Irene Polo i la Barcelona d’abans de la guerra, per Júlia Costa

Iren Polo, fotografiada per Gabriel Casas i Galobardes
Download PDF

Júlia Costa, mestre escriptora i humanista.

Irene Polo i Roig (1909-1942), periodista, publicista, traductora i representant teatral, va ser una de les primeres dones periodistes, en la premsa catalana, durant els anys trenta. Va néixer en una família humil i va viure, almenys durant la seva infantesa, al Poble-sec en el carrer de Blasco de Garay, baixant a mà dreta, gairebé a tocar del Paral·lel. Aquest detall el sabem, com tants altres, perquè en un dels seus escrits menciona que davant de casa seva hi havia un local anarquista on es feien bateigs laics i d’altres celebracions, i se’n sap la ubicació.

El pare era guàrdia civil, es deia Antonio Polo. La mare, Francisca Roig, tenia dues filles més, Rosario (1913-1984) i Maria (1911-1983). El pare va morir jove i Irene, la filla gran, va haver-se de posar a treballar per tal d’ajudar la família. En un dels seus articles explica com va treballar en un despatx sinistre. A causa de les seves protestes, ja que l’amo, condicionat per les noves lleis republicanes, havia disminuït els guanys i tenia intenció d’acomiadar gent i rebaixar sous, cosa que va generar les protestes d’Irene Polo, va ser acomiadada, juntament amb altres treballadores. No sabem el nom d’aquest personatge, un burgès barceloní amb altres negocis.

Per altres referències a la premsa se sap que, abans de dedicar-se de forma exclusiva al periodisme, va ser cap de publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont. Irene Polo no tenia estudis superiors, tot i que se suposa que hauria assistit a alguna escola elemental. En tot cas va assolir pel seu compte una formació polièdrica, humanística, s’interessava per la literatura, l’art, la història, i, és clar, la política. També tenia uns bons coneixements de la llengua francesa, cosa que li va possibilitar poder dedicar-se a fer traduccions, en els anys de la seva estada a Buenos Aires, abans de morir. I com que també va fer traduccions de l’anglès podem pensar que tenia, així mateix, coneixements d’aquesta llengua.

Irene Polo, periodista

L’any 1930, pel juny, va començar a treballar a la revista Imatges. Era aquesta una revista setmanal de gran qualitat que va tancar, però, pel novembre d’aquell any. Incloïa força informació gràfica, en comparació amb altres publicacions. Irene Polo hi va col·laborar amb articles sobre cinema i reportatges com ara l’intent d’aconseguir una entrevista amb Cambó, seguint-lo fins a Sitges. Amb el seu sentit de l’humor aconsegueix que el reportatge se centri en aquest seguiment, que acabaria tan sols amb una educada salutació del polític. El primer article publicat i que ja va cridar l’atenció va ser, l’any 1930, sobre les sòrdides cases d’empenyorament.

L’any 1931 va començar a col·laborar al diari La Humanitat i amb el setmanari La Rambla. La Humanitat va ser un diari dirigit per Lluís Companys. Un altre diari, L’Opinió, tot i lligat també a Esquerra Republicana es va configurar com a portaveu d’un dels grups fundadors d’aquest partit, que acabaria expulsat a causa de les seves dissidències.

La Humanitat sortia al vespre i a partir de 1933 va passar a ser un diari matinal. Irene Polo hi va publicar entrevistes i reportatges, en el seu to directe, irònic i molt personal. Els seus articles anaven a la contraportada, un indret periodístic que s’ha mostrat com a molt rellevant, en general, en diferents publicacions, fins i tot actuals. L’única excepció va ser l’entrevista a Eduard Layret, germà de Francesc Layret, onze anys després de l’assassinat de l’advocat, que va anar a la primera plana.

La Rambla era un setmanari amb molta informació esportiva i en el qual les informacions polítiques i socials van anar prenent lloc a l’esport. Al principi els articles de Polo eren, suposadament, femenins, i sempre hi surava el seu humor, a voltes una mica desconcertant. Treballava al costat de periodistes de prestigi com Domènec de Bellmunt o Francesc Madrid. Hi va explicar anècdotes interessants sobre el desenvolupament de les eleccions al Parlament de Catalunya, visitant col·legis electorals del Paral·lel constatant la davallada del Lerrouxisme i evidenciant com, en aquell cas, no hi havia hagut trampes, com ara una de molt habitual, engruixir els censos amb noms i dades de difunts.

El desembre de 1933 publicaria un article colpidor sobre la mendicitat a Barcelona, la trista i sòrdida situació dels asils existents, el del Parc i el de Can Tunis, i la gran manca de mitjans per atendre la gran problemàtica existent. La seva darrera col·laboració a La Rambla va incidir en uns fets tràgics a Sallent, de caràcter revolucionari, atiats per la FAI, cosa que ella denunciava tot intentant, però, entrar a fons en la situació dels obrers, que havien arribat en un nombre excessiu, malvivien en llocs indignes i tenien enfrontaments seriosos, tot sovint, amb la gent del poble. Una situació no gaire diferent de les que vivim avui, en moltes ocasions, amb les noves masses migratòries.

Irene Polo començaria a treballar a L’Opinió el febrer de 1933 i continuaria explicant la situació de Sallent, encara molt greu pel que feia a la convivència entre la gent del poble i els immigrants. La divisió dins d’Esquerra Republicana era ja definitiva i L’Opinió representava els qui se n’havien separat, encapçalats per Joan Lluhí i Josep Tarradellas, que van conformar el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.

Irene Polo s’interessaria pels temes laborals, per la manipulació dels obrers, pels accidents de treball, amagats o poc explicats. Col·laboraria en la creació de l’Agrupació Professional de Periodistes, una associació de caràcter sindical, en la qual tindria el càrrec de vicesecretària durant un temps. Entomaria critiques i amenaces de la gent de la FAI, a causa dels seus articles. Iniciaria una campanya per aconseguir l’abaratiment del preu del pa, denunciaria la situació dels treballadors d’oficines, mal pagats i sense orgull d’obrers.


Intentaria explicar uns fets sòrdids i terribles, entorn dels segrestos i pallisses causats per la guerra bruta entre cenetistes i Estat Català, amb una víctima de la qual es fa ressò, un noi de dinou anys apallissat de forma brutal en diferents ocasions, a la mateixa seu d’Esquerra Republicana. Viatjaria a l’Escorial amb un grup de seguidors de Gil Robles, poc nombrós pel que fa a catalans, i fent-se passar per simpatitzant dels feixistes.

La relació amb Margarida Xirgu i l’aventura americana

La política es complicava. A principis de 1934 la periodista es dedicaria més aviat a temes municipals, excepció feta de la sortida amb seguidors de Gil Robles. L’Opinió hauria de tancar el 1934 a conseqüència dels fets del 6 d’octubre. Polo passa a formar part de la redacció de L’Instant, un diari vespertí que volia ser independent, tot i que en la seva creació havia comptat amb membres de la Lliga. El director era Ignasi Agustí qui, anys després, evocaria la periodista en un dels seus llibres i s’hi inspiraria per a crear un personatge de ficció.

No era un diari combatiu, la informació era més ponderada. La censura era constant i cada vegada més feixuga. La periodista es desplaçaria a Madrid per seguir el judici contra l’exgovern de la Generalitat, tan sols amb un altre periodista de Barcelona, Massip. En aquesta època escriu articles amb un to més literari, com ara unes evocacions o Postals, d’Eivissa. L’octubre de 1935 passaria a treballar al diari Última Hora, propietat de Lluís Companys, però que intentava bandejar un excessiu partidisme. Els articles d’aquesta època són informatius, rememoren fets passats o pouen en els seus propis treballs anteriors.

El gener de 1936 entrevistaria Margarida Xirgu i decidiria acceptar una feina en la seva companyia, una feina una mica imprecisa, de representant i assessora, que l’esperonaria a sortir de Catalunya. La periodista va marxar molt il·lusionada de la ciutat, els companys periodistes li dedicaran un sopar al famós Oro del Rhin, del qual la premsa es va fer ressò. El vaixell faria escala a La Corunya i Polo ho aprofitaria per entrevistar Casares Quiroga i enviar un darrer article a Última Hora.

Fins a l’any 1939 Polo treballarà amb Margarida Xirgu, viatjarà i tindrà cura de moltes coses, d’organitzar els desplaçaments, d’anar a recollir farcells perduts, de la companyia. A l’Argentina col·laboraria amb el Casal Català, parlant, per exemple, sobre el poeta Salvat Papasseit. No sabem en quin moment concret la periodista, que tenia ganes de tornar a Catalunya, deixaria la feina amb la companyia. Es va quedar a Buenos Aires i aconseguiria fer-hi anar la mare, les germanes i un seu cunyat. La dissolució de la companyia teatral faria que Xirgu es quedés a Xile.

Irene Polo ja no podrà tornar a Espanya, primer esclataria la guerra, després arribaria la derrota republicana i l’increment del nazisme. La vida de Polo, a Catalunya, tampoc hauria estat fàcil, a causa de la seva mala relació amb la FAI, que va assassinar el periodista Planes i en va amenaçar de mort d’altres, com Tísner, que també havien condemnat unes quantes violències.

Gràcies a unes cartes escrites a un seu amic, el pintor Miquel Villà, sabem que va acceptar un càrrec com a directora de publicitat de l’empresa de perfumeria Dana, catalana, establerta des de feia poc a L’Argentina. Va fer força traduccions per editorials com Losada i Sopena. Havia de treballar moltes hores i a les cartes al seu amic pintor, o a algun altre conegut, com Sempronio, es pot percebre el seu procés depressiu, explicant símptomes que avui potser es tractarien d’alguna manera més acurada, tot i que va anar al metge a causa de la seva situació.

La llegenda, atiada per testimonis com ara el de Miguel Ortín, segon marit de Margarida Xirgu, i recollida en molts articles i en alguna biografia de l’actriu, incideix en un enamorament no correspost, vers l’admirada actriu. Però en les seves darreres cartes Irene Polo tan sols esmenta Xirgu en una ocasió, fent referència a la seva genialitat i a un caràcter difícil. Se sabia que Irene Polo era lesbiana, no se n’amagava, eren uns altres temps, però els inicis republicans admetien millor les diferències i Irene Polo ja era considerada una persona molt poc convencional. Sembla que a Eivissa va tenir algun desengany amorós. El viatge al continent americà, segons Ortín, el va aconseguir gràcies a la seva insistència i a amenaçar, ja aleshores, a l’actriu, amb un suïcidi. Però d’altres fonts expliquen que va ser l’actriu qui li va oferir la feina, en fallar-li García Lorca i algun altre candidat.

Irene Polo amb el síndic Roc Pallarès, deposat del seu càrrec al juny pel Tribunal de Corts en les eleccions d’Andorra, el 31 d’agost de 1933. Col·lecció Casimir Arajol

Les dones i el periodisme. Referències i valoracions

Irene Polo no va ser l’única periodista de l’època, hi va haver moltes dones brillants en aquella societat esperançada, després de la dictadora de Primo de Rivera i on havia esclatat una República rebuda amb grans entusiasmes. Però, tot i que entre aquelles dones escriptores hi havia personalitats molt remarcables i amb una gran preparació, els seus objectius no eren els mateixos. Tenien més aviat tirada vers la literatura, la poesia, encara que exercissin un periodisme que avui titllaríem més aviat de cultural.

El periodisme d’Irene Polo era, sobretot, reporterisme, allò d’anar als llocs i assabentar-se del que havia passat en realitat, atenent a totes les opinions. Malgrat el seu sentit de l’humor, que sura en molts dels textos, percep a fons els problemes del moment, la misèria, la manca d’escoles, els enfrontaments polítics, la violència, sempre a punt d’esclatar. Era coratjosa i s’arriscava.

El llibre més complet, pel que fa als trets biogràfics i al recull d’articles, és, encara avui, Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), publicat per Quaderns Crema l’any 2003, a cura de les historiadores Pilar Tur i Glòria Santa-Maria. En els darrers anys s’han publicat molts articles, de vegades amb dades no contrastades, com en el cas del tema de la relació amb Margarida Xirgu, o mencionant malament el contingut d’alguns dels seus articles. Els nous estudis potser aportaran poca cosa pel que fa a la biografia, va ser una vida molt breu, no queden familiars, i, per altra banda, la família va ser molt reservada sobre el tema de la mort d’Irene Polo.

Molts periodistes que la van conèixer, Lladó, Agustí, Tísner, han mort, també. Han passat molts anys i la seva vida, breu i apassionada, corre el perill de caure en la mitificació poc documentada, a la qual hi ha molta afició. A més a més de les publicacions mencionades va col·laborar en moltes altres, també en castellà, i potser és aquesta documentació la que serà més fàcil de recuperar. Va morir al principi de la fosca postguerra, això també va contribuir al seu oblit. El seu estat depressiu, a banda del tema mèdic, devia estar condicionat per la situació d’Espanya, de Catalunya, de la mateixa Argentina, que vivia els darrers temps d’uns governs de dretes, l’anomenada Dècada infame. Zweig es va suïcidar abans que ella, aquell mateix any, cosa que la va trasbalsar. El món obert, alegre, entusiasta, de la República, de l’Europa dels feliços vint i dels inquietants, però creatius anys trenta, semblava haver-se anat en orris, de forma definitiva. Si el tema de l’enamorament impossible va tenir un pes, aquest devia ser, de fet, molt poca cosa en comparació amb la resta.

Irene Polo va ser una persona molt poc convencional, lesbiana, moderna, nudista, coratjosa, poc susceptible de deixar-se entabanar per alguna opció política i disposada a criticar el que fos, encara que hi estiguessin implicades persones que apreciava, si li semblava que era de justícia fer-ho. Aquest tipus de periodisme no és habitual, ni tan sols en el present. La lectura dels articles de Polo ens passeja per una Barcelona amb algunes virtuts i molts defectes i mancances, ens encara amb la problemàtica del vot femení, ens dona a conèixer o ens fa recuperar personatges rellevants i ens revela situacions desconegudes, sòrdides i miserables, les quals, en algunes ocasions i malgrat la millora general, no podem deixar de comparar amb algunes d’actuals. Dona veu a la gent anònima i no defuig determinades frivolitats de l’època, com ara les tendències en les modes o les referències al món del cinema.

Es diu que el periodisme ha d’explicar allò que veu i, la història ja explicarà allò que va passar. Un i l’altre poden mentir o ser subjectius, fins i tot podem trobar contradiccions evidents però, en tot cas, son dos tipus de visió del món complementaris. Polo va ser enterrada, expliquen, en una fossa comuna del cementiri de La Chacarita, a la capital de l’Argentina, i res no en recorda el nom, de moment. El millor record, de fet, és llegir els seus articles i situar-la en el lloc que li correspon, en el món del periodisme modern.

Bibliografia

Santa-Mar, Glòria i Tur, Pilar. (2003). Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema.