|
Catxipanda, Diari no diari d'Història https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2021/09/26/rememorant-els-200-anys-de-lepidemia-de-febre-groga-de-1821-a-barcelona-una-mirada-actual-per-margarida-salvado/ Export date: Sat Apr 20 16:20:26 2024 / +0000 GMT |
Rememorant els 200 anys de l’epidèmia de febre groga de 1821 a Barcelona. Una mirada actual, per Margarida Salvadó Margarida Salvadó Costa, Biòloga i màster en Microbiologia Mèdica i doctora en Ciències Biològiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ab menos de una semana / de aqueix mal se m' va morí / la dona, el pare, un cosí, / dos fills, y una germana; / un net de la Sebastiana / [...] / en fi paránt de contar, / de casa se n' van portar / ab onse dias, disset. / [...] / No creguias exâgerát / lo que t' acabo de dir / que molts y molts van morir / sens tenir niugú [sic] al costat. Un romanç de l'any 1822 resumia la situació viscuda pels barcelonins: dos amics, Feliu i Jaumet, s'expliquen com han viscut l'epidèmia. Introducció Aquest any 2021 es compleixen 200 anys de la terrible epidèmia de febre groga que va assolar Barcelona. L'estudi d'un sol episodi epidèmic exigeix el plantejament de la complexitat que suposa una epidèmia, els fenòmens socials, polítics, econòmics o culturals que l'originen. En aquest article pretenem fer un repàs d'aquests aspectes, de les discussions mèdiques emmarcades dins del context polític que es vivia (recordem que l'epidèmia va succeir en el trienni liberal 1820-1823) i explicar aquestes discussions a la llum dels coneixements mèdics i científics actuals. Història L'expansionisme europeu iniciat fa uns cinc-cents anys va causar la propagació intercontinental de malalties infeccioses sovint letals, sobretot quan afectaven poblacions amb les quals els microbis causants no havien estat en contacte previ (Jofre 2008). Durant més de dos segles (XVII a XIX) la febre groga va constituir una misteriosa malaltia que va delmar les poblacions on arribava. El seu origen és a l'Àfrica i va ser portada a Amèrica i a Europa a través dels vaixells, que transportaven el reservori (humans infectats, principalment esclaus africans) i l'agent vector (mosquit, Aedes aegypti). L'obertura del comerç transatlàntic en 1765 a nou ports de la Península, entre els quals figurava Barcelona,(ratificat en el Reial decret de 2 de febrer de 1778) va consolidar la ciutat com un dels punts d'absorció d'un gran volum del trànsit marítim procedent d'Amèrica (Cardona 2005). Però els resultats econòmics i la salut no van anar de la mà, tot el contrari, les malalties importades, com van ser les epidèmies de febre groga, van ser un flagell a tot el litoral mediterrani peninsular, durant el segle XIX. El mosquit Aedes aegypti, que hauria arribat en els barrils d'aigua dels vaixells que feien viatges transoceànics, en el litoral mediterrani va trobar unes condicions climàtiques adequades per establir-s'hi (Pauly 1874). En el tombant del segle XIX i a l'inici del segle XX, diferents recerques van permetre identificar el seu mecanisme de transmissió, la manera de combatre-la amb mesures de sanejament i, finalment, es va disposar d'una vacuna eficaç per a prevenir-la. Inici i propagació de l'epidèmia El 28 d'abril va partir de l'Havana un comboi de 52 vaixells, dels quals en van arribar 20 a Barcelona, entre ells el Gran Turc, que consta que va arribar el 29 de juny (Diari de Barcelona (DB) 30 de juny de 1821). En aquestes embarcacions, en el transcurs del viatge, havien mort més de vint persones afectades de la febre en un període en què aquesta causava estralls a la ciutat d'origen (Pometti 2019). El Gran Turc, el vaixell més gran del comboi, de camí a l'Havana havia anat a comerciar primer a l'Àfrica i, en creuar la costa d'Àfrica a Cuba, es diu que els esclaus van patir la malaltia (Bally 1823). El diumenge 15 de juliol es va celebrar el dia de la constitució (l'epidèmia va succeir durant el trienni liberal 1820-1823). A primera hora tot Barcelona va sortir a passejar, i es van omplir els molls, la muralla de mar i la gran esplanada de la Barceloneta. Havien preparat jocs al mar, per exemple curses de rem, que van atreure molt de públic, i els vaixells del port també es van omplir d'espectadors que es van barrejar amb les tripulacions. En aquell moment, hi havia al port una quantitat bastant gran d'embarcacions, tant estrangeres com espanyoles (Bally 1823). Els capitans dels vaixells s'havien escapolit del control sanitari atribuint a accidents o a caigudes des de la part superior del pal, la pèrdua dels homes que ja no podien presentar en arribar al port, perquè havien mort durant la travessa; o bé, per escapar dels rigors de la quarantena, les tripulacions van obligar els malalts a rentar-se i aparèixer a la coberta amb la resta de mariners o passatgers. Els oficials i les tripulacions de tots els vaixells ancorats al port passaven d'un a l'altre, sigui per fer intercanvis o per entretenir-se; rebien menjar i visites des de fora. Els estibadors hi anaven a fer la descàrrega; hi treballaven fusters, serrallers i calderers per reparar els danys de la travessia, així com guàrdies sanitaris. La celebració del dia de la constitució va multiplicar singularment aquestes comunicacions, els capitans i les tripulacions van portar a bord les seves famílies i amics; El capità del Gran Turc, va portar a bord la seva família, que era de Sitges, només van romandre al vaixell un o dos dies; tots van emmalaltir i van morir a la Barceloneta. El seu contramestre també va portar a bord, la seva dona, la seva cunyada i el seu cunyat. Vint-i-quatre hores després, la seva cunyada i el seu cunyat presentaven la malaltia, van morir. En el Gran Turc es calcula que hi van pujar a bord prop de quaranta persones de les quals trenta-cinc van sofrir la febre groga. Alguns dels treballadors que vivien a la Barceloneta que hi van pujar per a fer reparacions van ser afectats per la malaltia i van morir. Això ens diu que en el vaixell hi havia un important nombre de mosquits infectats transmetent la malaltia amb les seves picades (Bally 1823). A finals de juliol, tripulants del bergantí francès La Joséphine, ancorat al port, van contreure la febre groga. Les persones que van pujar als vaixells, així com els mariners que van desembarcar, van portar la malaltia dels vaixells a la Barceloneta i després a la ciutat intramurs. A prop del bergantí francès Joséphine, hi havia una pollacra de guerra napolitana que feia temps que estava al port de Barcelona. Els tripulants d'aquest vaixell anaven a bord de tots els altres vaixells per vendre formatges, dels quals en tenien una gran quantitat. S'havien relacionat, sigui amb els homes de la Joséphine, o amb els dels vaixells que venien de l'Havana; i fins i tot s'havien ocupat en la descàrrega d'aquestes embarcacions. Com a resultat d'aquestes relacions, tres homes de la pollacra napolitana van caure malalts i van morir (Bally 1823). Mesures preses per les autoritats Per comprendre l'entramat de decisions farem una breu explicació de les autoritats polítiques i mèdiques que hi havia a Catalunya i a Barcelona, perquè en moltes de les decisions que es van adoptar en aquest trist període hi va haver una interrelació entre elles i les discrepàncies mèdiques que van tenir pes en les decisions que els polítics van haver de prendre des del principi. Hi van intervenir la Junta Superior de Sanitat de Catalunya que estava presidida pel cap Polític de l'època, Sr. Antonio Renom Zarco del Valle, les Juntes Municipals de Sanitat de cada un dels municipis on es va propagar la febre groga, principalment la de Barcelona, presidida per l'alcalde Sr. Josep Marià Cabanes i Escofet, les organitzacions mèdiques del moment: Acadèmia Mèdica Pràctica, Subdelegació de Medicina, Col·legi de Cirurgia, Col·legi de Cirurgia Militar. Entre aquestes corporacions médiques no hi havia acord sobre l'origen de la malaltia, si era una febre exòtica portada d'Amèrica (teoria contagionista) o bé una febre estacional causada per les condiciones climàtiques i d'insalubritat de Barcelona (teoria anticontagionista). Prendre mesures en sentit contagionista tenia implicacions econòmiques molt importants, tancament de la ciutat, confinaments, llatzerets etc. A conseqüència de la celebració de la Constitució aviat va circular per Barcelona el rumor que a les golfes de l'Hospital de la Santa Creu (Blog BNC.), a la ciutat i a la Barceloneta apareixien pacients de caràcter sospitós i s'afegia que els malalts eren dels vaixells vinguts d'Amèrica, o s'hi havien contagiat. Les autoritats van conèixer el mal des del principi, ja que, a partir del 26 de juliol, van posar en quarantena les embarcacions sospitoses (Bally 1823). Van començar a arribar notícies de malalts en altres localitats, Sitges, Vila-seca i Salou, però no va ser fins al 6 d'agost que es van reunir la Junta Superior de Sanitat de Catalunya i la Junta Municipal de Sanitat de Barcelona i van resoldre obrir i proveir d'un llatzeret brut per reunir-hi a tots els malalts que anessin trobant. Per a aquest objectiu, es va ordenar visitar els vaixells fondejats al port, hospitals, i cases a Barcelona i la Barceloneta on hi hauria els malalts; es va tancar el port, es van aïllar tots els vaixells; finalment es va proposar aïllar la Barceloneta. Però tenien por d'anar massa lluny en aquestes mesures. Posteriorment es va decidir que el palau de la Virreina, situat a Gràcia, es transformaria en llatzeret, que el convent de Jesús seria un indret d'observació pels familiars dels malalts, i que els vaixells en què havien trobat malalts o morts, el Gran Turc, Tallapiedra, el Joséphine, la fragata Liberté, anirien a Maó, o serien submergits. Els doctors Antoni Pellicer i Llorenç Grasset, aquest metge ja va viure el brot de febre groga de 1803 a Barcelona (Camós 2016), van ser els primers a informar el 6 d'agost que un mariner francès i dos guardians d'un vaixell havien mort de febre groga. El dia 8, a l'apartat “Noticias particulares de Barcelona”, el DB publica un comunicat 1 de la Junta Municipal de Sanitat en què es fa una crida a la calma de la població. El 10 d'agost el mateix diari informà de l'existència de 12 malalts i de 8 morts. Des llavors i fins al 22 de novembre surt la relació diària de malalts i de morts al llatzeret i a la resta d'espais habilitats: casa de la virreina a Gràcia, Hospital general, Hospital del seminari (a la Rambla) i a la Barceloneta.  Diari de Barcelona 8 d'agost 1821.Les autoritats no volen alarmar a la població.. El dia 9, la Junta Superior de Sanitat de Catalunya anuncia en una circular 2 que ha pres mesures per contenir la malaltia declarada al port i que “cree haber aislado y reducido el mal al corto recinto del Lazareto donde existen los únicos enfermos que hay de enfermedad sospechosa”. Es declara la resta de la ciutat lliure de malaltia (Blog BNC). L'objectiu d'aquestes mesures era que la febre no s'estengués més enllà del port i la Barceloneta i evitar el contagi de Barcelona. Els malalts de la Barceloneta eren portats al llatzeret brut, dirigit pel Dr. Salvador Campmany i els tripulants que no expressaven la malaltia els van portar al monestir de Sant Jeroni de la Vall D'Hebron. Els familiars dels malalts se'ls emportaven al llatzeret d'observació al convent de Jesús extramurs. Els malalts del llatzeret brut van anar morint i es va començar a difondre que el Dr. Campmany els matava amb àcid sulfúric. I els veïns de la Barceloneta van causar grans desordres impedint que els malalts fossin traslladats al llatzeret i separat de les famílies. Llavors es va prendre la mesura de portar-los palau de la Virreina a Gràcia acompanyats, si volien, d' algú que els volgués cuidar i les seves famílies al llatzeret de Jesús. Dos vocals de la Junta Superior de Sanitat van ser triats per visitar els malalts de la Barceloneta i dir quins havien de ser enviats al palau de la Virreina, però una visita d'altres metges partidaris de la teoria anticontagionista van dir que els malalts no calia que fossin traslladats. Això va tornar a exasperar els ànims dels veïns i van començar a escridassar i amenaçar de mort els metges de la teoria contagionista, sobretot al Dr. Joan Francesc Bahi, que el dia 14 d'agost havia declarat que sense cap mena de dubte es tractava de la febre groga vinguda d'Amèrica. Aquest metge va haver de fugir de Barcelona per l'amenaça reial de mort i per intent d'assalt i de calar foc en el seu domicili particular al crit de: Visca Riera, mori Bahi. Riera era uns dels metges de la teoria anticontagionista (Bahí 1823). Tot i les mesures preses la malaltia s'estenia, el 3 de setembre les autoritats de Catalunya van publicar un avís advertint que el nombre de malalts a la Barceloneta s'havia incrementat fins al punt que es va jutjar necessari tallar-hi les comunicacions. El 13 de setembre la situació s'havia deteriorat greument. Els butlletins de la Barceloneta van indicar que hi havia entre 20 i 30 morts per dia i totes les persones no infectades es van veure obligades a anar-se'n. Estimades en 2.000, van ser allotjades en convents a costa del govern (Kotar, S.L 2017). Però Barcelona ja estava infectada produint-se un moviment de fugida que, sobretot, protagonitzarien les classes benestants. El 15 de setembre es va sotmetre a un acordonament sanitari (DB 17 de setembre de 1821), i quedaria governada pels membres de l'ajuntament que hi romangueren i pels batallons de la milícia nacional (DB 15 setembre de 1821). Les autoritats polítiques van marxar de Barcelona, van instal·lar-se a Esparreguera i la seva acció va ser procurar recursos econòmics per Barcelona i Tortosa on també s'havia estès l'epidèmia (Risques 1994). Van impulsar als ajuntaments a fer subscripcions públiques en metàl·lic i en espècies, l'import recollit seria destinat als ajuntaments de Barcelona i Tortosa (DB 25 de setembre de 1821). Les notícies al 29 de setembre assenyalaven Barcelona com una ciutat desgraciada plena de contagi i de fam (Kotar, S.L 2017). El 13 d'octubre el cap Polític, Sr. Zarco del Valle, es dirigia novament als alcaldes queixant-se de la manca de solidaritat dels emigrants de Barcelona i reclamant a les autoritats locals que els pressionessin per tal que fessin donatius (DB 15 d'octubre de 1821) (Risques 1994). En vista de la situació tan dramàtica, el Sr. Zarco del Valle com a president de la Junta de Superior de Sanitat de Catalunya signà un ban el 5 d'octubre que dictava els llocs on havien de fer una quarantena de 19 dies per qui sortís de la ciutat (monestir de Pedralbes, Sta. Caterina, Montealegre, Sant Jeroni de la Murtra) i contràriament al que s'havia determinat en el ban de 15 de setembre s' exhortava als barcelonins a emigrar de la ciutat lamentant no haver dictat abans normes en aquest sentit , (DB 21 d'octubre de 1821). es van impulsar mesures que afavorissin que la població s'establís en zones sanejades on circulés l'aire i que facilitessin l'abandonament de la ciutat per part dels barcelonins. Es va edificar un campament a la falda de Montjuïc, en servei des del 13 d'octubre, anomenat campament de la Constitució i popularment ciutat d'en Nyoca. El 30 de setembre Zarco del Valle va dirigir des d'Esparreguera, una circular als bisbes de Tortosa i Barcelona prevenint-los que: ...guard(en) en sus exhortaciones el respeto debido a la ley fundamental del Estado, y a las autoridades constituídas por ella inspirando a los ciudadanos la paz, el orden y el ejercicio de 'las demás virtudes sociales, Pudiera haber algun individuo que olvidado de la santidad de estas virtudes que han sido dictadas por la augusta religión, única verdadera, que por la Constitución política profesan los españoles, se pronunciase cn un sentido contrario a ella, llevando esto el criminal designio de complicar la exterminadora dolencia y la miseria, con el trastorno del ordren público” Sempre s'ha malparlat de la fugida de les autoritats fora de Barcelona però l'Ajuntament de Barcelona va acomiadar el Sr. Zarco del Valle amb grans elogis per la seva activitat durant l'epidèmia, elogis que la diputació provincial ja havia fet setmanes abans quan dirigí una sol·licitud al govern per la continuïtat del Sr. Zarco en el càrrec, davant les sospites que seria substituït; la Milícia que havia restat a la ciutat també van expressar elogis similars valorant la seva tasca (Risques 1994).
 Diari de Barcelona 15 de setembre de 1821. Les autoritats justifiquen la seva marxa de Barcelona.
 Diari de Barcelona 15 de setembre de 1821. Recollida de diners per fer front a les despeses d'ajuda a la població de Barcelona i Tortosa. Mortalitat El punt àlgid de virulència de l'epidèmia va ser entre meitats de setembre i finals d'octubre. A primers d'octubre, el nombre de malalts ascendia a prop de vuit-cents i, a partir de llavors, cada dia, les víctimes mortals es xifraven en una mitjana de dues-centes (Gaspar 1992).  Registre afectats per l'epidèmia. Barriendos 1999. Extret de DB nº 263 setembre 1870. El punt àlgid de virulència de l'epidèmia va ser entre meitats de setembre i finals d'octubre. A primers d'octubre, el nombre de malalts ascendia a prop de vuit-cents i, a partir de llavors, cada dia, les víctimes mortals es xifraven en una mitjana de dues-centes (Gaspar 1992).  Diari de Barcelona 7 d'octubre de 1821. Durant tota l'epidèmia el Diari de Barcelona, cada dia publicava aquestes dades. Tot i aquestes publicacions es va generar una gran dificultat per a establir amb exactitud les xifres de mortalitat. El 1821 la ciutat tenia uns 100.000 habitants i es calcula que la mortalitat va ser del voltant d'un 8/10% de la població, 8.846 morts, però tot apunta que van ser uns 10.000 morts (Riquer 2020). D'altres fonts parlen de 20.000 morts (Dastre 1905). El Barcelonins com ho vivien El cronista directe d'aquests esdeveniments ho descrivia d'aquesta manera: la ciudad queda en un desconsuelo, las gentes huy(e)n de la muerte y esta la ciudad en un apuro;a este fin (h)an autorizado a los comisarios de los barrios de abrir una suscripcion en cada barrio para d(i)stribuir diariamente una sopa a los menesterosos del respectivo distrito. en este conv(ento) dan una sopa al barrio y ha durado hasta el enero (...). En la fald(a) de Monjuí en la parte de Sans y Cruz cubierta, quedan construidas quatro cientas barracas para la gent(e) de esta ciudad; y á los pobres q(ue) viben de la sopa, y esten alli tendran el socorro diario de 2 r(eales) vellon. La Casa de la Virreyna del Peru q(ue)da hospital por los q(ue) estan aislados “ (Gaspar 1992). Els barcelonins vivien sotmesos a un estat de temor, les baralles entre les institucions mèdiques van generar una gran desconfiança cap al col·lectiu mèdic i paral·lelament es van incrementar els actes religiosos (processons, misses, rogacions, rosaris...), que es van celebrar amb gran afluència de públic. Així ho mostren els documents de l'època de l'Arxiu Diocesà de Barcelona, que detallen com des de l'Ajuntament de la ciutat es va demanar, el mes de setembre de 1821, la intercessió de l'Església davant l'emergència sanitària que vivia la ciutat. Des del Bisbat, es va atendre aquesta petició amb l'organització de diferents actes religiosos, els dies 18, 20 i 22 de setembre (Arxiu Diocesà 2020). Aquests document mostren com es van fer les «Rogatives pro vitanda mortalitate»: al mismo tiempo que esta Junta Municipal de Sanidad no perdona medio ni fatiga para cortar las enfermedades que se han descubierto y proporciona todo el alivio posible a los enfermos, tanto en lo espiritual como en lo temporal, y penetrada de los mayores sentimientos religiosos, está bien que estos principales remedios que las actuales circunstancias exigen es el de implorar la misericordia del todopoderoso por medio de sus ministros, como se practica en estos casos. Fi de l'epidèmia L'epidèmia es va estabilitzar a finals de novembre i el 25 de novembre es va celebrar un Te Deum a la catedral en acció de gràcies.  Diari de Barcelona 25 de novembre de 1821. Anunci del Te Deum en acció de Gràcies. Però l'aïllament va durar fins el 18 de desembre i la quarantena fins el 24 i el 25 de desembre es va donar per extingida. El 30 de desembre, totes les autoritats civils i eclesiàstiques, amb una afluència massiva de barcelonins, van fer una processó final d'agraïment directe a la Mare de Déu de la Mercè (Arxiu Diocesà 2020). El cronista anònim acaba amb el relat dels morts: Antes de concluir este año de 1821 me (s)erá permitido poner aquí algunas notas de lo q(ue) ha pasado en est(e) contagio, y despues de ello, por lo que, aunque testigo de vista, y algunas veces por (s)er falsas las noticias de lo ocurrido de tanta afliccion empe(z)ando por el numero de muertos. han dado el num(ero) de 9.513; pero la opinion, y la mas cierta y noticia de los hombres de juicio son de doce o tre(c)e mil. En cu(a)nto a la Barceloneta (el barrio más castigado) el numero de los Religiosos q(ue) murieron no ha (s)ido facil calcular lo cierto es q(ue) de todos lo(s) conventos murieron, y no pocos y en particular de Franciscanos, Agustinos y Capuchinos, que fueron de los primeros que fueron alií d sacrificar sus vidas; de medicos y facultati(v)os, murieron 7( ...) Es deplorable los hinsultos de aquella gente, la verdad del caso es que ellos al principio de la enfermedad q(ue) los lle(v)aban al Lazareto, y (h)abían puesto la barrera h(u)biesen tomado paciencia y no hintroducirse d dentro de la ciudad, seguramente q(ue) Barcelona no lloraria como llora tanta desgracia. Las Disputas de los Medicos facultati(v)os y de los de la francia , fueron (a) llenar de muertos al ceme(n)t(erio)( ...)It.(Gaspar 1992) Es van generar dues teories la infecciosa (contagionistes) i la no infecciosa (anti-contagionistes). A la ciutat de Barcelona aquest debat ja es va originar l'any 1803 quan hi va haver el primer brot de febre groga. Era un debat encès tant a Europa (fonamentalment a França i Anglaterra) com als Estats Units i al Carib, a causa de la quantitat de brots i epidèmies que hi havia des del segle XVIII i va ressorgir a Espanya, a causa del nombre d'epidèmies de febre groga que estaven afectant tota la costa mediterrània (Màlaga, Cadis, Múrcia, Barcelona, etc.). La possibilitat de la transmissió contagiosa de les malalties era una concepció científica, que havia començat a Europa en el segle XV1. El contagi era interpretat com el pas directe d'algun agent físic o químic des d'una persona malalta a una víctima susceptible per contacte o a una curta distància a través de l'atmosfera. Les hostilitats i les discussions entre els dos bàndols van ser aferrissades i la divisió també va tenir el seu reflex en les institucions sanitàries de la ciutat. D'una banda, l'Acadèmia Medicopràctica, el Col·legi de Cirurgia, la Junta Municipal de Sanitat i la Junta Superior de Sanitat de Catalunya es van decantar cap a les posicions contagionistes, en conseqüència van prendre totes les mesures habituals en cas de malaltia contagiosa, mentre que la Subdelegació de Medicina va optar per la posició anticontagionista. Els detractors del contagionisme no van cessar de mostrar-se hostils i la publicació del manifest anticontagionista el febrer de 1822 va ser el punt culminant de les seves crítiques. El manifest anticontagionista de 1822 Una de les conseqüències immediates de l'epidèmia de Barcelona va ser que el govern de l'Estat va iniciar els tràmits per a l'elaboració d'una nova llei orgànica de salut pública. Per recaptar informació i preparar el projecte de llei que el Congrés hauria de debatre, el govern, mitjançant la Reial Ordre de 19 de gener de 1822, va demanar a les corporacions mèdiques que es pronunciessin sobre l'origen i la naturalesa de l'epidèmia soferta l'any anterior. L'Acadèmia Medicopràctica i la Corporació de Cirurgia Militar van elaborar dictàmens que donaven suport a les tesis contagionistes. Al mateix temps, una reunió lliure de metges locals i estrangers van elaborar un manifest que advocava plenament per les posicions anticontagionistes (Manifest 1822). Per als anticontagionistes, l'origen de l'epidèmia era local. Tots els seus esforços es van orientar a eliminar la idea d'un origen forà. Asseguraven que quan el comboi de vaixells procedent de l'Havana, i al qual els contagionistes atribuïen l'origen de la malaltia, va sortir de la capital cubana, no existia en aquesta ciutat cap cas de febre groga i afegien que alguns d'aquests vaixells, com els Tallapiedra i Gran Turc, van desembarcar diversos passatgers a Cadis i Cartagena sense que en aquestes ciutats, de condicions climàtiques i latitud similars a les de Barcelona, sofrissin cap mena de malaltia epidèmica. En el seu argumentari deien que com podia ser que després de tres mesos, des de la sortida del comboi de l'Havana a l'abril fins a l'aparició dels primers malalts a l'agost, temps més que suficient per a verificar vàries quarantenes, no s'havien registrat casos de la malaltia. Destacaven les contradiccions de la Junta Superior de Sanitat en afirmar que segons les actes d'aquesta institució el primer focus de l'epidèmia s'atribuïa a una pollacra napolitana ancorada en el port des del 23 d'abril i que mai havia estat a Cuba (López Bernat 1996). Per als anticontagionistes, l'estat insalubre del port i les clavegueres de la ciutat i el Rec Comtal, amb un cabal reduït a l'estiu i on s'abocaven els residus industrials i de l'escorxador, era un punt d'infecció evident afegint-hi que la desembocadura del Rec estava obstaculitzada per una barra de sorra que originava l'estancament de les aigües originant un enorme toll que desprenia una gran pudor. Per afegitó calia sumar-hi l'efecte de les últimes obres del port, que havien convertit aquest lloc en un veritable aiguamoll, difícil de netejar (López Bernat 1996). A la brutícia descrita calia sumar-hi les condicions meteorològiques de Barcelona durant l'estiu de 1821, per ells havien estat determinants en l'origen de l'epidèmia. Sense unes condicions atmosfèriques favorables, l'epidèmia originada al port no hauria estat tant devastadora i afegien que el caràcter estacional de la malaltia era evident inici a l'agost, la seva màxima virulència a l'octubre i la seva total desaparició cap al desembre. Pels signants del manifest tot això demostrava que el curs de la malaltia tan sols obeïa a factors relacionats amb les variacions meteorològiques estacionals. Aquestes opinions alineaven als anticontagionistes barcelonins al costat dels metges europeus que defensaven aquestes teories (Lopez Bernat 1996). L'única mesura útil, segons ells, que van prendre les autoritats va ser el trasllat de la població barcelonina i el seu allotjament temporal fora de les muralles, encara que adoptada massa tard. (López Bernat 1996). Quan es va descobrir el vector i la causa del contagi de la febre groga es va fer una síntesis de les dues teories. Rerefons polític i econòmic Des del punt de vista econòmic és evident que les propostes que feien els contagionistes per frenar les epidèmies, quarantenes, llatzerets i cordons sanitaris, eren molt perjudicials per al comerç, de manera que els sectors lligats a la burgesia liberal acostumaven a ser partidaris de les teories anticontagionistes. Per contra, els sectors absolutistes partidaris d'establir forts controls i estructures molt centralitzades, acostumaven a ser favorables a les teories contagionistes (Peset,1972). A principis del segle XIX, en què Espanya va trobar immersa en una crisi comercial i diferents epidèmies, des del govern es va insistir que els metges adoptessin les idees del contagi, prohibint publicar les obres que defensessin el contrari, a més el mateix Godoy va dictar un nou reglament de llatzerets en 1805 (Peset 1972). Per als liberals, atès el volum de negocis llastrat per les traves imposades al lliure trànsit de mercaderies, consideraven que mantenir la tesi contagiosa era un pensament reaccionari i fidel a l'absolutisme borbònic (Bonastra 2000). Malgrat tots els esforços, les posicions tant oposades entre els ponents van fer fracassar la intenció de les Corts del Trienni Liberal d'aprovar un codi sanitari. En canviar la situació política del país amb la derrota dels liberals per part de les forces afectes a l'Antic Règim secundades per les tropes franceses amb Ferran VII de nou amb poder absolut des de l'u d'octubre de 1823 es va endarrerir per molts anys la reforma liberal de Salut Pública a Espanya (Cardona 2005). L'epidèmia amb la mirada d'avui A començaments del segle XX es va establir la relació entre els mosquits i la malaltia gràcies a les recerques del metge cubà Carlos Finlay i que van ser corroborades pel metge nord-americà Walter Reed. A partir d'aquest descobriment es va saber com combatre la malaltia amb mesures de sanejament i, finalment, es va poder disposar d'una vacuna eficaç per a prevenir-la. La febre groga es defineix com una malaltia viral que es contagia als humans, a través de la picada de mosquits femella del gènere Aedes aegypti infectats. Al virus s'anomena virus de la febre groga, dit així per la icterícia que afecta alguns pacients, i pertany a la família de virus Flaviviridae; és endèmica en zones d'Amèrica Llatina i Àfrica, mentre que els casos importats han aparegut a tot el món. A nivell mundial, aquesta malaltia que no té cura, infecta aproximadament a 200,000 persones a l'any, causant malaltia gripal autolimitada o malaltia greu provocant febre hemorràgica i mort (OMS). Les grans epidèmies de febre groga es produeixen quan el virus és introduït per persones infectades en zones molt poblades, amb presència de mosquits, s'anomena febre groga urbana. A la figura es mostra el cicle biològic complet de la febre groga (urbana i selvàtica) zones amb gran densitat de mosquits i on la majoria de la població té escassa o nul·la immunitat per falta de vacunació (OMS). En aquestes condicions, els mosquits femelles infectats transmeten el virus d'una persona a una altra. La vacuna, obligatòria en alguns països, és la mesura preventiva principal. Observant aquest cicles, Barcelona era una ciutat densament poblada, encerclada per muralles i una població immunològicament indefensa en front d'un virus desconegut, va patir una febre groga urbana.  Cicle biològic complet de la febre groga. Per tant eren els contagionistes els que fonamentalment tenien raó, la malaltia era contagiosa, hi havia, com ells intuïen, algun agent que transmetia la malaltia, però els anticontagionistes que abogaven per les condicions climàtiques i insalubres de Barcelona també. Anem a veure per què. El mosquit va ser portat a les ciutats portuàries d'Europa i a la costa mediterrània, de clima més càlid, va trobar les condicions idònies per al seu establiment. A la península Ibèrica hi havia una àmplia distribució costanera d'Aedes aegypti des del golf de Cadis fins a la Tordera (Jofre 2008). A les ciutats on potser no es donaven les condicions per al seu arrelament, els vaixells ho portarien cada temporada (Pradera 2020). Les condicions del clima que van marcar els anys precedents a l'epidèmia van estar marcades per una sequera persistent, especialment la dels anys 1815-1817 (Barriendos M. 1999) Les condicions del clima barceloní es van veure agreujades per la confluència d'episodis de pluges de caràcter extraordinari en la fase de transició entre la sequera persistent i l'alternança d'aquestes pluges. Els episodis de pluja de l'agost de 1819, al costat de les d'agost a octubre de 1820 o les que van coincidir amb l'arribada de la malaltia a bord dels vaixells procedents de l'Havana entre juliol i agost de 1821, van contribuir a crear les condicions propícies per al desenvolupament del vector de la febre groga. Al seu torn, la combinació dels condicionants ambientals amb una humitat superior a la normal i temperatures en l'estiu més càlides i amb una prolongació superior a l'habitual van coincidir amb les deplorables condicions de salubritat que imperaven a Barcelona (Pometti 2019). El cicle vital del mosquit Aedes aegypti es desenvolupa òptimament a temperatures entre 25 °C i 30 °C en una atmosfera d'humitat elevada, en aigües acumulades en zones brutes, insalubres i, deixa de reproduir-se quan la temperatura és inferior al 12 °C. Això explica que el novembre l'epidèmia anés de baixa i el desembre hagués desaparegut. La sequera combinada amb els períodes de pluja amb un clima humit i càlid l'any 1821, (el setembre i l'octubre van ser més càlids de l'habitual) van permetre una proliferació de mosquits en les aigües acumulades en aquestes zones insalubres que van fer estralls transmetent el virus. La manca de vigilància sobre espais entre la Barceloneta i la fortalesa de la Ciutadella va fer que es generessin focus infecciosos per l'acumulació de les aigües fecals procedents de la fortalesa. El Dr. Roques, cap de l'hospital militar durant l'ocupació de Barcelona (1825-1827) després de la restauració del rei Ferran VII va fer un informe i va centrar la seva atenció en l'espai entre la muntanya de Montjuïc i les muralles de la ciutat - les Hortes de Sant Bertran - com una de les fonts d'insalubritat, llocs on s'acumulaven fems i excrements de les granges. També va assenyalar que els conductes del Rec Comtal estaven constantment obstruïts a causa de l'acumulació de deixalles (Pometti 2018). Des del punt de vista del clima i de la manca de salubritat els anticontagionistes tenien la seva raó. Les autoritats una vegada acabada l'epidèmia van prendre mesures per evitar noves epidèmies: no es va acceptar l'arribada de cap vaixell procedent del Carib que no hagués passat abans la quarantena en el llatzeret de Maó. Com que hi havia una part del cos mèdic que no acceptava que s'hagués patit una epidèmia de febre groga, es va posar l'accent en abordar una millora de les infraestructures, es va procedir a la canalització del Rec Comtal, a la construcció d'embornals per a l'evacuació d'aigües residuals de la Ciutadella i es van fer obres de salubritat del port (Pradera 2020). Repercussió a l'estranger França va enviar un grup de metges francesos a l'octubre per investigar sobre la malaltia, (Bally, E. Pariset, A. Mazet -que morí víctima de la febre-, V.J. François, J.A. Rouchoux i més tard M. Audouard), acompanyats per dues germanes de l'orde de Sant Camil. Aquests metges francesos van publicar un article a favor de la teoria contagionista al diari de Barcelona, del 25 de novembre de 1821. La desgracia de Barcelona sortia publicada a la premsa estrangera: Dr. Pariset added his voice to the others. In an interview dated October 31 he avowed, “Yes, I repeat it a thousand times, it is contagious.” Furthermore, he believed the disease to be imported and identical to the yellow fever of America. He added, “With only five good police and firmness, both Barcelona and its commerce, might, humanly speaking, have been preserved, even on the avowal of the anti-contagionists of this country. But what has been the fact? They wrangled, they disputed; the scourge entered, raged, proved fatal, and nobody knew how to remedy it. Hence all labour, all industry, all prosperity is here extinct for a long time. The heart itself has partaken of this depravity. The father shuns the presence of children, and there is an adieu to every feeling of humanity!” New Times. November 18,1821. (Kotar 2017) El doctor Pariset va afegir la seva veu a la dels altres. En una entrevista del 31 d'octubre, va dir: "Sí, ho repeteixo mil vegades, és contagiós". A més, ell creia que la malaltia era importada i idèntica a la febre groga d'Amèrica. Va afegir: "Amb només cinc policies i fermesa, tant a Barcelona com al seu comerç, podrien haver-se preservat, fins i tot amb el reconeixement dels anticontagionistes d'aquest país. Però, quin ha estat el fet? Van barallar-se, van discutir, el flagell va entrar, es va desfermar, va resultar fatal, i ningú sabia com posar-hi remei. D'aquí ve que tot, el treball, tota la indústria, tota la prosperitat s'haurà extingit durant molt de temps. El cor mateix s'ha encomanat d'aquesta depravació. El pare rebutja la presència dels fills, i ha desaparegut el sentiment d'humanitat!". Una carta que sortia publicada, entre octubre i novembre, a diferents diaris del món, un fragment deia així: There still remains in Barcelona, 40,000 souls; the emigrants amounted to about double that number; and about 14,000 have fallen victims to the pestilence. It is remarked that this large portion that emigrate and spread throughout the different towns and villages of Catalonia did not transport the disease to any part, and the opinion most to be relied on is, that the fever is not contagious without the walls of the town. It is the yellow fever. The French physicians, except Bailly [Bally], have been invulnerable to the contagion. Courier, 8 y 15 de octubre; Dublin Journal, 5 de octubre; New Times, 5 de octubre de 19; London Observer of the Times, 12 de noviembre de 1821. (Kotar 2017).ç Encara queden a Barcelona, 40.000 ànimes; els emigrants van ser aproximadament el doble d'aquest nombre; i al voltant de 14.000 han caigut víctimes de la pestilència. Es destaca que aquesta gran part que va emigrar i es va estendre pels diferents pobles i llogarets de Catalunya no va transportar la malaltia enlloc, i l'opinió més fiable és que la febre no es contagia fora de les muralles de la ciutat. És la febre groga. Els metges francesos, excepte Bailly [Bally], han estat invulnerables el contagi. Altres zones que es va estendre la febre groga La febre groga de Barcelona va ser l'origen d'epidèmies en altres poblacions. El retorn de mariners a les seves poblacions d'origen, o de vaixells sortits del port, van fer que la febre groga es dispersés. Entre les poblacions afectades destaquen les ciutats de Tortosa i Palma on va haver-hi un nombre molt elevat de contagiats. En aquestes poblacions hi havia una forta presència del mosquit de la febre groga. Des de Tortosa, la febre groga es va estendre Ebre amunt afectant poblacions com Ascó i Mequinensa. També va afectar a Salou, Canet de Mar i, en menor mesura, Malgrat de Mar i Sitges. La febre de Barcelona també va arribar a Marsella. A l'Estat espanyol a l'octubre del mateix any hi va haver un altre focus important a Màlaga. Però en aquest any 1821 la febre no només afectava la península Iberica, hi havia focus també a Baltimore, Long Island i Virginia. Tant va ser així que els portuguesos van prohibir la entrada de qualsevol vaixell amb aquest origen, a més dels procedents de Catalunya, Marsella, Cadis, Màlaga i Mallorca, a cap port de Portugal, sense fer una quarantena de 30 dies i presentació de certificats de salut pública del port d'origen conforme no hi havia cap malalt en el moment de sortir. New Times. December 8 ,1821. (Kotar 2017) Notes 1Girolamo Fracastoro al 1546 va proposar que les malalties epidèmiques són causades per partícules diminutes mòbils o "espores" que podrien transmetre la infecció per contacte directe o indirecte, o fins i tot sense contacte a través de llargues distàncies. De Contagione et Contagiosis morbis publicat en 1546: Va anomenar fomites [del fomes llatí, que significa "esca"] coses com ara la roba, roba de llit, etc., “que, encara que no siguin en si mateixos corruptes, poden contenir les llavors essencials del contagi i per tant causar infecció". Referències Arxiu Diocesà. Enllaç https://esglesia.barcelona/notes-premsa/larxiu-diocesa-treu-a-la-llum-com-barcelona-va-pregar-a-la-merce-per-salvar-la-ciutat-de-lepidemia-de-febre-groga/ 3 Bahí Fonseca JF. Relación médico-política sobre la aparición de la fiebre amarilla á últimos de julio y principios de agosto de 1821 en las tripulaciones de los buques del puerto de Barcelona. Mataró: Juan Abadal, 1821. Barcelona: Viuda Roca, 1822. Bally, François, Pariset. 1823. Histoire médicale de la fièvre jaune observée en Espagne et particulièrement en Catalogne dans l'année 1821. París. Barriendos, M. Y Dannecker, A.: «La sequía de 1812-1824 en la costa central catalana. Consideraciones climáticas e impacto social del evento», en Raso, J.M. y Martín Vide, .1. (eds.): La climatología española en los albores del siglo XXI, Oikos-Tau, Barcelona, 1999, pp. 53-62. Bernat López Pascual. Las posiciones anticontagionistas ante la epidemia de fiebre amarilla de Barcelona de 1821. Estudios de historia de las técnicas, la arqueología industrial y las ciencias 4: VI Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas. Segovia-La Granja, 9 al 13 de septiembre de 1996 / coord. Por Juan Luis García Hourcade 5, Juan Manuel Moreno Yuste 6, Gloria Ruiz Hernández 7, 1998, ISBN 84-7846-717-3. Biblioteca de Catalunya Blog. Enllaç: https://www.bnc.cat/El-Blog-de-la-BC/La-mort-arriba-en-vaixell-l-epidemia-de-febre-groga-de-1821 8. Bonastre Quim. Innovaciones y continuidad en las concepciones sobre el contagio y las cuarentenas en la España del siglo XIX. Reflexiones en torno a un problema sanitario, económico y social. Scripta Nova Revista Electrónica de Geografía i Ciencias Sociales. Volumen: IV Número: 69 (35) 1999. Enllaç: http://www.ub.es/geocrit/sn-69-35.htm 9. Camós Cabeceran Agustí. Antoni de Martí i Franquès i el debat sobre la febre groga que tingué lloc a Barcelona en els primers anys del segle XIX. Actes d'història de la ciència i de la tècnica. Nova època / volum 9 / 2016, p. 105-136.ISSN: 2013-9640. doi: 10.2436/20.2006.01.197. Cardona Saldariaga, Alvaro. «Los debates sobre salud pública en España durante el Trienio Liberal (1820-1823)», Asclepio, LVII, 2 (2005), págs. 173-202. Dastre A. La Lutte contre la fièvre jaune. Revue des Deux Mondes 10, 5e période, tome 29, 1905 (p. 216-228). Gaspar I García, María Dolores: «La epidemia de fiebre amarilla que asoló Barcelona en 1821, a través del contenido del manuscrito 156 de la Biblioteca Universitaria de Barcelona», Gimbernat, XVIII, 1992, pp. 65-72. Jofre i Torroella, Joan. 2008. Canvi climàtic i malalties infeccioses. I. Institut d'Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques II. 1. Canvis climàtics. ISBN 9788492583072. Kotar, S.L.; J.E. Gessler. Yellow Fever (p. 153). McFarland & Company, Inc., Publishers. Edición de Kindle.2017. Chapter 13. e-ISBN: 978-1-4766-2628-4. López Pascual Bernat. Las posiciones anticontagionistas ante la epidemia de fiebre amarilla de Barcelona de 1821. Estudios de historia de las técnicas, la arqueología industrial y las ciencias: VI Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas. Segovia-La Granja, 9 al 13 de septiembre de 1996. ISBN 84-7846-717-3, págs. 899-906. Manifiesto acerca del origen y propagación de la calentura que ha reinado en Barcelona en el año 1821, presentado al Augusto Congreso Nacional por una reunión libre de médicos estrangeros y nacionales. OMS. https://apps.who.int/mediacentre/factsheets/fs100/es/index.html 11 Pauly Pierre. Esquisses de climatologie comparée: climats et endèmies, París, G. Masson, 1874, pág. 457. Peset, M. Y J.L. Muerte en España. Política y sociedad entre la peste y el cólera. Madrid: Seminarios y Ediciones S.A., 1972. Pometti Benítez Kevin. Clima, salud pública y sociedad: causas, gestión y efectos de la fiebre amarilla en la Barcelona de 1821. CESXVIII, núm. 29 (2019), págs. 247-277. ISSN: 1131-9879. DOI: https://doi.org/10.17811/cesxviii.29.2019.247-277 12. Pometti Benitez Kevin. Un environnement menacè.. L'épidémie de fièvre jaune de Barcelone en 1821.Enllaç: https://jjctelemme.hypotheses.org/files/2018/09/Pometti2c-Kevin.-Un-environnement-menac%C3%A9.-Fi%C3%A8vre-jaune-Barcelone-1821.-JE-TELEMMe2c-16-mai-2018.pdf 13 Pradera, C. Sobre la epidemia de fiebre amarilla en Barcelona en el año 1821. Enllaç: https://desinsectador.com/2020/04/15/sobre-la-epidemia-de-fiebre-amarilla-habida-en-barcelona-en-el-ano-1821/ 14 Riquer Borja. Barcelona davant les pandèmies MUHBA Butlletí 36 15.Desembre 2020 Risques Corbella Manel. El Govern Civil a Barcelona al segle XIX, desenvolupament institucional i acció política. Tesi doctoral . UB 1994. Direcció Borja de Riquer. |
Links:
|
|
Post date: 2021-09-26 17:39:58 Post date GMT: 2021-09-26 17:39:58 Post modified date: 2023-05-11 21:00:04 Post modified date GMT: 2023-05-11 21:00:04 |
|
Export date: Sat Apr 20 16:20:26 2024 / +0000 GMT This page was exported from Catxipanda, Diari no diari d'Història [ https://catxipanda.tothistoria.cat ] Export of Post and Page has been powered by [ Universal Post Manager ] plugin from www.ProfProjects.com |
També dictà mesures per a la vigilància de l'acció política i de la propaganda ideològica absolutista que havia aprofitat la catàstrofe abrandant els ànims contra el règim constitucional (Risques 1994).
