Civil, ja que havia estat la seu de l'Ateneu Republicà Radical, el centre lerrouxista del barri. Les fotografies podien pertànyer a qualsevol entitat, fins i tot catalanista, car les quatre barres hi són ben presents, mentre la fotografia d'aquell líder populista i singular, presideix el conjunt i les diferents celebracions.




Fotografia de Júlia Costa


Tot plegat va fer que es desvetllés el meu interès per aquell polític i el seu temps. En el meu imaginari infantil Lerroux era un personatge pintoresc, oblidable, corrupte, anticatalà i menjacapellans, que la gent gran de la meva infantesa evocava amb menyspreu. I segurament va ser això i moltes coses més, però la trajectòria de Lerroux és molt llarga i passa per un munt d'estadis i situacions, més enllà del tòpic. La generació dels meus pares, la que va néixer al volt dels anys vint del segle passat, no havia viscut el temps d'esplendor del polític, la primera dècada del segle XX, quan es va encunyar allò d'Emperador del Paralelo, del Paral·lel d'aleshores, sovint mitificat i molt llunyà en el temps. Havien conegut ja el Lerroux de dretes, el corrupte sense excuses, aquell que va voler festejar Franco i va acabar morint a Madrid, vell i benestant, relativament oblidat i reconciliat amb l'església, l'any 1949. A la primera pàgina de La Vanguardia es va publicar, amb motiu del seu traspàs, un article lloant-lo, escrit pel Conde de Romanones, i sembla que al seu enterrament hi van anar molts monàrquics i liberals, nostàlgics i reconvertits en franquistes.



L'interès i la curiositat sobre Lerroux i el lerrouxisme s'ha incrementat en aquests darrers anys, car els termes lerrouxisme -com maquiavel·lisme- funcionen per ells mateixos, més enllà de les persones que els van generar. S'han comparat amb Lerroux líders actuals, de forma anacrònica i sense aprofundir en la comparació, i entorn del polític es mantenen tòpics diversos i es repeteixen anècdotes sucoses que tenen una part de llegenda i una altra de realitat. Paradoxalment, la dreta l'ha volgut reivindicar en més d'una ocasió. La fundació FAES ha propiciat l'edició d'una nova biografia del personatge, obra de l'historiador Roberto Villa, que no he llegit, i el senyor Aznar ha escrit alguna estranya lloança de Lerroux, incidint en els aspectes que li abelleixen i convenen, és clar, i bandejant els més incòmodes, com ara la corrupció o l'anticlericalisme visceral. Cosa que ni tan sols Franco, que el va mantenir controlat i a distància, no va gosar fer.


Diuen que el final feliç de les pel·lícules depèn del moment en el qual acaba la història. Lerroux, home del segle XIX,  podia haver mort més jove, fins i tot  de forma violenta, els dos bàndols de la Guerra Civil possiblement el tenien en el punt de mira, i avui el recordaríem d'una altra manera. Va tenir la xamba, a vegades propiciada per una prudència oportunista important i una xarxa de coneixences i relacions diverses, a més d'alguns incondicionals incombustibles, de viure molts anys i morir de vell. Va tenir temps per a fer-ne de tots colors i, fins i tot, per a reinventar-se. Paga la pena, avui, revisar la seva biografia i la de la gent que el va envoltar, seguir o combatre. Uns temps, els seus, sobre els quals encara hi ha molts aspectes emboirats i poc coneguts.


Lerroux, periodista


Alejandro Lerroux va néixer a un poble de Còrdova, La Rambla, l'any 1864, però va residir en diferents llocs d'Espanya, a causa de la feina del seu pare, veterinari militar. Va tenir molts germans i la família posava a tota la seva descendència noms que començaven amb la lletra ‘A'. Molts aspectes de la seva infantesa i joventut ens donarien algunes claus psicològiques sobre el seu tarannà. Va idealitzar la seva biografia en escrits personals però el cert és que el pare era força violent, que la nineta dels ulls de la mare era el germà gran, que ell no va ser excessivament estimat i que alguns germans van morir de forma prematura, un dels quals en un tràgic accident domèstic que manifesta poca cura. A la família hi havia un parell de germanes, però Lerroux gairebé ni les menciona.


I és que el tema de les dones, en la trajectòria i escrits de Lerroux, és digne d'estudi. Les referències a la seva mare, en els escrits, són lloances breus i escadusseres. De la seva dona, Teresa, no en sabem pràcticament res, tot i que l'acompanyava en moltes ocasions. Tant és així que gairebé no se'n troben fotografies. Les seus radicals comptaven amb dones, devotes del polític i els seus discursos, però sempre en llocs secundaris i sense rellevància. Després de la Setmana Tràgica, en la qual van sortir al carrer moltes dones properes a la ideologia incendiària de Lerroux, se'ls va reduir molt el paper representatiu que havien anat assolint. Les crides a les violacions de monges innocents van més aviat en la línia de reforçar una de les virtuts més evocades pel personatge: la virilitat.


Durant els seus anys joves Lerroux es va iniciar en la maçoneria, sense que hi tingués cap càrrec rellevant ni significatiu. Va fer un munt de feines diverses per guanyar-se la vida, va intentar ser militar però era indisciplinat i va tenir problemes. I, a més a més, aquell germà gran, el preferit de la mare, que s'havia casat amb una noia rica, li havia de lliurar uns diners per a fer estudis militars a Toledo i es va jugar els diners en una timba.


Des de ben jove Lerroux va militar en partits republicans, seguint a Ruiz Zorrilla, un personatge interessant i avui poc conegut, líder històric dels republicans, exiliat i respectat. Cal pensar que els partits no eren el que són avui. Com tampoc no ho eren els diaris, en els quals va començar a treballar Lerroux com a periodista. La premsa era molt diversa, sovint sortien noves capçaleres i, en certa manera, salvant les distàncies, es podria comparar a algunes xarxes socials actuals, tothom hi podia escriure i manifestar allò que li semblava, uns es copiaven dels altres i es troben escrits de l'època que en critiquen el poder de convocatòria i el crèdit que s'atorga als periodistes espontanis i sense cap mena de preparació. A banda de tot això  una gran majoria de la premsa vivia de suborns diversos, per part dels polítics de torn. Les falsedats, els insults, les tergiversacions i la manca d'ètica professional era els aspectes més habituals.


Lerroux va poder desenvolupar en el diari El País, a Madrid, diari que no tenia res a veure amb l'actual, sinó que era l'òrgan oficial de Ruiz Zorrilla, el seu estil populista i agressiu. Va intervenir en molts duels, a espasa i pistola, un aspecte que s'ha remarcat sovint. El duel d'honor va ser, durant anys, una activitat habitual entre els homes, que es pot rastrejar a la premsa i a la literatura, i no era pas un fet espanyol sinó que se'n poden trobar exemples a França i d'altres terres europees, una mena de moda que no provenia del passat remot sinó del segle XVIII, a tot estirar.


Era una mostra d'allò que tant agradava a Lerroux, de virilitat.  Un dels seus insults preferits seria adjudicar a algun adversari la manca d'atributs masculins o titllar-lo, directament, d'efeminat. La majoria de duels no acabaven malament sinó, a tot estirar, amb alguna ferida, tot i que, de tant en tant, podem trobar víctimes mortals o ferits greus. El tema dels duels va donar prestigi a Lerroux i va afavorir la seva carrera de periodista. Lerroux va abandonar El País i va fundar un nou diari, El Progreso, emportant-se amb ell molts redactors. La seva activitat periodística li va comportar problemes amb la justícia, i va arribar a passar nou mesos a la presó. Tenia moltes condemnes acumulades però la situació política, inestable i sovint caòtica, propiciava freqüents indults.



Mentrestant, a Barcelona, el Procés de Montjuïc, a causa de l'esclat de la bomba de Canvis Nous, durant la processó del Corpus, havia generat una repressió massiva, absurda, injusta, desproporcionada i terrible, i molta gent va patir tortures execrables, a banda de què, com passaria amb el tema de la Setmana Tràgica, es van dictar unes sentències de mort absolutament arbitràries a base de confessions forçades. Gent de Catalunya, entre la qual un jove Federico Urales, el pare de Federica Montseny, van saber que a Madrid hi havia un jove i coratjós periodista que potser entomaria la causa dels empresonats. Lerroux va fer seva aquella causa, i cal remarcar això, en favor seu, ja que la premsa espanyola més aviat silenciava els fets o donava suport a la repressió, i aconseguir endegar campanyes de premsa diverses sobre la qüestió. Això va fer que se'l conegués i valorés en aquella Barcelona complicada, miserable i amb unes diferències socials i econòmiques que avui no ens podem ni tan sols imaginar.


L'Emperador del Paralelo


Lerroux seria escollit diputat a les eleccions de 1901, i tornaria a accedir a l'ascó en els anys 1903 i 1905.  Va dirigir el diari La Publicidad, va fundar la Unión Republicana, al costat d'un altre històric molt respectat, Nicolás Salmerón. La seva política obrerista va portar-lo a crear una Casa del Pueblo, un model importat de Bèlgica. Per tota la ciutat i per algunes localitats amb component obrer es van obrir centres republicans d'aquest estil, que sovint generaven escoles, centres sanitaris i cooperatives de consum, en el context d'una societat a la qual els poders no donaven cap mena de suport. En aquests centres, en aquell moment, la majoria de la gent era catalana, un vuitanta per cent més o menys, en contra del tòpic vigent, ja que la immigració de la resta de l'estat espanyol resultava, encara, molt limitada. Lerroux aconseguiria unir persones que se sentien marginades pel sistema, desenganyades dels polítics, explotades per les patronals, sense possibilitats d'accedir a l'educació, més enllà de l'assistència clientelista que monopolitzava l'església, i sense expectatives de promoció social. Va ser al lloc adient en el moment oportú i, oportunista com era,  el va saber aprofitar.


Els seus discursos anticlericals eren exaltats i hiperbòlics, com allò tan repetit de la necessitat de cremar convents i arxius i elevar les novícies a la categoria de mares. Totes aquelles proclames, a més d'un munt d'obres de teatre popular o de narrativa que explicaven fets terribles i llegendaris esdevinguts en la foscor dels convents, van fer forat i van desviar vers els sectors religiosos les ires populars, cosa que explica, en part, el tema de la Setmana Tràgica,  malgrat que algunes veus més assenyades i poc escoltades es dirigien vers el militarisme i el capitalisme, com a responsables directes de l'estat de coses.




 

Lerroux potser era ja anticatalanista d'origen però aquell anticatalanisme primigeni anava més aviat lligat a postures vagament internacionalistes, compartides per persones com Ferrer y Guardia o fins i tot Teresa Claramunt, i d'altres líders obrers. El catalanisme i el seu rebuig s'havien desenvolupat a partir de la pèrdua de les darreres colònies, per diversos motius. Molts capitals catalans havien tingut interessos a Cuba i Filipines però les coses havien canviat força. Els sectors catalanistes estaven lligats en aquell moment a les classes benestants, elitistes, i a patronals paternalistes i explotadores. Hi havia fins i tot gent inquieta i amb preocupacions socials, en aquells sectors privilegiats, però era poca, inoperant, i sovint amb idees moralistes i carrinclones.


Lerroux i els seus seguidors incrementarien els insults arrauxats vers el catalanisme, amb més o menys intensitat, segons les circumstàncies, i el seu objecte ja no seria, tan sols, la gent burgesa de la Lliga, sobretot des del moment en el qual es va forjar la coalició transversal Solidaritat Catalana, que el polític rebutjaria i que generaria atacs dels radicals, en moltes ocasions violents, contra la gent i les seus de la coalició.


A banda del tema nacionalista català, a Lerroux li havia sortit competència i per això seria també molt bel·ligerant amb el sindicalisme de la CNT. Salvador Seguí va ser un gran enemic seu i en una ocasió va protagonitzar una topada violenta al Teatre Condal, amb els lerrouxistes. Aquests l'havien acusat de complicitat amb confidents de la policia i amb Rull, un personatge que fabricava i posava bombes i ell mateix denunciava on eren, a canvi de diners. Durant els aldarulls del Condal va haver-hi trets i un jove obrer radical, Jaume Soteras, va morir. Seguí,  denunciat de nou com inductor de la mort de Soteras, va haver d'estar nou mesos a la presó, fins que pel maig el 1908 va ser absolt pel tribunal.


L'any 1908 Lerroux va fundar el Partido Republicano Radical, amb una ideologia molt feble, però amb un èxit remarcable. El mateix any, 1908,  es va veure obligat a marxar del país, a causa de la condemna sorgida a causa d'un seu article a favor de José Nakens, qui podia haver ajudat Mateo Morral, autor de l'atemptat perpetrat a Alfons XIII, el dia del seu casament. Fos per casualitat o de forma intencionada, Lerroux sempre seria fora del país en els moments difícils i perillosos per a la seva integritat física.


Havia estat cessat de La Publicitat, diari que acabaria fent-se en català, a causa del seu suport incondicional a l'exèrcit, en el tema dels atacs a la revista ¡Cu-cut! i La Veu de Catalunya. Les lleis subsegüents van blindar els atacs a l'exèrcit, blindatge que, d'alguna manera, funcionaria fins a la Transició de 1978.  Lerroux es va mostrar en moltes ocasions partidari devot dels militars, als quals va dedicar lloances hiperbòliques, a més a més d'incrementar aquest espanyolisme exagerat i pintoresc, que en els darrers temps ha reviscut amb força.


Alguns seguidors de Lerroux, empresonats pels  fets de la Setmana Tràgica, van desviar les sospites vers Ferrer y Guardia qui, en aquell cas, precisament, no tenia cap culpa. La mà dreta de Lerroux, Emiliano Iglesias, advocat, s'havia ocupat, amb èxit, de la defensa de Lerroux en el cas de la bomba de Morral, alumne de l'Escola Moderna. Ferrer y Guardia havia tingut una forta amistat amb Lerroux, el  va creure durant un temps el probable cabdill revolucionari que es necessitava per endegar una situació revolucionària i l'havia ajudat econòmicament. El rerefons  de tot plegat potser no ho acabarem d'esbrinar mai però el cert és que Ferrer seria afusellat i alguns radicals implicats, o no, en els fets de 1909, se'n sortirien prou bé. Les condemnes a mort van ser, com en el cas del Procés de Montjuïc, arbitràries i absurdes i Lerroux, de retorn a Barcelona, capitalitzaria, en favor propi, aquells fets, amb actes honorant els màrtirs i sorollosos homenatges a Ferrer y Guardia. La Setmana Tràgica seria, per a ell, la Semana Gloriosa.


L'Emperador, destronat, però no destruït


Malgrat que Lerroux continuava tenint seguidors hi havia qui ja no s'enganyava amb ell. Es va anar fent ric i va tornar de l'Argentina canviat i més refinat. Tot i que el 1910 recuperaria l'ascó de diputat, molts seguidors s'allunyaven del seu entorn i l'any 1914 es va presentar a diputat per la província de Còrdova. Durant la Gran Guerra esdevindria un aliadòfil visceral i criticaria la neutralitat hispànica. Després de la vaga general de 1917 tornaria a marxar, en aquest cas, a França. També va desenvolupar aspiracions culturals, en un dia aconseguiria el títol de Batxillerat a Figueres, on tenia coneguts, i vint anys més tard, als cinquanta-vuit anys, la llicenciatura de Dret, a la Universitat de La Laguna, en un dia i amb unes notes brillantíssimes. Possiblement no va ser l'únic, tot i que potser el més conegut, en beneficiar-se d'aquelles estranyes possibilitats acadèmiques, lligades a les coneixences influents.


Es mantindria actiu fins i tot durant la dictadura de Primo de Rivera però continuaria patint abandonaments importants, com els de Junoy i, més endavant, el de Marcel·lí Domingo. Participaria en el Pacte de Sant Sebastià, l'any 1930, amb l'objectiu de proclamar la República. Va ser Ministre d'Estat el 1931 però va enemistar-se amb Azaña i va abandonar el govern. Va atacar en diferents ocasions Azaña, amb mentides ben elaborades, i és possible que estigués implicat en la sanjurjada.  Azaña tenia intenció de processar-lo per aquest motiu i Lerroux va haver de declarar sobre el tema però, com en tants altres casos, se'n va sortir i fins i tot va fer rebotar les acusacions contra el mateix Azaña. Va pactar amb la CEDA per formar govern i entre 1933 i 1935 va ocupar tres vegades la presidència del govern.


La seva època en el Govern va topar amb revoltes diverses, com ara els Fets d'Octubre de 1934, que van generar a Astúries una repressió brutal i indiscriminada, amb milers de morts, ferits, torturats i algunes baixes entre les forces d'ordre. També va haver de fer front a la proclamació de l'Estat Català. Els governs de coalició amb la CEDA es van desprestigiar en mostrar-se políticament impotents, no emprendre reformes importants, tenir una manca de programa polític seriós i donar suport a militars clarament de dretes i antirepublicans, fins i tot Alcalà Zamora es va negar a firmar algun nomenament.


El cop definitiu al prestigi de Lerroux, però, va venir pel costat de la corrupció, amb dos escàndols sonats, el de l'estraperlo i el cas Nombela. El nom d'estraperlo ve dels creadors del frau, Strauss, Perle i Lowmann, en idear una ruleta amb un dispositiu manipulable que facilitava els beneficis de la banca del casino. Els mateixos estafadors van denunciar el tema en no arribar a cobrar els suborns esperats. Malgrat que aquell cas va afectar de ple Lerroux i va esquitxar el seu nebot i fill adoptiu, Aurelio, el polític va acabar exculpat per la Comissió d'Investigació creada per analitzar els fets. D'altres polítics, com ara Salazar Alonso, Ministre de Gobernació i Alcalde de Madrid, o l'inefable Pich i Pon, Governador General de Catalunya, van haver de dimitir dels seus càrrecs. El cas Nombela, nom de la persona que el va denunciar, afectava uns contractes fraudulents relacionats amb empreses situades en les colònies africanes.


L'any 1936 el PRR de Lerroux va patir la seva ensulsiada definitiva i ell va desaparèixer del món de la política. Poc abans del cop d'estat de juliol de 1936 Lerroux es trobava de vacances per Segòvia i algú el va avisar sobre la situació, així que va guillar cap a Portugal. En algun moment va enviar missatges d'adhesió a Franco i els rebels però no va aconseguir que li fessin gaire cas. Molta gent del seu partit va morir afusellada a Madrid, durant els primers dies de la Guerra Civil, però ell se'n va sortir de totes. Alguns dels seus homes, supervivents de la Guerra Civil, van fer uns grans canvis ideològics i van acabar franquistes, catòlics i ben situats. L'any 1947 Lerroux va poder retornar a Espanya, on va viure amb discreció fins a 1949, any en el qual va morir, segons diuen els diaris de l'època, reconciliat amb Déu i havent rebut allò dels Sagraments i la resta.




Caricatura de Lerroux


Valoracions actuals


La trajectòria vital i política de Lerroux és molt llarga i per això resulta simplista reduir-la als seus darrers anys, com han remarcat Álvarez Junco o Joan B.Culla. El primer lerrouxisme no va ser, com encara es pot llegir en articles i llibres, una maniobra fabricada a Madrid per destruir el catalanisme, ni per enfrontar les masses obreres segons la procedència, ja que a primers de segle i en els anys de l'esplendor lerrouxista aquelles masses eren, majoritàriament, catalanes. Va ser un aventurer arrauxat, va triomfar amb els seus mitjans personals i va ser després, amb la fama feta, quan la premsa de Madrid i els poders vigents es van fixar en ell.


Álvarez Junco incideix en què a partir de 1910 Lerroux passa a ser un polític vulgar, de dretes, que aprofita les glòries passades en benefici propi. Va aconseguir ampliar una base popular de serveis socials i fornir una mena d'orgull espanyolista en unes masses treballadores decebudes de la política i marginades. Era un populista més, a l'estil de gent com Perón i d'altres. Sense un programa coherent, canviant d'opinió quan li semblava, embolicat ben aviat amb corrupteles, va aconseguir treure la gent al carrer i fer-la votar.


Lerroux va ser un home vulgar, xaró, corrupte i barroer, per això la història posterior, amb poques excepcions, algunes de les quals, qüestionables, l'ha considerat absolutament rebutjable i negatiu. L'obrerisme l'ha acusat d'apartar els treballadors d'opcions més positives, el catalanisme l'ha identificat amb una postura recurrent, de rebuig i crítica indiscriminada vers Catalunya. Hi ha una mica de tot però el personatge és complex i en el rerefons de la seva trajectòria, sobretot en els primers anys del segle XX, hi trobem l'abandonament i marginalitat de grans sectors de la població, oblidats per les patronals i els poders vigents.


Sovint s'incideix en la manca de formació de les persones que el van seguir devotament, sobretot en els seus primers temps, però aquesta és una visió elitista i poc acurada, car gent amb estudis i una gran formació ha fet molts disbarats i ha cregut en doctrines extremes, tan sols cal pensar en molts líders nazis. Darrere d'aquests lideratges i del seu seguiment hi ha causes profundes i, en general, donar la culpa a algun enemic exterior, sigui quin sigui, sempre acostuma a funcionar, de forma inquietant i recurrent.


Hi ha, evidentment, aspectes del lerrouxisme que semblen reviure de tant en tant, encara més en aquests darrers anys: el catalanisme com origen de tots els mals, l'espanyolisme més ranci, ressuscitat, fins i tot un anticlericalisme o una anti-religiositat recurrent. La demagògia i el populisme, que poden ser, ai, de dretes, però també d'esquerres, acostumen a refer-se en èpoques de crisis. En un article publicat  al diari ARA el 16 de desembre de 2017, Ciutadans i les comparacions errònies, Joan B.Culla, l'historiador català que més ha estudiat el primer lerrouxisme, fins ara, insisteix en l'error de fer excessives analogies entre l'actualitat i aquell passat, amb comparacions de líders del present amb el falangisme o el lerrouxisme. L'anticatalanisme va ser utilitzat a fons per Lerroux però no sempre, almenys com a eix central del seu discurs. El va esgrimir, sobretot, contra Solidaritat Catalana, el 1907, i enfront de la Generalitat republicana, el 1932.


En tots dos casos les exageracions li van donar un mal resultat electoral. Per a un partit com Ciutadans l'anticatalanisme ha estat, des del principi, l'eix vertebrador del seu partit, des d'abans del Procés. Lerroux, ens agradi o no, com ja van entendre els seus contemporanis, crítics amb el polític, tenia carisma i una habilitat dialèctica important, que generava devocions i tocava allò que en diem la fibra sensible. Res, per altra banda, que no s'hagi repetit moltes vegades, al llarg de la història. El seu èxit multitudinari dels primers anys encara desvetlla inquietud, admiració, rebuig i, fins i tot, enveja.


Va encetar una forma de fer política de masses i foment de la seva persona que després ha estat habitual, es venien postals amb la seva imatge i diferents productes comercials van donar el seu nom a articles diversos, com ara cigarretes. Els diferents Centres Radicals es van estendre per la ciutat de Barcelona i algunes altres localitats i van tenir vida pròpia, amb una programació cultural eclèctica, que incloïa teatre en català, balls, gresques i excursions o xerrades sobre higiene i educació sexual. Els berenars fraternals, sobre els quals ironitza Rusiñol, eren una mena d'aplec laic multitudinari que fornia a la gent signes de pertinença i que alguns autors han comparat amb les trobades festives lligades als partits de masses, com ara les festes de Treball o d'altres.


En els textos i discursos de Lerroux, o de gent del seu entorn, hi podem trobar de tot, disbarats de gruix orientats a fomentar el rebuig a tot el que tingués a veure amb l'església, cosa que, per l'altra banda, va fer que s'identifiqués a Lerroux, pràcticament, amb Satanàs, i proclames absurdes sobre el rebuig catalanista a tot allò que vingués de la resta d'Espanya, crits encesos a favor de la pàtria hispànica i els seus valors immortals. I advertiments forassenyats a la gent d'origen no català, sobre la intenció dels catalans genuïns d'endegar amb ells una mena de  Nit de Sant Bertomeu.


La seva vida va passar per molts moments polítics i s'estén al llarg d'una època convulsa, caòtica, difícil, violenta i complexa, plena de personatges de tota mena, molts dels quals oblidats, mitificats o mal estudiats. Va ser corrupte però, contemplant la història en perspectiva, podem trobar, en el present recent, corrupcions tant o més importants, barroeres i rendibles que les seves. Pel que fa als seus habituals girs i contradiccions, cavis de jaqueta i evolució dretana, tampoc no és pas aquesta una actitud gaire original, en trobaríem un munt d'exemples.


Bibliografia de referència


Culla i Clàra, Joan B. (1986). El Republicanisme lerrouxista a Catalunya: 1901-1923. Barcelona: Curial.


Álvarez Junco, José. (1990). El Emperador del Paralelo: Lerroux y la demagògia populista. Madrid: Alianza.


Rusiñol, Santiago. (2018). Teatre polèmic, 1861-1931. Barceloma: L'Avenç.


Articles periodístics


Culla, Joan B., Ciutadans i les comparacions errònies (Diari ARA, 16/12/2017).


Culla, Joan B., Nostalgia de Lerroux (El País, 14/3/1995).


Moret, Xavier, El lerrouxisme es un populismo más. Entrevista amb José Álvarez Junco (El País, 23/10/1990).


Post date: 2019-05-22 08:41:37
Post date GMT: 2019-05-22 08:41:37

Post modified date: 2019-05-22 08:46:37
Post modified date GMT: 2019-05-22 08:46:37

Export date: Sat Jun 22 18:40:37 2024 / +0000 GMT
This page was exported from Catxipanda, Diari no diari d'Història [ https://catxipanda.tothistoria.cat ]
Export of Post and Page has been powered by [ Universal Post Manager ] plugin from www.ProfProjects.com