Soledad Bengoechea. Doctora en història, membre del grup de recerca consolidat “Treball, Institucions i Gènere” de la UB i de Tot Història, associació cultural.
Durant la Segona República, sobretot a partir de 1933, Catalunya va patir els efectes de l’increment de l’atur forçós obrer, que constituí el factor més significatiu en les tensions d’aquella societat. A Espanya, durant aquesta època, no va funcionar l’assegurança d’atur forçós, que existia ja en la Gran Bretanya i Alemanya, la qual cosa col·locà els obrers aturats en una situació propera a la indigència. L’Estat es limità a ajudar modestament a les mútues obreres en les quals els treballadors havien entrat voluntàriament.
L’atur en els primers mesos de la República
La ciutat de Barcelona, punt de destí de l’obrer agrícola que arribava de diverses zones d’una Espanya pobre i endarrerida, es va veure afectada principalment per l’atur. Espanya era una pedrera d’aturats, i de no millorar la situació del bracer espanyol les zones urbanes industrialitzades serien sempre els seus pols d’atracció. Les reformes socials iniciades per la República contemplaven aquests problemes, però moltes vegades la situació desbordava als polítics republicans. Un dels decrets de Largo Caballero (28 d’abril de 1931) determinava que, obligatòriament, abans de donar treball als que arribaven de fora, s’havien de contractar els treballadors de cada terme municipal. Era una llei que afectava bàsicament els jornalers del camp.
A Catalunya, i principalment a Barcelona, una bona part dels beneficis econòmics derivats de la Gran Guerra (1914-1918) s’havien invertit en construccions urbanes. Des de l’any 1920, la ciutat havia crescut vertiginosament. Això havia comportat una massiva arribada d’obrers, fins que la baixada del rendiment immobiliari ocasionà una aturada en els negocis de la construcció, que ja venia patint una contracció des de finals de 1929, en haver-se finalitzat les importants obres públiques que s’havien realitzat a Barcelona (la construcció del Metro, l’Exposició Universal i altres) i que va produir l’atur forçós de milers de treballadors, principalment entre el personal no qualificat. La crisi de la construcció afectà durament al ram del metall, ja molt castigat pel fre que la República imposà a la construcció de la xarxa ferroviària desenvolupada extraordinàriament durant la passada Dictadura. El greu problema de l’atur, que castigava vivament als països més industrialitzats, començà a estendre’s per Catalunya, on milers de famílies vivien precàriament. Hi havia el perill que la inestabilitat afectés greument l’economia, i el temor que aquesta s’adaptés a un ambient de consum restringit. El retrocés del consum podria portar a una major paralització, i amb ella un augment dels sense feina. Amb l’arribada de la República el problema es va agreujar, i anà augmentant considerablement a mesura que avançava el nou règim. Tot això en una població, la catalana, que oscil·lava entorn de 3.000.000 d’habitants, dels quals una mica més d’un milió corresponien a Barcelona.
Durant els anys de la República les obres públiques a Catalunya van quedar aturades. La Generalitat no va tenir jurisdicció sobre elles fins a finals de 1935, alhora que l’Estat es desentenia considerant que ben aviat la Generalitat seria la destinada a fer front al problema. Entre 1931 i 1935 no es va invertir en carreteres ni la meitat del que s’havia gastat en anys anteriors. Les obres públiques quedaren desateses precisament quan se les veia com a possible factor principal de la reactivació de la crisi.
La qüestió de l’atur amenaçava en convertir-se en un problema greu, que àdhuc podria posar en perill la República. La proposta dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat anarcosindicalista majoritari a Catalunya, per a baixar l’atur era la de demanar la jornada laboral de sis hores, la supressió d’hores extraordinàries, l’eliminació de les primes sobre el salari segons la quantitat d’obra efectuada o l’anul·lació del treball a preu fet. A qualsevol d’aquestes mesures la patronal s’oposava de ple, sota l’argument que portarien a un augment de costos que asfixiaria la indústria. Sembla que un cas especial va ser el sector del tèxtil, on alguns patrons es van avenir a repartir la feina en lloc de fer acomiadaments. Però la indústria tèxtil presentava uns trets diferenciats de la resta de sectors, doncs la gran majoria de treballadors eren dones; probablement resultava més fàcil arribar a fer acords amb elles perquè, en general, eren menys conflictives que els seus companys, ja que no acostumaven a estar sindicades, i els seus salaris més baixos. Entre els homes, tenint en compte que la major part dels que restaven sense feina pertanyien a l’ofici de la construcció, la proposició que formulava l’empresariat era sol·licitar a l’administració local la col·locació dels obrers aturats en obres públiques.
Tanmateix, la Generalitat es trobava amb problemes per intentar una reactivació econòmica. Ja s’ha dit que entre 1931 i 1935 les quantitats destinades a la construcció de carreteres no eren ni la meitat del que s’havia invertit durant els anys anteriors. La inversió pública no arribava ni a la tercera part dels impostos que l’Estat espanyol hi recaptava. Això impossibilitava portar a terme un pla d’obres públiques que hagués donat feina a uns quants milers de treballadors de la construcció en atur forçós.
L’atur forçós era un problema que inquietava particularment a la patronal. Algunes corporacions, com el Foment del Treball Nacional (FTN) i la Cambra Oficial d’Indústria, van confiar en l’estadística com a mitjà per a posar remei a la situació. El maig de 1931, el FTN feia públiques unes dades que la Cambra d’Indústria havia confeccionat i que feien referència a la situació de l’economia durant l’últim trimestre de 1930 i a la diferència entre el nombre d’assalariats i el d’aturats. El FTN començava explicant quines eren les característiques dels “sin-trabajo de Barcelona”. Aquesta corporació dividia aquest sector en tres blocs: el primer serien els obrers aturats recentment. És a dir, aquells que treballaven feia poc temps i que les seves famílies vivien del que els aturats percebien. Aquest cas, segons el FTN, era el més típic que es donava entre els obrers sense feina. Sempre segons aquesta corporació, era un model del qual calia preocupar-se, perquè aquestes famílies subsistien només, de manera esporàdica, gràcies als escassos diners que havien pogut estalviar. Per altra banda, segons el FTN, existia l’obrer que feia temps que no treballava fix i que, tot i que les estadístiques li col·locaven entre els aturats, havia trobat una feina temporal que li permetia l’obtenció d’un jornal. I, en tercer lloc, estaria el grup més nombrós, aquell que mai no havia treballat i que s’havia habituat a viure miserablement. Segons la corporació, aquest model d’aturat no suportava el treball diari i únicament guanyava unes monedes “para sus vicios, i su mujer se dedica a los servicios domésticos cobrados a destajos…”.
El FTN considerava que el perill de l’atur radicava que els obrers vivien d’una manera precària. No anava desencaminat. El document explica que, a Barcelona i província, existien milers de famílies que sobrevivien miserablement. Des de la corporació es temia que, de seguir aquesta situació, l’economia local es veiés sotmesa a un greu conflicte, que podria presentar les mateixes característiques que s’observaven en els països on hi havia un atur forçós accentuat. Això és, que l’economia fos adaptant-se a un ambient de consum restringit. El retrocés d’aquest consum portaria una nova paralització i amb ella un augment dels de “sin-trabajo”.
Lea dades indiquen que els obrers que es trobaven en atur involuntari pertanyien majoritàriament al sector de la construcció (un 11% dels obrers sense feina). Aquesta xifra contrasta amb la dels obrers del tèxtil, l’atur total dels quals no arribava al 3,50%.
El FTN tractava de buscar solucions a aquesta situació d’atur, però reconeixia que aplicar els remeis adequats era difícil. Quan a les ciutats de les zones industrials es notava una tendència de demanda de braços es produïa un corrent d’immigració tant més accentuat segons fos la situació dels altres nuclis que componien el sistema econòmic del país. Aquesta atracció es produïa perquè les terres espanyoles romanien incultes i enrederides. Per això, la corporació demanava una actuació conjunta per a posar fi a l’atur, elevant els jornals dels treballadors agrícoles de l’interior d’Espanya.
En aquella societat, l’atur va ser una de les causes més importants en el que respecta a la provocació de conflictes. En els anys abans de la Dictadura, fins que les “llistes negres” de la patronal començaren a ser uns instruments veritablement eficaços, quan els obrers feien una vaga i la patronal els hi castigava amb l’anomenat “pacte de fam”, els treballadors podien passar d’un ofici a un altre. Ara, però, en aquesta situació d’atur, els obrers no podien anar enlloc. Això explica l’abundància de conflictes que es van produir en aquesta època. Molts obrers es trobaven amb una situació de veritable indigència.
Durant els primers temps de la República, i davant de la situació creada per l’atur forçós, l’Ajuntament va intervenir. La seva proposta era la de procedir a donar una assignació de subsidis als obrers sense feina. Tanmateix, d’entrada, aquesta fórmula no va ser acceptada per les entitats econòmiques. Aquestes esgrimien l’argument que aquesta funció era una qüestió estatal, i que donar subvencions només als obrers de Barcelona tindria com a conseqüència afavorir l’arribada d’emigrants que vindrien atrets pels subsidis, la qual cosa agreujaria l’atur a la ciutat. La patronal demanava a les autoritats que abans de deixar sortir els aturats dels seus llocs d’origen aquests havien de demostrar que venien amb un contracte de treball legalitzat. No obstant això, finalment la proposta de l’Ajuntament es tirà endavant, i es va obrir un compte per a rebre donacions amb les quals es pogués finançar les subvencions pels aturats. Els obrers en atur que volguessin participar d’aquests subsidis haurien de reunir les condicions següents: portar un mínim de cinc anys residint a la ciutat comtal, haver treballat a Barcelona i, per últim, que el seu període d’atur fos proporcional al seu temps de residència. S’ha de tenir en compte que els obrers sense feina es trobaven desemparats, per la insuficiència de les assegurances socials, del servei hospitalari i del subsidi de jubilació, a diferència d’altres països, com França, Alemanya o Anglaterra.
La Generalitat va intervenir també en aquesta problemàtica, creant una Junta d’Autoritats per a tractar la situació. Acceptant la invitació de col·laboració que les entitats econòmiques els hi van oferir, el FTN va estar present en aquesta junta en representació de la patronal, la Junta determinà que en el si del govern català es constituís un “Institut Pro Obrers sense Feina”, que es va situar al carrer Banys Nous, núm. 9. L’Institut tenia com a finalitat la tasca d’aconseguir augmentar els llocs de treball, i que aquests fossin els més estables possibles; també contemplava la possibilitat de tornar als seus municipis a tots els obrers aturats que així ho sol·licitessin. I, igualment, encarregà a les Caixes d’Estalvis de la Generalitat la recaptació de quantitats procedents d’entitats o particulars amb destí als afectats pel problema de l’atur. L’entitat comptava, a més, amb una mútua patronal pel subsidi familiar, una secció jurídica gratuïta per tots els assumptes que interessessin als obrers i empleats inscrits i una secció de col·locacions, estadística i informació. Així mateix, des de l’Institut es feia recomanacions a les institucions públiques. Per exemple, es va fer una crida als Ajuntaments de Catalunya per tal d’aconsellar-los que posessin tots els mitjans necessaris per a impedir l’emigració del camp, i que tiressin endavant plans d’obres públiques per tal de col·locar el nombre més gran d’obrers possible. Tanmateix, la misèria comportava que els emigrants continuessin arribant a Barcelona, tant des de Catalunya com des d’altres zones d’Espanya.
Com indica la militància de uns quants membres del consell superior, l’Institut estava molt lligat a cercles eclesiàstics: Ignasi de Llanza i de Montoliu era de la Junta Diocesana d’Acció Catòlica; Jaume Trabal Martorell, del Consell Particular de Sant Vicenç de Paul; Josep M. Balanzó, de la Congregació de la Caritat Cristiana, i Joan Montobbio Vilavecchia, de l’Associació de Sant Rafel. L’entitat podia subsistir mitjançant les quotes mensuals dels socis protectors i actius, però, sobretot, gràcies a l’ajut de diverses persones i entitats. El Bisbe de Barcelona obrí la subscripció amb la quantitat de 5.000 pessetes.
D’altra banda, unes dades de la primavera de 1932 ens proporcionen una idea del que significava el problema de l’atur: a tot Catalunya, 55.000 obrers i obreres romanien sense feina. El ram de la construcció i el de la metal·lúrgia eren les més afectades per la crisi. La reducció de treball al sector de la pedra artificial afectava el 80% dels treballadors, en el de paletes, els aturats passaven de 20.000 entre oficials i peons, en la fusta eren uns 10.000 i els afectats en el sector de pintura i decoració eren un 50%. Al sector del metall, l’atur incumbia a empreses molt importants, com Tallers Girona, Vulcano, La Maquinista Terrestre i Marítima i Material per a Ferrocarrils i Construccions, que havia acomiadat a 300 o 400 obrers. Sobretot aquestes dues últimes empreses estaven en crisi per la falta de comandes de les indústries ferroviàries. En el sector metal·lúrgic, el 40% de tallers que treballaven havien reduït l’horari laboral o havien establert torns de tres dies. La majoria dels obrers peons eren ambulants que provenien d’altres regions espanyoles. Alguns d’ells treballaven temporades a França, però en l’actualitat no els hi era possible. El fenomen de l’atur forçós s’estenia i es feia més intens, de tal manera que durant la segona meitat de 1932 afectava el 50% dels obrers de la construcció de Barcelona.
L’agost de 1932, dirigents de les corporacions econòmiques i representants de l’opinió pública enviaven un manifest als Poders públics manifestant la seva preocupació davant del problema de l’atur forçós. Pretenien orientar al govern sobre quina havia de ser la seva acció del govern en aquestes circumstàncies. Unes orientacions que podrien resumir-se en una política de protecció al treball i a la producció nacional i d’ajut a les institucions ja existents o que es fossin creant, de previsió o assistència als aturats. Segons indicava el manifest, Catalunya tenia la sort de comptar amb una xarxa important d’associacions, mutualitats i altres que protegien als obrers en atur. També elogiaven l’acció que l’Institut Pro Obrers sense Treball portava a terme. Aquestes institucions van obrir una subscripció pública en favor dels afectats per aquest greu problema.
I, pel desembre, representants de diverses entitats econòmiques es van reunir a la seu del FTN per a tractar sobre aquesta qüestió. Posant de relleu una total manca de sensibilitat envers aquest greu problema, es va decidir no donar subsidis d’atur per a evitar possibles abusos.
Els Comitès de Qüestions Econòmiques, Socials i Industrials i l’atur
A Catalunya, durant l’any 1933, el problema de l’atur, que ja s’havia convertit en un problema de primer ordre per a la jove República, s’anà aguditzant. Però gràcies al sistema generalment adoptat, de disminuir les jornades setmanals en lloc d’acomiadar els obrers quan escassejava el treball, la qüestió era menys ostensible que en altres llocs d’Espanya.
Al sector de la metal·lúrgia, per exemple, el desembre de 1932 els obrers en atur total representaven un vuit o un deu per cent del total. Aquest número estava limitat perquè, a la majoria dels tallers, i amb vista a la intensitat de la crisi, s’havia repartit la feina en lloc d’acomiadar el personal sobrant. La reducció de feina era del 40 %.
Però la reducció de feina comportava uns salaris més baixos, la qual cosa provocava un malestar entre la classe treballadora, malestar que, a voltes, es traduïa en vagues i conflictes socials. Igualment, uns salaris més baixos volia dir menys capacitat de consum, el que feia que aquest experimentés una restricció.
Per a tractar de pal·liar el problema de l’atur, i amb la il·lusió de trobar solucions a la qüestió, des de diferents organismes es van convocar reunions i conferències. En aquest context s’inscriuen unes xerrades sobre l’atur forçós que es van celebrar a Barcelona els dies 21, 22 i 23 de febrer de 1933. Van ser organitzades pels Comitès de Qüestions Econòmiques, Socials i Industrials. El lema era cercar les causes, generals i específiques, de l’atur i tractar sobre els remeis que haurien d’aplicar-se. Varen ser impartides per un prestigiós jurista, Alexandre Gallart i Folch, i per Lluís Ferrer i Jaume i Josep Borrell i Macià.
S’estimava que, sense oferir els caràcters alarmants d’altres països, l’atur forçós a Catalunya afectava a totes les activitats industrials i comercials, i principalment al ram de la construcció, a les indústries de la fusta, a les metal·lúrgiques, als transports i al treball d’oficina. Les causes més generals a les que es feien referència i que suposadament agreujaven el problema eren l’alçament de barreres duaneres, la limitació del comerç internacional representat per la política dels contingents i per restriccions en el pagament de diners.
Com a primera mesura per a la solució de l’atur forçós, es proposava restablir la confiança, augmentar les obres públiques, desenvolupar l’estadística de treball, amb la formació de censos professionals, establir organismes d’orientació professional i oficines de contractació que permetessin intensificar la col·locació, vigilar el moviment de la mà d’obra agrícola vers la ciutat, regular les migracions i endegar les vocacions professionals d’acord amb les necessitats de la producció. També es posava èmfasi en recomanar la creació i intensificació de mutualitats lliures en totes les branques productives.
Es deia que les causes més específiques de l’atur forçós haurien de buscar-se en la suspensió gairebé total de les obres públiques empreses en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, sobretot amb motiu de l’Exposició, i de les comandes d’organismes dependents de l’Estat. Una altra de les causes de l’atur seria el desordenat moviment immigratori. Aquest fet seria degut, per una part, a la crisi que, des de feia anys, sofrien algunes comarques agrícoles i mineres de Múrcia, Almeria i altres regions espanyoles. Per altra, a la gran arribada de treballadors no especialitzats que havien vingut a Barcelona amb la finalitat de col·locar-se en les obres públiques esmentades, alhora que amb el desig d’aprofitar-se dels serveis d’assistència social i de beneficència que funcionaven a la ciutat comtal. Igualment, l’atur tindria com a causa també la gran minva en les comandes de les empreses ferroviàries i companyies d’electricitat, deguda a les restriccions dels capitals i de crèdits; a la crisi d’altres indústries que havia aconsellat deixar en suspens els treballs d’ampliació projectats, i, igualment, possiblement, al temor que s’intensifiqués la política de socialització dels serveis públics.
El remei a l’atur forçós de Catalunya hauria de buscar-se, amb independència de les assegurances i altres mitjans de caràcter general, donant major elasticitat a les condicions de treball, proporcionant facilitats per a la construcció urbana i per l’establiment de noves indústries i ampliació de les existents, sempre que presentessin una base suficient d’estabilitat. Igualment, regulant les normes envers els immigrants que no tenien a Catalunya mitjans de vida, d’acord amb les circumstàncies especials de l’economia del país; coordinant les demandes de l’estat i dels organismes que en depenien de manera que no es poguessin produir períodes d’activitat excessiva, fent necessaris augments d’utillatge, mà d’obra suplementària i hores extraordinàries, seguits d’altres de depressió en els que l’utillatge quedés inactiu i la mà d’obra en atur forçós. També, era precís tenir preparat un pla d’obres públiques reproductives i no urgents, que poguessin efectuar-se en disminuir el treball normal. Serien pagades amb fons provinents d’emprèstits o d’impostos, però de manera que la indústria particularment afectada per la crisi hagués de patir les menors conseqüències possibles. Igualment, calia fomentar la pràctica de promoure obres de distracció i de cultura per tal que els parats poguessin instruir-se i no perdessin completament el temps. Els responsables de l’Estat i la Generalitat haurien de contribuir a les obres municipals d’assistència per mitjà d’auxilis l’import dels quals no fos possible destinar-se a despeses d’administració, sinó tan sols les que ocasionessin directament l’assistència esmentada.
L’Institut contra l’atur forçós
Traspassada a la Generalitat l’execució de la legislació general espanyola sobre assegurances socials, per llei del Parlament català de 13 d’abril de 1933, es creà l’Institut contra l’atur forçós, organisme dependent de la Generalitat el reglament del qual s’aprovà per decret el 4 de setembre del mateix any. Les funcions i atribucions de l’Institut serien les d’impulsar la realització d’obres públiques; la d’auxiliar a les activitats econòmiques que es trobessin en crisi i la de coordinar l’acció per a la construcció d’obres de les Corporacions públiques, entitats autònomes o organismes econòmics que tinguessin per finalitat la intensificació del treball i l’auxili en forma de subvenció a les institucions que voluntàriament establissin l’assegurança contra l’atur acollint-se a la legislació de la República. Amb ingressos i recursos propis, l’Institut impulsaria la realització d’obres públiques i gestionaria la seva possible intervenció per tal de facilitar la col·locació d’obrers aturats. Les obres realitzades amb recursos propis de l’Institut quedarien de propietat de la Generalitat de Catalunya.
L’Institut estaria presidit pel conseller de Treball i Obres Públiques i el Consell de la Generalitat s’encarregaria d’anomenar un vicepresident. Formarien part del ple quatre representants patronals, quatre delegats obrers i vuit persones especialitzades en aquestes matèries. Dins dels seus membres, el ple hauria d’anomenar una comissió executiva formada pel president, el vicepresident, un representant patronal, un obrer i dos experts.
L’Institut tindria facultats per a proposar l’adopció d’acords que poguessin contribuir a fer més eficaç l’acció contra l’atur. Establiria, com a base de la seva organització, una oficina central en la qual es reunirien totes les dades referents a les possibilitats de treball. Aquesta oficina intervindria en la confecció d’un cens d’obrers sense feina, i un cens patronal i obrer. L’organisme tindria facultats per a dictar les normes que regulessin la manera de facilitar treball als obrers parats i normatives de treball. També podria facilitar la reeducació professional als obrers aturats.
Els ingressos i recursos propis de l’Institut destinats a obres públiques es constituirien per les quantitats que amb aquest objecte aportaria la Generalitat de Catalunya. L’aportació directa del govern autonòmic consistiria en el lliurament a l’Institut, durant el termini de deu anys, d’un milió de pessetes anuals. Els ingressos de l’Institut es recaptarien mitjançant les aportacions que poguessin rebre de les altres corporacions públiques. L’organisme tindria personalitat jurídica per a posseir béns de la seva propietat, i estaria facultat per a rebre tota classe de donacions. En cas de dissolució de l’Institut, els béns o cabals que pogués tenir passarien a integrar el Patrimoni de la Generalitat.
L’atur al tèxtil
El sector més important de l’economia catalana durant l’època que aquí tractem era el del tèxtil, que representava el 33% de la massa laboral. Si en total les dones constituïen el 35% dels treballadors, sent la província de Barcelona la que tenia dins d’Espanya un major percentatge de dones incorporades a la població activa, a la indústria tèxtil era on el tant per cent d’obreres era més elevat, arribant al 70% del total dels assalariats d’aquest sector. Si bé durant els dos primers anys de la República el ram del tèxtil no va experimentar una crisi considerable, des del 1933 s’anà enfonsant. En aquesta indústria el moment crític va prendre cos durant els primers mesos d’aquell any. Els industrials culpaven de la situació, per una banda, a la política de contingents, al bloqueig de crèdits, a la baixada de les lliures i dels dòlars, a les restriccions imposades a la lliure contractació de divises i a altres causes per les quals havia disminuït notablement el muntant de l’exportació de les manufactures de cotó. Per altra banda, els empresaris imputaven el problema a la manifesta contracció de les compres en el mercat interior, que en alguns sectors no baixà del 40 % del volum ordinari de les vendes en igual època de l’any.
Per tal de buscar solucions a la crisi, mitjançant un qüestionari redactat a l’efecte, una comissió oficial elevà al Consejo Ordenador de la Economía Nacional una enquesta respecte a l’abast de l’atur a les fàbriques tèxtils amb relació al 29 d’abril de 1933. Amb les dades obtingudes de les respostes dels industrials es va poder xifrar el muntant de la reducció del treball en el 10,7 % pel que fa als filats, en el 22,58 % en els teixits i en el 32,69 en els gèneres de punt. La tendència progressiva d’aquests percentatges es manifestà a mesura que s’anaven rebent noves respostes. El resultat de l’enquesta posà al descobert les dificultats per les quals travessava la indústria tèxtil. La solució era difícil, perquè en aquell moment hi havia grans dificultats per a poder implantar una reducció del treball.
Per altra banda, hi havia una paralització de les compres per part dels magatzemistes que era deguda a diferents raons: al seu desig de retenir capital, a la contracció efectiva del consum i a la malfiança envers l’ambient que es respirava, que estava marcat per la conflictivitat social. Els industrials consideraren que només una adequada política econòmica permetria el restabliment de la normalitat comercial. Un comitè compost per diferents patrons proposà regularitzar i intensificar les relacions comercials pel que feia a la indústria tèxtil cotonera amb la República Argentina, Xile i Turquia, crear nous mercats per a operacions d’intercanvi (amb Rússia, Iugoslàvia, Bulgària, Egipte, Irlanda i països del nord d’Europa), combatre competències deslleials, com la del Japó, i anar a la reducció total del tercer torn de treball a les fàbriques.
El desembre de 1933, l’atur al tèxtil afectava 11.263 obrers i obreres del sector. L’any següent, l’atur continuà augmentant i la crisi del tèxtil es va agreujar. A més, el tancament de les dotze fàbriques de la Unió Industrial Cotonera deixà a uns 4.000 treballadors sense feina.
El Consell Superior de Cambres proposà al govern que, per a sortir de la situació d’atur, no hi havia altra manera que la de procurar que l’Estat defensés el consum de productes per tots els mitjans possibles, fos en els mercats d’exportació, mitjançant les oportunes negociacions amb països de l’exterior, fos en el mercat intern estimulant els consums nacionals sobretot per part dels organismes de caràcter públic. Tanmateix, això no era gens fàcil, perquè, com hem vist, en alguns sectors l’atur era un problema crucial, que deixava la mà d’obra aturada i sense salari, o bé que feia que les hores de feina quedessin reduïdes, per la qual cosa els jornals eren menors.
El maig de 1933 hi va haver una vaga general revolucionària a Barcelona. Es va deixar sentir també al tèxtil. A moltes fàbriques del sector es van col·locar bombes.
L’Ajuntament barceloní davant l’atur
Durant l’any 1934 l’atur es va continuar estenent per tot Catalunya. L’Ajuntament de Barcelona es va eco de la situació i va enviar una circular al FTN. Deia que el problema de l’atur obrer de la ciutat constituïa una de les majors preocupacions de l’Alcaldia que, des de la seva presa de possessió, havia vingut procurant trobar dins de les consignacions municipals alguns remeis i solucions que, desgraciadament, havien resultat insuficients. L’Ajuntament havia seguit una política de simplificació de tràmits i inclòs de prestacions de serveis perquè poguessin realitzar-se diverses obres d’iniciativa privada que estaven paralitzades per diferents causes. L’Alcaldia també es va dirigir al Ministeri de Treball, sol·licitant que, amb càrrec als fons de la Junta Central contra el Paro Forzoso, es facilitaren quantitats per intensificar les obres municipals, així com altres treballs on pogués ser ocupat personal.
No és que es volgués fer que Barcelona tornés a tenir una aparença de prosperitat, renyida en absolut amb la positiva realitat de la seva actual conjuntura. El que es desitjava era remoure obstacles, millorar el ritme, fer, en definitiva, un esforç seriós i conscient de recobrament.
Però, amb tot, si l’Alcaldia només es preocupava d’aconseguir noves col·locacions per al personal treballador, sense unir aquest intent a tot un pla de conjunt que reanimés en general l’economia ciutadana, les solucions es plantejaven encara d’una manera fragmentària. L’Alcaldia havia donat facilitats perquè la contractació de les obres pogués realitzar-se dins de normes senzilles.
La Presidència de la Generalitat, primer, per diversos decrets, i recentment la Presidència del Consell de Ministres de la República, per decret del 24 de desembre de 1934, van correspondre en les seves resolucions a precs formulats per l’Alcaldia en el seu desig de simplificar la política social que s’havia seguit fins ara quant a l’admissió i acomiadaments dels treballadors.
Però l’Alcaldia considerava que la seva única iniciativa no bastava, i per això volia comptar amb la col·laboració de totes les forces econòmiques-socials de la ciutat, per a donar als treballs contra l’atur tot el vigor necessari. Es pensava que si la ciutat compareixia davant dels Poders Públics enrobustits pel concurs de les entitats econòmiques, l’Estat atorgaria facilitats i aportacions que podien ser la base per a l’ampliació de labors de caràcter públic i per a connectar aquestes facilitats amb què fos necessari atorgar també a la iniciativa privada, eliminant del seu camí tot el que impedia una major elasticitat i ampliació de les respectives plantilles.
Per tal de tractar de tot això, l’alcalde convidà al president del FTN a una reunió a l’Alcaldia el dia 7 de gener de 1935.
L’atur durant 1935
Durant el mes de maig de 1935, la Cambra d’Indústria de Barcelona va obrir una enquesta entre els diferents sectors industrials amb motiu de voler conèixer les dades d’atur. Passem a continuació a donar les xifres:
A les indústries de les Arts Gràfiques, el nombre d’obrers era de 8.000, dels quals 2.070 estaven en atur i uns 665 treballaven en règim de jornada reduïda. L’atur total, per tant, representava un 26% del cens obrer i el parcial un 11,25%.
A les indústries de la construcció era on l’atur assolia una major gravetat. El 1935, a la ciutat comtal treballaven només uns 9.300 obrers, mentre que el 1930 eren uns 20.000 els empleats. El mateix percentatge es donava a la província de Barcelona, on l’atur total era d’uns 16.000 assalariats.
A tot Catalunya, a les indústries de l’adobat treballaven uns 3.500 obrers. El percentatge d’atur total era d’un 10 a un 15%. L’atur parcial era d’un 35%.
A Barcelona, a les indústries de la fusta treballaven uns 8.000 obrers. L’atur parcial era d’uns 2.000, la meitat dels quals treballaven una mitjana de dos o tres dies per setmana, formant la resta el contingent de l’atur total.
L’atur a les indústries del gènere de punt era de bastant importància, segons resulta del nombre de màquines totalment aturades existents comparades amb les instal·lades. En els períodes d’activitat normal, aquestes indústries empraven 32.571 obrers. El 1935, l’atur parcial s’estimava en un 22%.
A la indústria del paper catalana els obrers que treballaven normalment eren al voltant de 4.000. Ara, el percentatge d’atur era d’un 15%. S’havien tancat moltes fàbriques i en moltes es treballava a un ritme reduït.
On l’atur tenia una escassa importància era a la indústria llanera. A Sabadell, normalment, treballaven uns 10.166 obrers, i en aquests moments només uns 500 es trobaven sense ocupació fixa. A Terrassa, treballaven 11.182, i ara uns 428 treballaven a un ritme reduït.
A la indústria metal·lúrgica l’atur tenia proporcions alarmants. L’any 1930, el personal obrer metal·lúrgic de Barcelona era d’uns 24.000 obrers, que representaven a l’any un volum de 72 milions de pessetes en salaris. Aquesta quantitat havia disminuït aproximadament en prop de 30 milions de pessetes. La crisi metal·lúrgica traduïda en la xifra dels salaris que es van deixar de percebre tenia una proporció del 40%. L’atur total ascendia a prop del 40%. En una part d’ells, a més, es registrava un atur parcial que oscil·lava entre el 33 i el 50%.
Per mostrar l’extensió de la crisi que patia la indústria metal·lúrgica a Barcelona l’any 1935 resumirem la informació que la Unión Industrial Metalúrgica estava efectuant:
Maquinista Terrestre y Marítima: El 1927 ocupava 1.530 treballadors en els seus tallers de la Barceloneta i de Sant Andreu. El 1931 descendí el nombre d’obrers a 1.205, és a dir, que l’atur total era d’un 21%. En l’actualitat ocupava 1.015 obrers. L’atur s’havia elevat a un 33%. El volum de treball en cartera era tan reduït que de no rebre immediatament comandes de suficient importància l’empresa hauria de reduir el seu personal actual a poc més de la meitat.
Material para Ferrocarriles y Construcciones, S.A.: el gener de 1930 ocupava 2.630 obrers. El desembre de 1932 aquest personal s’havia reduït a 1.084. L’atur total s’elevava al 60%. Actualment, tenia 1.227 treballadors.
Hispano Suiza, S. A.: ocupava 1.500 obrers, però per la manca persistent de treball l’empresa s’havia vist obligada a reduir el treball a 32 hores per setmana, que significava un atur del 33%, amb les naturals dificultats per encariment de la mà d’obra pel menor rendiment que s’obtenia. Aquest règim de treball no podria continuar si l’empresa no aconseguia comandes oficials per a donar ocupació normal als seus treballadors. Mentre en 1934 les comandes de l’Estat ascendiren a 13.962.000 pessetes, aquest 1935 la fàbrica no tenia cap encàrrec estatal. Per això hi havia una necessitat imperiosa d’obtenir peticions tant en material d’aviació, com de cotxes i automòbils.
Talleres Nuevo Vulcano: la crisi metal·lúrgica, en especial la de reparacions navals a què es dedicaven aquests tallers, es va accentuar a partir de juny de 1932 per l’amarrat de vaixells de la Trasatlántica. Aquesta contracció del treball representava un 50% en les seccions bàsiques de maquinària, caldereria i foneria, i en proporció variable del 30 al 70% en les seccions auxiliars. Els salaris no treballats representaven 1.500.000 pessetes a l’any i una baixa en el consum de materials per valor d’1.350.000 pessetes. L’atur forçós era de 350 obrers, que no podien adaptar-se als torns establerts, és a dir, un 38% de l’atur total.
Fundiciones de Acero: en el grup de foneries d’acer de Barcelona s’emprava una mitjana de 950 operaris. A causa de la crisi, el 1935 se n’ocupaven 494. L’atur total, per tant, era del 48%.
Fins aquí una ullada al que va significar el problema de l’atur obrer durant la Segona República Espanyola.
Referències
Bengoechea, Soledad.(2005). Reacció en temps de canvis. La patronal catalana davant la República (1831-1936). Societat Catalana d’Estudis Històrics, Institut d’Estudis Catalans.
