Inventio, Frodoí i la descoberta del sepulcre de Santa Eulàlia, per Gregor Siles

Fragment de la pintura Saint Eulalia, John William Waterhouse 1885.
Download PDF

Gregor Siles, historiador. 

Per la festivitat de Santa Eulàlia se’ns repeteix cada any el martiri amb els tretze turments que va rebre. Un tediós relat de sang i fetge per significar que és més important la fidelitat a déu que la pròpia vida. Llegenda exemplar, que si té quelcom d’historic probablement mai va passar a Barcelona.

És més interessant la història de la descoberta del sepulcre de la santa.

Descoberta

El sud de la marca, el comtat de Barquinona, en el segle IX era un dels territoris més inhòspits d’Europa, sempre en guerra i revolta. Només s’hi estaven aquelles persones que, malgrat el risc, aprofitaven les escletxes de llibertat que deixava una autoritat afeblida pel permanent conflicte.

Allà estaven guerrers afamats d’ascendir socialment en el combat. Aventurers disposats a especular a banda de la frontera. Autoproclamats clergues que predicaven en el lliure albir. Atrevits camperols decidits a llaurar unes terres fèrtils enmig de la constant batussa entre musulmans i cristians.

En aquest ambient va arribar el bisbe franc Frodoí a Barquinona, nomenat pel monarca Carles el Calb per posar ordre a la marca, com a mínim religiosament (any 861) i imposar la litúrgia romana-carolíngia davant la persistència de rituals gots.

L’església romana havia estat la gran aliada de la dinastia carolíngia des del seu sorgiment, fet que culminà amb la coronació imperial de Carlemany pel papa de Roma. L’església era el pilar ideològic del poder, la persistència de rituals diferents dels oficials trencava la cohesió política i religiosa de l’imperi.

L’aparició d’una nova figura imperial a occident, amb els carolingis, representava l’abandó per una part del continent de Constantinoble com a far polític i cultural. Alhora, s’anaven diferenciant l’església cristiana d’occident i la d’orient, que s’arreplegaran cadascuna al voltant del poder més proper. En un moment que a orient es qüestionava el culte a les imatges religioses, probable influència de l’islam, amb moments de destrucció d’icones i prohibició. A diferència d’occident on des del poder se secundava la devoció a les relíquies i als màrtirs, com un element cohesionador entre les classes populars i les elits laiques i religioses.

Frodoí es troba Barquinona molt desgavellada, que funcionava més com una fortificació militar que pròpiament com a ciutat. Les muralles romanes mantenien la seva presència, dos anys abans havia passat l’expedició vikinga dels cabdills Björn Ragnarsson i Hastein, qual visió dels murs des del mar els dissuadí a atacar, continuarien cap al nord, sobre el comtat d’Empúries cauria la fúria dels homes del nord.

La muralla romana de Barcelona, un dels pocs elements arquitectònics amb els quals la nostra mirada actual ens lliga a la de les persones que hi vivien en la ciutat en el segle IX.

A l’interior de la ciutat les cases es barrejaven amb horts i corrals, alguns edificis com la catedral de la Santa Creu estaven deixats. El primer que necessitava el bisbe era suport econòmic, i el rei li concedí a partir de l’expropiació dels béns del darrer comte de Barcelona rebel. Passava el temps i Frodoí no es consolidava com autoritat, hi havia clergues gots com Madeix i Recosit que ocupen espúriament les esglésies de Sant Esteve i Sant Eulàlia de fora muralles. Dins de la ciutat Tirs, un sacerdot cordovès reunia a la gent al seu voltant i administrava els sagraments, celebrava Nadal i la Pasqua, cobrava el delme al marge de l’autoritat del bisbe. A Ègara, un magnat de nom Baió escollia els clergues que li donava la gana.

Un dels pocs suports de Frodoí era la comunitat jueva, que havien trobat amb el bisbe una persona tolerant. És molt probable que en el clergat got persistís un cert antisemitisme, herència de l’antic regne visigot que havia legislat contra els hebreus.

L’any 874, Frodoí va anar a l’assemblea de la cort carolíngia a Attigny per queixar-se davant del monarca de les dificultats econòmiques que patia, del clergat dissident i la persistència de rituals gots. Dos anys després un Carles el Calb que havia estat proclamat emperador, molt satisfet amb la lleialtat de la comunitat jueva de Barquinona li entregà deu lliures d’argent a Judacot, hebreu de la ciutat, perquè Frodoí reparés la seva església, dient aquestes paraules:

“Darrerament ens ha vingut a veure el nostre fidel Judà l’Hebreu i ens ha contat moltes coses de la vostra fidelitat. Estem ben disposats a recompensar aquesta fidelitat d’una manera condigna i amb un premi escaient. No reprimiu la vostra diligència en aquesta fidelitat envers nós, ans mantingueu-la en tota avinentesa tan bé com sapigueu i pugueu, com heu fet fins ara. I sapigueu que per mà del meu fidel Judacot trameto al bisbe Frodoí deu lliures d’argent per tal que repari la seva església.” (Carta de Carles el Calb, rei dels francs, a la ciutat de Barcelona, 876).[1]

Judacot de Barcelona és el primer jueu català que es coneix el seu nom.

Però els diners no ho eren tot i Frodoí necessitava un cop d’efecte per allunyar la població dels falsos clergues i ser reconegut com a autoritat. Rebé una visita del seu superior Sisebut, arquebisbe de Narbona, vingut a la ciutat a buscar una relíquia de Santa Eulàlia (878) per aixecar una església dedicada a aquesta en la seva ciutat. Arribaria atret pel magnífic himne a Eulàlia, escrit dos segles abans i atribuït al bisbe Quirze de Barquniona, on mencionava el sepulcre de la Santa. Aquí uns fragments, que conté un gran elogi a la ciutat.

Refulgeix aquí/aquest honor del sepulcre
amb el martiri d'Eulàlia,
que va assenyalar ell mateix (l'honor)
amb el sagrat estigma de les Passions/suplicis de la Passió.

Barcelona sempre venerable,
Crescuda d'un llinatge insigne,
Florent amb la corona dels ciutadans
Poble cèlebre i fidel.[2]

Aquest sepulcre restava oblidat, se suposava extramurs, allà on estava l’església de Santa Maria davant l’arenal de la platja. La inventio, paraula llatina que significa tant invenció com troballa, del sepulcre podria ser la fita per atreure els feligresos cap a Frodoí. Tres dies van estar buscant-lo al voltant d’aquesta església sense resultats, marxant Sisebut decebut. El bisbe de Barquinona persistí, involucrant a la població en la recerca. Decretà tres dies de dejuni que va ser seguit per homes i dones, grans i petits, acompanyat del cant de salms i himnes, encenen candeles dia i nit. El tercer dia després de celebrar missa al mateix temple de Santa Maria, Frodoí va observar un petit forat sota a l’altar el qual va pressionar amb el bàcul i veient que s’enfonsava va ordenar als clergues excavar. Quedà descobert el sepulcre de Santa Eulàlia.

“Preciós, construït amb molta cura. Tan bon punt el van obrir, en va sortir una olor molt dolça, com si aquell sepulcre hauria estat ple de coses precioses. Tot seguit es van omplir de gran alegria, i s’inclinaren a terra i el poble es prosternà donant gràcies al Senyor i glorificant-lo amb llàgrimes, lloaven i beneïen a una sola veu”.[3]

Urna de santa Eulalia. Disposició actual a la cripta de la Catedral. Fotografía: M. Colet – J. M. Puche. De l’article citat a la nota 4.

En una devota processió plena de miracles i meravellés fou traslladat el cos de la màrtir a la catedral de la Santa Creu.

La narració que es conserva de la troballa és una reescriptura del segle XIV d’un relat del segle IX amb elements màgics però de base històrica.

Penso, que Frodoí des de la seva fe estava convençut d’haver trobat la tomba de Santa Eulàlia.

Un any després Frodoí i Sisebut assistiren al concili de Troyes, on anuncien el descobriment i demanen al nou monarca Carles el Tartamut més suport econòmic per les seves esglésies. En concret el bisbe de Barquinona per la reparació de la catedral de la Santa Creu, privilegi que li fou concedit.

La catedral, a partir de llavors també anomenada de Santa Eulàlia, és restaurada i es construeix una cripta on es diposità en una urna el cos de la santa. Aquesta urna té un orifici per poder passar la brandea, un teixit que s’introduïa fins a tocar el cos de la màrtir per després ser repartit entre els fidels que el guardaven com a relíquia[4].

Inscripció que recorda la inventio de santa Eulàlia amb la restitució de la part epigràfica perduda i de l’orifici de comunicació amb les relíquies. Fotografia i muntatge: M. Colet – J. M. Puche. De l’article citat a la nota 4.

Es va fer una inscripció per recordar la gran troballa del bisbe Frodoí.

“Aquí descansa la beneïda Eulàlia, màrtir de Crist, que va patir a la ciutat de Barcelona sota Dàcia el 12 de febrer, i va ser descobert pel bisbe Frodoí amb el seu clergat a la casa de Santa Maria el 10 de novembre. Gràcies a Déu”.[5]

Tant l’urna i l’escrit resten encara avui dia a la cripta de l’actual Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia.

En tot això vingué el nomenament d’un nou comte, de nom Guifré dit el Pilós (any 878), fill del comte Sunifred que probablement havia mort (848) en una revolta que va haver-hi a la marca contra l’emperador.

A veure quant durava.

Aquest article forma part de la Xarranca de Barcelona. Beca Barcelona Crea 2021. 

Notes

  1. Forcano, M.(2014). Els jueus catalans. La història que mai no t’han explicat. Barcelona: Angle, p. 38. 
  2. Text de Quirze a Fábrega, A. (1958). Santa Eulalia de Barcelona: revísión de un problema histórico. Iglesia Nacional española, pp. 134-135. Traducció de la filòloga clàssica i amiga Eulàlia Lorés Otzet. Text original:“Fulget hic honor sepulchri, Martyris Eulaliae, Quem sacro signauit idem, Passionum stigmate / Barchinona augusta semper, Stirpe aucta insigni, Ciuium florens corona, Plebs fidelis inclita”. 
  3. Translatio beatae Eulaliae, text del segle IX reescrit al segle XIV. Ibíd, pp. 152-153, Traducció pròpia, text original: “preciosum, diligenti mole constructum. Quod discooperientes protinus, exivit ex eo odor suavissimus ac si sepulcrum illud ómnibus unguentis preciosis fuisset plenum. Statim omnes, gandío magno repleti, et humo clenci ct populi prostrati, grat'ias Domino agentes, et cum lacrimis cum glorificantes, laudaverunt et benedixerunt eum consona voce, qui fecit misericordiam cum eis, et exaudivit eos, et ostendit lilis desiderium ipsorum 8 , ipsum quod a Deo postulaverant devota mente”. 
  4. Rodà Isabel i Beltran de Heredia, Júlia. (2020). Spolia y reutilización. Elementos de la Antigüedad clásica y tardía en la catedral de Barcelona. A Julia Beltrán Heredia (Ed.) IV Jornada Basíliques Històriques, La Basílica de la Santa Creu i Santa Eulàlia: la catedral abans de la catedral, maig de 2019, (pp.37-72). Barcelona: Ateneu Universitari Sant Pacià. 
  5. Traducció pròpia, text original en llatí:” Hic requiescit beata Eulalia martirys Christi, qui passa et in civitate Barchinona sub Daciano preside II idus februarias, etfuit inventa a Frodoino episcopo cum suo clero in domum sancte Marie X Kalendas Novembres. Deo Gratias”.A Garí, B. (2010). La política de lo sagrado en la Barcelona medieval de la "inventio santae Eulaliae" a las leyendas mercedarias. Imago temporis. Medium Aevum, 4, pp. 475-490.