Fartes!!! les obreres igualadines es rebel·len (1913 i 1914), per Soledad Bengoechea

Vaga de teixidores a Igualada, l'any 1881. Arxiu Fotogràfic Municipal d'Igualada. Aquesta imatge mostra que l'activisme de les dones d'Igualada venia de molt abans.
Download PDF

Soledad Bengoechea, doctora en història, membre del Grup de recerca “Treball, Institucions i Gènere” de la UB i de Tot Història Associació Cultural.

Igual que ocorria en altres llocs on la industrialització havia incorporat la dona a la fàbrica, per a molts sectors socials igualadins el treball femení fora de la llar era considerat perniciós per a la continuació de l’ordre tradicional familiar. Però tot i aquest discurs imperant, la insuficiència del salari dels obrers feia que aquesta presència femenina en el món fabril fos obligada. A Igualada, la incorporació de la dona a la fàbrica no va ser un procés difícil. Durant un període prolongat, que s’inicià en els anys setanta del segle passat, en la indústria cotonera catalana la minimització del cost del factor treball no s’aconseguí mitjançant la innovació tecnològica dels mitjans de producció i dels augments de productivitat, sinó que va estar relacionada amb la localització d’establiments fabrils a les comarques de l’interior i la utilització de mà d’obra femenina. Un cop pal·liat el problema de les comunicacions, Igualada oferí unes condicions òptimes al respecte. El nivell de salaris era relativament baix i havia la possibilitat d’incorporar a la fàbrica quantitats considerables de dones.

Explotades i excloses dels sindicats

L’obrera estava doblement explotada: pels patrons, que li pagaven un jornal més baix, i per la seva pròpia família, que li exigia que efectués tot el treball domèstic com si no treballés fora de casa. La criança dels fills i tenir cura de la llar, juntament amb la manca de preparació que patia, eren una rèmora que l’obstaculitzava accedir a llocs de treball de més responsabilitat. Aquests mateixos condicionants significaven un fre per a la seva incorporació al món sindical, perquè el treball a la fàbrica i la cura de la família absorbien tot el seu temps i limitaven la seva participació activa en la vida sindical i política. Altres factors de més pes encara distanciaven l’obrera dels sindicats: aquests no portaven a terme una tasca de reivindicació dels drets laborals de les dones, acceptaven que treballs considerats d’igual qualificació fossin pitjor remunerats si els feien ells, recolzaven la discriminació salarial i no lluitaven per les reivindicacions pròpies de les treballadores, de tal manera que elles se sentien poc representades en les estructures sindicals. En les reivindicacions dels sindicalistes (tant en les dels anarcosindicalistes com en les dels afiliats als Sindicats Lliures) les dones s’equiparaven als aprenents -i, a vegades, per sota d’ells- i aquesta equiparació s’estipulava també per a les cotitzacions sindicals. A més d’aquests condicionaments, les estructurals mentals, molt rígides, feien que estigués mal vist que les dones confraternitzessin amb els homes; fins i tot en els actes sindicals elles s’havien de situar a la part del davant i els homes darrere, separats. Totes aquestes raons feien que les dones se sentissin incòmodes en aquell espai masculí. Això no vol dir que en moments concrets no haguessin actuat activament en les lluites obreres d’Igualada. Cal recordar la seva presència majoritària a la vaga general de 1881, declarada precisament per l’acomiadament de dues treballadores, i la seva iniciativa en endegar conflictes i en participar-hi, com explicarem en les pàgines següents. I, com veurem, durant la vaga del 1913 a Igualada van ser els obrers del sector de la pell els que van insistir que les dones se sindiquessin.

La massiva incorporació de l’obrera a la fàbrica per efecte dels grans establiments cotoners instal·lats a Igualada va tenir també conseqüències a la demografia. Les dones realitzaven pràctiques anticonceptives, més o menys rudimentàries i d’avortaments, perquè tractaven per tots els mitjans de no faltar a la feina per tal d’evitar la ruptura del precari equilibri del pressupost familiar.

Fins a l’any 1913, les obreres del tèxtil treballaven unes jornades llarguíssimes: 11 hores diàries durant 6 dies de la setmana, és a dir, 66 hores setmanals, a canvi de salaris molt precaris (de 2,50 a 3,50 pessetes diàries de promig (variava segons l’ofici). Les que cobraven més eren les teixidores, seguides de les rodeteres i canilleres. Era corrent treballar a preu fet). Més baixos eren encara els salaris en algunes empreses del gènere de punt. El 1919, la fàbrica Salinas i Sàbat, situada al carrer Roca, pagava 2,50 als obrers i 1,50 pessetes les dones. Per les demandes que feien els obrers del tèxtil coneixem la situació d’inferioritat en el que estava la dona obrera igualadina en relació amb els seus companys. Per exemple, l’agost de 1920 els obrers aprestadors de les fàbriques de teixit presentaren les següents reivindicacions: un augment de 15 pessetes setmanals pels “mossos”, 10 pels aprenents i només 8 per les dones. La diferència de salaris i d’horari laboral respecte de les indústries de tradició de mà d’obra masculina era també molt important. El 1916, els peons moliners percebien 4 pessetes diàries de salari per 10 o 11 hores de treball. Un any després, els 180 obrers de la construcció igualadins, que treballaven 8 hores diàries, percebien 4,75 pessetes els paletes i 3,50 els peons. I tot i aquesta diferència de salari respecte als sous estipulats en el tèxtil van declarar-se en vaga demanant augment salarial.

En Barcelona, las urdidoras ganan entre jornaleras y semanales un jornal mínimo de 50 pesetas; en Igualada las semanales 31 y las jornaleras 33; en Barcelona a destajo de 60 a 75 pesetas; en Igualada, de 35 a 45 la sección de limpiadoras; en Barcelona, niñas de 13 a 15 años, de 26 a 34 pesetas semanales; en Igualada, madres de familia y abuelas que toda su vida han producido, 19 pesetas y aún se les quitan las fiestas.

El quadre següent exposa gràficament les dades dalt enunciades:

Anys sectors salaris

1913 obreres del tèxtil entre 2,50 i 3,50 pessetes diàries
1916 peons moliners 4 pessetes diàries
1917 Paletes 4,75 pessetes diàries
1917 peons de paletes 3,50 pessetes diàries
1922 ordidores barcelonines 50 pessetes setmanals
1922 ordidores igualadines entre 31 i 33 pessetes setmanals

La vaga del tèxtil de 1913 a Igualada

L’estiu de 1913 les treballadores del tèxtil van dir prou!!! I van sortir al carrer. Què reivindicaven? En síntesi unes condicions de treball més justes. I Catalunya es convertí en l’escenari d’una vaga que en alguns llocs es prolongà un mes i mig i en alguns moments va tenir un caràcter d’atur general. Com veurem, a Igualada el conflicte va esdevenir un moviment vaguístic emblemàtic perquè els líders del moviment obrer igualadí, els obrers de la pell, van fer allò que resultava estrany: lluitar per aconseguir la sindicació dels treballadors del tèxtil, sobretot la de la dona obrera.

La vaga es va estendre de l’1 al 31 d’agost, i les 19 empreses dedicades al ram del tèxtil, en les quals treballaven 2.500 obrers (2.083 dones, 413 homes i 4 nois), van aturar-se. Després, les fabriques i tallers dedicats al gènere de punt es van afegir també a l’atur. Desconeixem si aquesta unanimitat en abandonar la feina es va produir mitjançant coaccions, recordem com el líder sindical Joan Ferrer Farriol ens explicava que els anarcosindicalistes apallissaven els esquirols.

“El hermoso despertar de la mujer igualadina nos anhela y anima mucho”

El conflicte començà a Barcelona per iniciativa dels treballadors del tèxtil organitzats en el sindicat denominat La Constància (un sindicat format l’octubre de 1912 a la barriada del Clot de Barcelona), que comptava amb uns 8.000 afiliats, la majoria dones. Des de juliol de 1913, els obrers preparaven una vaga en defensa d’un augment de salari, d’una rebaixa de l’horari laboral i, sobretot, en reivindicació pel compliment de la legislació protectora de la dona i del nen en la indústria, i van decidir que començaria el primer d’agost. Com acostumava a passar en circumstàncies semblants, com tal que l’atur es fes extensiu arreu de Catalunya, dirigents sindicals barcelonins de diferents oficis van anar per les ciutats fabrils cridant a la mobilització. També anaren a Igualada. En aquests moments, el sector del tèxtil, on la majoria dels treballadors eren dones, no estava sindicalment organitzat, però el moviment sindical igualadí s’anava articulant entorn de la Societat d’Oficis Varis, de caràcter anarcosindicalista, i estava liderat pels adobers. Davant la imminència de la vaga, la junta d’aquesta societat es va posar en contacte amb els contramestres perquè formessin el comitè de vaga, perquè consideraven que era el sector del tèxtil més instruït, però aquests van respondre amb la negativa. El comitè de vaga quedà constituït pels treballadors de la pell, que foren els que impulsaren la sindicalització dels obrers i obreres del sector tèxtil i la seva afiliació a la Societat Obrera d’Oficis Varis, instal·lada al carrer Delícies, lloc emblemàtic on es reunien els treballadors. Els adobers van ser, també, els que anaren a l’estació, un punt de cita popular per a rebre els sindicalistes que arribaven de Barcelona, cridant consignes per a endegar la vaga, i els que van dirigir el conflicte de 1913 a Igualada. L’adober Francesc Bosch i Miserachs, president de la Societat Obrera d’Oficis Varis, va tenir un protagonisme destacat en aquesta vaga.

Com dèiem abans, des de feia dècades la indústria tèxtil tendia a ocupar mà d’obra femenina més barata que la dels seus companys. El mateix treball es remunerava pitjor si ho feia una dona i també es qualificaven pitjor les feines que realitzaven les treballadores. Però, en general, els obrers no havien reivindicat un tracte més just i digne per a les seves companyes. Al contrari, en èpoques d’atur, molts obrers demanaven als patrons que despatxessin les dones, amb l’argument que hi havia molts homes aturats. Ara, però, s’estava davant la imminència d’una vaga, d’un atur que els anarcosindicalistes volien fer extensiu a altres rams. Per això, ara, les obreres prenien una importància sense precedents. Elles constituïen un número molt important dins la classe treballadora igualadina, i una majoria molt considerable dins el sector del tèxtil. Davant dels líders sindicals, la dona perdia el seu anonimat, la seva invisibilitat, perquè, si es volia que la vaga fos secundada massivament, la presència femenina dins del món sindical resultava imprescindible. El coneixement de la participació de la dona igualadina en els sindicats i en els conflictes que s’anaven succeint durant aquests anys és un element imprescindible per a construir una part rellevant de la història de la Igualada i de la Catalunya de l’època.

El fet que la iniciativa del moviment vaguístic quedés en mans dels adobers, un sector dominat pel món masculí, provocà un cert malestar entre les obreres igualadines. Per aquells dies va circular per Igualada un full volant titulat: “A todos los Explotados del Arte Fabril” i encapçalava el document la frase: “¡Levántate mujer!”. Estava signat per una dona [Gerània Bosch], i cridava a les treballadores a què fossin elles les que portessin el comandament de la lluita per aconseguir la reducció de la jornada laboral. L’escrit descrivia la terrible situació d’explotació que patia l’obrera que alhora era mare i esposa, la doble jornada a què es veia abocada pel sol fet de ser dona. L’autora de l’escrit comparava la lamentable situació en la qual vivien les treballadores amb la que gaudien les esposes dels seus patrons, i acabava fent una crida a continuar la lluita fins a assolir una rebaixa en la jornada laboral.

A la ciutat, el precedent més immediat del conflicte va tenir lloc el 31 de juliol. Aquell dia, Igualada va ser escenari d’un míting que va comptar amb la presència d’un grup de sindicalistes barcelonins: l’emblemàtic Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Felip Barjau, Maria Prat i Josepa Torné. L’objectiu principal de l’acte era tractar sobre el tema de l’associació dels obrers del tèxtil. El policia que assistí al míting per ordre governamental, va fer anotacions del que allí es deia, deixant un testimoni que ara passem a relatar. Segons indica el document, a l’acte, presidit per Francesc Bosch, van acudir unes 1.000 persones, en la seva majoria dones. L’adober Ramon Carreras va cridar a la vaga i animà a les obreres a mobilitzar-se. Un altre adober, Joan Vilanova, va tenir paraules molt dures contra els patrons: “porque tratan a las trabajadores como a las bestias”, i va adoptar una actitud paternalista respecte les dones: “y termina rogando a los padres y maridos que no dejen mañana ir a trabajar a sus hijos y mujeres”. En la mateixa línia, Felip Barjau continuà dient “si algun padre o marido hace que sus hijos o mujeres acudan al trabajo es menester tenerlo en cuenta para llamarle enemigo de sus hijos y separarse de él en absoluto”.

La vibrant oratòria de Seguí va quedar deslluïda per patir una afonia, però això no va obstaculitzar que arengués al públic present. Sol·licità als obrers d’Igualada que l’endemà secundessin els seus companys de Catalunya, no anant al treball. Demanà que no tinguessin por, perquè els patrons concedirien tot el que se’ls demanés. Va explicar l’entusiasme viscut entre les obreres assistents a un míting de Terrassa

que antes de terminar el míting prorrumpieron en gritos de viva la huelga y dijeron que si las bayonetas y la metralla quieren atropellar a los obreros elles son suficientes para defenderse hasta perder la última gota de sangre.

Finalment, es va acordar iniciar la vaga l’endemà.

Durant els dies de l’atur els mítings es van succeir un rere l’altre. Acudien al voltant de 500 persones, la majoria obreres. De vegades, en alguns d’aquests actes intervenien dones, però en general el protagonisme estava en mans dels homes, dels adobers. El tema principal dels mítings era convèncer les treballadores de la importància d’afiliar-se a la Societat d’Oficis Varis “donde estan en contacto todos los obreros de la indústria y se pueden auxiliar en los casos necesarios”.

La vaga general esclatava a Igualada el 8 d’agost, però no va ser secundada a tot Catalunya, com pretenien els anarcosindicalistes. No obstant això, l’endemà, al Principat, 63.000 treballadors del tèxtil es van aturar. Davant l’atur total, Joan Godó i Pelegrí, l’alcalde igualadí també implicat a la vaga per la seva condició d’empresari tèxtil, enviava una nota al governador civil en la qual assenyalava el següent:

Confirmando y ampliando mi telefonema esta mañana, háse declarado huelga general en los demás ramos. Huelgan unos 6000 obreros y pulula con insistencia noticia de que se obligará al cierre establecimientos de panaderías y de venta artículos primera necesidad. Dada situación anómala actual y temiéndose acontecimientos desagradables, me atrevo reiterar a V.E. que estimo en extremo insuficiente la fuerza pública de que se dispone en esta ciudad.

La presència majoritària dels adobers en el comitè de vaga va proporcionar als patrons unes eines per esgrimir en contra dels dirigents de la vaga, i els acusaren de ser agitadors d’ofici. Van ser taxats d’incendiaris i 4 obrers foren detinguts per delicte de sedició; tots 4 eren treballadors del sector de la pell. Altres foren perseguits, però abans d’anar a la presó van optar per marxar d’Igualada. La repressió aconseguí desarticular l’esmentat comitè. En constituir-se un de nou, una altra vegada els contramestres es van negar a posar-se al davant del moviment, i es formà de nou un comitè amb persones que no eren de l’ofici “junt amb alguns jornalers de les fàbriques que la seva bona voluntat va suplir la falta d’intel·ligència”.

Tant sectorialment com geogràficament, el conflicte iniciat en el tèxtil es feia incontrolable. Aconsellat pel president de la corporació econòmica més important de Catalunya, el Foment del Treball Nacional, amb seu a Barcelona, i pel governador civil, el govern tractà de controlar la situació i s’avingué a donar forma legal a una decisió que havia estat pactada per una part de la patronal del tèxtil (la del pla). Així, un Reial decret del 24 d’agost establí les 3.000 hores anuals de jornada de treball per a les indústries tèxtils de tot Espanya.

Dins el Foment del Treball Nacional l’acord del govern produí una divisió d’opinions. Els industrials de la denominada muntanya es van oposar taxativament al decret. Cal destacar que, durant el primer terç d’aquest segle, pel que fa a la indústria tèxtil el mercat de treball estava segmentat en tres zones geogràfiques: el pla (que incloïa Barcelona), l’anomenada mitja muntanya, que comprenia les poblacions existents en un radi de 40 quilòmetres als voltants de la capital, i, per últim, la dita alta muntanya, que englobava totes les indústries situades a més distància, zones que es caracteritzaven per tenir un nivell de salaris inferiors, la segona respecte de la primera i la tercera de la segona. Els salaris més baixos eren els de l’alta muntanya, lloc en el qual estava ubicada Igualada.

La publicació del Reial decret va crear un fort malestar entre els fabricants igualadins. Afirmaven que aquesta disposició, que significava la uniformitat per a tot el sector tèxtil català, representava un desavantatge pels fabricants que estaven lluny de Barcelona, i asseguraven que no podrien competir amb els industrials del pla. Es queixaven que no es tenia en compte la situació desfavorable que patia Igualada pel fet d’estar situada a 72 quilòmetres de la ciutat comtal. Els patrons enumeraven una sèrie d’inconvenients per avalar les seves queixes: que les primeres matèries per a la fabricació s’havien de transportar des de Barcelona; que els gèneres elaborats a Igualada no es consumien tots a la ciutat, per la qual cosa la seva distribució representava un cost; que les despeses que generava el transport de la maquinària que s’havia d’importar de la ciutat comtal eren molt importants, despeses de les quals els industrials barcelonins estaven exempts; que els obrers barcelonins produïen més perquè estaven millor preparats; que els consumidors importants no acudien als pobles a efectuar les seves provisions de gènere, la qual cosa obligava els fabricants a anar a la ciutat comtal, i que les nacions amb les quals entraven en competència eren Itàlia i Bèlgica, on treballaven 64 i 65 hores setmanals respectivament. Els fabricants igualadins afirmaven que els hi seria impossible competir en el mercat.

Després de publicar-se el Reial decret, a Igualada els ànims estaven alterats. Dues dones, Rosa Botinas i Dolors Solé, van sol·licitar permís per a celebrar un míting, però l’alcaldia no va concedir autorització. L’alcalde assegurava que no disposava de suficient personal per a sufocar els possibles aldarulls.

El 29 d’agost el comitè de vaga convocà una assemblea general. La composició d’aquest comitè indica que l’organització dels obrers del tèxtil dins la Societat d’Oficis Varis era ja un fet. Ara, tot i que la presidència seguia recaient en l’adober Francesc Bosch, l’esmentat comitè estava format també per un home, Francesc Barguès, i tres dones, Rosa Botinas, [Gerània Bosch] i Dolors Solé, tots del sector del tèxtil (altres activistes femenines destacades foren Maria Muntaner i Concepció Montseny). L’assemblea general del “arte fabril” tenia com a finalitat estudiar les bases presentades pels fabricants de teixits. Bosch s’inclinà per acceptar el Reial Decret i aturar la vaga. Afirmava que s’havia assolit una gran victòria, que era preludi d’altres grans victòries, i que tots havien d’estar contents perquè s’havia aconseguit un dels objectius primordials de la vaga: que “el ejército del arte fabril” estigués “completamente disciplinado”. Un altre membre del comitè de vaga, el també adober Josep Busqué, va elogiar les dones “por la gran virilidad” que suposadament havien demostrat durant la vaga, i les convidà a enfortir encara més l’associació pensant en lluites posteriors. Cap de les dones presents va prendre la paraula en aquest acte.

Davant les mobilitzacions obreres els patrons igualadins van cedir. El 31 d’agost l’alcalde comunicava al governador que l’endemà començarien els treballs, i li demanava que donés l’ordre de retirar les forces de la Guàrdia Civil i la dels Mossos d’Esquadra concentrades a la ciutat durant la vaga.

Amb la promulgació del decret del 24 d’agost es va aconseguir la jornada anglesa i que la remuneració del treball a preu fet augmentés en el tant per cent corresponent a la disminució de la jornada. Si el document citat a continuació dona una xifra real, va ser amb motiu de la vaga quan el sindicat del tèxtil s’articulà massivament, enrolant pràcticament la totalitat dels treballadors i treballadores: “des de la vaga d’agost el sindicat va quedar ben constituït amb prop de 3.000 afiliats”. Des de les pàgines de El Obrero Moderno es deia

El hermoso despertar de la mujer igualadina nos anhela y anima mucho. La preciosa página que acaba de escribir estos últimos días del año trece del siglo XX es de gran relieve donde se aprende lecciones de cosas buenas y de inolvidables experiencias que nos servirán de norte y guía para mayores venideros de futuras luchas (…).

La sindicalització de les dones permet entendre el seguit de vagues que van protagonitzar durant aquests anys.

Davant del triomf dels anarcosindicalistes en aconseguir articular el sindicat tèxtil dins la Societat Obrera d’Oficis Varis, de caràcter anarcosindicalista, des del moviment catòlic igualadí es va seguir una estratègia: es donà empenta a una altra mena d’associacions que no tenien un caràcter revolucionari. Va ser en aquest context quan s’intentà crear sindicats catòlics per enrolar les obreres, i quan el sindicat de caràcter confessional Unió Professional va organitzar un gran míting en el qual anunciava que entrava de ple en el terreny de la lluita sindical. Per a parlar en l’acte, van venir de Barcelona tres oradors, en representació del tèxtil, de la metal·lúrgia i dels obrers tipògrafs. A partir d’aquesta presència sindical, algunes de les vagues que van endegar les obreres tenien com a reivindicació principal que els patrons despatxessin els afiliats a la Unió Professional, o bé que aquests ingressessin en la Societat d’Oficis Varis.

I el 22 d’octubre de 1913, com a resposta a aquests esdeveniments, mentre a l’Institut de Reformes Socials, començava la discussió sobre el projecte de reduir la jornada laboral, s’estructurava una federació patronal del tèxtil: la Federació de Fabricants de Filats i Teixits de Catalunya. Desconeixem si els patrons igualadins es van integrar dins d’aquesta organització.

Tot indica que davant la sindicació de les obreres els patrons començaren a prendre represàlies, i els sindicalistes a respondre. El 2 d’octubre, es reuní la junta directiva de la Societat Obrera d’Oficis Varis, que tenia com a president Pere Ambrós i com a secretari Joan Llacuna, per a tractar d’un assumpte pendent en la fàbrica de Josep Lladó. Aquest fabricant havia acomiadat a una dona sota la denúncia que era “gandula”, però l’obrera afirmava que el motiu era que estava afiliada al sindicat anarcosindicalista. El sindicat va efectuar pressions i formulà amenaces de vaga i la dona va ser acceptada en l’empresa de la Vda. de R. Sistaré amb el mateix sou que cobrava abans.

La documentació manifesta també els esforços dels anarcosindicalistes per atraure el sindicat les dones que encara romanien fora. Després de la vaga anterior, les obreres de la fàbrica de Josep Borràs van iniciar un nou conflicte. No estaven afiliades a cap sindicat. En un principi, els dirigents de la Societat Obrera d’Oficis Varis es mantingueren al marge, però després entraren en relació amb les vaguistes. Proposaren a les obreres anomenar una comissió composta per tres homes i tres dones (Dolors Solé, Maria Muntaner i Concepció Montseny), tots treballadors del tèxtil. Es va respondre afirmativament “siempre que las conferencias se celebren por la noche, ya que de día hay el tiempo demasiado escaso para entrevistarse”.

A finals de novembre, a l’empresa de Joan Godó i Llucià esclatà una vaga de 5 dies de duració. Aleshores treballaven 500 obrers (98 homes, 350 dones i 52 dones joves (probablement serien nenes)). No va ser un atur total, perquè la vaga només la van secundar les dones, cap home no va participar-hi. Es demanava, i es va aconseguir, un augment del salari; totes les obreres cobraven a preu fet. Tot indica que el conflicte va comportar situacions de tensions importants, perquè el primer dia que les dones es van incorporar a la feina va haver-hi un desplegament de força pública.

Les vagues de 1914 i de 1916

Entre el 30 de juny i el 15 d’agost de 1914 Igualada va estar sotmesa a una nova vaga general en el sector del tèxtil. Afectà uns 2.800 treballadors, dels quals 2.176 eren dones. El conflicte s’originà perquè certes empreses van acomiadar alguns treballadors al·legant que no hi havia feina. La intervenció de l’alcalde i d’un delegat del govern civil van solucionar la vaga.

L’última quinzena de desembre d’aquell any, es va declarar un conflicte de teixidors en l’empresa de Josep Ortinez. Treballaven 75 obrers (61 dones i 14 homes), i es van posar en vaga la meitat dels homes i totes les dones. Volien impedir que l’empresari contractés unes obreres que no estaven afiliades a la Societat d’Oficis Varis.

I a finals de 1916, hi va haver una vaga general que fou seguida enterament a Igualada. Com a conseqüència, 6 dones van ser empresonades durant dos dies.

Llargues jornades de feina i salaris de misèria caracteritzen el treball de la dona obrera igualadina. A conseqüència d’aquesta realitat, destaca la seva gran presència i el seu protagonisme en els conflictes del sector tèxtil, sector on constituïen la immensa majoria. Crida l’atenció l’interès dels sindicalistes per aconseguir la seva afiliació, quelcom molt important perquè les dones representaven un nombre molt considerable. Els anarcosindicalistes, els catòlics i després els sindicalistes del Lliure van pretendre obtenir la militància de les dones. Malgrat el considerable nombre d’obreres igualadines, els sindicats van estar dominats per treballadors, no per treballadores (tot i que, l’any 1922, una dona igualadina passà a dirigir la secció del tèxtil dins del Sindicat Únic), i en les reivindicacions que feien els sindicalistes les dones s’equiparaven als aprenents. Els sindicats no satisfeien les demandes de les obreres en la mesura en què les discriminaven, però en un temps en què els sindicats eren forts i potents romandre fora significava quedar a l’arbitri del patró.

Les lluites de les dones d’Igualada no van resultar inútils. Hem vist com van aconseguir una reducció en la jornada laboral, i unes dades proporcionades per Pere Gabriel permeten constatar l’augment salarial que assoliren entre els anys i 1914 i 1920.

Referències.

Un treball previ a aquest article a Soledad Bengoechea. (2002). Les dècades convulses: Igualada com a exemple. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.