Vés al contingut

Impressions sobre l’Antígona de Salvador Espriu, per Eulàlia Lorés Otzet.

Download PDF

Eulàlia Lorés Otzet, filòloga clàssica

El possible lector advertirà de seguida que ells i jo estimem Tebes, la font Dirce, el riu Ismenos, el cel blau. Sí, estimem Tebes, tal com és, amb Etèocles i Polinices, i la memòria dels altius dinastes, i la discòrdia perdurable dels apassionats de l’un i de l’altre príncep.

Prefaci de l’Antígona, Salvador Espriu (1947)

Salvador Espriu va escriure Antígona el 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes i també el mateix any en què va perdre el pare i l’amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel. L’obra no es va publicar fins al 1955 a l’Editorial Moll de Palma i va ser duta a l’escenari per primer cop el 1958, dirigida per Jordi Sarsanedas i representada per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. El 1963 en va escriure una nova versió per al Teatre Romea i el 1969 una tercera que tenia un prefaci de Maria Aurèlia Campmany.

Amb les paraules del prefaci de 1947, Espriu manifesta totalment la seva voluntat d’expressar en clau mítica la realitat que va viure Espanya durant la guerra civil, realitat que la considera una constant històrica: la lluita entre germans. Per això, cal considerar del tot adient la tria d’Espriu pel mite del destí de tot el casal de Làbdac, que ja en l’inici de l’obra un personatge que en diu Pròleg ens relata1:

Recordareu que Laios, rei de Tebes, fill de Labdac, del llinatge de Cadmos, es casà amb Iocasta,   germana de Creont. El matrimoni era estèril i Laios desitjava vivament tenir descendència. Apol·lo, des del seu oracle de Delfos, li prohibí de satisfer aquest anhel: el fill que tingués el mataria i causaria la ruïna de Tebes. Laios, no fent cas de la predicció, engendra Èdip i atreu així, damunt d’ell i la seva casa, l’odi del déu. Temorenc de la desgràcia que l’amenaça, el rei ordena a fi d’abandonar el nascut al bosc i a la fosca, però Èdip és salvat i creix, vigorós i subtil, lluny de Tebes. Un dia troba el pare desconegut en un camí i el mata, al llarg d’una baralla. Arribat a la ciutat d’origen i vencedor de l’Esfinx, devoradora d’homes, es casa per consell de Creont, amb la reina vídua, la seva pròpia mare. Tenen fills: Antígona i Ismene, Etèocles i Polinices. Al cap de temps, és revelat a Èdip el seu doble crim. Iocasta es penja, el fill incestuós es buida els ulls. Reclòs en un racó del palau, sense amor, solitari, Èdip, cansat de suportar els mals tractes d’Etèocles i de Polinices, maleeix els seus fills barons: d’ell heretaran tan sols la discòrdia i la guerra. Mort el pare, els dos germans, reis un any l’un, un any l’altre, segons pacte, de Tebes, es disputen el poder. Polinices és desposseït dels seus drets i es dirigeix, fugitiu, a Argos, on esdevé gendre d’Adrast, senyor de la vila. Allí planeja la seva venjança. Obté l’ajut del seu sogre i d’altres prínceps i camina amb un exèrcit contra Tebes. Envesteix amb sis campions les portes de la ciutat. Set guerrers cadmeus les defensen, i Etèocles és un d’ells. Els dos germans es troben davant per davant, lluiten i es donen l’un a l’altre la mort. Caiguts sense descendència, Creont, el nou rei, mana d’honorar la memòria d’Etèocles i priva que Polinices, enemic de Tebes, trobi repòs segons els ritus. Qui desobeeixi aquest precepte perdrà la vida. Antígona, la germana, enterra de nits el cos mig menjat pels voltors. Descoberta, és condemnada per crim contra la ciutat. Tirèsias, l’endeví, intenta inútilment salvar-la.

Antígona de Salvador Espriu Text revisat l’any 1969

Tanmateix, Espriu no fa una traducció sinó que actualitza el mite. Per un costat, la lluita entre Eteocles i Polinices representa la lluita entre germans de terra; per l’altre, el destí implacable que va destruint la nissaga d’Èdip respon a l’element constant de pugna interna d’Espanya, que sembla que no té final. L’últim punt que Espriu desglossa és la figura del tirà, que en aquest cas és Creont, germà de Iocasta. Ell s’erigeix aquí en principal responsable i promotor de baralles per la seva ambició de poder: “Antígona: Els teus consells han estat fatals a la teva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva. Des d’aquest setial pots descansar en la constant inquietud del poder”.

Aquesta, doncs, no és una peça escrita amb la voluntat de narrar-nos altre cop uns esdeveniments mítics, ni pretén, com passa en les tragèdies de Sòfocles, per exemple, introduir els herois tràgics ni les seves raons dins del marc civil de la polis. Espriu els empra per a transmetre’ns uns sentiments que la lliguen a la problemàtica del seu poble. Per tant, podem parlar de “mètode mític” perquè els fets no es presenten en un to neutre, sinó que són utilitzats i adaptats segons la pròpia voluntat. De fet, pretén fer parlar altres personatges fent ús dels herois antics.

Ara, aturem-nos a cadascuna de les parts de l’obra i analitzem-ne aquest mètode. Des d’un punt de vista estructural, cadascuna abraça un únic aspecte temàtic. Cal tenir present que l’obra d’Espriu, de fet, està “composta sobre el tema de Set contra Tebes d’Èsquil, Les Fenícies d’Eurípides i Antígona de Sòfocles”.2 La primera part versa sobre la guerra entre germans, que s’inspira en Set contra Tebes i no s’inclou dins de l’Antigona de Sòfocles. De fet, en l’argument de Sòfocles Polinices i Eteocles ja són morts i l’acció gira entorn de la transgressió d’Antígona. Espriu, doncs, fa ús del mite a conveniència. Els fets són un paradigma i, alhora, un mirall de la lluita fratricida d’Espanya.

 

Salvador Espriu. Font: Viquipèdia.

La segona part ens parla de l’etern tema d’Antígona: honrar el germà insepult amb els ritus funeraris. El fet que Antígona actuí fora de la legalitat fa que l’endeví Tirèsias predigui que la pau encara no ha arribat: “Els sofriments de Tebes no acabaran, perquè és avorrible no haver enterrat aquest cos. Però la llei ho interdiu i s’ha de complir”.

El tercer acte assenyala un culpable en la lluita entre germans, i aquest és Creont. Ell, el tirà, “va atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva”, diu la mateixa Antígona. Ben transparent és Espriu quan col·loca Creont com a responsable de la baralla entre germans, responsable d’una guerra dins del mateix casal, dins del mateix poble.

L’obra en tres actes avança tràgicament: en el primer acte encara hi ha esperança, i ho veiem en el grup de les dones; el segon acte succeeix en un erm, un lloc desolat on reposa el cos insepult de Polinices enmig d’una tempesta. Segons Carles Miralles és més un escenari propi d’una obra de Shakespeare que no pas d’una tragèdia grega. A la tercera part, el palau és l’escenari del poder assolit de Creont i bascula entre l’erm i la cova on morirà Antígona, que queda fora d’argument, però que es refereix en la darrera intervenció de l’heroïna tràgica:

Antígona (amb una suprema dignitat): Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no ignores que soc ben innocent. La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària. (A Tirèsias.) Que les teves prediccions no s’acompleixin. (Als consellers, en general.) Calmeu el poble i que torni a les cases, que cadascú torni a casa. No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s’acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir.

Aquest era el final de la tragèdia en la versió de 1939. Però als anys 60, Espriu va afegir el monòleg d’El lúcid conseller, que dibuixa el darrer pont entre el mite i la realitat: “I perquè, ben mirat, potser sí que els meus mots representen un perill, però no per mi que parlo, sinó per a tu que escoltes.”

Segons Carles Miralles, el nou tancament afegit als anys seixanta pot ser fruit de la contínua revisió que Espriu feia de la seva obra. Potser també dels canvis en la dictadura, però sobretot el fet que, a nivell personal, se li feia incompatible l’heroisme amb la lucidesa, si tenim en compte la desolació cap a on gira la cosmovisió espriuana.3

Si ens aturem en la funció dels personatges, els podríem agrupar en tres grups. En primer lloc, aquells que representen la consciència constant del desastre i de la guerra (Euriganeia, Tirèsias i El lúcid conseller). Ell sempre manifesten la veritat, cosa que fa que siguin rebutjats per la resta, marginats i, en realitat temuts per tothom.

En segon lloc, hi ha els implicats directament en la lluita (Eteòcles, Creont, Antígona i Ismene). Amb ells, es representa la mala consciència, l’ofuscació i la intransigència més obtuses. Finalment, cal reunir en un darrer bloc els innocents, els que pateixen apartats el resultat de la lluita fratricida. Ells però, no volen ser conscients de la realitat que els envolta.

He emprat dins de cada apartat un sentit de la consciència, perquè crec que és en cadascuna de les diverses versions que cal entendre les diferents reaccions que explicaré a continuació.

Els personatges del primer grup -Euriganeia, Tirèsias i El lúcid conseller- són assignats a cadascuna de les parts de l’obra i assumeixen la funció de parlar lúcidament en nom de tots. En primer lloc, Euriganeia, que en algunes versions del mite és l’esposa de Laios, forma part de les mares queixoses d’una absurda guerra. El seu dolor la fa parlar:

Euriganeia: Han caigut molts guerrers. A Tebes no queden sinó mares i vells. Ara serem destruïts del tot. […] Artimedusa: Parles temorosament, dius unes fosques paraules. Euridice: he perdut els fills a la guerra (Euriganeia plora). Artimedusa: Però els teus i els meus viuen.[…] Euriganeia: Sí, també plorareu els vostres fills.

L’única causa de la seva lucidesa és que ha viscut la tragèdia de les mares que han perdut els fills a la guerra. De fet, vol fer palès que el seu patir no serà únic. Les altres no volen ni escoltar-la, només temen la possibilitat d veure com els seus propis fills moren.

A la segona part apareix Tirèsias. És l’endeví cec, servidor del rei. El poble el margina i odia per les prediccions fatals i certes (“El meu do és ben miserable. He d’escoltar i revelar tothora les calamitats dels altres”). Per aquest motiu és temut i, alhora, és temorós de la llei (“No vull transgredir ni de lluny la llei de Creont”). Ocupa un lloc central en el punt culminant de l’obra, quan prediu la fi de Tebes, en certa manera: “Els sofriments de Tebes no acabaran perquè és avorrible no haver enterrat aquest cos”).

A la fi, quan tot s’ha acomplert, apareix el representant “lúcid” de la política, i ens dona la clau del que finalment passa. Quan Creont parla de desterrar el culpable de fomentar divergències contràries a la unió i al ressorgiment de la ciutat, ell respon: “Si es limita a desterrar, encara bo. Temo que li agradarà de seguida, com ara a tothom que mana, de veure com roda de tant en tant algun cap”. També fa esment del destí etern de Tebes: “No és difícil conviure a Tebes, és impossible”.

En el llarg pregó que tanca l’obra, posa ordre als esdeveniments mítics i ens porta a nosaltres, els espectadors, a la nostra realitat (de fet, el pregó es dirigeix a un amic, de sota mà): “I perquè, ben mirat, potser sí que els meus mots representen un perill, però no per a mi que parlo, sinó per a tu que escoltes”.

Tanmateix, els autèntics protagonistes de l’obra són Eteocles, Creont, Antígona i Ismene. Pertanyen al casal que governa la ciutat. Cadascú té una funció, però sempre justifiquen els seus propis actes a través de l’altre. Per exemple, Eteocles es vol legitimar per la llei i el suport popular. Antígona, així i tot, li desmunta els arguments molt fàcilment: “No havia de regnar un any l’un i un any l’altre? Has respectat el pacte?”.

Creont s’amaga rere el seu poder, que el justifica tan bon punt l’assoleix i també de cara al futur: “Convé al poder sorgit d’una contesa/vetllar que no es revifin vestigis de caliu/ sota la cendra: Cal que dicti cruels lleis/ per mantenir en silenci els llavis del vençut”.

Antígona, al seu torn, defensa la seva postura: “Tots ens devem a les lleis eternes”. Aquí hi ha l’oposició entre les lleis humanes (de la ciutat) i les lleis eternes, precisament el tema que presideix el diàleg a l’Antígona de Sòfocles. Per entendre’ns el dilema entra legal i legítim. Quina de les dues val més? No es diu, només es discuteix. Així, Espriu entra en aquesta dicotomia i l’empra per exposar una realitat que ha estat així i prou. Cada personatge pren posició (abans dèiem que Tirèsias tem la llei). Els personatges del casal que té el poder de Tebes, però, cal que prenguin postures més clares i que mai no traeixin el seu destí. Al cap i a la fi, són personatges tràgics, amb un únic final.

Aquest idea també apareix a l’Antígona d’Anouilh, esmentada al prefaci d’Espriu. En aquesta altra obra, en canvi, Creont se sent afeixugat pel poder. Però Espriu el fa responsable de la guerra, cosa que li permetrà arribar a dalt de tot. Primer ha provocat la mort d’Eteocles: “L’enemic ja comença a atacar els murs. […] Fora llàstima que un rei estranger s’apoderés d’una ciutat tan antiga”. Finalment, amb paraules doloses, enverinades, l’acaba empenyent fins al seu destí mortal:

Creont: Fes-me cas. Que ningú no digui: «Creont aconsellà la impietat» Et sentiràs cridar: «Covard!» T’assenyalaran amb el dit i et cridaran «covard» pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teu germà, si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang.[…]

Eteocles (esclatant): Qui m’ho privarà, qui em cridarà «covard»? Anem, ja sento des d’aquí el soroll de les espases.

Més endavant, vol construir uns discursos grandiloqüents que li permetin retenir el poder. Tanmateix, quan algú li presenta la realitat crua i freda, perquè té el poder de fer-ho, respon amb un discurs contradictori, que El lúcid conseller aclareix, per si de cas:

Tirèsias: Si l’enterres, afavoriràs la pau i l’oblit dels odis. Si no ho fas, tem els déus.

Creont (a part): Crida així durant anys i encara no s’ha cansat, sembla mentida. (Alt, a Tirèsias). No puc escarnir la memòria dels caiguts per Tebes: pregunta-ho als meus consellers. No podria tampoc transformar en un amor únic les innombrables rancúnies que agiten la ciutat. Ara he d’enutjar els déus o els lleials a Etèocles. Tal vegada és millor d’atreure’s els déus, però és més just d’acontentar els fidels servidors de Tebes. No donaré la pau a Polinices.

El Lúcid conseller (al seu amic): Excel·lents mots, molt dintre una línia de conducta que s’ha traçat Creont. […] i Creont es decanta amb seny a apuntalar en part el seu poder en aquest sentiment. Mentre duri, perquè aviat s’esbravarà.

Antígona és l’heroïna que representa la llei de sempre, que està per damunt dels homes i dels tirans, cosa que la portarà a la perdició. Això diu El lúcid conseller: “Ningú no contemplarà la d’Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n’esborrin a la consciència els complexos mots”.

El Grup de teatre de l’ACR de Fals, representació d’Antígona. En el web https://www.acrfals.com/

Així, el seu esforç serà inútil, del principi a la fi. No serveix de res quan intercedeix entre els germans: el resultat és el fratricidi. Finalment, quan s’erigeix en heroïna de la tragèdia perquè té la valentia d’afrontar la llei eterna, enterrada en una cova es queda sola davant del suplici, tal com diuen aquestes paraules del conseller.

I si Antígona “ha estat capaç d’assumir i superar la tragèdia sencera del seu llinatge, incloses les nècies i funestes discòrdies dels seus germans”, tal com diu al discurs final El lúcid conseller, Ismene fa el paper del temor. Ella vol seguir Antígona, però no pot. Poc més es pot dir d’ella, que ho perdrà tot i “esdevindrà aviat una conca que no tindrà nebots” (El lúcid conseller).

Finalment, dins dels innocents, s’articulen un grup heterogeni de personatges -les dones, Eumolp i els consellers- que tenen un paper mínim a l’obra. Les dones, per exemple, no intervenen directament en la trama i és per aquesta marginació que es preocupen d’aspectes més aviat personals, com en el cas d’Artimedusa: “Princeps, els meus fills, la meva vellesa us sobreviu”. Però mentre ella camina cap a la desolació, Eurídice, esposa de Creont, apareix al tercer acte vencedora, tanmateix, recelosa quan Creont vol casa Antígona amb el seu fill (“Emparentarem de nou amb ells. La desgràcia és segura”) i tranquil·la quan sap que s’ha desfet aquest matrimoni, tal com ens diu El lúcid conseller: “Impedit el desastrós matrimoni, Euridíce, després del decent i moderat disgust, respirarà en endavant més tranquil·la.”

Eumolp és un esclau que ningú no pren seriosament i vagareja entre uns i altres sense una inquietud aparent. Les raons de la seva marginalitat, per tant, és que no pot participar en els afers que afecten el destí de la ciutat. És per això que quan se li presenta la possibilitat d’actuar lliurement, abandona el poc que té i s’alia amb Antígona. La mort li és obviada al darrer moment, seguint la tònica que ha presidit la seva vida: “La de l’esclau serà ràpida, de segur: pel camí els guardes s’entretindran, com diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo.”

Els consellers són titelles en mans del tirà i una prolongació de la seva voluntat. Espriu ni tan sols els dona un nom, són un bloc difuminat que assenteixen i completen el discurs polític de Creont, mentre es disputen el seu favor.

En definitiva, tot el conjunt de personatges apareixen i desapareixen segons necessitat i sempre a remolc d’una acció calculada i mesurada des del principi fins al final. Tots ells configuren una farsa que no pretén altra cosa que fer ús d’un mite per denunciar, disfressant, una realitat que sempre ha estat motiu de preocupació per a Espriu. És doncs un llibret que neix fruit de la censura i també pretén ser la recreació literària d’un autor que coneix perfectament la cultura antiga de Grècia. Potser, darrere d’aquesta Antígona hi ha una mica de tot això.

Més enllà de valorar l’Antígona d’Espriu per la seva actualització mítica al tema de la desfeta de la guerra civil, és evident que l’obra s’ha de valorar per l’entramat de personatges dinàmic i prou heterogeni: interactuen protagonistes, antagonistes, personatges col·lectius i els qui aporten el contrapunt de “consciència” a l’obra. Fins i tot, veiem com Espriu actualitza la peça al cap del temps, afegint el colofó impagable d’El lúcid conseller, que l’autor afegeix tot advertint en una acotació que el lector o el director de l’obra es poden estalviar.

Notes

1Segons Carles Miralles, el Pròleg “fa el paper que en la tradició manuscrita de les tragèdies gregues correspon a la didascàlia inicial: exposar de manera succinta l’argument, el tema mític («he d’ajudar la vostra memòria», diu als espectadors, «amb una àrida exposició d’escola»)”. Carles Miralles,“Antígona (1955)”, Visat núm. 12 (octubre 2011) 

2 Carles Miralles,“Antígona (1955)”, Visat núm. 12 (octubre 2011). Les Fenícies és un obra d’Eurípides que narra el moment previ a la guerra, quan Iocasta proposa un pacte entre germans fent venir Polinices. El pacte fracassa i Polinices torna amb els argius disposat a atacar Tebes, mentre Eteocles prepara un pla amb el seu oncle Creont a l’interior de la ciutat. Set contra Tebes (notis que Homer i Hesiode empraven l’epítet èpic de “la ciutat de les set portes” per a Tebes) tracta de la part final de la guerra. A la setena porta lluiten Eteòcles i Polinices, que moren al combat. Antígona de Sófocles planteja el tema de la llei humana i la divina. Polinices no podia ser enterrat per llei, però Antígona fa els rituals, cosa que li costarà la vida.

3 Carles Miralles. (1955).Antígona. Visat núm. 12 (octubre 2011).

Referències

Espriu, Salvador. (1962). Antígona. Barcelona: Edicions 62, Col·lecció universal de butxaca El Cangur. 

Miralles, Carles. (1955). Antígona. Visat núm. 12 (octubre 2011).