Catxipanda, Diari no diari d'Història
https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/01/22/les-dones-del-psuc-contra-la-dictadura-franquista-1-per-soledad-bengoechea/
Export date: Mon Feb 26 18:57:21 2024 / +0000 GMT

Les dones del PSUC contra la dictadura franquista (1), per Soledad Bengoechea




Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània i membre del Grup de Recerca Consolidat “Treball, Institucions j Gènere de la UB”.


El partit, als voltants de 1939


La invisibilitat de les dones

L'1 d'abril de 1939 la guerra espanyola arribava al seu fi. Catalunya, com la resta d'Espanya començà a experimentar canvis importants. El nou Estat encetà la seva configuració. La música de fons era el Cara al sol, el Oriamendi, l'himne de la Legió i, com no, l'himne nacional. Nens esparracats, sense pares, sense llars, vagaven pels carrers. Els veïns recollien els enderrocs, refien els habitatges… ¡Estralls i misèries d'un país dessagnat! ¿I les dones? Les dones espanyoles, la majoria, tornaren a ser invisibles. Van ser despullades dels drets adquirits durant la República. ¿I les dones del PSUC? Fem una ullada a algunes d'elles.


Una de les fundadores del PSUC el 1936, Neus Català Pallejà, va morir el passat 13 d'abril a una edat avançada: comptava 103 anys d'edat. A principis de l'any 1939, quan la guerra tocava al seu fi, Català tenia 24 anys. Era diplomada en infermeria i es disposava a creuar la frontera francesa. Era hivern i les gelades i el vent que bufava de valent dificultaven la marxa. Perquè, a més a més, Català no anava sola. Estava acompanyada de 180 nens i nenes mal calçats i mal abrigats. Eren orfes i ella els havia recollit d'una colònia infantil de Premià de Dalt, on estaven refugiats. La Neus, amb prou feines podia avançar portant unes criatures que queien i s'aixecaven constantment en aquell pas fronterer asfaltat de neu. Però plegats van arribar a França. Poc després,  el país fou ocupat pels alemanys. Ella entrà en contacte amb una xarxa de resistència i exercí tasques d'enllaç. Però encara li quedava per viure una terrible experiència: la seva detenció pels alemanys l'11 de novembre de 1943. Reclosa i maltractada a la presó de Limoges, fou condemnada a cadena perpetua i a treballs forçats i deportada a l'infern del camp de concentració femení de Rabensbrück, situat en una zona pantanosa a 90 kilòmetres de Berlín. En aquest camp van morir 92.000 dones. Un fum i una pudor dolça de carn cremada sortien permanentment per la xemeneia del camp. Això, juntament amb el vent glaçat i en definitiva, el fred, es feien insuportables. Català sempre ho tindria present. Després de la segona guerra mundial, ja en llibertat, a França continuà en la lluita clandestina contra el franquisme treballant d'enllaç. Amb la intenció de no oblidar els patiments passats, va escriure una obra imprescindible De la resistencia y la deportación (1985). És un llibre que recull nombrosos testimonis de dones republicanes.




Acte de lliurament a Neus Català de la medalla d'Or al Mèrit Cívic de l'Ajuntament de Barcelona. 29-10-2014. Viquipèdia.


Amb alguna excepció, les dones del PSUC han estat marginades a la historiografia. Fins fa tan sols unes dècades, la història de Catalunya i de la resta d'Espanya l'ha van escriure majoritàriament els vencedors de la Guerra Civil. La majoria eren homes i parlaven poc de la història del PSUC, però sobre tot no citaven a les dones militants. Figurava que els que havien lluitat contra el franquisme i els que havien patit persecucions, exili, presons i martiri havien estat només ells. Aquesta invisibilitat femenina va continuar present també quan aquest país es va normalitzar i els historiadors van poder accedir a les fonts i a expressar la realitat del passat. Però no és possible imaginar el treball clandestí en aquella època sense el concurs inapreciable de les dones, un concurs que havia roman invisible. Moltes de les dones comunistes que ja s'havien mobilitzat a la República després foren actives durant la guerra, en el front o a la reraguarda, i, més tard, a la clandestinitat, van formar part dels partits comunistes i dels sindicats. Ho estem veient. Algunes s'exiliaren temporalment a França per a després tornar a Catalunya per a intervenir en la lluita contra Franco. Moltes foren detingudes i patiren maltractaments, presó, tortures. Com les que va patir la Maria Salvo que la van deixar incapacitada per a ser mare. 


En general, han estat les plomes femenines les que han tret a la llum les dones comunistes. Plomes d'activistes que han escrit la seva història o la de les seves companyes de militància. També plomes d'historiadores o periodistes que han tingut la sensibilitat de fer visibles aquestes militants. La visibilització de les dones del PSUC que van fer la guerra i van patir l'exili, la resistència, les presons i la clandestinitat s'ha fet d'una manera magistral a través de les entrevistes, dels llibres de memòries o de les biografies. Les entrevistes fetes a dones militants han donat un nou valor a formes de participació femenines considerades sovint com de segon ordre: la creació de xarxes de solidaritat i recolzament a empresonats i represaliats, el paper en els aparells de distribució de la propaganda clandestina, en l'organització de la protesta laboral en les empreses amb predomini de dones. I ens han apropat a una percepció de la política en un clar conflicte, de vegades amb la cultura política masculina.


Postguerra, presó, clandestinitat, exili  


Fem ara una ullada a la biografia d'una altra dona del PSUC:  Mercedes Núñez. Va néixer a Barcelona el 1911. Als quinze anys va començar a treballar com a secretària de Pablo Neruda al consolat de Xile, alhora que ingressava al PSUC per ocupar-se de tasques administratives al Comitè Central. Al final de la guerra aconseguí amagar-se a A Corunya, on vivia la seva família, fins que fou detinguda. Reclosa a la presó de A Corunya i posteriorment a Ventas fou alliberada a causa d'un error burocràtic l'any 1942. Fugí a França, on va ser internada al camp de concentració d'Argelers. Sol, vent, sorra. Allí la vida era un infern. Implicada a la Resistència a la regió de Carcassona amb el nom de Paquita Colomer, va ser detinguda per la temible GESTAPO i traslladada al Fort de Romainville, construït el 1830 a França i utilitzat pels nazis a la Segona Guerra Mundial. Després, el juny de 1944, travessant uns boscos i paisatges meravellosos just quan tot havia florit fou conduïda al camp de concentració de Sarrebrück al sud d'Alemanya, primer,  i, més tard, a Ravensbrück, coincidint amb la Neus Català. Allí patí fam, pallisses, tortures, els flocs de gel que queien del cel... Va ser alliberada en estat crític, ningú no pensava que sobreviuria. Però va sobreviure. Traslladada a un sanatori francès, va conèixer al que seria el seu company. El govern francès va tenir en compte els seus sacrificis: li concedí la Médaille Militaire, màxima condecoració militar francesa i el president de la República Charles de Gaulle li atorgà el títol de Chevalier de la Legion d'Honneur, màxima condecoració civil francesa, el 2 de febrer de 1960. També va rebre la Creu del Combatent, la Medalla de la Resistència, la Medalla del Deportat i una condecoració donada pel govern italià en reconeixement als deportats espanyols. Va participar com a testimoni d'excepció en el procés als col·laboradors de la Gestapo en Carcassonne, al final de la guerra. Al 1968 participà activament en la fundació del Partit Comunista de Galícia. Publicà nombrosos articles i col·laboracions en “Mundo Obrero”, “Treball”, “Libertad”... Coordinà una emissió setmanal de Radio España Independiente, Estació La Pirenaica, que des de 1941 a 1955 va emetre des de Moscou. Quan estava exiliada a París, va escriure sobre les vicissituds que les dones, moltes comunistes catalanes, van patir a la presó de dones de Ventas, situada a Madrid. Al 1967 publica un llibre titulat “Carcel de Ventas”. Amb l'elaboració d'aquest llibre va complir amb el compromís que havia establert amb una reclusa de Ventas: que expliqués el que va passar allà dins. ¿Què ens volia comunicar? Que la situació a l'interior de la presó era lamentable. A les condicions higièniques, gairebé inexistents, havia que afegir l'alimentació deficitària. I la saturació. Les xinxes eren les companyes habitua-les. ¡Y la sarna! ¡Y la tinya!  I diàriament, am el braç alçat  s'havien de cantar l'himne nacional, el falangista i el requetè. Sovint, de la carcer només se sortia per a anar al paredó d'afusellament. Aquest fou el trist cas que van viure les anomenades Trece Rosas.




Mercedes Núñez Targa en 1945. Arxiu Pablo Iglesias Núñez


Mercedes Núñez viatjà per diversos països per donar el seu testimoni sobre la deportació. Tornà a Espanya el 1975. Delegada a Galícia de l'Amical de Mauthausen, dugué a terme una gran labor per a la localització dels exdeportats gallecs i els seus familiars. El 1980 escrigué El carretó dels gossos, un llibre dur que explica la seva experiència als camps de concentració. Núñez pensava que molta gent ignorava que els seus familiars van morir en camps nazis. És per això que va decidir agafar paper i ploma, per donar noms i explicar què havia vist en aquells llocs d'extermini.


Com veiem, quan aquestes dones es van fer visibles van aparèixer com a compromeses amb la societat que els hi va tocar viure, vàlides com a subjectes revolucionaris i no només com a elements que van recolzar la causa dels homes.


¿Qui recorda a Soledad Real, una altra dona del PSUC? Havia nascut al barri de la Barceloneta l'any 1917, just quan la sang dels soldats europeus omplien les trinxeres. Treballava de modista. Amb només 16 primaveres, durant la República, ingressà a les Joventuts Comunistes de Catalunya. El gener de 1939, el mateix dia de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, resistí desesperadament junt amb els seus companys de partit. Exiliada a França, fou retornada a la força per les autoritats franceses en declarar-se la segona guerra mundial, i va romandre tancada setze anys a les presons franquistes. ¡Setze anys! En un dels seus testimonis, Real explica que quan va sortir de la presó, i fins els anys vuitanta, el seu veí, que era guàrdia civil i els seus fills li cridaven “puta” una i altra vegada per a humiliar-la.




Soledad Real. Imatge del web: https://www.universitat.cat/ucpc/?p=4753


¿Com no parlar de la Tomasa Cuevas?  Fou una dona marcada per la misèria i el patiment. La seva vida no va ser, ni de lluny, un llit de roses Ens aturem un moment per immiscir-nos una mica en alguns aspectes biogràfics d'aquesta lluitadora comunista. Això també ens permet apropar-nos a la misèria que hi havia en aquella societat espanyola.


Va néixer el mateix anys que Soledad Real, el 1917, a La Alcarria (Guadalajara). Als nou anys, tant sols una nena, començà a treballar  en una fàbrica de gèneres de punt. Però això no quedava ahí. Els diumenges feia de mainadera. Després va trobar feina en una casa per a rentar roba pels matins, a la tarda treballava en una fàbrica i a les nits agafava punts de mitges. Aquella era l'Espanya de les primeres dècades dels segle vint. ¡Misèria i penúria! Amb aquest panorama social es va trobar la Segona República. Mentrestant, a Tomasa li quedava temps per a militar a les joventuts del PCE. De seguida va ser detinguda. El 1944 Cuevas comptava 27 anys d'edat i sortia de la presó de Segòvia. Desterrada, arribà a Barcelona. Les vicissituds viscudes no l'havien espantat. Només dir que a la ciutat comtal connectà amb el PSUC. Entre altres tasques, començà a treballar com “enllaç” amb la guerrilla, una tasca molt perillosa: havia de portar armes als guerrillers, trobar lloc on reunir-se, connectar els maquis amb la direcció del partit, distribuir propaganda.... De fet, com posen de manifest les tasques que Cuevas tenia assignada, es pot dir que el repartiment del treball polític entre els maquis estava impregnat de sexisme. Es repetia el que havia succeït en el cas de les milicianes durant la guerra. En ambdós casos, les dones només tenien funcions de suport: cuidar-se del dinar, de la roba, dels ferits.




Tomasa Cuevas. Imatge del web: https://memoriaguadalajara.files.wordpress.com


Tomasa Cuevas va escriure unes obres que resulten eines indispensable per conèixer el patiment d'aquelles dones lluitadores. Citem, per exemple el seu “Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas”. Cuevas ens ofereix uns testimonis lacerants de tantes dones antifranquistes de diferents llocs d'Espanya que passaren per la més cruel repressió. I dóna diversos noms de militants femenines del PSUC que van patir, juntament amb ella, aquests horrors: Victoria Pujolar, Mercedes Pérez, Raquel Pelayo, Isabel Vicente, Teresa Hernández, María González, María Domènech, María Hernández... Ella, Tomasa Cuevas, va sortir de la presó de Les Corts amb la base de la columna vertebral desviada i amb una lesió al clatell. Ella explicava així el seu turment:


Vaig anar a parar a la Jefatura de la Via Laietana per primera vegada el 4 d'abril del 1945. Vaig sortir-ne amb la base de la columna vertebral desviada i amb una lesió cervical que em van obligar a posar-me en mans de metges i a haver de descansar dos mesos per refer-me una mica. Mentre vaig estar a les mans de la Social, em van fer de tot. L'octubre del 1950 vaig haver de tornar a l'hospital. Hi vaig estar dos anys per recuperar-me de les tortures. Després vaig continuar treballant en la clandestinitat, amb noms diversos: Luisa, Antonia, Eugenia, Amalia, Emilia... Quan la meva filla era petita em preguntava: “Mama, ara com et dius?.


Com s'està veient, a l'entrada de les tropes franquistes una gran part de les dones comunistes, sobretot les més compromeses, van travessar la frontera. Suportant els rigors dels viatges, dels perills, algunes van arribar a la URSS i més d'una lluità al front de l'Est contra els alemanys. Altres van entrar de seguida a Espanya per incorporar-se clandestinament a l'organització. Margarida Abril fou un cas especial: començà la seva militància abans de la República, durant la Dictadura de Primo de Rivera, en la llavors il.legalitzada CNT. Exiliada a Mèxic, va tornar clandestinament  per a posar-se al front dels militants que s'esforçaven en reconstruir les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (les JSUC). La majoria de les comunistes que tornaren a Espanya, gairebé sempre per la força, van ser detingudes i patiren interrogatoris, tortures, empresonament, desterrament...


Com exemple, tornem ara la vista envers la Carme Casas. Havia nascut a la província d'Osca el 1921. El juny del 1936, un mes abans d'esclatar la guerra,  amb només quinze anys es va afiliar a les JSUC. El 1939 va passar la frontera a peu cap a França, on va estar en diversos camps de refugiats. Quan entraren els alemanys, ahí estava la terrible Gestapo. Llavors ella s'amagà en diferents pobles francesos. El febrer del 1943 s'emparellà amb el responsable del PSUC a Nimes, Leandre Sau, de Gandesa. El 1944 el partit li recomanà que tornés a Espanya. Va passar la frontera clandestinament, però fou detinguda i va estar tancada un mes a la presó de Figueres. Un cop fora de la presó, va començar a posar en marxa el partit a l'Aragó, Navarra i la Rioja. Participà activament donant cobertura als guerrillers que passaven la frontera, proporcionant-los menjar, roba... La van agafar i va estar un any i mig a la presó.




Carme Casas. Imatge del web: http://unpuntdellum.blogspot.com/


Militància antifranquista  


De nou en ‘segon pla'


A les entrevistes fetes fa anys a moltes de les dones del PSUC vinculaven molt directament la seva militància antifranquista a la de la seva família d'origen, en especial a la dels seus pares, tot i que també, en menor mesura, a les mares: En el cas en que els pares haguessin continuïtat la seva militància després de la guerra la influència fou encara més directa doncs no només arroparen ideològica i familiarment la militància de les filles, sinó que les van posar personalment en contacte amb l'oposició antifranquista, en concret amb el PSUC.


Parlem un moment de la Teresa Buigas. Era una mica més gran que les anteriors. Va néixer el 1944 a Badalona i als dotze anys, una nena, treballava plantant cebes. El 1966 ingressà al PSUC i formà la primera cèl·lula clandestina del Partit a la mateixa Badalona. Tres anys més tard fou escollida responsable política del Partit a Santa Coloma després d'haver passat pel Comitè Comarcal. Com a responsable política del PSUC, s'implicà en un primer moment en el moviment associatiu de barri i va participar en la creació de l'associació de veïns de Santa Coloma Fondo. El 1971 la Teresa s'exilià a Grenoble (França) a causa d'una condemna que l'havien imposat al seu company. Allí va començar a militar al PCE a l'exili i va ingressar a l'Associació Espanyola. Arran d'una discussió amb Santiago Carrillo fou expulsada del Partit. Rehabilitada, l'oferiren formar part de la direcció. Ella declinà la proposta perquè pensava tornar a Espanya quan el dictador desaparegué. El 1975, la Teresa va  organitzar una cèl·lula del PSUC a Grenoble. Quan tornà a Espanya, ella i el seu company es van reincorporar al PSUC, militant a Granollers.


Als inicis del franquisme, amb una gran quantitat de líders exiliats, a les presons o afusellats les noies de les JSUC que no estaven a la presó o s'havien exiliat van tenir un paper clau en la reconstrucció del PSUC. El perill era immens. Els país estava ple de policies, de guàrdies civils, de confidents. Aquesta reorganització i creixement del partit aviat es va notar. Els líders comunistes masculins van quedar sorpresos: les vagues produïdes entre el 1946 i 1947 tingueren  un gran protagonisme femení. No obstant això, força militants masculins seguien pensant que la conflictivitat laboral i el moviment obrer només eren coses d'homes. La conflictivitat laboral femenina, la d‘elles,  arribà a veure's com quelcom «anòmal» i les seves reivindicacions es van titllar de «específiques» (de gènere). Les publicacions del PSUC, al referir-se als conflictes laborals tendien a atribuir-los als “treballadors” o a la “classe obrera”, mostrant una concepció masculinitzada de la classe treballadora. Aquestes protestes de les que parlàvem sovint van ser encapçalades per dones madures, amb experiència de treball industrial al tèxtil i que tenien àvies, mares, germanes... que havien treballat a la indústria.


Més tard, a finals dels anys seixanta, la conflictivitat laboral femenina va incrementar-se. Noies joves, nascudes durant les dècades de 1940 i 1950, van protagonitzar una important conflictivitat laboral dins dels centres de treball. La repressió havia disminuït i la militància femenina a les organitzacions polítiques i obreres es feia més i més important. Això es pot percebre a partir de l'augment de la presència de les dones en manifestacions i del nombre de detencions i condemnes. Les comunistes participaven a les vagues però es quedaven ahí, només a nivell de la participació,  difícilment les encapçalaven.


Els militants barons assumien els rols tradicionals, tant a la família com en situacions quotidianes. Això feia que de vegades no reconeguessin a les seves parelles com companyes de lluita, sinó com a simples «dones». Això apareix constantment en la reconstrucció que les dones fan del seu passat i ens adverteixen quin era un dels majors obstacles que havien d'esquivar per adherir-se a la lluita: l'oposició dels marits, fins i tot d'aquells que pertanyien al PSUC. La bibliografia i les entrevistes consultades ens indiquen que durant la clandestinitat el PSUC tenia altres prioritats i que desconsiderava en certa manera aquesta situació de desigualtat que patien les dones. Una de les dones de les que hem parlat, Teresa Buigas, en una entrevista deia el següent:


Hi ha una doble moral de cara al Partit o de cara al sindicat o de cara enfora. Es diu: “hem de potenciar la dona”, però en canvi, de cara endintre, doncs normalment aquesta potenciació de la militant femenina no es dóna. La situació és molt diferent. Quan hi ha una reunió que ha d'anar la parella, si hi ha criatures petites o altres coses a fer, ningú dubta que és l'home que ha d'anar, ningú entén que vagi la dona i l'home es quedi a casa.  


La  ja citada militant Soledad Real opinava que durant la guerra, la clandestinitat i els primers anys de la Transició les dones comunistes acceptaven, per part del partit, humiliacions que ara les militants no acceptarien. Veiem ara que deia Carme Casas. Estava casada i tenia dos fills. Va tenir un gran disgust perquè els companys del PCE li notificaren que la policia la volia utilitzar de ganxo per fer caure tots els companys que es relacionaven amb ella. També tingué  un gran desengany quan un company li va dir que, con que tenia dos fills, era millor que es dediqués només a casa, a donar suport al Leandre, el seu marit i també militant. Malgrat el seu passat de lluitadora comunista, Tomasa Cuevas, de la que també hem parlat, mai no va tenir cap càrrec de responsabilitat en el partit. Segons ho afirmava ella mateixa, era la companya de Miguel Núñez, membre del Comitè Central del PSUC i del Comitè Central del PCE, i el fet que fos la dona d'un dirigent feia que estigués mal vist que ella tingués càrrecs.


La discriminació que les comunistes patien dintre del partit, especialment quan eren mares i esposes, ens fa entendre millor la seva baixa militància. I tot això va fer que moltes militants tinguessin dificultats per a realitzar accions de mobilització en empreses on no hi havia gran presencia femenina.


Ja des de la guerra, i, sobretot, en els anys de la clandestinitat, l'assistència de la dona inspirava desconfiança i escepticisme. Fins i tot, la presència d'una dona en una reunió del partit alterava llenguatges i manera d'aproximar-se. Els homes es posaven nerviosos si una dona prenia la paraula. Després hi havia el tema de les dificultats de les dones per assistir a les reunions del partit o del sindicat. Normalment, aquestes reunions es feien cap al tard. Si la dona era casada i tenia fills, era l'hora del bany i de fer el sopar. La única manera de mantenir la militància era comptar amb l'ajuda d'altres dones, generalment de la família, àvies, tietes... En definitiva, que en una parella amb criatures petites ningú no dubtava que era l'home el qui hi havia d'anar a les reunions.


Mentrestant, a la direcció del PSUC es produïen canvis generacionals. El 1949 es va reformar el seu secretariat i a la direcció no hi havia cap dona. La lluita de les comunistes durant la guerra i la primera postguerra no va generar un canvi de mentalitat entre els seus dirigents masculins. Anys més tard, el 1956, pel Comitè Central del Primer Congrés va ser escollida una dona, Margarida Abril, i una altra de suplent, la mestra Josepa Blanes, coneguda amb el pseudònim de Reis Bertral Núñez.


Referències


Bengoechea, S. (2013). Les dones del PSUC. Barcelona: Els Arbres de Farenheit.

Primera part de la conferència donada al MUHBA el 17/10/2019 amb el títol: Les Dones del PSUC contra la dictadura franquista en l'acte del Seminario Permanente de Historia del PSUC.

 
Post date: 2020-01-22 12:10:16
Post date GMT: 2020-01-22 12:10:16

Post modified date: 2020-01-25 10:45:42
Post modified date GMT: 2020-01-25 10:45:42

Export date: Mon Feb 26 18:57:21 2024 / +0000 GMT
This page was exported from Catxipanda, Diari no diari d'Història [ https://catxipanda.tothistoria.cat ]
Export of Post and Page has been powered by [ Universal Post Manager ] plugin from www.ProfProjects.com