Els motins i revoltes de les quintes, per Lluís Rotllan

Imatge de la La Ilustración de Madrid, 27 de abril de 1870.
Download PDF

Lluís Rotllan, historiador.

A la comprensió del segle XIX a Catalunya no s’hi pot arribar sense l’estudi d’aixecaments, revoltes i conflictes al carrer, en allò que la societat l’hi va aplicar el nom genèric de “bullangues”. Aquestes manifestacions de protesta popular podien ser fruit de les reivindicacions per qüestions polítiques, anticlericals, de reclutament de quintes, d’impostos i consums o per pujades de preus. Però en el fons de tots aquests avalots hi havia un substrat que unificava les causes, i aquest no era altre que la precarietat econòmica en la qual vivia la majoria de la població catalana. Per tal cosa podem dir que les bullangues, encara que estiguessin vestides amb robes diferents, totes elles no deixaven de ser “motins de subsistència”.

L’obligatorietat de prestar servei militar fou una imposició borbònica de principis del segle XVIII, concretament de Felip V, que havia considerat el reclutament per sorteig com a la millor fórmula per assegurar la disponibilitat d’un exèrcit permanent, davant la considerable disminució de soldats voluntaris respecte als que hi havia anteriorment. Però en aquell temps i fins a 1823 aquests reclutament eren esporàdics, és a dir, només es feien sortejos quan hi havien necessitats puntuals, bé per disminucions del nombre de militars o bé per l’entrada en guerres.

A Catalunya després de la imposició de la Nova Planta s’implementaren les quintes, però l’intent d’aplicar-les va provocar aldarulls, especialment l’any 1726 que feren recular al poder central. A partir d’aleshores el Principat va quedar exempt de quintes fins a 1770, en les que una Ordenanza de Carles III va establir que tots els territoris contribuïssin equitativament al servei militar. Per suavitzar l’impacte de la llei en les classes benestants, el 1772 s’implantà la mesura d’aprovar la substitució del quintat per una altra persona. Aquest substitut voluntari era compensat econòmicament o amb favors a canvi d’ocupar el lloc del quintat. Aquesta excepció no va agradar a la majoria de la població, i a Barcelona el 1773 quan s’havia de fer el sorteig va haver-hi un intent d’insurrecció amb el saldo d’un mort.

El 1810 el Consell de Regència va imposar la recluta forçosa inspirada en les ordenances de Carles III. A partir d’aleshores les lleis de reclutament, encara que foren retocades moltes vegades, no sofriren canvis fonamentals. Les quintes es convertiren des de les Corts de Cadis en la solució al problema de reclutament de l’exèrcit permanent, convertint el servei militar obligatori en un deure constitucional. A partir de 1837 la renovació anual de la Llei de Reclutament serà quasi automàtica fins a finals de segle, amb les lògiques reformes anuals per millorar el mecanisme i salvar buits legals.

El Principat va mantenir la possibilitat consistent en el pagament d’un cos de voluntaris, d’acord amb l’antic dret dels catalans per encarregar-se de la seva defensa, i segons Bonamusa (1995, 16) “A la tardor de 1776 el comerç, els gremis i les fàbriques preferien pagar més soldats voluntaris i oblidar-se del sorteig”. Però la Llei de Quintes de 1837 va homogeneïtzar el sistema de reclutament que eliminava aquesta possibilitat, tot suposant que la “contribució de sang” s’afrontava individualment. Però la intensa mobilització social va aconseguir que aquesta llei no tingués plena imposició a Catalunya fins a 1845. És a partir d’aquesta data que s’uniformitza a tot l’Estat el sorteig de quintes anual i les normes per fer efectives les substitucions.

Aquesta Llei de 1837 fixava una xifra tancada per a tot l’Estat, amb una quota per a cada Diputació Provincial, en la que la base de l’allistament era el padró municipal. Eren sortejats els homes solters i vidus sense fills, que estiguessin entre els 18 i 25 anys, havent de romandre en l’exèrcit per un període de 8 anys en files o a la reserva, i amb un rescat de 2.500 rals (625 ptes.) que el 1851 s’incrementà fins a 8.000 rals (2.000 ptes.) per aquells que se’n volguessin lliurar. Aquestes xifres i terminis van anar variant al llarg del temps amb les renovacions de les successives lleis. De 1869 a 1872 els diversos governs van intentar evitar la protesta popular rebaixant a 4.000 rals (1.000 ptes.) el preu de redempció, i facilitant a ajuntaments i diputacions la substitució col·lectiva del contingent amb voluntaris.

L’abolició de les quintes va figurar en el programa democràtic republicà de 1840, però no es posà mai a la pràctica. També el cop d’estat i el procés revolucionari de setembre de 1868 provocà nombroses expectatives respecte a l’abolició de les quintes, però sense que això es consolidés, perdurant el servei militar obligatori amb sortejos anuals fins al desembre de 2001, pels acords entre José M. Aznar i Jordi Pujol en l’anomenat Pacte del Majestic.

Quines foren les causes per les quals les quintes desfermaren tantes passions i foren punta de llança en moltes revoltes? Les raons són bàsicament tres: la por a la mort, les dificultats econòmiques i la discriminació social.

La por a la mort venia determinada no només per les guerres que delmaven el contingent militar, sinó per les malalties infeccioses producte d’una mala higiene, el lamentable estat de les casernes i una alimentació escassa i poc equilibrada. En una època relativament tranquil·la (1844-54), sense grans campanyes exteriors, ni guerra civil interna, l’exèrcit va perdre 14.379 homes per mort i 974 per inutilitat. Durant els anys centrals del segle XIX es calcula que no tornaven a casa 1/12 part dels mossos de reemplaçament, cosa que feia que el quinto s’acomiadés de la família com si l’haguessin condemnat a mort. En aquesta qüestió cal afegir el tractament indigne que rebien els reclutes, manats com si fossin malfactors, tot forjant en la consciència popular la idea que el servei militar només servia per justificar l’existència de l’oficialitat. Era un dels últims reductes dels valors caducs de l’Antic Règim al servei de les classes dominants.

Las odiosas quintas y el republicanismo | Historia y Culturas republicanas

Litografia d’Antonio Macipe per al setmanari El Motín, en què es mostra el reclutament d’un home per complir el servei militar obligatori. L’home i la seva família han estat incapaços de reunir els diners necessaris per a la redempció en metàl·lic, per la qual cosa podria evitar ser allistats i destinats a la llavors colònia espanyola de Cuba.

Els aspectes econòmics que implicava la marxa d’un membre de la família al servei militar es concreten en les classes populars en uns braços de menys per conrear el camp, o un salari que deixava d’entrar per poder fer front a la misèria imperant. És a dir, a tots aquells que ni tan sols els podia passar pel cap aconseguir una redempció amb contraprestació econòmica. Però també era una ruïna per aquelles classes mitjanes (professions liberals, artesans, menestrals, etc.) que s’endeutaven fins a les celles per tota la vida o vivien en la indigència per poder pagar a l’Estat el rescat, per tal que els seus fills no s’incorporessin a l’exèrcit. Cada any quan s’acostava la crida a quintes, proliferaven en els diaris els anuncis de caixes de crèdit oferint préstecs a tipus d’interès que oscil·laven entre el 36 i el 60% anual (depenent si el destí era a la Península o a Ultramar). També hi havia companyies que amb unes altes primes periòdiques asseguraven pagar la redempció en cas que el sorteig fos esquiu, però que acabaven fent fallida quan hi havia guerres en ser molt elevats els reemplaçaments, i per tant haver-hi massa individus a rescatar. En aquest cas els assegurats perdien bous i esquelles. Tal com remarcà Pi i Margall:

“la redención monetaria ayudó notablemente a la proletarización de las clases medias […] era tan grande el miedo al servicio militar que cualquier familia capaz de entregar el dinero necesario para librar a sus hijos del servicio se apresuraba a hacerlo. Muchos vendían todo lo que tenían antes que dejar que la quinta se llevara a sus hijos”.

La discriminació social era evident, ja que aquell que tenia diners o es podia endeutar quedava redimit d’una obligació tant perillosa com vexatòria. Però no acabava aquí la desigualtat, pel fet que l’aristocràcia estava exempta i les classes altes utilitzaven les seves influències per obtenir exempcions legals. És a dir, els rics no feien el servei militar, bé perquè quedaven exempts, o en el pitjor dels casos els hi representava una “contribució de diners”, però en canvi era una “contribució de sang” per als pobres.

Era tal el terror d’incorporar-se a l’exèrcit que proliferaven tota mena de martingales buscant eximir-se. Així ens trobem amb emigracions, fraus, suborns, intimidacions, amenaces, falsificacions (en alguna població ningú tenia la talla, tots eren nans), crema dels llibres del padró, i d’altres en els que es desenvolupava un enginy masoquista d’autolesió com: arrancar-se les dents que resultaven imprescindibles per mossegar el cartutx; tallar-se el dit índex, indispensable per a prémer el gallet; lesionar-se un dels ulls, etc. De vegades, per precaució i seguretat, les autoritats empresonaven als mossos allistats perquè no fugissin abans del sorteig, tot i que la legislació ordinària preveia unes penes molt altes per a pròfugs i emigrants, però resultava impossible impedir-ne la fugida cap a l’estranger.

Els conflictes per motiu de les quintes es produïren d’una forma recurrent, com a resistència corporativa de la població en tot moment i en qualsevol part del país. La majoria foren espontanis i responien a la indignació produïda per la talla, el sorteig o la publicació de les llistes en els anuncis municipals. Els tumults provocats tenien, generalment, un marc rural, tot i que s’han estudiat més a fons els que succeïren a les ciutats per haver tingut més repercussió social. La protesta al carrer no era tan sols provocada pels quintos, sinó que era un aldarull social en la que hi participava una gran part de la població, amb especial protagonisme de les dones, que acostumaven a anar al capdavant de les manifestacions. Aquests esclats violents no tenien líders, i els seus dirigents sorgien del mateix motí, convertint-se en capdavanters naturals del grup que dirigia la seva activitat cap als símbols de la quinta, les autoritats i la propietat privada.

El primer conflicte d’importància que trobem a Catalunya data de 1773. Quan el municipi de Barcelona havia de confeccionar l’allistament, van aparèixer un seguit de pasquins pels carrers incitant al poble a insurreccionar-se. El 4 de maig es tocà a sometent havent-hi un enfrontament armat amb el resultat d’un mort i onze ferits. Posteriorment es detingueren i empresonaren alguns diputats que s’havien distingit per ser desfavorables a la lleva.

Les guerres d’independència d’Hispanoamèrica en la segona dècada del segle XIX provocaren molts aldarulls en tota la Península per la gran quantitat de lleves que s’aixecaren. No podem oblidar que el motí de l’1 de gener de 1820, protagonitzat a Cabezas de San Juan pel coronel Rafael del Riego, es forjà entre les tropes descontentes que esperaven el seu embarcament cap a Amèrica.

El segon gran aldarull a Catalunya per aquest motiu el trobem el juliol de 1845. Després de l’aixecament esdevingut al pla de Barcelona amb el saldo de quatre morts, hi ha una ràpida i contundent actuació de l’exèrcit empresonant a 45 amotinats i afusellant-ne a cinc a Sant Andreu del Palomar. Però això no impedeix que la revolta s’estengui per tot Catalunya. A Sabadell es registraren 25 morts, a Ripollet 7, entre Terrassa i Martorell 40 morts i 60 presoners. No hi ha dades de víctimes però també va haver-hi enfrontaments amb l’exèrcit a Igualada, Reus, Vilafranca del Penedès, Castellolí, Tarragona, Valls i Olesa de Montserrat. La repressió i un indult als mossos que es rendissin va acabar amb la revolta el 15 de juliol. El sorteig de la quinta es va fer finalment i el nou sistema de reclutament quedà instaurat a Catalunya.

A partir d’aquesta data i fins a finals de segle XIX Feijóo (1996, 450) detecta a Catalunya 50 tumults, motins o revoltes per motius de les quintes, que representen el 56% d’un total de 89 a tot Espanya. Això ens demostra clarament la preponderància que tenia el Principat en el rebuig d’aquesta imposició militar.

El nou gran episodi d’esclat social per les quintes a Catalunya arriba el 1870. Després de les jornades revolucionàries de 1868, l’ansietat popular exigia la immediata abolició de les quintes, però els nous governants van retardar o oblidar les ofertes que contemplaven els seus programes polítics. Així, l’abril de 1870 la crida d’una quinta de 25.000 homes o el lliurament de 600 escuts (1.500 ptes.), per part del govern del general Prim, provocà de nou el toc de sometent i les barricades al pla de Barcelona. Aquest fet havia vingut precedit amb el mateix motiu pels fets de març de 1869 a Jerez de la Frontera, on els enfrontaments amb l’exèrcit tingueren extrema violència, amb un balanç de 59 morts, desenes de ferits i més de 600 detinguts. A Catalunya tot començà el 20 de març amb manifestacions a Barcelona, Reus, Girona, Lleida i Manresa que concentren en total més de 30.000 persones amb el crit de “Abaix les quintes i visca Catalunya” (Berges 2017, 265). El sorteig estava previst pel 3 d’abril però l’esclat de violència que hi va haver a Sants el feu ajornar. En aquest barri barceloní 2.000 persones surten al carrer, assalten el consistori, fereixen l’alcalde, maten el segon alcalde i després aixequen barricades. El motí és aixafat la tarda del dia 4 amb el balanç de 10 morts i 16 presoners a Sants i 12 més a la resta de barris barcelonins. Però la guspira de Sants s’estén per Sant Andreu i Sant Martí, i molt especialment a la vila de Gràcia. És allà on s’instal·len barricades que són assaltades per l’exèrcit, però davant la dificultat de superar-les el capità general Gaminde ordena la intervenció de l’artilleria. El bombardeig que fan 60 canons s’inicia el dia 5 perdurant fins al dia 10. En el combat hi participen 8.200 soldats contra 200 graciencs armats. Aquesta desigualtat manifesta fa que el 10 d’abril els insurrectes deposin les armes, i l’exèrcit entra a la vila saquejant cases i botigues, i assassinant o afusellant a possibles participants. La totalitat d’aquest episodi en la ciutat i el pla de Barcelona va tenir un cost humà de 70 morts i força desenes de ferits, a més dels empresonaments i deportacions. En qualsevol cas aquests fets serviren perquè l’Ajuntament de Barcelona cobrís els diners per la redempció de tots els quintos de la ciutat, i fessin el mateix els altres ajuntaments de la província, amb el resultat que només 14 dels 1.687 mossos quintats van entrar en caixa.

La 'Marianne' de Barcelona i la revolta de les Quintes

La figura al·legòrica de Barcelona publicada a La Campana de Gràcia el 1870.

La darrera gran revolta que es produeix a Catalunya iniciada pel rebuig a les quintes és la de 1909. Tot s’inicia el 25 de juliol en el port de Barcelona quan un grup de reclutes amb destinació a la guerra del Marroc es revolta, perquè les dames de l’alta societat els hi donen medalles religioses, mentre els seus fills s’han quedat a casa sense allistar-se a l’haver pogut pagar els 6.000 ducats que costava la redempció (30.000 ptes.). Aquesta espurna derivarà en allò que s’ha vingut a anomenar la Setmana Tràgica que comportà la mort de més de 25 civils i 8 militars, més de 400 ferits, 1.700 arrestats (59 reberen sentències de cadena perpetua) i 5 afusellats després dels disturbis, entre ells Francesc Ferrer Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna.

El quadre que hi ha a continuació reflecteix els reemplaçaments decretats a partir de 1821 i el nombre que correspongueren a cada una de les províncies catalanes, per tal de veure la implicació que va tenir Catalunya en diferents anys bé sigui com a “contribució de sang”, o com a “contribució dinerària”. En ell es pot observar com oscil·la el percentatge de contribució de Catalunya, depenent del grau de resistència oposat per la població, però a partir de 1853 ja quedarà fixat sempre al voltant del 10%. Per altra banda, cal parar esment en l’augment del nombre d’homes quintats, coincidint amb el seguit de guerres d’Ultramar.

Any

Nacional

Catalunya

Barcelona

Girona

Lleida

Tarragona

1821

16.595

0

0

0

0

0

1835

125.000

8.624(6,8%)

3.664

1.768

1.256

1.936

1836

50.000

4.342(8,6%)

1.844

893

631

974

1838

40.000

3.360(8,4%)

1.380

723

511

746

1839

40.000

3.415(8,5%)

1.438

687

516

774

1841

50.000

1.274(2,5%)

535

255

194

290

1842

25.000

2.325(9,3%)

893

426

523

483

1846

25.000

2.125((8,5%)

893

426

323

483

1851

35.000

960(2,7%)

415

154

171

220

1853

25.000

2.596(10,3%)

1.045

487

467

597

1854

25.000

2.850(11,4%)

1.221

504

556

569

1855

25.000

2.483(9,9%)

996

448

469

570

1856

16.000

1.541(9,6%)

615

288

289

349

1857

50.000

4.760(9,5%)

1.937

920

887

1.016

1860

50.000

3.354(6,7%)

1.294

638

689

733

1865

35.000

3.800(10,8%)

1.579

747

734

740

1870

40.000

4.215(10,5%)

1.687

812

839

877

1874

125.000

12.299(9,8%)

5.892

1.932

2.441

2.034

1875

70.000

6.380(9,1%)

3.425

1.539

459

957

1880

65.000

7.056(10,8%)

3.232

1.199

1.290

1.335

1885

70.000

7.026(10%)

3.267

1.242

1.173

1.344

Elaboració Pròpia extreta de Feijóo (1996 annexos)

Referències

Berges Magda. (2017). La lucha contra las quintas y el republicanismo: pueblo, republicanos y cultura insurreccional. (1866-1896). Bellaterra: Actas del V Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea.

Bonamusa, Francesc i SERRALOONGA, Joan. (1995). Del roig al groc. Barcelona 1868-1871. Quintes i epidèmies. Barcelona: L’Avenç.

Borreguero, Cristina. (1990). Los motines de quintas. Cuadernos de Historia Moderna núm. 10, 147-162. 

Feijoó, Albino. Quintas y protesta social en el siglo XIX. (1996). Madrid: Ministerio de Defensa, 1996.