La caiguda del mur de Berlín 30 anys, per Octavi Mallorquí

Mur de Berlín 1986, imatge realitzada per Thierry Noir a Bethaniendamm a Berlín-Kreuzberg
Download PDF

Octavi Mallorquí, historiador.

El 9 de novembre de 2019 es commemora el 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, que exemplifica el final de la guerra freda, i per extensió la desaparició dels règims comunistes de l’Europa de l’est. En aquest article ens proposem fer un repàs de la història d’aquest “mur” que simbolitzà allò que Winston Churchill va definir al final de la II Guerra Mundial com un teló d’acer que havia separat el continent europeu.

Alemanya 1945: any zero

El 1945, un cop acabat el conflicte militar, i segons els acords de Ialta, es va fer efectiu el repartiment del territori alemany per part de les potències vencedores, és a dir: els Estats Units, Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica. La capital del Reich, Berlín, va ser mimèticament trossejada entre els guanyadors. Com un pastís, un bocí per cadascú. 

Bertol Brecht va definir Berlín el 1945 com “un munt de runa al costat de Postdam”, que ens permet imaginar l’estat de destrucció en el que havia quedat la ciutat.

D’aquell munt de runes en van sortir no gaire després dos estats alemanys completament antagònics, la República Federal d’Alemanya i la República Democràtica Alemanya, però no avancem esdeveniments, i tornem al final de la guerra mundial.

Els quatre sectors en què havia quedat dividida Alemanya i Berlín, aviat, i fruit de la naixent guerra freda, es convertiren en dues zones: l’occidental (d’estatunidencs, britànics i francesos) i l’oriental (de soviètics).

Bloqueig de Berlín

La meitat de Berlín es convertí doncs en un bolet occidental al mig de l’Alemanya oriental. Stalin confià primer en una retirada voluntària de les tropes occidentals de la ciutat, i en veure que no era així, optà per un ofegament econòmic d’aquella molesta meitat. Així, prohibí qualsevol contacte terrestre entre l’Alemanya occidental i el Berlín occidental. És el que es coneix com el “Bloqueig de Berlín” que va durar del 24 de juny al 12 de maig de 1949. Foren els britànics qui tingueren la pensada de repetir amb Berlín el mateix que ja havien fet durant la II Guerra Mundial quan des de l’Índia, i sobrevolant l’Himàlaia, enviaven en avió ajut als xinesos que lluitaven contra els japonesos. Aquell “pont aeri” fou un èxit, i el de Berlín també ho va ser. Els Rosinenbomber (bombarders de caramels com els anomenaven els berlinesos) s’enlairaven a l’Alemanya occidental i sobrevolant el sector soviètic, aterraven, no sense perill al Berlín occidental. Aquells mateixos bombarders que pocs anys abans havien destruït el país, ara portaven ajuda humanitària, i val a dir que l’exèrcit soviètic mai va gosar disparar contra aquests aparells, possiblement per por a que un atac hagués significat l’inici de la III Guerra Mundial. Finalment, i per rar que sembli, Stalin, l’home d’acer, es va donar per vençut, i acceptà novament el contacte terrestre entre l’Alemanya occidental i el Berlín occidental.

Dues alemanyes

Això sí, el divorci es va evidenciar quan poques setmanes després es van constituir oficialment “dues alemanyes”: la República Federal d’Alemanya (RFA) amb capital provisional a Bonn, de sistema capitalista, aliada dels Estats Units, i amb Konrad Adenauer com a primer canceller, i la República Democràtica Alemanya (RDA), amb capital a Berlín est, de sistema comunista, aliada de la Unió Soviètica, i amb Walter Ulbright, cap del Partit Unificat Socialista Alemany (SED) com a líder. Com a curiositat esmentar que ambdós estats compartien la bandera tricolor de la república de Weimar (1918-1933), i d’antiga tradició liberal.

La delimitació fronterera entre uns i altres va ser real i efectiva, exceptuant Berlín, on encara era possible passar de sector sense excessius problemes.

Revolta popular dels dies 16, 17 i 18 de juny de 1953

Amb la mort de Stalin el 1953 va néixer l’esperança de reunificació entre els alemanys dels dos costats. El juny d’aquell any, com una taca d’oli, les protestes populars demanant democràcia es van estendre arreu de la RDA, però va ser només un miratge. L’exèrcit soviètic va intervenir contundentment contra els manifestants, hi va haver centenars de morts i detinguts i l’aixecament fou esclafat. Va semblar evident que la divisió d’Alemanya anava per llarg, però encara quedava per resoldre l’estatus de Berlín. Com hem dit abans, la ciutat havia quedat com un bolet al bell mig de l’Alemanya oriental, i sense una delimitació clara. Hi havia els sectors d’uns i altres, però com es podia fer efectiva la separació d’una ciutat?, i especialment després del fracàs del bloqueig d’uns anys abans. Fins a resoldre aquesta incògnita, a Berlín hi cohabitaven els dos models econòmics: el capitalista i el comunista.

Tank soviètic 17 de juny de 1953. Wikipedia.

“Operació Rosa”

Així arribem a la nit del 12 al 13 d’agost de 1961 quan a Erich Honecker, destacat membre del SED, i que uns anys després es convertiria en màxim líder del país, portà a terme la missió que se li havia encarregat: “l’Operació Rosa”. Es tractava de fer un tancament fronterer entre els sectors occidental i oriental de Berlín. Oficialment la raó per fer-ho va ser “aïllar-se del capitalisme i acabar amb l’emigració de berlinesos”. A la banda occidental de Berlín els sous eren més elevats i es vivia en un sistema democràtic, i això era molt temptador, i alhora amenaçador per a les autoritats de la RDA.

Aquella nit no es va construir el famós mur, lògicament, només es va posar una delimitació de filferro entre un sector i l’altre, però era un clar senyal del que vindria: la fi de la lliure circulació. Una setmana més tard, començà la construcció de la tanca definitiva que arribà a tenir 100 quilòmetres de llargària i una alçada de 4 metres. Tot això es va fer davant de la incredulitat i expectació dels berlinesos d’una banda i altra com bé ho testimonia el material gràfic existent. La separació artificial de la ciutat provocà el drama de famílies i amics que no pogueren tornar a veure’s mai més o que hagueren d’esperar gairebé 30 anys per retrobar-se.

Històries del “mur”

Alguns però no acceptaren aquesta imposició, i fugiren o almenys ho intentaren. El primer que aconseguí passar del sector oriental a l’occidental fou el soldat Conrad Schumann. Una mítica imatge l’immortalitzà saltant el filferro del pas fronterer que vigilava.

Moltes són les històries de berlinesos relacionades amb la marxa d’un costat a l’altre. Des d’aquells que en els primers dies es despenjaren per les finestres d’edificis que capriciosament delimitaven la frontera abans de la construcció del mur, a d’altres tan excepcionals com la del maquinista Harry Deterling que el 5 de desembre de 1961 va fer passar el comboi de metro que conduïa al Berlín occidental trencant les tanques frontereres. Harry, la seva família, i tots els passatgers que casualment anaven en aquell metro es van trobar de cop i volta a l’altre costat.

Altres casos curiosos són el de l’austríac Heinz Meixner que conduint un Austin Healey Sprite va poder passar per sota de la barrera frontera, i això va ser possible per la poca alçada que tenia el vehicle, tunejat per a l’ocasió. Per cert que al seient del darrera hi duia amagada a la seva promesa i al maleter a la sogra, alemanyes orientals. Després d’aquest incident es va reforçar la seguretat els punts fronterers, els famosos “check points”.

L’acròbata Horst Klein va fer servir un cable d’alta tensió fora de servei entre dos edificis, un a cada costat de Berlín, per escapar. Fou un recorregut de 18 metres per sobre del mur i els guàrdies que el vigilaven.

Altres però, fugiren per sota terra. Així, aprofitant que el subsòl de la ciutat afavoria la construcció de túnels, existiren autèntics especialistes com Detlef Girrmann o Hasso Herschel, entre d’altres, que de manera més o menys lucrativa, ajudaven a la gent a passar a l’altre costat. No era estrany veure a policies patrullant pels cementiris, doncs alguns d’aquests túnels tenien el seu origen en discrets fossars i panteons.

Fora de Berlín però, també tractant d’arribar a l’Alemanya occidental tenim casos com el d’unes famílies que travessaren la frontera pujades en un globus aerostàtic, o la d’un enginyer de Dresden que creà un submarí de butxaca, amb planxes de llauna i impulsat amb un motor de bicicleta passant per mar a la RFA.

Però no totes, ni molt menys, foren anècdotes divertides o amb final feliç, així tenim el cas de Peter Fechter. Aquest xicot va morir pels trets de la temible policia militaritzada, els anomenats  Vopos (Volkspolizei), el 17 d’agost de 1962 quan escalava el mur que separava els dos Berlín. Moribund durant gairebé 50 minuts, ningú va gosar auxiliar-lo, ni els guàrdies ni els ciutadans occidentals que astorats contemplaven l’escena a pocs metres. La tragèdia va colpir al món, i va inspirar al cantautor valencià Nino Bravo a escriure la cançó “Libre”, molt popular en el seu moment i posteriorment també per ser el jingle d’una companyia telefònica. Actualment, un monument allà on va caure en recorda la tragèdia. Fechter va ser una de les primeres víctimes, però en total de 1961 a 1989 en foren 197.

Memorial a Peter Fechter, 1988. Wikipedia

Els EE.UU. i el mur

Hem explicat que els Estats Units i els seus aliats no estaven disposats a marxar de Berlín occidental, doncs es convertí en un important actiu propagandístic durant la guerra freda. En aquest marc hem d’incloure alguns esdeveniments com la visita el 19 d’agost de 1961, per tan pocs dies després de fer-se efectiva la separació de la ciutat, del vicepresident estatunidenc Lyndon B. Johnson, i encara més la del president John F. Kennedy, el juny de 1963, cèlebre per la frase “Ich bin ein berlinen” (jo sóc berlinès) que va pronunciar solidaritzant-se amb els ciutadans occidentals de Berlín. Aviat, llibres i pel·lícules convertiren la ciutat en escenari d’acció per a espies, i llocs com el “Check Point Charlie” passaren a formar part de l’imaginari col·lectiu de tots.    

“El paradís dels treballadors”

Les autoritats de l’Alemanya de l’est anomenaven el seu país “El paradís dels treballadors”. Tot i gaudir d’un dels nivells de vida més alts en el bloc d’estats satèl·lits de l’URSS, es situava lluny del benestar econòmic de l’Alemanya occidental, i a més tot i el seu nom oficial de “democràtic” no ho era pas. El control sobre la població s’exercia amb un fort adoctrinament ideològic del SED, arribant al curiós cas de publicar “Els 10 manaments per a l’home nou socialista”, un conjunt de normes ètiques i morals que a continuació reproduïm:

1. Has de mobilitzar-te sempre per la solidaritat internacional de la classe treballadora i de tots els que treballen, així com per la solidaritat de tots els països socialistes.
2. Has d’estimar la teva pàtria i estar disposat a fer servir tota la teva força i capacitat per defensar la força del treballador i del camperol.
3. Has d’ajudar a eliminar l’explotació que algunes persones fan a altres persones.
4. Has de fer bones obres pel socialisme, doncs el socialisme proporciona una millor vida a tots els que treballen.
5. Has d’actuar amb camaraderia i ajudar a la construcció del socialisme, has de respectar el col·lectiu i les seves crítiques.
6. Has d’utilitzar la propietat del poble i augmentar-la.
7. Has de voler millorar sempre les teves actuacions, estalviar i fixar-te en la disciplina treballadora del socialisme.
8. Has d’educar els teus fills amb l’esperit de la pau i del socialisme i formar-los com a persones completes, educar-los de manera que tinguin un caràcter i un físic com persones de ferro.
9. Has de ser net, portar una vida decent i procurar per la teva família.
10. Has d’exercitar la solidaritat amb els pobles que lluiten pel seu alliberament i defensen la seva independència nacional.

L’altre pilar sobre el qual la RDA es mantenia era el Ministeri de Seguretat de l’Estat, popularment coneguda com la STASI. Fundada el 1950, a imitació del NKVD (posteriorment KGB) soviètic, oficialment creada per lluitar contra qui s’oposés al socialisme, fou el mitjà per controlar a la població. Va arribar a comptar amb 200 mil informadors. Els alemanys orientals acostumaven a dir que “el KGB era brutal, però la Stasi era simplement perfecta”.

Els arxius de la STASI comptaven amb 35 milions de fitxes, i tot i l’afany per destruir-les a correcuita, un cop unificada Alemanya, a partir de 1990, es va fer un treball exhaustiu per reconstruir els arxius i que tots els ciutadans tinguessin accés a les seves dades per saber si en algun moment havien estat espiats o denunciats.

La presó berlinesa de Hohenschönhausen era una de les més temudes i allà hi eren portats els considerats poc afins al règim. Llargues retencions sense judici, durs interrogatoris, cel·les  batejades amb el nom d’U-Boot (submarins), fàcil de suposar el per què… i finalment el pres era considerat com una mercaderia. La RFA va gastar milers de marcs per “comprar” la llibertat de molts d’aquells presos.

Mentre tot això succeïa, i com acostuma a passar en els règims totalitaris, les elits del país vivien luxosament, imitant l’estil de la nomenklatura soviètica. Wandlitz, a les rodalies de Berlín, es convertí en el lloc ideal per viure, fer festes i anar de caça. Wandlitz es guanyà el sobrenom de “El gueto dels déus”.

Si la RDA no podia competir amb la RFA a nivell econòmic, sí que destacà a nivell esportiu, tractant de donar als ciutadans orientals d’Alemanya un orgull que no podien tenir per altres mitjans. Així, les victòries dels esportistes simbolitzaven l’èxit del desenvolupament del país… però era fals, l’obsessió per assolir triomfs va portar al dopatge generalitzat. Tot i ser així, la RDA assolí més de 400 medalles olímpiques, i han passat a la història de l’esport il·lustres noms com els dels atletes Jürgen Haase, Marita Koch, Jürgen Schult o la patinadora Katarina Witt, i sense cap mena de dubte cal fer esment de l’èpic triomf de la RDA sobre la RFA, per un gol a zero, al mundial de futbol de 1974 celebrat a l’Alemanya occidental.

Berlín est durant els anys 70 i 80

Als anys 70, ja amb el lideratge d’Erich Honecker el mur es va reforçar amb un augment de la vigilància i moderns sistemes electrònics que feren quasi impossible la fugida a occident.

L’estat era ferm, com ho demostrà la commemoració el 1979 dels 30 anys de la constitució de la RDA, aliat fidel de l’URSS, simbolitzat per aquell icònic petó a la boca de Breznev i Honecker. Uns pocs anys després el 1986, es celebrà a bombo i platerets els 25 anys de la construcció del mur, o com deia la terminologia oficial “el mur antifeixista”. A Moscou ja no hi havia Breznev, sinó el nou líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov que amb la seva tot just inaugurada política de perestroika (reforma) acabaria portant al precipici les antiquades i corruptes estructures comunistes de l’URSS i els seus aliats. És a dir, finalment, el cop de gràcia contra el mur, no va venir de l’oest sinó de l’est. 

Un primer exemple d’aquesta obertura es va poder veure el setembre de 1987, quan Honecker visità la RFA, i a més d’una nostàlgica visita a la seva terra de naixement, el Sarre, on no hi havia estat des de jove, va entrevistar-se amb el canceller Helmut Kohl. D’aquella trobada en va treure una necessària injecció monetària per a la RDA doncs com la resta del bloc comunista patia una aguda crisi econòmica, a canvi de ser més flexible amb aquells ciutadans que volguessin marxar del país. En realitat, des de feia uns anys, la RDA no posava gaires pegues per deixar marxar a occident als pensionistes que ho volguessin, un sector de la població no productiu per a l’estat, més aviat considerats una càrrega, però això sí, sabent que renunciaven a cobrar la seva jubilació, i també a personatges considerats “indesitjables” com per exemple la cantant punk Nina Hagen.

La caiguda del mur 9n 1989. Wikipedia

La caiguda del mur, la fi de la RDA i la reunificació Alemanya

L’estiu del 1989, va aparèixer una “esquerda” al teló d’acer quan Hongria obrí les seves fronteres amb Àustria. Fou aquest el primer dels països de l’est que inicià la transició democràtica, i molts ciutadans de l’Alemanya oriental ho aprofitaren per viatjar fins allà i fer el pas cap a Occident.

Aviat, en lloc de fugir, el poble es va adonar que era millor fer una revolució democràtica com estava succeint als països de l’entorn, i al començament de la tardor les manifestacions es van anar estenent per les principals ciutats. Milers de persones cridant llibertat.

En aquest context agitat, es produí el 7 d’octubre de 1989, la visita de Gorbatxov a Berlin est, per commemorar els 40 anys de la creació de la RDA. Com havia canviat la situació en una dècada! El líder soviètic també besà a Honecker, però aquest cop va ser més aviat el petó de la mort, doncs pocs dies després, es va fer efectiu el relleu a la cúpula del SED. Un jove Egon Krenz, que havia de ser la cara amable del comunisme alemany, fou designat líder de la RDA, però els esdeveniments es van precipitar, les protestes no es van aturar, la revolució el va superar. Continuaren les manifestacions al carrer exigint democràcia, l’ocupació d’ambaixades demanat asil. La pressió interior i exterior era tan gran que es va adoptar una llei que permetia a tothom que ho volgués sortir lliurament del país. En una roda de premsa històrica, a mitja tarda del 9 de novembre de 1989, el portaveu del govern Günter Schabowski ho anuncià per televisió, i quan fou preguntat pels periodistes sobre quan entraria en vigor la llei, el portaveu, sense saber què dir, va respondre que… immediatament.

A l’instant, alguns ciutadans berlinesos encuriosits s’anaren apropant als famosos “check points” i al no trobar oposició per part dels Vopos, creuaren la frontera, passant al Berlin occidental. Aviat fou una multitud la que volgué viure l’experiència, i no trigaren a grimpar al mur, celebrant i cridant que Die mauer ist weg (el mur ha caigut).

Uns dies més tard, el reformista Hans Modrow va substituir a Egon Krenz, convocà eleccions lliures que es celebraren el març de 1990 i donaren una àmplia victòria a Lothar de Mazière de la CDU (germana de la CDU liderada per Helmut Kohl a la RFA) i ferm partidari de la reunificació. Amb el vistiplau de Washington i Moscou, la reunificació de les dues Alemanyes es va fer realitat en un temps rècord. El juliol de 1990 primer la unió monetària, donant paritat als marcs d’un i altre costat, i el 3 d’octubre la unió política. Moria així la República Democràtica d’Alemanya, i sobrevivia enfortida la República Federal d’Alemanya.

Bibliografia resumida

Garzón, Dionisio. (2013). El muro de Berlín: final de una época histórica. Madrid: Marcial Pons.

Gonin, Jean Marc – Guez, Oliver. (2009). La caída del muro de Berlín. Madrid: Alianza editorial.

Fullbrook, Mary. (2009) Historia de Alemania. Madrid: Akal.

Funder, Anna. (2009). Stasiland, històries de darrera del mur de Berlín. Barcelona: Columna edicions.

Kempe, Frederick. (2012). Berlín 1961: el lugar más peligroso del mundo. Barcelona: Galaxia Gutenberg.

Schulze, Hagen. (2013). Breve historia de Alemania. Madrid: Alianza editorial.

Taylor, Frederick. (2009). El muro de Berlín. Barcelona: RBA.

Filmografia

Das leben der anderen (La vida de los otros). Dir. Florian Henckel von Donnersmarck, Wiedemann & Berg Filmproduktion / Bayerischer Rundfunk (BR) / Arte / Creado Film. Alemanya, 2006.

Good-bye Lenin. Dir. Wolfgang Becker. X Filme Creative Pool / ARTE / WDR. Alemanya, 2003.

Berlin is in Germany. Dir. Honnes Stohr. Luna Film. Alemanya, 2001.