Dones i ciència: La injustícia comesa a Rosalind Franklin, per Margarida Salvadó

Imagen en blanco y negro de un joven con cabello corto Descripción generada automáticamente con confianza media Rosalind Franklin amb 25 anys. Elliott & Fry/© National Portrait Gallery, Londres
Download PDF

Margarida Salvadó, Biòloga.

Diversos motius confluents en el temps m’han portat a escriure sobre aquesta científica, Rosalind Franklin: La recuperació historiogràfica de les dones científiques, l’homenatge a les dones en el mes de març, la celebració del dia de les dones científiques el passat 11 de febrer i la lectura de l’últim llibre debatut a la tertúlia de Tot Història que porta per títol “Mi gran família europea”, escrit per una periodista, Karin Bojs. Un llibre basat en l’estudi de l’ADN (àcid desoxiribonucleic) on l’autora ens regala una obra que observa la genètica des d’una perspectiva paneuropea única. Llegint-lo em va fer pensar en Rosalind Franklin, que va ser a l’època injustament oblidada en la descoberta de l’estructura de L’ADN l’any 1953.

Abans d’escriure sobre aquesta científica, formulo als lectors la pregunta de per què les dones hem estat marginades del coneixement, especialment científic, durant tants segles; gairebé tothom sap la resposta, però, per tal d’entendre millor aquest fet, no és sobrer remuntar-nos en el temps i apropar-nos al pensament que sobre les dones sustentaven un filòsof i un naturalista. Per Aristòtil, a L’ètica a Nicòmac, la dona és per naturalesa inferior a l’home, tot i que ella no seria culpable de la seva condició. La inferioritat femenina, deia, és física, psicològica i moral i es correspon amb una determinada funció social. A La Política, Aristòtil exclou la dona de la vida pública, assignant-li la funció d’administradora de l’àmbit domèstic, però controlada pel marit i fills del sexe masculí. Dos mil anys més tard, el naturalista, geòleg i biòleg anglès Charles Darwin, que accepta els postulats culturals de l’època victoriana, deia que les característiques intel·lectuals dels homes són superiors a les de les dones en qualsevol matèria que requereixi pensament profund, raó o imaginació 4. Podríem citar una llista inacabable de filòsofs, teòlegs, metges, psicòlegs.. de totes les èpoques que han escrit “perles” sobre les dones. No és l’objectiu del treball, però, només era una il·lustració del pensament d’homes il·lustres sobre les dones, des de l’antiguitat fins ara.

Afortunadament, a finals del segle XIX i principis del segle XX amb lluita i determinació les dones van començar anar a la Universitat i demostrar la seva vàlua en totes les disciplines que s’ho proposaven. Una d’aquestes dones que va brillar a la primera part del segle XX va ser Rosalind Franklin.

Biografia

Rosalind Franklin va néixer a Londres el 25 de juliol de 1920, en el si d’una família anglesa d’origen jueu, eren cinc germans, dues noies i tres nois. Pertànyer a una família benestant li va permetre tenir una excel·lent educació. Va ser educada a St. Paul’s School, Londres i Newnham College de Cambridge on va obtenir la seva llicenciatura en física i química (1941). Contràriament al publicat en algunes biografies no va tenir cap oposició paterna al fet que les dones estudiessin, així ho desmenteix la seva germana en un escrit publicat el 2008 en motiu dels cinquanta anys de la seva mort 2. Es va doctorar Química (1945) per la mateixa Universitat.

La seva primera ocupació va ser en l’Associació Britànica de Recerca d’Utilització del Carbó, on va treballar en les propietats col·loidals de cocs i carbons. Va demostrar que, encara que el volum total dels porus en el carbó augmenta contínuament amb l’augment de la temperatura, la seva accessibilitat disminueix, de manera que finalment ni tan sols les molècules d’heli poden penetrar-los.

El 1947 es va traslladar a París per treballar al Laboratori Central de Serveis Químics de l’Estat, aprenent el maneig de les tècniques de la difracció de raigs X en cristalls, cristal·lografia de raigs X, fet que posteriorment seria vital per a l’obtenció i la interpretació de l’estructura de la molècula d’ADN.

L’estructura de l’ADN

Acabada l’etapa a París, el 1951 torna a Londres, al King’s College, a la Unitat de Biofísica. John Randall, el director del departament, li encarrega l’estudi de l’estructura de l’ADN, investigació que també estava realitzant Maurice Wilkins, amb qui va mantenir constants desavinences. Segons esmenta la germana de Rosalind, les seves dificultats van ser en part el resultat d’un xoc de personalitats i quelcom de sexisme, La sala de professors, del King college, era exclusivament masculina. El problema va començar amb l’ambigüitat del seu nomenament. Wilkins creia que Franklin era la seva ajudanta tot i que no era cert, Franklin s’hi va negar en rodó a ser considerada l’ajudant d’ell.

A principis dels anys cinquanta, ja se sabien moltes coses sobre aquesta important molècula. Es coneixia químicament la composició: era d’un polinucleòtid constituït per quatre nucleòtids diferents, formats per tres unitats: un sucre de cinc àtoms de carboni (desoxiribosa), un grup fosfat i un altre dels quatre compostos nitrogenats diferents: Adenina (A), Guanina (G), Citosina (C) i Timina (T). El problema a resoldre era l’estructura molecular, com s’organitzaven aquests compostos per complir la missió de transmetre informació. La cristal·lografia de raigs X era una eina molt prometedora i Rosalind Franklin tenia els coneixements necessaris per enfrontar-se amb decisió al problema. Wilkigs feia el mateix però amb resultats pobres.

A poca distància de Londres, a Cambridge, es trobaven el físic britànic Francis Crick i el biòleg nord-americà James Watson, que també tractaven de desxifrar l’estructura molecular de l’ADN i ambdós enfocaven el problema des d’una altra perspectiva, usaven modelització d’estructures.

En la seva estada en el King’s College, Rosalind Franklin va millorar l’aparell per a obtenir imatges amb l’ADN, i va obtenir unes fotografies, al costat de l’estudiant de doctorat Raymond Gosling, amb una nitidesa extraordinària. Utilitzaven la tècnica de preparar i prendre fotografies de raigs X de les dues formes hidratades d’àcid desoxiribonucleic i aplicaven els mètodes d’anàlisis de funció de Patterson per a mostrar que l’estructura s’explicava millor per una doble espiral de nucleòtids, en la qual els àtoms de fòsfor es trobaven en l’exterior.

El novembre de 1951, Franklin va donar una xerrada al King’s College per a exposar els seus resultats als seus col·legues. Entre el públic estaven Watson i Crick, als que Maurice Wilkins, bon amic d’ells, havia convidat. En aquell seminari, Watson i Crick van començar a conèixer el treball de Rosalind Franklin i a emprar les seves dades. En els mesos següents, Wilkins va continuar ensenyant a Watson i Crick imatges d’ADN preses per Rosalind Franklin, la major part de les vegades sense que ella ho sabés.

Franklin i Gosling, Fotografia 51

*L’esborrany del col·loqui de Franklin i les notes que l’acompanyen sobreviuen en els Arxius de Churchill College, Cambridge

A Watson i Crick els havia arribat la notícia que Linus Pauling, el químic més gran de l’època, tenia una estructura per a l’ADN i que un manuscrit estava en camí. El fet que Pauling estigués ara en competència va desencadenar els esdeveniments. Watson va visitar Wilkins per donar-li una còpia del manuscrit de Pauling 4. Va ser llavors quan Wilkins li va mostrar la fotografia 51 de Franklin de maig de 1952, amb les seves clares característiques helicoidals. Ambdós van publicar a Nature l’abril de 1953 7, l’estructura de l’ADN poc temps després d’haver vist la fotografia 51. En el mateix número de Nature, Rosalind Franklin i el seu doctorand Raymond Gosling, van publicar un article molt tècnic sobre les seves fotografies, amb la famosa 51 1.

Una vegada conclòs el seu treball en l’ADN, Franklin va deixar el King’s College i va anar a treballar al Birkbeck College, on Franklin va dirigir les seves recerques sobre les estructures moleculars víriques sobre el virus de la poliomielitis i el virus del mosaic del tabac.

En el 1962 s’atorga el Nobel de Medicina a Watson, Crick i Wilkins. Es dona la circumstància que el Nobel només pot donar-se a un màxim de tres persones; de totes maneres, Rosalind Franklin havia mort en 1958 a l’edat de trenta-set  anys a causa d’un càncer.

El 1968 James Watson va publicar un llibre anomenat La Doble Hèlix 6 on fa un retrat brutal de Rosalind, fins i tot difamatori. Aquest fet va atreure un gran interès públic i inesperadament la va treure per primera vegada de la foscor. Watson hi va escriure frases de l’estil “clarament, Rosy havia d’anar-se’n o ser posada en el seu lloc” i la mostrava com obstinada, difícil, equivocada i poc atractiva, podem classificar-ho de vergonyós i de tics androcèntrics per part de James Watson. Anne Sayre, amiga de Franklin va escriure un llibre per rebatre el llibre de Watson 5.

En els últims anys es va produint un reconeixement de la rellevància del treball de Rosalind Franklin. El King’s College la reivindica com una de les més excel·lents científiques. St. Paul’s (la seva escola) ara l’ha honrat donant el seu nom al seu centre tecnològic; Newnham (la seva universitat) ara alberga un edifici per graduats amb el seu nom, però el 1958 quan va morir ni St. Paul’s ni Newnham no li van dedicar un d’obituari en les seves revistes. Edificis i laboratoris ara porten el seu nom a Cambridge, Londres, Holanda i Bèlgica, i a Chicago hi ha una universitat amb el seu nom 2.

Agraïments: A Soledad Bengoechea historiadora i Doctora en Història per la de Barcelona. Membre de l’Institut Interuniversitari de Dones i Gènere, per les aportacions i correccions fetes en aquest manuscrit.

Referències.

  1. R. E. Franklin and R. G. Gosling, ‘Molecular configuration in sodium thymonucleate’, Nature 171, 740–741 (1953).
  2. Jenifer Glynn. Notes Rec. R. Soc. (2008) 62, 253–255, doi:10.1098/rsnr.2007.0052
  3. A.Klug ‘The discovery of the DNA double helix’, J. Mol. Biol. 335, 3–26 (2004).
  4. Inmaculada Perdomo reyes Mujeres y conocimiento científico: Historias olvidadas. ISBN: 978-84-09-44138-9
  5. Anne Sayre, Rosalind Franklin and DNA (W. W. Norton & Co., New York, 1975).
  6. James Watson, The double helix (Weidenfeld & Nicolson, London, 1968).
  7. J. D. Watson and F. H. C. Crick, ‘A structure for deoxyribose nucleic acid’,Nature 171, 737–738