Joaquim Ventalló i la guerra del Marroc, per Pau Vinyes i Roig

Joaquim Ventalló, segon per l’esquerra, amb companys d’armes en una taverna marroquina, a Melilla, circa 1921. El primer per la dreta és Pere Comes. Fons Família Ventalló.
Download PDF

Pau Vinyes i Roig, historiador. 

En motiu del centenari del Desastre d’Annual (1921) transcrivim el capítol “La guerra del Marroc” del llibre Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític, poeta i traductor (Fundació Josep Irla-Editorial Duxelm, 2010), l’autor del qual és l’historiador Pau Vinyes i Roig. En aquest capítol es narra l’experiència del periodista, polític i traductor -va traduir les aventures de Tintín al català- Joaquim Ventalló i Vergés (1899-1996) en la guerra del Marroc, conflicte bèl·lic sostingut per l’exèrcit espanyol a inicis del segle passat i que deixà una forta petjada de sang i morts. Cal fer esment que l’efemèride ha passat quasi desapercebuda i que l’Estat espanyol a dia d’avui encara no ha demanat perdó per les atrocitats comeses durant la guerra del Marroc.

D’ençà de la pèrdua de les colònies americanes i asiàtiques, l’Estat espanyol havia de recuperar el seu llegat colonial amb altres territoris d’ultramar. En la Conferència d’Algesires, celebrada en aquesta ciutat andalusa entre el 16 de gener i el 7 d’abril, es decidí, després de llargues converses i trifulgues expansionistes entre les potències europees, que l’Estat espanyol gaudiria d’una zona del Marroc en forma de protectorat. Aquí s’esdevingueren una sèrie de disputes que ocasionaren conflictes de gran magnitud per tal de preservar el protectorat espanyol. Sense anar gaire lluny, el juliol de 1909, amb la crida de reservistes per part del govern de Maura per anar a fer front a les revoltes aborígens del Rif, es produí una vaga general a Barcelona que esdevingué la sagnant Setmana tràgica. La presència espanyola al nord del Marroc cada cop era més complicada, per causes dels nadius de la zona. Les ànsies independentistes dels seguidors d’Abd el-Krim, d’una banda, i els interessos econòmics de les empreses espanyoles amb el suport governamental, de l’altra, van embolicar la troca i el 1921 es produí la guerra del Rif.

Un grup de religiosos i militars realitzen tasques de recollida de soldats espanyols morts deprés de la desfeta espanyola d’Annual. AD/Font: ABC.

En el context de la guerra del Rif, el 22 de juliol de 1921 es produí la batalla d’Annual, entre les tropes colonials espanyoles i les tropes irregulars del cabdill Abd el-Krim, en el barranc que separa Igueriben i Annual. En aquesta batalla hi van perdre la vida uns vuit mil soldats espanyols —la majoria de lleva obligatòria—, entre els quals el mateix general Manuel Fernández Silvestre. La ciutat de Melilla estigué a punt de caure en mans dels seguidors d’Abd el- Krim. Dins de la historiografia espanyola la batalla és coneguda popularment com el Desastre d’Annual.  

A l’Estat espanyol, immers en una greu crisi política i amb el pistolerisme a gran escala, comportà la caiguda del cap de govern de torn i dels seus ministres, encapçalats per Manuel Allendesalazar Muñoz, i el retorn d’Antoni Maura i Montaner a la presidència del Govern. En l’aspecte militar, s’obrí una comissió per tal d’esbrinar les causes de la desfeta, a càrrec del general Juan Picasso González. Coneguda com la Comissió Picasso, més que cercar solucions al problema hi posà cortines de fum per esborrar la mala imatge de l’exèrcit espanyol en el conflicte marroquí. Anys a venir el cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera, del 13 de setembre de 1923, va ser la distracció perfecta per a passar full en aquest episodi de la història espanyola.

És en aquest context bel·licista que a Joaquim Ventalló li tocà fer el servei militar. En ser cridat a les hagué de deixar la seva feina com a periodista en el diari El Dia. En l’entrevista a la revista Terme el nostre homenot hi narra la seva vivència militar:

Aquesta història va començar l’any 1921. En principi em tocava quedar-me a casa, ja que vaig treure un número alt en el sorteig i això em permetia lliurar-me de la mili. Després les coses van canviar força perquè molts números baixos corresponien als fills i familiars dels salistes de la ciutat (seguidors del polític caciquista Alfons Sala) i aquests van remoure cel i terra per evitar la incorporació a les files. De cop i volta, els números baixos es van convertir en alts. Hi havia massa recomanats i massa «inútils» per al servei. Vaig acabar fent el servei militar i em passo tres anys fent de soldat, precisament en aquelles terres on hi havia hagut el desastre d’Annual. L’any 1924 torno a començar de nou, amb l’estranya sensació d’haver estat molt de temps fora de la meva terra… trenta-quatre mesos i mig havien estat, sens dubte, massa temps.

Joaquim Ventalló, en el seus inicis a la guerra del Marrroc, el 1921. Eclair / Fons Família Ventalló.

El fet de ser de tarannà republicà i antisalista li passà una bona factura. El mes de febrer de 1921 va començar a fer el servei militar a Barcelona. El juliol del mateix any tenia lloc el Desastre d’Annual i el 2 d’octubre desembarcava a Melilla per a reconquerir el Marroc per compte d’Espanya” (Al Vent, núm. 50. terrassa). Va tornar de la guerra del Marroc la vigília de Nadal de 1923, tres mesos després del cop d’Estat de Primo de Rivera. En ser soldat de quota i havent pagat segons la llei vigent 2.000 pessetes, li corresponien 5 mesos de servei militar, i en comptes de 5 mesos s’hi va estar gairebé tres anys. En aquest context bèl·lic, Joaquim Ventalló aprofità per escriure poesia i prosa, tot recordant els soldats morts en el conflicte i denunciant la cruesa del govern espanyol.

El 20 de novembre de 1924, com a periodista de La Publicitat, publicava l’article següent, on reflectia la seva experiència en to de crònica, com a soldat en la guerra del Marroc:

Optimistes com sempre, registrem una vegada més l’avenç que en sentit evacuador representen les accions de guerra darrerament lliurades al Marroc occidental. Aquest és el terreny que en la Conferència d’Algesires va fixar-se perquè Espanya hi descabdellés les seves dots civilitzadores. Els rifrenys i els yebalins, no podran pas dir que Espanya hi hagi planyut diners i homes per convencer-los que estarien més civilitzats sota la protecció del pavelló espanyol —vermell com la sang que tantes generacions hi ha vessat, acreditant cada vegada més l’heroisme de la raça, i el groc com l’or, que a mans besades, hi hem abocat per tal de dur- los al camí del progrés. Ells que han preferit trescar pels corriols de cabres de les muntanyes, lliures i analfabets, per a ells faran. Una vegada Espanya els ha convidat, no ho farà dues. Però que el temps quedi per testimoni que s’han deixat perdre cosa bona.

Ja no hi ha canons, ni fusells, ni soldats a Beni Arós, ni a Beni Hozmar, ni a Beni Hassan; demà no n’hi haurà a Beni tussin, ni a Beni Said, ni a Beni Ulitxec. I què? tampoc no hi haurà canons per les carreteres, que volen dir civilització, ni trens que xiulin via amunt amb pas lent però majestuós, que volen dir estacions i menjar i beure i tantes altres coses de la vida. quan tornaran a celebrar-se aquells «zocos» tan animats, amb els soldats espanyols prenent el te mentre un moro tocava una simbomba? Ara, els zocos estaran deserts i l’encantador de serpents tindrà el desencant de la soledat; tot tornarà a restar quiet i trist, i el país que tan traïdorament ha atacat l’exèrcit aquest darrer estiu ara, quan es trobi solitari i silenciós, sentirà l’estranya recança dels dies passats, en què s’oïa el soroll de cornetes i el retrunyir de canons, i li semblarà haver reculat a l’època dels plesiosàurius.

Bastant temps s’hi ha perdut en intentar civilitzar-los, però ja es trobaran el seu. I el mateix diem dels seus cabdills. Ja poden estar tranquils l’Abd-el-Krim, a Axdir, i l’altre a Tazarut, fent-se la il·lusió d’un Imperi o d’una República, que si esperen que perquè el Gotha n’ha parlat, podran alternar amb les nacions cultes… no en van poc, d’errats. que n’han de menjar, encara, de plats de sopes!

Els hauria de caure la cara de vergonya, si tinguessin una mica de sensibilitat, de veure com amb quatre prèdiques a uns moros sense cultura els han convençut d’aixecar-se en armes contra un país com Espanya, que si sabessin història, veurien com el temps de Felip II se’n va arribar a parlar tant i tant del poder que tenia, que fins el sol li retia homenatge, i quan estava a punt de pondre’s només ho feia veure, i de seguida tornava a sortir perquè no faltés ni un moment una aurèola damunt d’un tan alt regne.

Ningú d’Espanya gosi fer campanya antipatriòtica en moments tan seriosos. Per l’exèrcit, que ha donat mostres d’una resistència, potser igualada per part d’algun d’altre país, però de cap manera —això sí que no— superada; que ha posat de manifest la seva disciplina i el seu tremp aguerrit a les ordres d’uns caps que mereixen tots els honors pel seu sacrifici i dots d’intel·ligència, per a tots ells la nostra simpatia i felicitació. Sabut de sobres és que una acció retrògrada és la més difícil que hi ha en la matèria d’estratègia. Avançar no té cap mèrit; els moros avancen, assetgen un blocau, una ai- guada, i què?… El mèrit està en saber recular, i no perdre la gent, conservant la moral, cantant, rient i emborratxats de pólvora. Aquest és el mèrit. què és quan, en arribar a lloc, totes les forces formen igual que al començ del retrocés, un batalló disciplinat, rígid, que dóna bo de veure.

El general Serrano sabia prou bé el mèrit d’aquesta llei d’operacions. Va trobar-se a Uad Lau intentant amb fúria remuntar el riu per tal de deslliurar Solano, Xentafa i altres posicions assetjades, quan l’aixecament general, i va saber aguantar les forces. Ara, dissortadament, el seu nom torna a ésser d’actualitat. Una bala traidora l’ha colpit; en aquests moments en què cau amb glòria en el camp de batalla, tot el país li ret homenatge. Al «paco» desconegut que priva Espanya del concurs d’un dels seus fills més preclars, l’execració més gran dels patriotes.

Però tanquem aquest parèntesi trist. Si s’ha pensat que això ha de fer caure la moral de l’exèrcit, no en van poc, d’equivocats. Podrà venir un encongiment de línies, però Al- cázar i Larraix i Tetuán i Ceuta i Melilla, seran baluards irreductibles d’Espanya. El Rif i Yebala, mentrestant, podem anar fent-nos il·lusions. Axdir i Tazarut no passaran mai d’ésser poblats de mala mort sense els avenços de la civilització que avui tindrien si haguessin volgut portar-se com els calia davant d’una nació que tan desinteressadament vetllava pel seu benestar, àdhuc deixant per a més endavant preocupar- se del seu propi.

Repetim: el temps per testimoni del que s’hi ha perdut.

Algú s’adona que aquests comentaris a sobre esmentats sobre la guerra del Marroc no són seriosos —tal com Joaquim havia volgut fer passar de forma crítica— i avisa el governador que els estan prenent el pèl, i n’ordena la suspensió.

En Joaquim té el suport llunyà de familiars i amics. Entre aquests, dues senyores grans que li fan de padrines i li escriuen cartes de tant en tant. En una d’elles l’encoratja a seguir endavant tot i les penalitats de la guerra:

Apreciable Joaquim:

Recibí tu tarjeta, y con a la vista [sic] doy gracias a Dios que te conserva la vida para consuelo de todos los que bien te quieren, en cuyo número me encuentro yo.

En cuanto a los que sufrís los peligros y las tragedias de esa campaña ingrata, merecéis bien de la Patria, y de todos los que estiman en algo la honra nacional.

Respecto a ti, solo he de decirte que procures nadar y guardar la ropa, pues me haría muy poca gracia y tendría en disgusto muy grande, que esos estúpidos moritos te hirie- ran. De éndete bien, y procura que no te hagan blanco; y cuando podáis darle paliza, que sea bien gorda, de abrigo, de las que nunca basta.

Entre tanto, piensa que yo te encomiendo a Dios y que quisiera estar a tu lado para endulzarte, en lo posible, las penas y los sinsabores que pasas por culpas ajenas.

Sin más que abrazarte con el pensamiento te envía mil y un besos esta que no te olvida.

Julia

Paraules de consol per a moments d’amargor. Joaquim Ventalló, dins de l’exèrcit espanyol, formà part del «Batallón Expedicionario de Alcántara n.o 58. 3.a Compañía». A voltes, per no haver d’anar al front de batalla els reclutats faran mans i mànigues, com ara passar llargues estones hospitalitzats a causa de malalties provocades intencionadament. En Joaquim també ho tingué clar i més d’un cop va rebre atenció hospitalària; a l’hospital li arribaven cartes de companys, familiars i amics. L’Hospital Alfonso XIII acollí més d’una vegada en Joaquim, i allà, segons les seves pròpies paraules, “es moria de fàstic”.

L’amic Joan Arús, després d’agrair-li les felicitacions pel natalici de la seva filla —carta que li remeté Ventalló—, li responia:

“Desitjo que sortiu amb fortuna d’aquesta maleïda «espagnolade»”.

L’opinió pública, en general, era desfavorable a aquesta desafortunada guerra, però des del Govern i l’exèrcit se’n lloaven les virtuts tot manipulant-ne el desenvolupament.

En les memòries de Rossend Llates aquest descriu la relació amb el seu amic Ventalló mentre eren al Marroc tot jugant-se la pell:

Durant aquest temps, anaren embarcant-se molts amics meus: primer de tots, Josep Anton Font i Casa, que feia el servei militar a Intendència. Aquest fou l’únic que no tornà, víctima d’una infecció pulmonar; Joaquim Ventalló, del regiment d’Alcántara (el seu temps de servei fou una cosa extraordinària, i és llàstima que un dia no publiqui aquest capítol d’unes possibles memòries, que seria suculentíssim) […]

Un altre dels amics que li escrivia és Miquel Cardona, més conegut pel sobrenom Quelus, dibuixant de L’Esquella de la Torratxa, El Sr. Daixonses, L’Estevet… En aquest darrer, hi van col·laborar Ventalló i Vergés. En Quelus li comentava la vida social i política de Barcelona, tot remarcant la conferència de Francesc Macià al Centre de Dependents:

[…] he anat a sentir en Macià, que ha donat una conferència en el Centre de Dependents que ha sigut un èxit; estava tan pleníssim que no hi cabia ningú més. Ha dit un grapat de veritats i una munió de coses ben dites, llàstima que sigui un home tan desacreditat i tan mancat de voluntat que no sigui capaç d’organitzar un partit de veritat i ben fet.

Qui ho havia de dir, que aquell home incapaç d’organitzar un partit acabaria fundant i presidint Esquerra Republicana de Catalunya l’any 1931 i esdevenint el president de la Generalitat de Catalunya. També li feia arribar notícies de la creació d’un nou partit polític, escindit de la Lliga Regionalista després de la Conferència Nacional Catalana el 1922, que duia per nom Acció Catalana, i del qual un dels màxims prohoms va ser l’historiador Rovira i Virgili. Aquest grup polític havia de ser temps a venir el que es faria càrrec del veterà periòdic La Publicidad, i en catalanitzà els continguts i la capçalera.

La vida de l’Ateneu Barcelonès, del qual en Joaquim era soci, transcorria sense pena ni glòria. La majoria de socis joves es trobaven fent el servei militar a l’àfrica i els més grans estaven embrancats en les feines de sempre. L’esplendor de l’Ateneu restà somort durant uns anys i no es recobrà fins al cap d’un temps de finalitzar la guerra del Marroc. Els amics de Ventalló es feien ressò d’aquest esmorteïment ateneístic. El seu cosí, Joan Vidal i Salvó, li feia una bona descripció de la vida de l’Ateneu a principi dels vint:

“En sembla, però, que no hi ha hagut cap trasbals ni esdeveniment d’importància, seguint la seva vida corrent i plàcida” [referint-se a l’Ateneu Barcelonès].

Els amics també li descrivien per carta la vida literària barcelonina. El posaven al corrent de les novetats editorials i de la sortida de nous diaris i revistes.

Tal com el descriu per carta l’amic Miquel Cardona, Quelus, el seu estat visual no era pas agradable. La guerra del Marroc hi deixà petjada:

Acostuma’t a veure’t vestit a l’europea i ben afaitat, al veure’t vestit d’esclau i amb bigotis i barbes no et conec. En una postal que em vas enviar darrerament en la que hi havia un grupo de soldats en mitg dels quals hi eres tu amb un puro a la boca, amb bigoti i barba i amb un capot a l’esque- na, si no m’arriben a dir els companys de L’Estevet que eres tu, no et conec.

Joaquim Ventalló, a les darreries de la seva època a la Guerra del Marroc, 1924. Fons Família Ventalló.

Els gairebé tres anys de servei militar desfiguraren un xic la fisonomia física de Joaquim Ventalló. El seu bon amic Manuel Carrasco i Formiguera —en la dècada dels trenta destacat dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya i afusellat per ordre del general Franco— va fer tots els possibles com a regidor de Barcelona per demanar el retorn de Ventalló a Catalunya. Joaquim Ventalló assolí el grau de sergent i l’exercí en el «Batallón de Infantería de Alcántara, n.o 58». Mentrestant la família es traslladà de nou a Barcelona i en retornar a Catalunya, el periodista ja no visqué a Terrassa.