Les matrícules de mar, per Lluís Rotllan

Lluís Rotllan, historiador.

La Matrícula de Mar no deixa de ser una derivada dels gremis medievals, amb l'objectiu de tenir un control sobre els preus dels serveis i mantenir el poder de decidir quines eren aquelles persones que podien exercir la professió marinera. Però també és un peculiar sistema de caràcter i control militar, que caracteritzarà el treball en la marina civil i el diferenciarà de qualsevol altre ram d'activitat econòmica, ja que lligarà tots els seus aspectes a la jurisdicció militar i constrenyerà la vida dels treballadors de mar al llarg de tota la seva vida activa, sotmetent tota aquesta força de treball al control i a les necessitats de l'Armada.

En l'origen de tot està la necessitat que tenia la Marina de Guerra espanyola de garantir la seva existència i eficàcia. La Matrícula de Mar era l'instrument de reclutament de la marineria, i la podríem definir com una espècie de contracte no negociable entre la Corona i una part dels seus súbdits, que regulava la vida del col·lectiu, i estava basat en un equilibri desigual entre drets i deures: s'acceptava amb totes les seves conseqüències o es rebutjava (García Domingo 2017, 38). En definitiva, la Matrícula de mar, sota la seva aparença de normativa protectora, no perseguia altra cosa que garantir el nombre de braços suficients per tripular les embarcacions, tant militars com civils, mantenint de facto una clara submissió de la marina civil a la militar.

Les primeres notícies que trobem de la Matrícula de mar es remunten a la Real Cèdula de 5 d'octubre de 1607. Era una norma que s'aplicava només a la província de Guipúscoa, però ja concedia una contraprestació entre el servei a l'Armada i la concessió de privilegis laborals pels pescadors. El 1625, aquesta legislació va ampliar-se a ports, ciutats i viles de tot el regne, i a més de mariners incloïa tots aquells oficis que estiguessin vinculats al mar, tals com fusters de ribera, calafats, boters i artillers. En aquest any tan llunyà es fixà que a canvi del servei militar a l'Armada els matriculats quedessin exempts del sorteig de quintes a l'exèrcit de terra.

Amb la Matrícula, la Marina intentava construir una reserva de marineria amb la gent de mar, la que se suposava estava més preparada i que, per tant, requeria un període d'instrucció menor. Això no volia dir, però, que l'Armada no mantingués el vell sistema de reclutament obligatori de les “condenas al mástil”, que es perllongaria durant el segle XIX i duria també als vaixells de guerra a gitanos i desocupats de tota mena (Ibarz i Romero, 2009, 256).

Tot mantenint el model absolutista basat en la concessió i preservació de privilegis, durant el segle XVIII es definí l'estructura jeràrquica i administrativa del sistema de Matrícula. Així trobem una instrucció del 29 d'agost de 1726 que ens diu:

"Se dispensará a la marinería alistada y matriculada todos los alivios que la hagan emplearse gustosamente en su Real Servicio, ha resuelto se reiteren las órdenes dadas, ratificando que la referida gente de mar no ha de ser comprendida en quintas ni levas y así mismo ha mandado que de vuelta de campaña se las trate y aloje como a sus Reales tropas, además de una gratificación o ayuda para los gastos del camino; y en el Real nombre de S.M. se les ofrecerá y asegurará que en adelante se les concederán otras exenciones y alivios muy propias de su Real piedad y gratitud, viéndolos enteramente resignados a emplearse en su Real Servicio". (Corroza 1865, 27).

És en aquesta mateixa instrucció on s'estableixen els tres departaments en què es divideix el territori (Ferrol, Cadis i Cartagena, subdividits en províncies marítimes) pel registre i control de la gent de mar.

Una nova Ordenança de 1748 instrueix que tot aquell que vulgui seguir la professió d'home de mar, sigui quin sigui l'ofici que faci prop dels vaixells, s'haurà de matricular per a ser empleat en el servei de l'Armada quan això convingui. Aquell que no estigui matriculat no se li permetrà treballar en la navegació ni en el tràfic de ports ni tampoc pescar (només ho podrà fer des de terra). Els matriculats no podran canviar de domicili, absentar-se, ni embarcar-se sense permís, però continuaran estan exempts de quintes i lleves i tindran un fur especial amb alguns privilegis. Tots aquells matriculats entraran en el “cántaro”, fins a cobrir el “cupo” que el ministre assenyali per a cada població, i passaran al servei de l'Armada quan convingui, sense que sigui possible la substitució. Aquesta directriu d'obligatorietat s'instrueix perquè quan la Matrícula constituïa un contracte lliure, i no matricular-se no tenia cap penalitat, el reclutament fracassava. Així es demostra quan van ser substituïdes per un sistema de sorteig entre 1820 i 1823, ja que ens diu De Salas (1870, LIV) que el 1820:

“De 1624 hombres convocados en el departamento de Ferrol se obtuvieron sólo 84, de 1730 de Cartagena 357, i de las provincias de Cádiz y Granada ni uno sólo y la de Sevilla uno, en vez de los centenares que le habían correspondido, lo que hizo imprescindible el retorno a la obligatoriedad”.

El model de control de la marineria per part de les autoritats militars culminarà amb la Reial Ordre de 2 de gener de 1802, que serà vigent fins a la derogació de la Matrícula el 22 de març de 1873. Aquesta Ordre deixava llibertat als espanyols per matricular-se o no, però només els matriculats podien exercir la pesca, la navegació i les altres indústries del mar, inclosa la construcció naval. La matriculació era d'obligat acompliment a tot Espanya amb les excepcions del País Basc (règim foral), cinc ports de Cantàbria, Canàries i l'Albufera de València (en aquests altres llocs no se sap ben bé per què). Així, era l'Estat qui tenia la potestat de permetre el treball en el sector marítim a només aquells que es comprometien en el servei de la marina de guerra. Si la reserva de treball era el privilegi, la matriculació n'era el preu.

Els matriculats serien allistats entre els 18 i 45 anys i el període d'estada al servei militar podia ser en diferents etapes fins de 15 anys, després passaven a veterans a la reserva (la qual cosa no vol dir que no poguessin tornar a ser cridats). Contínuament subjectes al fantasma de la mobilització, la gent de mar li resultava molt complicat gestionar la seva vida professional. A les dones els hi estava prohibit matricular-se, i aquesta negativa feia que tampoc poguessin treballar en tasques marítimes, però en el País Basc, lloc on no era obligatòria la matrícula, trobem dones fent treballs de càrrega i descàrrega en els molls, o també bogant en les barcasses del transport de mercaderies dels vaixells fins a terra.

D'aquesta manera els joves que vivien en les poblacions costaneres no eren obligats a servir a l'Armada si escollien viure de l'agricultura o de l'artesania, però si volien guanyar-se la vida al mar havien de matricular-se, i fent això es comprometien a servir a la Corona en els seus bucs i arsenals. La norma era burlada en força ocasions, ja que quan faltaven mariners mercants s'embarcaven persones amb noms de matriculats morts, fills que es posaven el nom del pare matriculat, etc. D'altres es matriculaven amb l'únic objectiu de poder viatjar a Amèrica i tot desertant es quedaven allà. Es calcula que fins a 1/6 part de les tripulacions espanyoles a mitjan segle XIX desertava quan arribava als ports americans (García Domingo 2017, p. 51).

Milers d'homes durant el segle XIX van ser cridats a files per l'Armada per participar en les campanyes de la Independència Americana, la repressió dels moviments cantonals, la protecció del trànsit marítim colonial, les guerres d'Àfrica, la repressió del contraban en les costes espanyoles, de la pirateria en les aigües filipines, en la protecció dels interessos comercials a les colònies, en les guerres de Cuba i Filipines, etc. El nombre de pròfugs es va disparar i, per intentar contenir les desercions, la Marina pagava una part del sou a les famílies que es quedaven a terra.

Les campanyes tenien una durada programada total de 8 anys fraccionada en dos períodes, però era un termini que rarament es complia, ja que les necessitats de l'Armada eren recurrents, i així ens trobem que no eren excepcionals els serveis de 10 anys. Hi havia una sobrecàrrega militar sobre els matriculats, que podien per sorteig repetir campanyes consecutives, mentre que d'altres quedaven, si tenien sort, lliures de tot servei militar.

Cal dir que, contràriament al que passava en l'exèrcit de terra, no hi havia redempcions dineràries ni substitucions. Aquest fet no es produirà fins a 1869 (durarà només 4 anys), però amb unes quantitats a pagar que eren proporcionalment superiors a les de les quintes ordinàries, amb l'argument que la durada de temps era més gran en el servei a la Marina.

El 1856 a proposta de l'Armada s'instruí incloure en la Matrícula tots aquells oficis que tinguessin relació amb els ports, encara que no en tinguessin amb els vaixells. Particularment els faquins, que eren els carreters, i els altres operaris que movien les mercaderies dintre els molls i del port a la ciutat. D'aquesta manera el nombre de matriculats en el port de Barcelona passà de 2.880 l'any 1854 a 5748 l'any 1860. ^[1] Això significava que un munt de treballadors, fins aleshores “lliures”, passarien a organitzar-se i treballar sota les regles dels matriculats, tot determinant les normes de treball i l'exclusió dels aliens.

Així ens trobem que el mateix any 1856 els comerciants de Palma de Mallorca, amb el suport d'alguns naviliers, van lliurar una memòria al govern denunciant els abusos de la Matrícula, tot demanant la seva eliminació. En l'argument es reclamava la igualtat de tots els ciutadans, cosa que la Matrícula impedia als vinculats els treballs portuaris. En aquells moments la Marina també volia reformar-la, però en sentit contrari als comerciants, ja que després d'anys de tenir dèficit crònic de marineria per les noves aventures colonials al nord d'Àfrica, pretenien incloure més oficis en la Matrícula de mar.

El 1859 són els comerciants de Barcelona els que adrecen una carta al Congrés dels Diputats en la que demanen l'aprovació d'una llei que elimini les matrícules o bé només quedin limitades a la marineria, tot dient:

“La experiencia ha acreditado que el monopolio en la carga y descarga de buques a favor de los matriculados, al paso que envuelve un odioso privilegio, como lo son todos los que traban el ejercicio de cualquier industria, es el más funesto don que puede hacerse a la navegación, y los que de buena fe lo defiendan, creyendo fomentar por este medio, están en un error. Sucede que los matriculados, contando con la seguridad de encontrar jornal en las operaciones de carga y descarga de los buques se retraen de embarcarse, y perdiendo hasta el hábito de navegar, vienen a convertirse en meros jornaleros…¿Puede mirarlo con indiferencia el Gobierno que tan de veras se dedica al fomento de la armada y que a cada momento necesitará numerosos y experimentados marineros para la defensa de nuestras colonias? En este puerto han llegado a tal punto los males lamentados por los exponentes, que mientras en el muelle y otros sitios se ven inundados de marineros holgando horas y días enteros, multitud de buques con cargamentos de mucho valor no pueden hacerse a la vela, imposibilitados de formar tripulación, aun cuando se ofrezcan salarios de 14 y 16 duros mensuales, además de su manutención… Si los gremios de mar deben subsistir, sea en buena hora para fines que no ocasionen perjuicio al comercio, que no aparten de la profesión marítima a los matriculados, atrayéndoles a operaciones propias de los jornaleros terrestres… La proclamación como ley del principio de libertad, no impedirá al Gobierno de S.M. organizar como mejor le parezca todo lo relativo a las matrículas de mar en cuanto pueda interesar al servicio del Estado, y hasta lo relativo a la organización de los gremios, si cree que debe haberlos, en cuanto no perjudiquen la libertad de la industria proclamada por los buenos principios de la ciencia económica. Apremiante, imperiosa, urgentísima es la necesidad de que la expresada regla tenga la autoridad y fuerza de ley. Así se evitará toda posibilidad de que se infrinja por disposiciones de un orden menos elevado; de otra suerte, no lo dude el Congreso, el abuso seguiría o renacería bajo toda especie de formas y pretextos”^[2].

La lluita contra la Matrícula va prendre força en el procés general de liberalització, ja que constituïa un contrasentit al liberalisme. El procés que va conduir a l'abolició va seguir un camí paral·lel en aquell que pretenia l'eliminació de quintes, ja que ambdues qüestions formaven part dels programes democràtics republicans. Això va coincidir amb la progressiva implantació de la propulsió mecànica de la marina mercant, i els canvis en l'organització del treball que el desenvolupament tecnològic suposava pels treballadors marins.

Fou el 1873, durant la presidència d'Estanislao Figueras, quan la I República va decretar l'abolició de la Matrícula, però en aquesta ocasió no es generaren oposicions ni conflictes similars als que s'havien donat fins aleshores exposats una mica més endavant. La llei de derogació de matrícules de 22 de març de 1873 establí la seva eliminació i el lliure exercici de les indústries marítimes per a tots els espanyols, encara que es mantenia l'obligatorietat de registrar-se en el Libro de Inscripción Marítima ^[3] (continuava el control social). S'havien eliminat els drets però no les obligacions, ja que seguia la imposició de fer el servei militar a marina, però sense que es generessin avantatges de cap mena en aquells que es dediquessin en aquesta indústria. Al mateix temps la llei establia els sistemes necessaris per nodrir a l'Armada del nombre d'efectius necessaris.

 La Matrícula de mar fou una institució discutida al llarg de tot el segle XIX. En l'àmbit econòmic en volien l'abolició els comerciants, i en el polític els partits demòcrates i progressistes. En canvi aquesta institució era defensada pels militars del Ministeri de Marina. També sembla que n'eren favorables de mantenir-la els propis matriculats que per protegir els seus llocs de treball s'enfrontaven sovint amb les institucions liberals, tot i que això últim s'ha d'agafar amb pinces, ja que eren els comerciants i armadors qui posaven aquest posicionament en boca dels matriculats.

Caldria però preguntar-se quins foren els motius pels quals la fi d'aquest sistema no generà un rebuig i una oposició prou visible entre el col·lectiu dels treballadors portuaris, quan fins aleshores els aldarulls per aquesta qüestió havien omplert els diaris al llarg de tot el segle XIX. Molts d'aquests conflictes eren la reacció davant les postures dels comerciants que volien tenir el control dels ports, i així poder contractar a qui volguessin amb horaris i salaris dictats per ells. La resta dels conflictes eren tant per haver de prestar el servei militar a la Marina durant un nombre molt elevat d'anys, com per la quantitat de matriculats a qui els tocava fer-lo.^[4] Però en cap cas hem trobat que fos per discutir la matrícula.

Segons Ibarz i Romero (2009, 258) el 1818 sorgí un primer conflicte entre matriculats, en aquest cas els fusters de ribera i calafats, envers els comerciants representats per la Junta de Comerç de Barcelona. Aquell any sembla que fou de crisi comercial i la Junta denuncià els esmentats oficis pels elevats salaris que cobraven. En aquest conflicte entre matriculats i “liberals” ja es poden apreciar de manera clara les interferències de l'Armada, amb el suport decidit vers “els seus”, els matriculats. L'argument esgrimit pel comandant militar era el de la insubstituïbilitat militar dels treballadors al·ludits.

Altres conflictes amb els comerciants sorgiren al port del Grao de València el 1834 i 1842, com també el 1845 a Barcelona, quan un poderós comerciant no va poder descarregar un dels vaixells que havia noliejat per manca de treballadors, i va intentar fer-ho amb treballadors aliens als matriculats. Però la resposta violenta dels operaris del moll el feu desistir del seu intent. L'essència del conflicte apareix clarament entesa pels comerciants mentre els treballadors de mar estiguessin regits per les normes de l'Armada. Trobem nous conflictes per aquesta qüestió, concretament pels salaris en el port de Barcelona el 1870.

No tenim constància detallada dels aldarulls que es provocaren aliens als comerciants però Feijóo (1996, 450) ens diu que hi va haver sis motins desenvolupats durant el Sexenni a Santander que estava especialment sensibilitzada amb les Matrícules del mar. A Catalunya durant la segona meitat del segle XIX va haver-hi cinquanta conflictes o petites revoltes, dels quals tret de dos la resta van ser a la província de Barcelona.

La confluència dels aldarulls motivats per quintes i matrícules

Segons García Domingo (2017, 52) el 1857 el 13% dels matriculats prestava el servei militar a l'armada, quan a terra no s'arribava al 10% dels quintos, sense oblidar que el servei militar de l'Exèrcit de Terra tenia un límit temporal entre 4 o 5 anys i en canvi la matrícula lligava al mariner durant tot el cicle de vida activa fins els 60 anys i per dos períodes de 4 anys. Era una notable diferència, tant per les possibilitats d'estar desfavorit pel sorteig, com per l'estada lluny de casa passant penalitats i amb perill de no retornar.

Per veure la importància que tenien els matriculats a Barcelona, i de retruc a totes les poblacions costaneres catalanes, cal dir que la flota comercial registrada el 1870 era de 315 vaixells, anualment arribaven i es descarregaven al port al voltant de 8.000 bucs. En aquest balanç cal afegir-hi al voltant de 200 vaixells de pesca i 250 barques que transportaven les mercaderies fins a terra ferma. Tot aquest moviment portuari era activat pels matriculats, que juntament amb les seves famílies s'aproximaven a un cens de 27.000 persones, el que representa gairebé el 15% de les 184.000 que en aquells moments tenia la ciutat.

Semblava evident, doncs, que si hi va haver tot una corrua d'aldarulls, motins i revoltes contestatàries amb les quintes, aquestes fossin igual o més fortes per les reclutes marines, però no va ser així. Contràriament a les percepcions que es poguessin tenir, la gent de mar no es va afegir amb un paper protagonista als aldarulls que hi havia contra les guerres, ni tampoc en els sortejos per fixar les persones que s'havien d'incorporar a l'Exèrcit o l'Armada.

Malgrat una petita part de la historiografia ha considerat que la oposició a les matrícules per part dels matriculats era similar a l'existent a les quintes, basant-se en l'eslògan liberal “Fuera las quintas y la matrícula de mar”^[5], no s'ha trobat cap referència a la gent de mar en les revoltes més significatives de 1773, 1820 i 1845, i en la de 1870 la seva passivitat fou evident. Tot llegint Ibarz i Romero (2009, 263): “Quan l'abril de 1870 esclatà a Barcelona una insurrecció en la que la protesta contra les quintes i les matrícules era un dels arguments fonamentals, els principals disturbis tingueren lloc a Sants i Gràcia; en canvi, pràcticament no va haver-hi problemes a la Barceloneta, el barri mariner de la ciutat, on amb tota probabilitat residia el nombre més gran de matriculats i on la població era molt procliu a les revoltes populars. Resulta sorprenent que en una ocasió tan propícia a la protesta contra les matrícules aquell districte es mantingués tranquil”. No es poden fer comparances en la revolta de 1909, que començà en els molls i degenerà en l'anomenada Setmana Tràgica, ja que la Matrícula havia deixat d'estar en vigor feia més de 35 anys.

Quines foren les causes del distanciament envers les quintes, i la passivitat respecte a l'anul·lació de les matrícules per part de la gent de mar? Es relacionen a continuació algunes de les possibilitats que podien tenir els matriculats per actuar, sinó amb indiferència, sí que amb un cert distanciament.

1. El manteniment del lloc de treball. La matrícula assegurava la no intrusió de persones alienes en el vedat del treball portuari i l'embarcament de la marineria. Aquesta prerrogativa tenia un pes capital en qualsevol decisió que poguessin prendre.


2. Hàbit de les matrícules. Era una institució que ja estava assumida fruit del costum de moltes generacions. Els pares ja matriculaven als seus fills a l'edat de 9 anys per tenir una continuïtat familiar en la professió.


3. Els alts salaris de la marineria i els treballadors portuaris. Malgrat que el treball portuari era discontinu (només hi havia feina quan arribaven o partien els bucs) el seu sou era superior als obrers de les fàbriques, i d'això es queixaven els comerciants. Respecte als mariners, la flota espanyola acostumava a pagar aproximadament un 15% més que la resta de les europees, i a més utilitzaven una tripulació més nombrosa, i per aquest motiu s'exclamaven els naviliers.


4. Prerrogatives impositives i “concejils”. Tenien alguns petits avantatges en les càrregues impositives, i també quedaven alliberats de l'obligatorietat que tenien els ciutadans de ser regidors i formar part dels ajuntaments.


5. El suport que els hi proporcionava el Ministeri de Marina. Davant de qualsevol conflicte amb comerciants o armadors, sabien que tenien al seu costat aquest poderós ministeri que decantava la partida a favor seu, tal com queda demostrat en diferents enfrontaments.


6. El temor a ser jutjats militarment. En estar sota el mantell de Marina, qualsevol acte il·legal que cometessin els matriculats eren jutjats militarment, i el Codi Militar tenia unes penes molt més severes que el civil. Actuar en una vaga o aldarull podia tenir unes greus conseqüències.


7. Acostumats a passar llargues temporades fora de casa. Al contrari del que passava amb les quintes de l'Exèrcit de Terra, els mariners per la seva professió podien passar anys donant voltes pel món sense anar a casa. Eren uns esperits lliures amb un discutible arrelament familiar. Per això els llargs períodes de servei militar només diferien pel que fa a la disciplina i al sou.


8. El menor perill que els mariners tenien en les guerres. Malgrat que durant el segle XIX Espanya va entrar constantment en guerra, la flota només va lluitar en les guerres napoleòniques i d'independència americana en el primer quart de segle, i posteriorment en la guerra contra els EE.UU el 1898. A la resta: Guerres Americanes de 1865-66, Guerres Carlistes, Guerres d'Àfrica, Guerres de Cuba i Revolució Cantonal, l'enemic no tenia flota i, per tant, la marina es limitava a bombardejar des del mar, sense un perill massa gran per la tripulació. Encara que la possibilitat de morir de malaltia era molt semblant als quintats de l'Exèrcit de Terra.


9. La indiferència amb el sorteig de quintes. El que passava en el sorteig de quintes no els hi afectava ni anava amb ells. Sabien la contraprestació a la Marina que comportava la Matrícula. Només havien de deixar de treballar en el sector marítim per obviar-la. Si llavors passaven a exercir un altre ofici se n'alliberarien, però caurien en el bombo de les quintes. Podien triar, però sempre ho feien a favor de mantenir l'ancestral lloc de treball.

Conclusions

El crit de guerra “Fuera las quintas y la matrícula de mar” que entonaren els revoltats en la rebel·lió de 1870, pot fer creure que les protestes contra el govern provisional presidit pel general Prim tenien un caire unitari entre la totalitat dels afectats pel servei militar. D'antuvi aquesta hipòtesi sembla plausible. Però en cap cas el món de la mar es va afegir a les protestes de les quintes. Els conflictes mariners amb l'Estat eren pels terminis d'estada al servei militar i no pel fet de la matrícula. El corpus més gran dels conflictes dels matriculats era amb comerciants i naviliers per fixar les condicions laborals.

En canvi, els sorteigs de quintes, tenien un rerefons de crisis de subsistència. Van provocar aldarulls des de la seva implantació recurrent el 1810 fins ben entrat el segle XX. Els motius són evidents: la por a morir o tornar impossibilitat, víctima de la guerra o les malalties; la ruïna econòmica que representava per a la família el fet que un dels seus membres deixés d'ingressar el fruit del seu treball, o encara pitjor que pagués a un substitut o el redimís mitjançant una aportació econòmica a l'Estat; per últim i no menys important, la discriminació social que representava el que l'aristocràcia no entrés en el sorteig, i que els rics paguessin la redempció sense que això afectés massa les seves vides.

La gent de mar, en canvi, tenia assumit el fet que una part del seu gremi quedaria enrolat a la marina de guerra per un llarg temps. Aquesta assumpció venia pel costum d'aquesta pràctica durant varies generacions, i molt especialment per la contraprestació de foragitar la competència externa, podent així mantenir una posició de força davant de comerciants i naviliers. Qui no volia mantenir-se matriculat i no fer serveis militars de 8 anys o més, ho tenia molt clar, deixar l'ofici i canviar de professió. D'aquí que la guerra de les quintes no anés amb la gent de mar, i mostressin una passivitat que estava allunyada de la resta de la població.

Notes

1. 
   

   Extret del Libro de Matrículas de Gente de Mar i del volum del Estado General de la Armada. ↑ ¹

   
   


2. 
   

   Diario de Barcelona 19-2-1859 pp. 1957-1959 ↑ ²

   
   


3. 
   

   En aquest llibre també s'havien de registrar els noms i les característiques de les embarcacions en les que treballaven. ↑ ³

   
   


4. 
   

   El 1860 a Barcelona de 5.748 matriculats n'hi havia embarcats forçosament en la Marina de Guerra 573, és a dir, el 10% exactament, encara que desconeixem els que hi havia a la reserva per substituir-los en un segon període. ↑ ⁴

   
   


5. 
   

   Ibarz i Romero asseguren que les anàlisis històriques que aglutinen ambdues qüestions s'han fet amb una base documental molt dèbil, pràcticament inexistent. ↑ ⁵

   
   

Referències

Berges, Magda. (2017). La lucha contra quintas y el republicanismo: pueblo, republicanos y cultura insurreccional. (1866-1896). Bellaterra: Actas del V Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea.

Corroza, Canuto. (1865). Una Ley para el uso general del mar. Madrid: Cosme de la Peña.

De salas, F. Javier. (1870). Historia de la Matrícula de Mar y examen de varios sistemas de reclutamiento marítimo. Madrid: Fornatet.

García Domingo, Enric. (2017). El mundo del trabajo en la marina mercante española (1834-1914). Barcelona: Icaria.

Ibarz, Jordi i Romero, Juanjo. (2009). L'abolició de la Matrícula de Mar i les tasques de càrrega i descàrrega al port de Barcelona. 1868-1874. Barcelona: Quaderns d'Història núm. 15.

Moreno, Javier. (2016). Los hombres sencillos. Historia social de la marina mercante (1817-1915). Sabadell: Moreno.

1. #post-4867-footnote-ref-1
2. #post-4867-footnote-ref-2
3. #post-4867-footnote-ref-3
4. #post-4867-footnote-ref-4
5. #post-4867-footnote-ref-5