Lluís Rotllan, historiador.
A mitjan segle XIX el món occidental està vivint la Revolució Industrial que accelera nous descobriments tecnològics i productius, així com l’inici de la consciència de la força que poden tenir els obrers per plantejar les seves reivindicacions. També en aquest període ha calat amb força la idea de l’Estat-nació, que comporta l’exaltació del nacionalisme, així com l’equació gran igual a poderós ha propiciat la unificació de determinades nacions europees, com Alemanya o Itàlia. En els estats hi ha una lluita política interna entre liberals i conservadors, i en l’obrerisme comencen a difondre’s els pensaments marxistes. En canvi en política exterior, si ho comparem amb etapes anteriors, ens trobem una certa tranquil·litat pel que fa a enfrontaments bèl·lics.
En aquest context, es produeix en totes les potències mundials una carrera per aconseguir ampliar les seves fronteres metropolitanes, colonitzant el màxim de terres de països subdesenvolupats. Encara que tot havia començat als voltants de 1830, no serà fins al 1880 que aquest fenomen s’aguditzarà i no s’apaivagarà fins a l’esclat de la Gran Guerra en el 1914. En aquesta etapa d’apogeu el 90% d’Àfrica i el 56% d’Àsia estan sota el domini de les potències colonials, liderades per l’hegemonia de Gran Bretanya i França.
Les causes que originaren aquest colonialisme les exposen Gaillard-Rowley (2000, 180/4): 1) Els transports han globalitzat l’economia amb epicentre a Europa, que a més vol civilitzar als “primitius” i portar-los a la religió “verdadera”. 2) Cerca de nous mercats comercials per esgotament dels interiors. 3) Sobrants de capital que s’inverteixen en les colònies obtenint més altes rendibilitats. 4) La motivació preventiva que fa conquerir nous territoris per temor que ho facin d’altres països. 5) Necessitat d’adquirir matèries primeres agrícoles i mineres. 6) Fundació de bases navals per protegir les rutes marítimes. 7) Excés de població depauperada que emigra als nous territoris.
El colonialisme es va convertir així en un mitjà per reafirmar el poder, exaltar l’orgull nacional i el patriotisme, amb la voluntat d’aconseguir prestigi o compensacions materials, i al mateix temps traslladant les disputes lluny de les fronteres continentals. L’Europa dinàmica que dominava la força industrial, tècnica i militar, i que creia en la superioritat dels seus valors, només la podien conduir a un camí: l’expansió fora del seu espai natural. L’economista i pensador Leroy-Beaulieu deia: “la colonització és la força expansiva d’un poble; és el seu poder de reproducció; és el seu engrandiment i la seva multiplicació a través de l’espai; és la subjecció de l’univers o una gran part d’ell a la llengua, els costums, les idees i les lleis d’aquest poble” (Said 1991, p. 220).
Però com es va arribar a concloure que la cultura i el pensament europeu estaven molt per sobre de qualsevol altre? D’entrada hem de pensar que tot ésser humà considera que la seva cultura i tradicions són les millors, i que les dels “altres” són estranyes i endarrerides. Si en això hi afegim que per raons de força no les discuteix ningú, ens trobarem amb la pràctica uniformització del pensament europeu que va calar ràpidament en el si de la societat occidental.
Podríem dir que la primera colonització de l’època moderna la va fer Napoleó envaint Egipte, amb l’argument de portar a terme la missió civilitzadora de la Il·lustració, fonamentada en el dret de l’emancipació de les persones que han nascut en l’obscuritat, i només quan es coneix la llum de la veritat es pot ser lliure.
Però com veien els intel·lectuals en aquells indígenes de terres llunyanes, als que una bona part ni tan sols havia conegut? Estaven convençuts de trobar-se davant l’home primitiu en el marc de societats que romanien a l’inici dels temps. Aquesta perspectiva comparada amb el poder, sofisticació i riquesa europea feia que d’alguna manera consideressin Europa com el continent escollit per Déu. Tot allò que no era “nostre”, és a dir, els pobles no europeus i les seves societats, eren valorats com a inferiors, irracionals, febles, endarrerits, corruptes i infantils. Per a Engels els moros d’Alger eren una raça tímida i cohibida, però darrere d’això amagaven una gran crueltat i esperit venjatiu que posava de manifest la seva baixa moralitat (Said 1996, p. 266), i per a Chateaubriand, l’àrab oriental era un home civilitzat que havia caigut una altra vegada en un estat salvatge.
Davant aquesta valoració de les societats indígenes la conseqüència directa és la justificació moral de la invasió colonitzadora, ja que és un “deure” dels europeus portar la civilització a les “races inferiors”. Tenien molt interioritzat que era voluntat de Déu que els homes dominessin la naturalesa, i sent els europeus els que estaven més avançats científicament, a ells els corresponia complir el seu destí, que no era altre que tenir a les seves mans unes regions ocupades per pobles primitius.
Hi havia la convicció que la preeminència d’Europa era natural. Per a Ruskin Anglaterra era l’illa real, font de llum del món i un centre de pau. Estava al servei de la humanitat i per això havia de fundar colònies tan lluny i tan ràpid com podés (Schulze 1997, p. 201). Jules Harmand deia: “La legitimació bàsica de la conquesta dels pobles natius és la convicció de la nostra superioritat, no només mecànica, econòmica i militar, sinó moral. La nostra dignitat descansa en aquesta qualitat i subjau en el nostre dret de dirigir a la resta de la humanitat” (Said 1996, p. 56). En aquesta justificació s’hi afegia el que l’ocupació de les seves terres era bona pels conquerits, d’aquí les paraules del Primer Ministre britànic Balfour referint-se a Egipte:
“És una cosa bona per aquestes nacions que aquest govern absolutista hagi de ser exercit per nosaltres. Penso que l’experiència demostra que amb això ells han tingut un govern molt millor al que havien tingut abans en tota la història del món, i que no és només un benefici per a ells, sinó que és indubtablement un benefici per a tot el conjunt de l’Occident civilitzat. Egipte necessita i de fet vol l’ocupació britànica” (Said 1991,p. 43).
Aquesta missió redemptora ja venia de més enrere, car les paraules de John Stuart Mill ho testifiquen: “el despotisme és una forma legítima de govern sobre els bàrbars, amb la fi que l’objectiu que es persegueixi sigui la millora de la situació”. I fer l’apostolat de conversió a la cultura occidental passava per sobre de qualsevol barrera o prejudici moral, tal com s’observa en les paraules del kàiser Guillem II: “Quan estiguis entre els xinesos recorda que ets l’avantguarda del cristianisme i travessa amb la teva baioneta a tot aquell odiat infidel que vegis. Fes-li comprendre el que significa la nostra civilització occidental” (Hobsbawm 2009, p. 65).
L’opinió dels colonitzats no tenia gens d’importància i el mateix Mill assegurava la seva impossibilitat per a ser independents. Ningú pensava que els indígenes fossin capaços ni llavors ni més endavant de fer fora als colonitzadors. Molt poques persones metropolitanes tractaven d’obstaculitzar o detenir el procés, ja que el corrent de la cultura pro-imperialista era majoritàriament poderosa i triomfant. Tal com ens recorda Gallagher: “Agradés o no el domini colonial, era considerat desitjable d’una manera o altra. De forma que, en qualsevol cas, hi va haver poc rebuig domèstic de l’expansió” (Said 1996, p. 162).
El pensament marxista també veu el colonialisme d’una manera similar, ja que l’enfoca com una manifestació d’una nova fase del capitalisme, en la que el poder financer busca el monopoli dels mercats per aconseguir maximitzar els beneficis a costa d’esprémer els obrers allà on es trobin. En qualsevol cas no el condemna explícitament, i el mateix Marx en certa manera justifica la dominació de l’home per l’home, amb el caire progressista de la transferència de civilització als colonitzats. Escriu sobre l’Orient:
“Aquestes comunitats de pobles idíl·lics, tot i que puguin semblar inofensives, havien estat sempre la fundació sòlida del despotisme oriental; elles confinaven la ment humana dins un marc com més petit millor, convertint-la en un instrument submís de superstició, esclavitzant-la sota les normes tradicionals” (Said 1991, p. 155).
Les grans exploracions per Àfrica i Àsia van aconseguir crear una excepcional popularitat entre els europeus i despertar un gran interès per conèixer més els costums d’aquelles societats. Per Flaubert l’Orient significava un lloc emocionant fora de la rutina monòtona, allò perennalment misteriós. Però això malauradament s’assolí només a través d’un seguit de clixés provinents de les anècdotes i exageracions que a través de grans relats expressaven els colonitzadors. Així ens trobem que la imatge que es tenia d’Orient fos la d’un atractiu exotisme, misteri i sensualitat, que s’associava clarament amb la llibertat de sexe llicenciós.
L’home occidental va aterrar a les colònies amb el que es podria explicar com una interpretació darwinista de l’imperialisme. La superioritat que s’autoconcedia per ser de raça blanca feia sentir-lo molt per sobre dels natius, als que considerava a vegades com animals, explotant-los fins a la mort, i en d’altres com a nens, als que havia d’educar, cristianitzar i civilitzar. Van ser les actituds racistes dels colonitzadors un dels trets estructurals del colonialisme, i sobre ells es basaren per destruir les estructures socials que regien en aquells territoris, imposant un nou sistema d’estratificació basat en la raça. El color blanc de la seva pell els concedia un estatus ontològic superior, a més d’un gran poder sobre la major part del món habitat. Mill assegurava que els indis eren com a civilització, per no dir com a raça, inferiors (Said 1991, p. 26). Sesley afirmava que hi havia races inferiors i que la raça blanca mereixia i s’havia guanyat totalment el dret a ser considerada superior, la missió principal de la qual era estendre’s fora dels seus dominis (Said 1996, p. 106). Però l’intel·lectual qui reble el clau en l’aspecte de justificar el racisme és Jules Ferry: “Les races superiors tenen un dret sobre les races inferiors. Jo mantinc que elles tenen un dret, perquè també tenen un deure, el deure de civilitzar les races inferiors”.
Ens diu Said (1991, p. 210) que les tesis sobre l’endarreriment, la degeneració i la desigualtat dels colonitzats amb Occident, s’associaven amb les idees sobre les bases biològiques de la desigualtat racial. En aquestes idees s’hi afegia un darwinisme de segon ordre que semblava accentuar la validesa “científica” de la divisió de races en avançades i endarrerides, o entre europea-ària i oriental-africana. Així es va tirar endavant la tipologia binària de les races, cultures i societats avançades i endarrerides. És a dir, “ells” i “nosaltres”.
Les teories de Darwin es basaven en l’afirmació que l’evolució de les espècies eren conseqüència d’una selecció natural. El darwinisme social anava un pas més enllà, assegurant que la llei de la naturalesa era la lluita de tots contra tots, on la pau era la il·lusió del dèbil i només servia com a pausa per prendre alè en l’eterna lluita per l’existència, on només sobreviurà aquell que fos superior en força i moral (Schulze 1997, p. 218). Aquesta llei de la naturalesa donava el triomf dels més aptes sobre els menys aptes, és a dir, dels rics i cultes sobre els pobres i analfabets. El principal darwinista social francès volia substituir l’il·lustrat “Llibertat, Igualtat i Fraternitat” pel reaccionari “Determinisme, Desigualtat i Selecció” (Burrow 2001, p. 135). Recolzant-se en aquest substrat i en la figura del “superhome” apadrinada per Nietzsche, els evolucionistes consideraven que si no es controlava d’una forma conscient la selecció natural dels més aptes la humanitat aniria cap a una degeneració, i per tant s’havia d’impedir la reproducció dels “tarats”. En aquest qualificatiu si trobaven els salvatges (els pobles colonitzats) i els criminals hereditaris. Però si s’analitza una mica aquesta pretensió s’observa que és un darwinisme a la inversa, ja que l’home decidia qui volia que es reproduís i amb qui, i posteriorment mirava d’ajustar el medi ambient en que se sentís més còmode.
Intel·lectuals com Taine construïren tesis sobre quin era el caràcter dels pobles, fixant els seus fonaments en la raça, el medi ambient en què habitaven i en el moment històric en què vivien (Burrow 2001, p. 125). D’aquí a la “ciència racial” només hi havia un pas, car assimilava els caràcters mentals i morals a les classificacions anatòmiques, en les que a la part superior si trobaven els blancs caucàsics i els negres o hotentots en la inferior. A banda es trobaven les dones, de les qui Lombroso escriu que són intel·lectual i físicament un home estancat en el seu desenvolupament (Dugast 2003, p. 190). El “pare de la ciència racial” fou Gobineau que designava als aris com l’origen ètnic i cultural d’Europa, que tingueren continuïtat amb els pobles germànics que no es barrejaren amb el multicultural imperi romà, i per tan fora de qualsevol degeneració. Els germànics, per tant, eren la més pura de les races europees i segons Chamberlain per acomplir la seva missió espiritual, i com a responsabilitat més immediata, havien de preservar la puresa racial. L’altra raça pura que per a ell hi havia a la Terra era la dels jueus, ja que la seva cultura i religió els impedia barrejar-se, sent per tant el gran enemic de la supremacia ària. (Burrow 2001, p. 285).
En l’era de l’imperi es va crear una nova religió cívica per la qual es constituïa un nexe que unia a tots els ciutadans amb l’estat, creant un sentiment de nacionalitat on per sobre del jo estava la nació. La base d’aquest nacionalisme era la voluntat de la gent d’identificar-se emocionalment amb la seva nació, i això estava fomentat pels estats i adoctrinat per la militarització i les escoles. Aquest sentiment quedava accentuat quan s’estava en conflicte amb un altre país, o bé si s’hi competia en grandesa o poder. Així ens trobem que en la política colonial cada nació tingués per objectiu posseir més territoris, ja que les feia sentir més poderoses, provocant l’orgull dels seus ciutadans i exacerbant al mateix temps el nacionalisme. Aquesta és també una de les causes immaterials de la cursa colonial per eixamplar les seves possessions.
Fins aquí hem expressat quins eren els pensaments dels intel·lectuals en l’era de l’imperi, però això hauria tingut una importància molt relativa en les polítiques governamentals si no haguessin estat compartides per la majoria de la població. Però com va arribar a la ciutadania de base el pensament colonialista d’aquest estament considerat superior? D’aquesta funció d’altaveu se’n van encarregar els periòdics, les revistes, les tertúlies de cafè, els literats i els músics que a través de les seves obres de narrativa i escenificacions musicals arribaven al gran públic àvid de novetats. El cas més evident és el de la novel·la, bé sigui per fascicles en els diaris o bé en format de llibre, que eren devorades per la ciutadania que havia millorat ostensiblement la taxa d’analfabetisme.
Així ens trobem que hi ha una difusió de la perniciosa diferenciació que representen els pobles colonitzats. Són els estranys que no són com “nosaltres”, el seu món i el nostre, i això ja ve de lluny car aquesta idea és present en les novel·les de Jane Austen sobre el Carib de primers de segle XIX. Més endavant ens hi topem en alguns personatges secundaris creats per Charles Dickens, en les narratives de viatges de Robert Stevenson, i especialment en l’obra de Rudyard Kipling expressada en els textos de Kim i El llibre de la selva. Musicalment aquest mateix concepte el descobrim en les òperes Aida de Giuseppe Verdi, Iris de Pietro Mascagni i Madama Butterfly de Giacomo Puccini, o bé en el camp més lleuger en l’opereta, The Mikado de Gilbert i Sullivan i The Gheisa de Jones i Greenbank.
Aquest concepte de diferenciació es complementa amb la idea d’antiguitat, exotisme, sensualitat, tendència al despotisme i endarreriment que provoca el món colonial, especialment Orient. Ens diu Said (1991, p. 209) “Per un escriptor usar la paraula oriental era una referència suficient perquè el lector identifiqués un cos específic d’informació sobre l’Orient”. Tant els escriptors com els músics de l’època van utilitzar aquest clixé en la seva obra on destacarien narrativament els populars Karl May i els seus herois alemanys, o Sax Rohmer creador del cèlebre Fumanchú, i en el camp musical les operetes Oyayaye ou la reine des îles i Ba-ta-clan de Jacques Offenbach, o La reina Índigo i Prinz Methusalem de Johann Strauss. També podem trobar l’exotisme en les pintures expressionistes del pintor Paul Gauguin. Aquest tòpic d’exotisme era realçat per l’exaltació i l’estímul d’aventura que confirmava l’èxit dels colonitzadors, on la majoria d’herois literaris tornava sa i estalvi a casa després d’haver passat calamitats però havent vençut als malfactors “estrangers”. L’esperit d’aventura el trobem en molts narradors però destaca Emilio Salgari pel seu gran èxit comercial. Aquest esperit també el podem trobar en l’òpera Il corsaro de Verdi i l’opereta Els pirates de Penzance de Gilbert i Sullivan.
A banda dels treballs de Kipling és probable que no hi hagi obres clarament racistes, però probablement aquesta qüestió no calia reproduir-la en la literatura d’una forma explícita, ja que la majoria de creacions donaven per fet la superioritat de la raça europea. Per ratificar aquest pensament, ja prou arrelat en la població, es disposava de les exposicions internacionals, que presentaven als “estranys” com a races inferiors, situació que a Bèlgica continuà fins a mitjan segle XX amb l’exhibició en zoos humans de persones procedents del Congo. Del racisme al nacionalisme hi ha un fil molt prim, i per enaltir aquest darrer concepte polític res millor que el simbolisme de la música, expressada en els himnes nacionals i les marxes militars, o també en la trilogia de les òperes de Richard Wagner L’anell del nibelung , i especialment a Siegfried, alimentades per una ideologia pangermanista.
La preeminència dels europeus sobre les “inferiors” cultures indígenes queda expressat en totes les manifestacions artístiques de l’època. Eren pocs els escriptors que denunciaven l’explotació colonial. Un d’ells fou Joseph Conrad, que revelà en el llibre El cor de les tenebres les massacres dels belgues en el Congo per tal de tenir una major rendibilitat en la producció d’ivori i cautxú. Però a mitjan segle XX l’autor africà Chinua Achebe va escandalitzar tot donant una nova interpretació al llibre, que va ser ampliada i millorada per Edward Said. Aquest darrer escriu (1996, p. 64):
“Conrad no deixava de tenir un punt de vista imperialista, car la independència era cosa de blancs i europeus. Denunciava les tortures però mai es va plantejar deixar a un costat la colonització i donar la independència als natius. No es podia imaginar una alternativa a l’imperialisme ni es plantejava que podia passar quan la tutela arribés a la fi. No podia entendre que les colònies tinguessin vides i cultures amb àmbits que no fossin controlats pels imperialistes”.
Admetent tots els seus mals, no hi veia alternatives a l’imperialisme, com tampoc les contemplava Kipling, augurant que una Índia fora del control britànic acabaria enfonsada sota la corrupció i el subdesenvolupament.
La conclusió que podem extreure del pensament colonial en l’era de l’imperi és que la visió que es tenia de les societats que no eren com “nosaltres” es concretà en racisme i nacionalisme, que més tard tindrien les conseqüències en el nazisme i l’holocaust. En aquells moments significà que persones decents acceptessin la idea que els llunyans pobles natius havien de ser subjugats, i que aquestes mateixes persones pensessin que l’imperi tenia l’obligació moral de governar aquells pobles. Les possessions ultramarines eren considerades la font de l’orgull nacional, i de la mateixa manera que els pares de família intenten augmentar el seu patrimoni per deixar-lo en herència als fills, les potències europees havien d’estendre els seus territoris per posar-les a disposició dels seus súbdits. És a dir, s’havia de tenir més i ser més poderós que el veí per avivar l’orgull nacional.
Les potències occidentals van convertir el globus terraqüi en una parcel·la de propietat privada, iniciant el que podríem denominar globalització. És des d’aleshores que es provocà una divisió entre forts i dèbils, que ha arribat fins al dia d’avui. La descolonització va servir per retornar el govern dels països als seus habitants, però l’imperialisme no va desaparèixer. Les potències continuen perpetuant el domini econòmic, polític, intel·lectual i moral sobre els més febles, i no és pas casualitat que aquests siguin els mateixos països que van ser colonitzats. El control del neocolonialisme és molt més subtil, però igual d’efectiu.
El colonialisme va ser d’una banda, cristianitzar, civilitzar, educar, xarxes ferroviàries, escoles, sistemes judicials i aparença democràtica; per l’altra, assassinats, repressió, treball forçat, racisme, discriminació, exterminació de cultures mil·lenàries, atemptats contra el medi ambient, i fronteres traçades sense tenir en compte a les persones. D’aquelles pluges han vingut aquests fangs, car el terrorisme no deixa de ser una resposta al racisme i la violència del colonitzador.
Referències.
Achebe, Chinua. (2020). Todo se desmorona. Barcelona: Debolsillo.
Burrow, John. (2001). La crisis de la razón. El pensamiento europeo (1848-1914). Barcelona: Crítica.
Conrad, Joseph. (2008). El cor de les tenebres. Barcelona: Labutxaca.
Dugast, Jacques. (2003). La vida cultural en Europa entre los siglos XIX y XX. Barcelona: Paídos.
Ferro, Marc. (2005). El libro negro del colonialismo. Siglos XVI al XXI: del exterminio al arrepentimiento. Madrid: La esfera de los libros.
Gaillard, Jean-Michel i Rowley, Anthony. (2000). El poderío de Europa. Historia de un continente. Madrid: Alianza.
Hobsbawm, Eric. (2009). La era del imperio 1875-1914. Barcelona: Crítica.
Kipling, Rudyard. (2002). El libro de la selva. Madrid: El Mundo.
Mommsen, Wolfang. (2002). La época del imperialismo. Europa 1885-1918. Madrid: Siglo XXI.
Said, Edward. (1991). Orientalisme, identitat, negació i violència. Vic: Eumo.
Said, Edward. (1996). Cultura e imperialismo. Barcelona: Anagrama.
Schulze, Hagen. (1997). Estado y nación en Europa. Barcelona: Crítica.