Melcior Font, traductor de novel·la, teatre i llibre infantil, per Pau Vinyes i Roig

Pau Vinyes i Roig, historiador.

A part de la seva faceta com a poeta, periodista i cineasta Melcior Font i Marsà (Sant Andreu de Palomar, 1902 - Barcelona, 1959) sobreeixí en el món del llibre com a traductor i autor de diversos treballs bibliogràfics. El seu coneixement de llengües el portà a traduir obres de la literatura infantil i juvenil així́ com per a adults, sobretot a partir del francès. El 1929, tradueix per a la Col·lecció́ Popular Les Ales Esteses, dirigida per l'editor, periodista i autor dramàtic Avel·lí́ Artís i Balaguer, l'obra Mimí Pinson, seguida de Frederic i Bernardeta i El Fill del Tizià, obres literàries d'Alfred de Musset. El mateix any tradueix per a la col·lecció́ A Tot Vent de l'editorial Proa Graziel·la, relat autobiogràfic de l'escriptor, poeta i polític francès Alphonse Lamartine. Lamartine fou un artesà reconegut en l'ús de les formes poètiques en llengua francesa i és considerat el primer romàntic francès. Per Joan Puig i Ferreter, autor del pròleg del llibre:

“‘Graziel·la' pertany a aquesta mena de relats, o de novel·les si voleu, escrites per autors que no són pròpiament novel·listes. […] Aquestes novel·les que no arriben a ésser novel·les, aquests relats personals, quan són escrits, tenen les millors, les més pregones virtuts de les creacions poètiques de l'home. Són obres de les quals en podríem dir ‘patides', en contraposició a les que diríem ‘elaborades'”.¹

Puig i Ferreter gran coneixedor de la literatura francesa i de les tècniques narratives en glossar la traducció de “Graziel·la” per Melcior Font expressa aquestes paraules:

“Per acabar, voldríem que ens fos permès insinuar dos mots sobre la traducció́ de ‘Graziel·la' que oferim al nostre públic. Això̀ potser no ens escau a nosaltres. Així́ i tot voldríem fer la següent remarca: Les lletres catalanes tenen ja la sort de comptar amb algunes traduccions de les que constitueixen un tresor per a tota literatura, un ‘valor autèntic', independentment de la vàlua de l'obra original. Aquestes traduccions, a la llarga, totes les literatures les estimen com a obres pròpies, com a veritables obres d'art que són. Molt ens erraríem si la traducció de ‘Graziel·la' per Melcior Font no fos considerada com una d'aquestes”.²

En la mateixa editorial i el mateix any es publica la seva traducció i adaptació de l'obra de Friedrich von Shiller Guillem Tell, amb il·lustracions de J. Busquets. Obra tardana del filòsof, escriptor, poeta i historiador alemany, va ser traduïda per primer cop al català per Joan Perpiñà, l'any 1907. L'adaptació portava per títol Guillem Tell. Adaptació per a infants de diversos moments de la tragèdia de Schiller. El text adaptat per Font traspua un llenguatge planer que el fa més amè per al públic infantil. Defuig un llenguatge massa rocambolesc i el fa més llegidor.

El 1929 és un any prolífic per a Melcior Font i Marsà, atès que a part de les obres traduïdes anteriorment es publicaren noves traduccions. Aquests nous encàrrecs editorials són L'illa de color rosa, de l'autor parisenc Charles Vildrac, i Viatge al país de les 36.000 voluntats, del novel·lista i assagista normand André Maurois. Aquesta darrera, tot just publica da en original va ésser traduïda al cap de poc temps i acompanyada amb il·lustracions de Ramon de Capmany. Segons l'escriptora i historiadora de l'art i especialista en literatura infantil Montserrat Castillo:

“Aquest llibre (Viatge al país de les 36.000…) presenta el que ve a ser un conte de fades modern. La protagonista Laieta, viatja al país meravellós a través de les descobertes tècniques, com l'automòbil o l'avió”.³

Durant aquests animats darrers anys vint del segle passat la seva producció editorialista no cessa. Treballa en la selecció, correcció i supervisió de textos per a l'Editorial Barcino. Per a aquesta empresa publicaràs el 1928 un recull d'obres de teatre de Josep Robreño, Francesc Renart i Adbon Terrades sota l'aixopluc El teatre català anterior a Pitarra que esdevé una de les primeres aproximacions crítiques sobre el teatre català del segle XIX. Font fa un curt esbós biogràfic dels autors esmentats així com un tast crític de l'obra de cadascun. El mateix Font en la nota preliminar del llibre esmenta:

“En el present recull antològic ens referim només al teatre profà, diguem-ne literari, o semiliterari de les primeries del segle xè [es refereix al segle XIX]. Descomptem, per tant, les anteriors temptatives de tragicomèdia de Fontanella, els diversos assaigs de comèdia bufa i els Misteris o drames religiosos.

Ens situem, de moment, davant el sainet casolà de Renart i Robreño (incloent-hi la invectiva de Terrades), que són, al capdavall, les bases del teatre modern, abans de la Renaixença Catalana.

En aquell moment –com diu Nicolau d'Olwer– l'antic corrent de literatura vulgar, fill rebordonit del vallfogonisme, no s'estronca pas. A tots aquells que volguessin influir damunt les masses –no pas fer-se aplaudir d'un cenacle restringit– els calia emprar la llengua corrompuda i ergotitzada del poble ciutadà.

És, doncs, amb aquesta llengua que era ofert a la nostra menestralia de començaments del segle passat un teatre pastat als seus gustos, tot restringit del seu casolanisme, farcit dels seus mateixos xaronismes i trasbalsat de les dèries polítiques que l'agitaven. Era, en fi, l'estampa bigarrada d'un moment”.⁴

La crítica ferotge de Font envers un teatre que utilitza un llenguatge barroer i mal usat per fer contents els seus humils espectadors el fa esgrimir la tria de tres autors que malden per dignificar la llengua –aleshores prefabriana– catalana, en un moment en què aquesta està en hores baixes; un ús de carrer notori, no pas com ara, en l'àrea metropolitana, però arraconada totalment dels documents i actes oficials.

Aquell teatre de “sala y alcova, pretext per a la xocolata i els secalls”^{5, en} paraules de Font, es passa a un teatre que dona les primeres passes per dotar-lo de vivacitat i de frescor. Melcior, en l'edició del llibre, fa servir el criteri de respecte pel lèxic, la morfologia i la sintaxi que empren els autors de les obres teatrals escollides. Les modificacions que hi realitza són estrictament ortogràfiques i tradueix les acotacions en espanyol, utilitzades en les edicions que ja s'havien editat.

I en finalitzar el pròleg del llibre Font hi deixava anar una reflexió acurada:

“Probablement sentireu amb certa sorpresa a través de les pàgines d'aquest recull, que en l'estre fosc i primari d'aquests primers sainets, vulgars més que populars, venia a filtrar-se, molt de tant en tant, alguna espurna literària. I fou, en definitiva, aquesta escletxa oberta la qui facilità l'aparició de Pitarra i l'eclosió magnífica del geni de Guimerà”.⁶

Entremig de tanta producció literària té temps per a il·lustrar cartells per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929. És la seva faceta menys coneguda així com de producció molt minsa. Se'n coneixen pocs cartells. El més conegut, per ser el més difós, però no el més notori de la seva creació, és el que il·lustra per a la prova de regates celebrades el juny d'aquell any a Barcelona. Duu per títol “Grandes Regatas Internacionales”. Un gran vaixell de veles esteses de color vermell navega just a tocar de les embarcacions que participen en la regata. Signava, a voltes, amb el nom de pila i en casos molt comptats hi trobem el primer cognom. Malauradament, aquesta producció de cartells ha quedat reduïda en el més absolut oblit i se'n conserven ben pocs. Ignorem, si en vida, va realitzar més cartells.

I segueix creixent la seva faceta com a traductor amb una selecció d'obres de Prosper Marimée: Carmen, El vas etrusc i Mateo Falcone. Traducció realitzada conjuntament amb el traductor, periodista i compositor Rossend Llates i editada per la mítica Llibreria Catalònia el 1929.

El 1930, just a l'inici de la dictablanda d'Aznar i Berenguer, publica el llibre infantil Les cinc Rondalles de Jesús Infant, amb il·lustracions de Josep Longoria, del qual hi ha poques dades biogràfiques i que il·lustrà diversos llibres de renom de la literatura infantil catalana i universal. El llibre fou publicat dins de la Col·lecció Bones Històries, editat per l'Editorial Poliglota, de Barcelona.

A les acaballes del 1931 sortirà publicat un llibre col·lectiu, en el qual serà un dels col·laboradors. Costums de Catalunya és un treball coral editat per l'Institut Oliva de Vilanova de Barcelona. Era una edició limitada impresa en paper el Japó, amb tapes de pell, signats pel dibuixant Josep Ribot i numerats de l'1 al 20. Les il·lustracions de Ribot hi són reproduïdes a tot color i acompanyades de comentaris per Francesc Baldelló, Josep M. Batista i Roca, Prudenci Bertrana –l'autor del pròleg–, Miquel Capdevila, Aureli Capmany, Víctor Oliva i el mateix Melcior Font.

Per a l'Editorial Joventut tradueix diversos llibres, entre els quals hi ha Emili i els detectius, l'obra més reconeguda de l'escriptor, periodista i poeta alemany Erich Käestner, un intel·lectual molt apreciat a Alemanya. Considerat un dels principals clàssics de la literatura juvenil germànica. A més de cultivar el gènere juvenil Käestner, va conrear el periodisme i va realitzar guions per a la ràdio i de cabaret. En vida va poder albirar com els nazis li cremaven els llibres i com els aliats van bombardejar de manera sistemàtica la seva ciutat natal, Dresden. El seu pacifisme arrelat va ser una fermesa constant al llarg dels anys. El professor de literatura catalana Lluís Serrasolses afirma sobre Emili i els detectius:

“Aquesta novel·la conserva una frescor i una intel·ligència literària memorables, que cal localitzar espacialment en dos trumfos. En primer lloc en una veu narrativa amb una voluntat declarada d'acostar-se al lector, interpel·lant-lo directament i buscant la seva complicitat, però sense mai fer-se empalagós ni estrafer-se en aguts ni en diminutius, sinó conjugant amb molt d'aplom les virtuts de la claredat i la gràcia. I en segon lloc en el dibuix dels personatges (no només del protagonista, que com és natural ocupa la primera posició), tan propers i transparents, tan responsables i independents. Uns bons minyons que aconsegueixen guanyar-se la simpatia del lector per com saben espavilar-se ells mateixos i mantenir la fidelitat al seu món que, encara que comenci a ser una miniatura del món adult, conserva les essències de la nació infantil”.⁷

Font, a més de traduir el primer volum, va fer-ne les traduccions dels dos següents Emili i els tres bessons i Dues Carlotes. Per a Serrasolses les traduccions de Melcior Font traslladen el lector jove a un català molt eficaç.⁸ Per a l'Editorial Joventut també traduirà Petits contes per a nois petits, de Valeri Carrick i amb dibuixos de l'autor (1935) i el Cançoner de Nadal: antologia de cançons populars i de poemes nadalencs adreçada als infants de Catalunya. Malauradament, no consta l'autor del text i les il·lustracions d'aquest darrer llibre. Tanmateix, per sort, hem pogut esbrinar l'autoria del text per Joan Teixidor, editor i escriptor, i fundador de l'editorial Destino el 1942, atès que en fa un elogia de la tria dels poemes ja que –segons ell– combina la tradició popular amb la presència de poetes contemporanis, tot i que troba a faltar un poema de Ramon Llull. Per a Teixidor, “tot i que no consta, el nom de Melcior s'acut i ja ens trobem decantat a mirar-ho tot amb bons ulls”.⁹

El periodista i traductor Domènec Guansé, en l'article “Un llibre cada dia”, aparegut en el diari La Publicitat, remarcava favorablement la tasca duta a terme per l'Editorial Joventut en el terreny de la literatura infantil i juvenil. Guansé s'expressava de la manera següent:

“L'Editorial Joventut realitza una tasca realment magnífica amb la incorporació dels millors llibres de la literatura per infants al català̀. A l'encert en la tria dels llibres cal afegir, encara, l'encert en la tria dels traductors, entre els quals figuren, en primer terme Carles Riba, Marià Manent i Melcior Font”.¹⁰

L'Editorial Joventut de lluny és considerada una empresa que realitza una tasca gegantina en la producció de llibres per a infants i joves, reconeguda abastament per la premsa de l'època per la seva labor modernitzador i encaixar amb el públic no adult. “No seriamos justos si no reconeciéramos que la Editorial Juventud de Barcelona, ha sido el paladín de esta cruzada renovadora”, publicava el periòdic en castellà̀ Diario del Comercio.¹¹

Màrius Aguilar i Carles Soldevila directors de “Quaderns Blaus” seran els artífexs de la col·lecció “La Nostra Gent”. Dins d'aquesta, Melcior Font i Marsà hi publicarà la biografia de Josep Maria de Sagarra, un dels prohoms del teatre català̀, excels periodista i destacat escriptor i poeta. L'edició́ anirà a càrrec de la Llibreria Catalònia i serà publicada el 1934. Llibre il·lustrat amb fotografies i dibuixos de l'autor d'El Cafè̀ de la Marina. Font hi recrearà la vida de Sagarra en petits esbossos vivencials. No és una biografia amb cara i ulls, com solen ser les biografies. És un petit passeig per anècdotes i relats d'un personatge que ha esdevingut un dels referents del teatre i la literatura catalans. És una conversa entre dos literats.

El 1935 tradueix del francès l'obra David Golder, d'Irène Némirovsky. Editada per Edicions Proa de Badalona, l'obra de Nemirovski és un retrat autobiogràfic ferotge. Segons la sinopsi del llibre de la pàgina digital quelibroleo.com:

“Tomando como modelo la figura de sus padres, arquetipos del millonario hecho a sí mismo y la esposa egocéntrica y despilfarradora, Némirovsky despliega su aguda percepción psicológica en la descripción del mundo de los grandes negocios, territorio de personajes sin escrúpulos en el que la voracidad de los hombres es tan grande como la precariedad de sus fortunas. David Golder es un banquero caído en desgracia tras una grave crisis cardiaca sufrida en un casino de la Costa Azul. Cuando las malas noticias sobre la salud del financiero se extienden, las acciones de sus empresas se desploman. Así, de la noche a la mañana, Golder se encuentra en la bancarrota; arruinado, enfermo y abandonado por su mujer y su única hija, se recluye en un piso vacío de París. Si bien ha perdido todo, aún conserva el espíritu luchador y el amor por el riesgo que le permitieron abandonar el mísero gueto ucraniano donde nació y convertirse en uno de los hombres más acaudalados de Francia. Cuando la oportunidad de enriquecerse de nuevo se presenta ante él, Golder no dudará un segundo en lanzarse a la aventura, lo que lo llevará a algunos escenarios de su juventud. El riesgo, nada menos que su propia vida, es grande, pero la ganancia es, a sus ojos, aún mayor: obtener una fortuna superior a la anterior y recuperar a su hija, la única persona que ha amado en este mundo”.¹²

Segons Lluís Torra i Oliveres impulsor del web Ciutat. Ideari d'Art i Cultura,¹³ Antoni Rovira i Virgili, l'eminent historiador i polític republicà, li encarrega una biografia de Valentí Almirall. Font ja havia publicat anteriorment un petit esbós biogràfic de l'intel·lectual català d'esquerres dins l'Anuari dels Catalans de l'any 1926. Sembla que aquesta biografia no s'arribà a realitzar. No hem trobat cap indici documental ni cap llibre publicat sobre el personatge en qüestió per Melcior Font.

La literatura teatral també́ va comptar amb algunes traduccions de Melcior Font. És l'eclosió́ del teatre i Barcelona està farcida de teatres, cabarets i sales d'espectacles. Els anys bojos de la dècada dels vint entrellacen amb la frescor modernitzadora dels anys republicans a Catalunya. Després, el 1939, tot serà̀ foscor i boira i l'efervescència escènica d'aquests primers anys del segle XX serà̀ malauradament oblidada per força. És en aquest període republicà̀ que Font traduirà̀ i adaptarà̀ al català̀ les peces teatrals Ràdio Xicago W.P.H. 15, Una dona i dues vides i Fanny. La primera, Ràdio Xicago W.P.H. 15, és una comèdia de Ramsey McLean i Leonor Jeffery, la qual fou estrenada el 2 de desembre de 1931 al Teatre Romea de Barcelona i duta a escena per la Companyia Vila-Pius Daví. La sinopsi de la comèdia queda prou clara amb la crònica que ens fa M. R. C. per al rotatiu monàrquic per excel·lència de Barcelona:

“Se nos presenta una emissora de radio, en el cual se ha de estar, por encima de todo, atento al funcionamiento de la misma, descartando todo motivo que pueda iterrumpir la relación establecida con los radio-escuchas. Y en aquel recinto asistimos a inesperades sucesos capaces de acabar con la voluntad más firme, de los que siéntense por entero obligados a la función que realizan. Pero allí, a pesar de la irrupción de unos atracadores, y no obstante un crimen que se comete, sigue la emisora cumpliendo con el público, cual si fuera ajena a cuanto acaece en tal lugar. Y eso que es de monta lo que pasa”.¹⁴

Una dona, dues vides és un text del dramaturg Francis de Croisset. Fou estrenada a París el 1932 i escenificada per primer cop al Teatre Romea, de Barcelona, el 18 de novembre del mateix any. La crònica de La Vanguardia d'Una dona i dues vides reflectia l'èxit clamorós que tingué́ per al públic barceloní́ l'adaptació́ de Melcior Font de l'obra de Croisset. El paper de la protagonista, Elena, fou magistralment interpretat, segons les cròniques de l'època, per l'actriu gracienca Maria Vila. El professor d'art i crític català̀ Manuel Rodríguez i Codolà, autor de la critica apareguda al diari monàrquic, afirmava:

“El secreto del éxito susodicho débese a que es obra de lucimiento para una actriz; a que en la fábula melodramática, donde se mueven, en parte, personajes de baja ralea, aparece un tipo femenino que es el que da tono y particularidad a las aventuras que acaecen. Se trata de una criatura a la que, a la postre, le descubrimos un buen corazón; cuando nada, en un principio permitía sospecharlo. Esta mujer es Elena, a la que naturaleza le negara los dones físicos para seducir y enamorar. Repele solo el mirarla, de tan fea, de tan repugnante que es. A más, la existencia la condujo a relacionarse con ladrones y estafadores, y en las turbicies de los negocios que urden, es ella la inteligencia preciara, a la que compañeros vienen obligados a rendirse”.¹⁵

Entre els actors que van escenificar el drama de Croisset des- taquen intèrprets reconeguts de l'escena catalana de l'època. L'esmentada Maria Vila en els papers d'Elena i Mary, Pius Daví, Joaquim Vinyes –cunyat del dramaturg Ignasi Iglésias–, Manuel Amorós, Pepeta Ribas, Teresa Gay...

El diari d'ERC La Humanitat també́ es feia ressò̀ de la traducció́ de Font amb aquestes paraules:

“Al final de tots els actes i en acabar la representació́, el nombrosíssim públic que assistí́ al teatre obligà a fer alçar diverses vegades la cortina, demanant amb insistència la presencia del traductor. Aquest –que segurament té una dignitat que molts dels que es diuen ‘autors' de coses careixen– es resistí́ a sortir a recollir els aplaudiments. I això̀ que bé els mereixia la seva labor depuradíssima i digna”.¹⁶

Un dia abans l'esmentat periòdic publicava un article del mateix Font sota el títol “Unes paraules del traductor de ‘Una dona i dues vides', que s'estrenarà̀ avui al teatre Català Romea”:

“Francis de Croisset, segur del seu diàleg i del seu enginy, va llençar-se a una aventura: ‘Il était une fois...' El títol és de conte i l'aventura en el fons, també́. La història d'un ocell negre que es torna blau, segons el crític de ‘Candide'. Una transformació́ que posa en joc tots els elements: amor, bondat, infàmia i misèria. I l'atzar que hi té un bon paper.

L'obra ha estat traduïda pensant, sobretot, en Maria Vila. Gaby Morlay va fer-ne a París una creació́ que començava a ésser llegendària. Deien que arribà a plorar de debò̀ en veure's la cara transformada. Va parlar-se, a propòsit de l'art d'enlletgir-se. Però tota llegenda no va esborrar, ni de molt, la gràcia autèntica de l'obra de Croisset i l'interès que hi creix d'un cap a l'altre.

Maria Vila, en el seu doble paper d'Elena i Mary, arriba a l'emoció́ punyent salvant tots els matisos. Hi ha, essencial- ment en l'obra de Croisset, unes dificultats de transició́. El pas de la crueltat a la tendresa, l'encongiment d'un viure nou i el pesombre d'un passat massa pròxim, exigeixen tota una gran actriu i l'han trobada”.¹⁷

Pel que fa a Fanny, fou estrenada al Teatre Poliorama, de Barcelona, 20 d'abril de 1935, amb un notable èxit de públic, però̀ amb el pas del temps continuà oblidada. Justament l'esmentat rotatiu conservador deia que “suerte les depara al público del Polirorama, a través de la versión de Melchor Font, que sabemos impecable, y de la companyia Nicolau- Martori, que se nos dice bien cuidada”.¹⁸

Fanny és la segona part de la trilogia marsellesa de Marcel Pagnol. Pagnol haurà estrenat a Barcelona dues obres seves,

Fanny i Marius, aquesta darrera traduïda pel dramaturg i poeta Josep Maria de Sagarra i estrenada al Teatre Novetats de Barcelona l'abril de 1935. Fanny és un drama mariner ambientat a Marsella. Segons el crític teatral que signa amb les inicials M. L. M. un article per a La Vanguardia:

“Conociamos de «Marius» y de «Fanny» las versiones cinematográficas, por cierto excelentes. Pero no nos pesa perogrullada de decir que «el teatro es para las tablas». Hay, pues, que agradecer a Melchor Font, el haber incorporado esta humana y deliciosa «Fanny» a la escena catalana”.¹⁹

I el mateix critica seguirà unes línies més avall elogiant la tasca de Font:

“De este cuadro, múltiple, vistoso, colorido, gárrulo, delicado, el traductor ha logrado dar una equivalencia perfecta, en su traducción, llana, expresiva, cuidadísima, fácil, pese a tantas dificultades”.²⁰

Un setmanari satíric com L'Esquella de la Torratxa, més aviat humorístic que no pas premsa seriosa, elogiava la feina de Font en la traducció de Fanny amb aquestes paraules: “Melcior Font ha fet una bella obra de traductor”.²¹ Tampoc s'oblidava d'elogiar Ramon Batlle i Gordó, el decorador dels escenaris, i Pons i Pagès, el director de l'obra. I afegia en relació́ amb el text de la dramatúrgia, tot avesant un to crític envers el panorama teatral català̀:

“Que a Catalunya ningú́ escriuria ‘Fanny'? ¿Quin esperó tenen per a escriure els autèntics valors del teatre català̀? Di- guieu-los que us mostrin les llistes de recaptació́ que fan a la Societat d'Autors. No ho poden fer. A casa únicament poden mostrar aquestes llistes els autors que mai no podran escriure res que s'assembli a ‘Fanny'. Els qui ho podrien escriure, si tinguessin ambient, quan van a un escenari i es topen amb l'empresari reben un tust de protecció́ compassiva a l'espatlla”.²²

Els egoismes i les critiques en el món del teatre sempre han estat al primer pla. Melcior Font tampoc se n'escapà. La Generalitat de Catalunya durant l'etapa republicana subvencionà més d'un cop el Teatre Romea, atès que la seva producció era majoritàriament en llengua catalana. Aquest fet desagradà alguns membres de la faràndula, com el mateix Ramon Vinyes i Cluet, destacat dramaturg exiliat a Colombià després de la guerra del 36 i el qual donà nom al personatge del Sabio Catalán de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez. Per a Vinyes, la Generalitat feia clientelisme i afavoria persones vinculades amb l'Administració autonòmica. Ramon Vinyes en un article a Carrer s'esplaiava de valent amb aquestes paraules:

“La subvenció́ donada a Romea (10.000 pessetes) la temporada passada, fou un cas especialíssim que creiem que no es pot repetir. La Generalitat podia subvencionar teatre català̀ quan intervingui en l'organització́ d'una temporada oficialment o quan una empresa presenti uns plans artístics que evidenciïn que treballa pel teatre de la terra. Però̀ subvencionar un teatre perquè estrena, com ha estrenat sense subvenció, obres de Josep Maria de Sagarra, amb l'apèndix d'algun plagiet de Josep Maria Planas, és impossible i, per impossible, lluny de fantasies i de les imaginacions. Podran altra vegada cercar-se traductors com Melcior Font o Cèsar A. Jordana, ben arrapats a la Generalitat, i per tan bons influents”.²³

L'ajut de 10.000 pessetes fou atorgat per tal de poder salvar la temporada del Teatre Romea.24 És cert que Font i Jordana, ambdós, treballaven com a funcionaris a la Generalitat, el primer com a secretari particular del conseller de Cultura, Ventura Gassol, i l'altre com a director de l'Oficina de Correcció de l'ens autonòmic. Tot i això, la vàlua de tots dos demostrada ben sobradament des de feia anys no els havia de descartar en cap moment com a subjectes de ser subvencionats.

Notes

1. LAMARTINE, Alphonse.Graziel·la.Pròleg de Joan Puig i Ferreter. Barcelona: Edicions Proa,1929,p.14.

2. LAMARTINE, Alphonse.Graziel·la.Pròleg de Joan Puig i Ferreter. Barcelona: Edicions Proa,1929,p.17.

3. CASTILLO I VALERO, Montserrat. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants (1905-1939). Barcelona: Editorial Barcanova i Biblioteca de Catalunya, 1997, p. 90.

4. FONT I MARSÀ, Melcior. El teatre català anterior a Pitarra. Barcelona: Editorial Barcino, 1928, p. 5-6.

5. FONT I MARSÀ, Melcior. El teatre català anterior a Pitarra. Barcelona: Editorial Barcino, 1928, p. 6.

6. FONT I MARSÀ, Melcior. El teatre català anterior a Pitarra. Barcelona: Editorial Barcino, 1928, p. 7.

7. “Emili i els detectius”. Dins del bloc Clàssics i Joves, de Lluis Serrasolses. Publicat el 2 d'agost de 2011 i consultat el 15 de setembre de 2018.

8. “Emili i els detectius”. Dins del bloc Clàssics i Joves, de Lluis Serrasolses. Publicat el 2 d'agost de 2011 i consultat el 15 de setembre de 2018.

9. “Un llibre cada dia: Cançoner de Nadal”. La Publicitat, 1 de gener de 1936, p.2.

10. “Un llibre cada dia: Cançoner de Nadal”. La Publicitat, 5 de gener de 1936 ,p.2.

11. “El libro infantil”. Diario del Comercio, 4 de gener de 1934.

12. “David Golder”. http://quelibroleo.com/david-golder ¹ [Consulta:20desetembrede2018].

13. “Melcior Font i Marsà”. http://www.civtat.cat/font_melcior.html ² [Consulta.19desetembrede2018].

14.“Radio Xicago W.P. H15”. La Vanguardia, 8 de desembre de 1931, p.20.

15. “Una dona i dues vides”. La Vanguardia, 20 de novembre de 1932, p.19.

16. “Teatre Romea. ‘Una dona i dues vides', de Francis de Croiset. Traducció́ de Melcior Font”. La Humanitat, 19 de novembre de 1932, p.9.

17. “Unes paraules del traductor de ‘Una dona i dues vides', que s'estrenarà̀ avui al teatre Català̀ Romea”. La Humanitat,18 de novembre de 1932. P.1.

18. “Los estrenos del Sábado de Gloria”. La Vanguardia, 23 d'abril de 1935, p.13.

19. “‘Reina', poema de José M. de Sagarra. ‘Fanny', de Marcel Pagnol”. La Vanguardia, 23 d'abril de 1935, p.13.

20. “‘Reina', poema de José M. De Sagarra. ‘Fanny', de Marcel Pagnol”. La Vanguardia, 23 d'abril de 1935, p.13.

21. “Telóenlaire”. L'Esquella de la Torratxa, 26 d'abril de 1935, p.1161.

22. “Telóenlaire”. L'Esquella de la Torratxa, 26 d'abril de 1935, p.1161.

23.“Notes de teatre: Sortint al pas de fantasies”. Carrer,29 de setembre 1932, p.6.

24. COCA, Jordi; GALLÉN, Enric i VÁZQUEZ, Anna. La Generalitat republicana i el teatre(1931-1939). Legislació́. Barcelona: Institut del Teatre de Barcelona, 1982.

Per saber-ne més. Melcior Font, guerriller cultural. Poeta, periodista, traductor, cineasta i secretari personal de Ventura Gassol. Sant Andreu de Palomar: Tot Història Associació Cultural / Llop Roig, 2018.

1. http://quelibroleo.com/david-golder
2. http://www.civtat.cat/font_melcior.html