Patronal i Pistolerisme 1919-1923 (i 2), per Soledad Bengoechea.

Friedrich-Rudolf Stallmann (segona meitat del segle xix, Alemanya – 1945 Baden-Baden), més conegut com a baró de König. Font Viquipèdia.
Download PDF

Soledad Bengoechea, doctora en història, membre del Grup de Recerca Consolidat “Treball, Institucions i Gènere” (TIG), de la UB i membre de Tot Història, Associació Cultural.

Segona part de la Conferència impartida al Museu del Monestir de Sant Cugat en les jornades dedicades a la figura de Francesc Layret (15 de novembre del 2022).

La banda del baró de Köening

Recuperant a Köening. Després de la mort de Bravo Portillo, la saga de l’anomenat terrorisme patronal va tenir el seu continuador en un curiós personatge que irrompí a Barcelona en la immediata postguerra: l’anomenat baró de Köening. Havia nascut el 1867 o en 1874, o bé en algun moment entremig d’aquestes dades, en Postdam, en Colònia o en Hannover, en Alemanya. El seu nom original era Federico Stallmann o Rodolfo Stallman, però també se li havia conegut per altres noms, però el seu nom favorit era el de baró de Köening.

Fent un incís els indico que hi ha una pel·lícula que va sobre el tema “La sombra de la ley”, amb Luis Tosar com a protagonista. Val la pena veure-la.

Sembla que tots els analistes estan d’acord que a més d’estafador i gàngster Köening vivia a costa de les dones. A més, tot indica que era un jugador de jocs d’atzar empedreït. Va recórrer Londres, Amsterdam, passant per la Costa Blava francesa.

Més tard anà a Amèrica del Sud i també a Àfrica i alguns diuen que àdhuc a Àsia. Durant la Primera Guerra Mundial oferí els seus serveis d’espionatge a França. Sembla que la cosa no li va sortir bé i el 1915 passà la frontera d’Irun i entrà a Espanya instal·lant-se a Hondarribia. Tenia un Mercedes Benz amb xofer, dos amants, mare i filla, i l’anomenaren president del casino d’aquella ciutat guipuscoana. Dos anys després, el governador civil de Guipúscoa li expulsà i s’instal·là a Barcelona. Durant la vaga de La Canadenca li presentaren al policia Bravo Portillo, que li posà un despatx per atendre confidents.

Per això no resulta sorprenent que a la mort de Bravo Portillo el fals baró es presentés a la seu de la Federació Patronal dient que el policia assassinat era com el seu germà i volia venjar-lo. El president, Félix Graupera, un contractista d’obres mort por membres de la CNT a Arenys de Mar els primers dies de la guerra civil, no li va fer cas i llavors s’entrevistà amb el tresorer de l’organització patronal, Miró i Trepat. Tot indica que Miró va quedar captivat pel personatge i li encarregà la reconstrucció de la banda utilitzant fons de la patronal.

Köening s’instal·là a la Rambla número 6, és a dir, a l’edifici de la Federació Patronal i reclutà a pistolers, obrers infiltrats, gàngsters que es movien en aquella societat. Amb la banda restablerta, Köening es presentava cada divendres al despatx de Miró i Trepat, al Passeig de Gràcia, número 80, per rebre ordres i cobrar els diners per la nòmina de la banda. Les últimes notícies sobre Miró i Trepat són que va escapar a Suïssa per evadir una fallida fraudulenta.

El primer atemptat important perpetrat per la banda liderada pel baró de Köening sembla que va ser contra l’anarquista Ángel Pestaña. Li van disparar quan sortia de casa seva, però no li van encertar. Uns amics que anaven amb Pestaña contraatacaren els agressors obrint foc. Després seguirien les envestides.

Amb Köening continuaren els atemptats i el llançament de bombes seguits d’atemptats individuals. La banda del fals baró oferia també guardaespatlles a alguns patrons i informació fàbrica a fàbrica dels noms dels activistes.

El 1926 el nostre personatge es va nacionalitzar francès. Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), estafava jueus perseguits pel nazisme. El 1945 va morir en un estrany accident a Baden-Baden, Alemanya.

Uns sindicats grocs? Els Sindicats  Lliures i els pistolers

Parlem ara d’un altre fenomen que va aparèixer a Barcelona durant aquella vaga de La Canadenca: els Sindicats Lliures. Es van donar a conèixer més tard, el 10 d’octubre de 1919, a l’Ateneu Obrer Legitimista ubicat a la barriada de Sants de Barcelona. Els seus fundadors eren un grup de joves treballadors dependents del comerç que formaven part dels cercles carlins de la ciutat: Ramón Sales Amenós, Juan Laguía Literas, Ceferino Tarragó i Ignacio Jubert. Sales, el president, que comptava només dinou anys, era un lleidatà d’origen camperol, un orfe depenent del magatzem “La Exposición”. Sales va tenir un final tràgic. Fou detingut la primavera del 1936, en el context polític del Front Popular que sortí de les eleccions del febrer, i assassinat d’una manera atroç per homes de la CNT a l’inici de la guerra civil, ja el 1939.

Bé, seguint. Ara bé, el Lliure, com sovint sol esdevenir en el relliscós món de les organitzacions, s’havia gestat mesos enrere, concretament a principis del 1919, poc abans que esclatés el conflicte de la vaga de “la Canadenca”. El promotor dels Lliures va ser el cap del negociat d’Afers Socials del Govern Civil, delegat del Ministeri de Treball, el Comandant Bartomeu de Roselló. És significatiu que l’impuls d’aquesta organització fos un home que ocupava aquest càrrec oficial, des que tenia el control dels temes socials; principalment en el tema de la tramitació de les vagues. Des d’aquest càrrec podia controlar de prop l’actuació del moviment sindical que potenciava, evitant així que la seva actuació se li escapés de les mans; alhora, dividia el moviment obrer, provocant un cisma al Sindicat Únic (la CNT) en passar-se molts afiliats als Lliures. No tots els obrers són revolucionaris; sovint, el que necessiten és un paraigua que els donés recer.

Als seus inicis, els afiliats a la nova organització constituïen un grup minoritari: uns 2000 homes. Fins que es va aixecar l’estat de guerra, el 3 de setembre del 1919, van actuar amb total impunitat. Finalitzat aquest, amb la ciutat en mans de l’autoritat civil, els Sindicats Lliures es van donar a conèixer i van entrar a la legalitat.

Durant els primers temps, en general, la patronal va estar encantada amb l’actuació del nou sindicat. De fet, es diu que eren sindicats grocs, sindicats pagats per la patronal, i hi ha proves que ho demostren. La realitat és que emissaris de la patronal havien estat actuant a les fàbriques proposant la formació de sindicats blancs. La maniobra en gran escala va fracassar, però es va crear un ambient en què els patrons no veurien amb mals ulls els Lliures com a competència del Sindicat Únic de la CNT. De fet, molts sindicalistes del Lliure treballaven fent de guardaespatlles dels patrons que estaven amenaçats pels pistolers de la CNT. I el que és segur és que les lluites entre pistolers de la CNT i dels Lliures ompliren de sang els carrers barcelonins.

La qüestió és que els empresaris donaven facilitats de treball als del Lliure i els feien servir com a “esquirols” en casos de vagues. Va ser, sobretot, a partir de l’arribada de Martínez Anido al Govern Civil, el novembre del 1920, i del coronel Miguel Arlegui com a cap de la policia, quan les coses es van posar totalment en contra dels anarcosindicalistes i a favor dels Lliures. Només possessionar-se Anido del seu càrrec, el comandant Roselló, protegit i encoratjat per la Federació Patronal, li va explicar un pla per acabar amb l’Únic, que consistia a combatre’l amb les seves pròpies armes i protegir així el Lliure. Els homes que estaven al capdavant dels Lliures, d’acord amb els patrons, van començar a visitar les fàbriques i els tallers fent proselitisme. Llavors, un sindicalista de la CNT va escriure: Aquests “influïts per l’estat morbós que es va donar al problema obrer es van refugiar al sindicat que tenia menys perill la totalitat dels obrers encara que molts cotitzaven per a tots dos”.

En aquesta guerra sense treva, el 30 de novembre de 1920 fou assassinat a la porta de casa seva –al carrer Balmes, 26- l’advocat laboralista i diputat pel Partit Republicà Català, Francesc Layret i Foix. Anava a defensar a Companys i Seguí per evitar que els traslladessin al castell de la Mola (Maó). Layret havia nascut el 1880 a Barcelona i aviat es vinculà al republicanisme i federalisme d’esquerra català. El seu despatx estava permanentment obert als homes de la CNT, als que atenia moltes vegades de manera gratuïta. Com hem dit abans, era molt amic de Salvador Seguí, el líder moderat de la CNT. L’enterrament de Layret significà una gran manifestació de dol. Un gran nombre de treballadors acompanyà el fèretre fins el cementeri. Els assassins foren dos militants dels Sindicats Lliures, Fulgencio Vera i Paulino Pallàs, fill de l’anarquista Paulino Pallàs, que havia atemptat contra el capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos, el 1893. Un llibre aparegut fa dos anys, Francesc Layret, vida, obra i pensament, de Vidal Aragonés, situa a Matías Muntadas Rovira, hereu de la nissaga Muntadas, que tenia l’empresa Espanya Industrial i la compra d’obres d’art com a activitats principals, com l’empresari que va finançar l’assassinat de Layret.

Fa poc s’ha publicat un altre llibre relacionat amb el tema que ens ocupa, Can Folch. Memoria de una fábrica (1882-1987), en el que l’autor, Francisco García Daza, parla de la connexió de la família Albiñana, sòcia de l’empresa Folch, Albiñana y Cía, amb els Sindicats Lliures. García defineix a aquesta família com “Una de las más destacadas patrocinadoras del Sindicato Libre”. “No solo pagaban por los atentados, sino que abonaban las finanzas; y la casa Albiñana y Argemí, en concreto, era la encargada de financiar la compra de armas”.

Però encara hi ha més diu l’autor. Alhora que participaven en la guerra bruta contra la CNT, aquests empresaris tractaven de facilitar la implantació del Sindicat Lliure dins de les seves pròpies empreses. A les fàbriques d’Albiñana aviat es materialitzà aquest fet. L’any any 1923, Joaquín Albiñana va ser assassinat per pistolers de la CNT.

El general Martínez Anido i la Llei de Fugues

El novembre del 1920 el general Severiano Martínez Anido arribava al govern civil de Barcelona i llavors es va obrir una nova etapa en el que alguns han denominat terrorisme d’estat o pistolerisme de la patronal recolzat per l’estat. El que està clar és que Anido aterrà a aquest càrrec a petició de les forces vives barcelonines. Hi ha un document que indica que el 6 de novembre en la sala d’actes de l’ajuntament es van reunir les forces polítiques, econòmiques i socials de Barcelona amb la finalitat d’escriure al president del govern per a dir-li que confiaven que un militar, el general Severiano Martínez Anido, ara governador militar, passés a ostentar el càrrec que hauria de quedar vacant de governador civil. De fet, Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista, fins i tot s’havia avançat: feia dies que ja havia cursat aquesta petició. Ara, però anava més lluny: proposava que li fossin atorgats a Anido amplis poders en matèria de repressió del sindicalisme.

Martínez Anido aviat temptejaria al govern fins a on podia arribar. El que toleraria i no toleraria. I aviat, també, demostraria a la burgesia que estaria a l’altura de les seves esperances. Els foscos i diferents elements de defensa patronal fins llavors utilitzats –policies i guàrdies civils, sometents, policies paral·leles, confidents de policia, i els homes del Sindicat Lliure- trobaren una unitat d’acció. El  dia 19 d’aquell mateix novembre, una comissió del Lliure fou rebuda per Anido. El governador va prometre posar fi amb el problema de l’ordre públic a través de mesures d’extrem rigor. Anido va instaurar la coneguda com a llei de fugues, consistent en simular la fugida d’un detingut i abatre’l a trets amb aquesta excusa. Es diu que Gregorio Daura Radua, militant de la CNT, fou la primera víctima de la llei de fugues.

Martínez Anido, destituït del seu càrrec el 1922, fou anomenat Ministre de la Governació durant la Dictadura de Primo de Rivera. Exiliat a França durant la República, el 30 de gener de 1938, en mig de la guerra civil, el General Franco el va incloure en el seu primer govern a Burgos com a ministre d’ordre públic, càrrec que ocupà fins a la seva mort el 24 de desembre del mateix any.

Els escenaris on es movien els sindicalistes i la bohèmia

La situació de neutralitat espanyola en aquella guerra provocà també que d’Europa a Barcelona arribessin de manera massiva espies, intel·lectualets, artistes, prostitutes, repatriats i refugiats de la guerra; en definitiva, gents de tota condició social. Moltes d’aquestes persones feien vida nocturna al Districte cinquè i al recentment creat Paral·lel, que estaven a prop del port.

El Paral·lel és una de les avingudes més mítiques de Barcelona. Des de finals del segle XIX, es va configurar com una àrea d’espectacles populars, altament lliberal i tolerant i, alhora, lumpen. Però també va ser una avinguda molt lligada al moviment obrer.

Històricament, els terrenys del final de la Rambla, a tocar de Montjuïc per les seves diferents vessants, havien estat un espai d’hortes i també una zona fosca de la ciutat, on s’amagaven delinqüents i bandolers. No hi havia ni els més elementals serveis i les autoritats no controlaven aquest territori. Era, per tant, una zona marginal, on s’exercia la prostitució més baixa.

El Paral·lel  es va inaugurar oficialment el 8 d’octubre de 1894 i va esdevenir un indret d’oci i d’espectacles fins ben entrats els anys 70 del segle XX.

El pistolerisme tenia al Paral·lel un espai estratègic per a la trobada, la difusió i l’acció. El Paral·lel fou l’escenari de les tensions polítiques i socials del moment.

Els bars del Paral·lel eren llocs de trobada de revolucionaris de totes les ideologies. En aquella època, la del pistolerisme, en alguns d’aquests establiments, com el bar la Tranquilidad (del que ara parlaré), qualsevol hi podia comprar una pistola i pagar-la a terminis. Fins i tot es rifaven.

El gener de 1901 es va acabar de construir un porxo en el qual es va obrir una taberna que es deia La Tranquilidad, situada a la cantonada de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer Conde del Asalto (ahora Nou de la Rambla). Cap al 1910 es va traslladar al número 69 de la mateixa avinguda al costat de l’actual teatre Victoria. El bar era un centre de trobada dels moviments revolucionaris i era habitual que s’hi fessin batudes. Era un local senzill situat al bell mig de tot aquell bullici propi de la zona.  La policia coneixia perfectament el tipus de clients habituals de l’establiment, en el que hi sovintejaven les escenes violentes amb intercanvi de trets i destrosses al local.

Allí es planificaren famoses vagues, es va discutir sobre com combatre la monarquia, el govern i la patronal i nombroses foren les consignes que s’idearen i que posteriorment foren cridades durant les manifestacions. Moltes foren les ocasions en què les autoritats obligaren tancar La Tranquilidad, però el local tornava a obrir després d’uns quants dies. Aquest bar ja no existeix i el local està ocupat per un McDonald’s.

D’altra banda, un altre cafè, “El Café Español”, o “Gran Cafè Español”, fou un gran establiment obert el 1895. Situat a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, al número 64, fou regentat per Josep Carabén i Vendrell, conegut com a senyor Pepet i avi de l’economista Armand Carabén. Actualment, en el mateix lloc, tenim un Nou Cafè Espanyol molt més reduït i que no conserva res de l’essència del seu antecessor.

Al principi, El Espanyol era un establiment de petites dimensions, però s’anà ampliant i el 1907, després de l’incendi del Circo Modelo Español que va afectar també els locals del costat, el Cafè va acabar absorbint el decadent Saló Olímpia. Va passar a ser així un ampli cafè, el més gran d’Espanya. Les seves taules, al carrer, ocupaven gairebé una travessia del populós Paral·lel. També tenia una cinquantena de billars en el soterrani.

Era el punt de trobada, estada i discussió de multitud de barcelonins que hi van passar moltes hores. Estava obert les 24 hores del dia. L’ambient que s’hi respirava era de tolerància i de diversitat d’idees, tothom hi tenia cabuda i el seu propietari, que afirmava que el seu establiment era «territori neutral», només hi exigia respecte i bona presència. El Café Español va ser freqüentat per molts personatges famosos, com ara el cineasta Fructuós Gelabert, l’anarcosindicalista Salvador Seguí, que feia tertúlies amb altres cenetistes i havia aprofitat el local per fer mítings o per impartir nocions d’higiene per les prostitutes del districte.

També acudien pintors com ara Pablo Picasso, Isidre Nonell i Ramon Casas, i tots els actors i les actrius que actuaven al Paral·lel. Les hores al cafè les van animar reconeguts pianistes d’aquella època, com ara Tomàs Buixens o César Ibarbia, però sembla que la formació més espectacular que hi va actuar va ser un conjunt de set músics anomenat Septimí Harmònic, amb mestres de la Banda Municipal de Música de Barcelona.

El 1922 va ser traspassat a la societat Cafès de Catalunya, amb l’empresari Miquel Regàs al capdavant, que va continuar amb l’essència del local i la música en viu. Aquest va continuar fins al 1940, moment en què va desaparèixer juntament amb tots els edificis de l’illa de cases.

En què deriven o acaben els fets d’aquest període?

L’extrema violència social, la guerra bruta de Martínez Anido i les grans bandes del crim organitzat de Bravo Portillo o Köening esborraren els febles límits que separaven la delinqüència comuna de la repressió policial al servei de la patronal. No se sabia bé on començava la corrupció i l’acció militar o policial, o on acabaven les competències parapolicials de les bandes criminals; quan s’estava davant d’una organització patronal o davant d’una organització per al finançament d’uns pistolers; on acabava el sindicalista, o el policia, començava el delinqüent; qui exercia funcions repressives governamentals o simplement què era una organització sistemàtica i brutal dedicada a assassinar obrers. Bé, el que es pot dir és que el fenomen del pistolerisme finalitzà amb el cop d’estat que va donar el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923. Ja instal·lat a Madrid, Primo va clausurar el sindicat CNT, revolucionari, i va proporcionar ales als Lliures i a la UGT, sindicat reformista. El cop d’estat de Primo de Rivera va tenir el suport d’una part de la patronal catalana i el vistiplau del rei Alfons XIII. El rei es mirava en el mirall d’Itàlia. Un any enrere, el 1922, Mussolini havia pres el poder després de tenir el vistiplau de Víctor Manuel III, rei d’Itàlia. En ambdós casos, el reis, l’espanyol i l’italià, no van perdre la corona.

Potser per acabar de veritat només dir que durant aquesta primera etapa la dictadura va obtenir dos grans èxits: la solució del problema del Marroc (inclòs l’assumpte de les responsabilitats a les quals se’ls va donar carpetada) i el restabliment de l’ordre públic a Catalunya (dues qüestions en les quals havia naufragat la «vella política» dels partits del torn). Encarrilats aquests dos problemes, la «dictadura amb rei», com l’ha denominat l’historiador Santos Juliá, es va plantejar la seva continuïtat amb la fundació d’un règim polític nou, de tipus autoritari, corporatiu, basat en un partit únic —la Unión Patriótica— a la manera de la Itàlia feixista.