Revolució o barbàrie: el centenari del naixement del feixisme, per Soledad Bengoechea.

Benito Mussolini, durant la marxa a Roma, amb alguns dels quadriumviri: dreta Emilio De Bono, Italo Balbo i Cesare Maria De Vecchi. Data 28 d’octubre de 1922
Download PDF

Soledad Bengoechea, historiadora.

Intervenció de l’autora a la International Conference – Historical Materialism Barcelona. 27-30 de juny 2019.

Anterior al nazisme, el feixisme va néixer a Itàlia el 1919, ara fa cent anys. D’això tractarà aquesta comunicació. ¿Quines foren les causes de l’aparició i del triomf del feixisme? Per respondre a aquestes preguntes ens hem de remuntar a la Primera Guerra Mundial que va tenir lloc entre 1914 i 1918 i a la Revolució Russa de 1917. No és pas un caprici. Aquests esdeveniments van donar lloc a una onada revolucionària a l’Europa occidental que més o menys va durar fins a 1921. Veiem ara que va passar a Itàlia. El fi de la guerra va provocar una situació molt difícil entre els treballadors. El poder adquisitiu del salari havia disminuït en un 35% i no s’aconseguien productes bàsics com el pa. El 1918, principalment en els centres urbans, es van succeir una sèrie de vagues massives per les quals els treballadors van aconseguir algunes reivindicacions. L’anomenat “bienni rosso” (el bienni rojo) i els consells de fàbrica van ser expressió d’aquest procés, que va posar a la classe obrera a prop de prendre el cel per assalt.

D’altra banda, Itàlia vivia en una situació d’efervescència nacionalista. En els acords de pau de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, es van menysprear les pretensions italianes i se’ls va negar el Fiume, l’actual Rijeka, a Croàcia. Mussolini es va apuntar al fervor nacionalista i es va embarcar en aquesta aventura amb el gran poeta nacional, Gabriele d’Annunzio, que va agafar una tropa de legionaris i així, per lliure, va prendre el Fiume.

Bé, en aquest context, la ciutat de Milà arribà a aquell 23 de març de 1919 sumida en l’avorriment d’un diumenge gris. Cap el tard, uns núvols foscos anunciaven pluja. De sobte, 119 homes van irrompre a la Piazza San Sepolcro. El nombre, és cert, era reduït, però és va fer notar: caminaven amb un pas ferm, segur, sonor, el braç en alt saludant a la romana. Molts portaven les famoses camises negres. Assistien a un discurs que oferia el director del diari Il Popolo d’Itàlia, un desconegut Benito Mussolini. Degut a conductes radicals, considerades desmesurades, i a la seva postura nacionalista irredentista, havia estat expulsat del partit Socialista. Mussolini, amb el seu tradicional posat, impressionà l’auditori: el gest adust, les mans a la cintura, les cames obertes, la seva veu forta. S’estaven fundant els Fasci de Combattimmento (Fascios de Combat) mentrestant es llegia el Manifest Feixista que donaria lloc el 1921 al PNF (Partit Nacional Feixista). Des del primer moment es va caracteritzar per la seva oposició al liberalisme i al comunisme.

Sense que ningú no s’adonés, segurament ni els seus promotors, havia nascut el feixisme. Aquells homes és deien Revolucionaris. I certament ho eren! Fundaven quelcom nou. Però, amb el temps, serien contrarevolucionaris perquè combatrien a les organitzacions revolucionàries,

El terme «feixisme», procedeix de l’italià «fascio», i aquest, al seu torn, del llatí «fasces», la traducció al català és ‘feix’. Els fasces eren el signe d’autoritat dels cònsols de la República romana i es van mantenir durant l’imperi com a símbol de les 30 cúries fundadores de l’Antiga Roma. Els moviments feixistes glorifiquen la tradició i la pròpia història passada.

La ideologia feixista es basava en un Estat totalitari que deia encarnar l’esperit del poble. La població no devia, per tant, buscar res fora de l’Estat, que estaria en mans d’un partit únic. Per aclarir-nos, i en paraules dels líders feixistes:

“El poble és el cos de l’Estat, i l’Estat és l’esperit del poble. En la doctrina feixista, el poble és l’Estat i l’Estat és el poble. Tot a l’Estat, res contra l’Estat, res fora de l’Estat “.

¿Què significa aquesta frase?: que l’Estat controlaria els italians fins i tot a la vida privada.

Els fasci sentien recel envers la política clàssica. I un profund odi contra tot el sistema establert, considerat decadent. Per exemple, s’estimaven més definir a els fasci com a moviment, més que no pas com a partit. (Moraleja: el de Beppe Grillo avui a Itàlia és just el mateix, d’aquí les comparacions que els treuen).

Permeteu ara unes paraules sobre el Programa polític dels Fasci italiani de combattimento, publicat el 6 de juny d’aquell mateix 1919. Com es pot veure, estava ple de tics revolucionaris. Anem a veure: defensava la participació dels representants dels treballadors en el funcionament tècnic de la indústria, la confiscació del 85% dels beneficis de guerra, un fort impost progressiu sobre el capital i la confiscació dels béns de totes les congregacions religioses. Com veieu, es tractava d’un discurs demagògic que pretenia atreure als sectors socials més castigats per la crisi.

Veiem ara qui hi havia dins del moviment: vells esquerrans decepcionats, futuristes, sindicalistes revolucionaris, veterans de la Gran Guerra que havien lluitat amb companys sacrificats a les trinxeres durant quatre anys. En aquelles interminables jornades, havien après a menysprear encara més el poder, i a apreciar certs valors, diguem, més enèrgics. És van instruir, també, en l’art d’empunyar una arma i fins i tot li havien agafat gust. I s’havien acostumat a les palisses. Ara, la majoria estaven en un atur considerat vergonyós. Així mostra la Pàtria el seu agraïment, pensaven.

En qualsevol cas, a les eleccions de 1919, sense aliats clars a dreta ni esquerra, els feixistes es van donar una sonora patacada. Un sol escó. La llista de Mussolini, a Milà, va treure menys de cinc mil vots. Van guanyar els socialistes, amb un 32%. Aquest 32% socialista va estendre el pànic entre la burgesia, i va canviar l’actitud d’un Mussolini que va decidir renunciar a la seva ànima revoltosa d’esquerres perquè en realitat per aquest costat no li feien ni cas. En canvi, ¡ah! per l’altre costat, per la dreta, tenia el camp lliure: la por i l’odi als subversius, el desig d’ordre, el de sempre. En una de les moltes crisis de Govern d’aquests anys els fasci es van posar espontàniament a les ordres de les autoritats, com paramilitars, per defensar l’estabilitat. El feixisme, inexistent a les eleccions, va començar a créixer com l’escuma.

El primer congrés dels Fasci va ser a l’octubre de 1919 a Florència, però de nou va ser d’una retòrica d’excelsa vaguetat. Per increïble que sembli això serà una constant en la carrera de Mussolini: la seva oratòria remenarà quatre conceptes i dirà sempre coses tan ambigües que cabia de tot. Renzo De Felice, màxim historiador del feixisme amb els seus vuit toms sobre el Duce, opina sense embuts que Mussolini no tenia cap idea concreta d’Estat ni de partit, anava improvisant sobre la marxa, encara que sobretot, i això és important, al final li arrosseguessin els esdeveniments. Però fou un líder, perquè va ser qui va donar forma al descontentament de les masses i va fer una síntesi política.

Mirem ara aquesta aclaridora frase programàtica del Duce: «Nosaltres ens permetem ser aristocràtics i democràtics, conservadors i progressistes, reaccionaris i revolucionaris, legals i il·legals, segons les circumstàncies de temps, lloc i ambient». ¿Potser el canvi doctrinal és consubstancial al feixisme?

Observem de nou el panorama. Posem la mirada al l’any següent, el 1920. Recordem: estem en ple Bienni Rosso.

Per l’abril, uns quants d’aquests nois cridaners anaren a un acte del Partit Socialista. Aviat començà la batalla a força de pals. Els feixistes van matar a tres d’ells i van deixar quaranta ferits. Què opinà la policia? Res, li va semblar més o menys bé. Però aquest acte fou el sant i senya que va obrir un munt de possibilitats a aquests joves fins ara mirats com una mica com l’escòria de la societat. Escòria, sí, això significaven els grups feixistes per a molts italians. Una solució, però, per a uns altres. Era un temps que a les ciutats i a els camps els amos no sabien com posar ordre entre els seus treballadors. L’agitació camperola és veu molt bé a la pel·lícula Novecento, de Bertolucci, ambientada a l’Emilia Romagna, al centre del país. Els propietaris de terres de les àrees rurals, farts de tants rojos, impulsaren els squadres de càstig, el squadrisme, els matons. Aquesta pel·lícula permet entendre moltes coses.

Els fasci creixien i creixien. Però seguien sin ser exactament un partit. Eren organitzacions locals, amb un cap que apareixia de manera espontània. Moltes vegades, cada grup, sobre tot cada cap,  entenia el feixisme a la seva manera, d’esquerra o dreta, malgrat que al final es van imposar els de la dreta. A Ferrara, per exemple, estava Italo Balbo. Després d’una joventut propera a les idees republicanes de Mazzini i la freqüentació de la lògia maçònica Savonarola de Ferrara, Balbo es va adherir al feixisme i esdevé ràpidament secretari de la federació feixista de Ferrara. Començà a organitzar bandes de esquadristes i formà el seu propi grup anomenat Celibano, com la seva beguda preferida. Per compte dels terratinents, el grup organitzà expedicions punitives, entre altres, en les vagues que fan els comunistes, els socialistes i les organitzacions camperoles de Portomaggiore, Ravenna, Mòdena i Bolonia. El grup es va permetre, fins i tot, saquejar el castell de la família Este, a Ferrara.

El panorama apocalíptic es completava amb fallides de bancs i fragmentació política en tots els partits. On més, per variar, a la esquerra, fidel a la seva tradició suïcida. Mussolini estava radiant. Tot això no feia més que donar-li la raó sobre la inutilitat dels partits i del mateix Parlament, mentre ells, els feixistes,  dominaven els carrers, i els que imposaven la por. Era, sens dubte, un moviment viril, molt viril. Va ser en aquells dies quan defensant la propietat privada amb els punys, es finançava el partit feixista. Sense un control total, Mussolini jugava a dues bandes: per una banda, els seus matons anaven a la seva, dirigits per jerarques locals. D’una altra banda, ell, Mussolini, havia de donar una aparent garantia d’estabilitat per no espantar gaire la burgesia. El capital havia de veure que els fascis imposaven el caos. I que, alhora, Mussolini era l’únic home capaç de controlar aquestes fascis.

El cert és que tenia talent: quan les autoritats van prohibir les porres els fascis van sortir a estomacar als rivals amb bacallats. Hi havia continus xocs entre vermells i negres en moltes ciutats, amb morts, expedicions punitives, correries per comarques i presa temporal de petites poblacions. Les forces de l’ordre eren incapaces de mantenir-lo o miraven a una altra banda, sobretot si els que pegaven eren els feixistes. Com els  camises negres esbatussaven més i millor, molts treballadors o aturats es passaven als feixisme. Va ser temps de guerra civil latent, amb proves de mobilitzacions paramilitars a mitja escala, davant els nassos de Governs efímers i inútils, però els partits tradicionals i les institucions no es donaven per assabentats. La democràcia va anar degenerant.

És sabut, la data ha passat  a la història: el 28 d’octubre de 1922 les brigades feixistes entraren a Roma. Caminaven ben formats, trepitjant fort amb aquelles botes altes. Cantaven, segur, i cridaven consignes. El cos, ben uniformat, amb els camises negres, els donava un estatuts. Penjades del braç portaven banderes. I, al cap, una gorra estreta. Mussolini va obligar al rei d’Itàlia, Víctor Manuel III, a lliurar-li el poder, que va posseir amb el títol de Duce (cabdill, que havia usat D’Annunzio). S’estava institucionalitzant la barbàrie. Però seguien amb la monarquia. És el mateix que va passar a Espanya un anys després, el 1923, amb el cop d’estat de Primo de Rivera

I a Europa polítics i intel·lectuals seguien sense saber identificar el moviment feixista. Veiem, per exemple, que deia aquí, a casa nostra, una publicació de la patronal catalana. Recordem, llavors Barcelona estava patint els anys del pistolerisme i els patrons buscaven fórmules per acabar amb els atemptats personals. “El feixisme no té clarament definit el seu credo ideològic”, deia. En rigor podríem dir que no té doctrina, ja que la seva formació ha estat un fet purament ocasional “. Bé, ja es veu que, als amos, el feixisme, de moment, no els donava molta confiança. No obstant això, recordem que Primo de Rivera pujà al poder amb el suport de la patronal catalana.

Una altra data emblemàtica: l’assassinat l’11 de juny de 1924 de Giacomo Matteotti, diputat socialista i principal veu crítica al Parlament, va inaugurar un període de govern totalment aliè a les institucions parlamentàries. Sempre es va dir que li havien donat mort els feixistes.  No obstant això, aquestes institucions van continuar funcionant formalment, així com la figura del rei (que segons les seves pròpies paraules, va quedar conforme amb romandre sord i cec). La responsabilitat va ser cínicament assumida pel mateix Mussolini amb una posició retòrica que va ser molt imitada posteriorment:

El 1927 es va promulgar la Carta del Lavoro (adaptada a l’Espanya franquista com el Fur del Treball). Un anys més tard, es van prohibir tots els partits, excepte el PNF. L’estructuració doctrinal, que no havia estat considerada necessària, també va ser tardana. A partir d’aquí la repressió fou terrible.

Charles S. Maier, historiador i professor de la Universitat de Harvard, explica que cap a 1927 el 75% dels membres del partit feixista italià venia de la classe mitjana. Només el 15% era obrer i, a més, un 10% procedia de les elits. Però és evident la dada: aquest 10% ocupava les altes posicions, fixant els objectius i polítiques del moviment. Això vol dir que les classes dominants continuaven mantenint el seus privilegis.

Veiem ara que oferia el feixisme a les dones. Dins de l’estructura de la Itàlia Feixista, la dona va tenir un paper que podríem qualificar de “folklòric”. Les organitzacions femenines més rellevants foren Piccole italiane, ragazze italiane, ragazze fascista i donne fascista. A elles se les ensenyava educació física i esport o bé tasques caritatives. Però Mussolinni estava obsessionat amb la “defensa de la raça” i l’increment demogràfic. El destí de les nacions el vinculava al poder dels números. “Parlem clar, deia: ¿què són 40 milions d’italians davant 90 milions d’alemanys i 200 milions d’eslaus? Senyors, si Itàlia vol comptar per alguna cosa, ha de treure el cap al llindar de la segona meitat d’aquest segle amb una població no inferior als 60 milions d’habitants. Si disminuïm, senyors, no farem l’imperi, ens convertirem en una colònia “. Amb una Llei demogràfica, la destinació de la dona es va reduir als embarassos accelerats i els salaris femenins van ser retallats en un 50% a les fàbriques i a un 30% a les oficines pel que fa als salaris masculins per obligar-les a quedar-se a casa i tenir fills. Com passaria si Vox hagués guanyat les eleccions. Una frase de Mussolini respecte a la dona:

“la mujer tiene que ser pasiva. Su espíritu es analítico, no sintético. ¿Se conoce alguna obra arquitectónica suya a través de los siglos? Dígale que construya una choza, no ya un templo. No puede. Es ajena a la arquitectura, síntesis de todas las artes. ¡Este es un símbolo de su destino! Claro que no ha de ser una esclava, pero si les diera el derecho del voto se reirían de mí. En nuestro Estado no deben contar para nada…”.

Com va ser habitual també en el règim nazi, nombroses forces de seguretat es van constituir per mantenir l’ordre a la Itàlia feixista. Les més comunes van ser la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) i les esquadres de Camises Negres. I una nova policia va ser creada: l’Organització de Vigilància i Repressió Antifeixista (OVRA) sota el comandament del comissari Arturo Bocchini. La seva missió era la d’infiltrar espies i confidents en els cercles polítics enemics.

Es diu normalment, que el major èxit de seguretat del feixisme italià va ser la destrucció per primera vegada en la Història d’Itàlia de la Màfia a Sicília i de la Camorra a Nàpols. En la seva visió totalitària de la societat i l’Estat, a Benito Mussolini li preocupava l’existència d’un centre de poder rival. Així, amb aquesta interpretació, s’assegurava que, amb el feixisme, una gran part de la Màfia i la Camorra va ser exterminada, sent els seus líders abatuts a trets, empresonats o exiliats als Estats Units, sobretot a Chicago. Tanmateix, després d’explorar en profunditat les entranyes de la Cosa Nostra, el historiador escocès John Dickie reedità un llibre, el 2015, en el que afirma que «Mussolini jamás acabó con la Mafia. Eso fue un mito de la propaganda fascista». I assenyala que l’objectiu de Mussolini no va ser realment acabar amb els mafiosos, sinó que amb aquesta afirmació tractava de donar credibilitat internacional al seu propi règim.

A principis de 1938 es promulgava “Il Manifest de la Raça”. Les lleis antisemites italianes foren només una còpia de les lleis interracials alemanyes, perquè al país també hi havia un sostrat antisemita. Les lleis prohibien que els jueus ocupessin qualsevol posició professional i vetaven, també, les relacions sexuals i els casaments entre italians i jueus i africans. Però a la pràctica l’aplicació d’aquestes lleis fou molt diferent que a Alemanya, perquè eren més suaus. No va haver-hi persecució. Mussolini no era antisemita. Al país no provocarem resposta en contra, però tampoc no van acabar de convèncer als italians. De tota manera aquesta data, 1938, ja havia marcat un declivi del feixisme, a Itàlia aquesta ideologia no estava ja en el punt àlgid.

Bé, ja acabo, crec que al llarg d’aquesta xerrada s’ha anat posant de manifest com aquest feixisme italià que havia nascut com un moviment revolucionari, com una cosa quelcom nova, a mesura que passaven els dies va esdevenir un moviment contrarevolucionari. Però quan va mostrar la veritable cara de la seva ideologia, la barbàrie, va ser quan es va sumar al pla de Hitler poc després de que comencés la Segona Guerra Mundial. Exactament, el 10 de juny de 1940, el Duce declarà la guerra a França i Gran Bretanya. Atacà França abans de que presentés la rendició i decidí invair Egipte des de Líbia. L’hecatombe estava servida amb 60 milions de morts, en la seva majoria civils.