Catalunya protagonisme de l’esclavisme en el segle XIX, per Lluís Rotllan

Lluís Rotllan, historiador.

Els catalans hem passat de puntetes o encara no hem assumit la nostra història com a poble esclavista, i hem amagat aquesta màcula com si només s’hagués vulnerat l’ètica en l’explotació del treball esclau de les plantacions colonials. El que queda difuminat és que també els catalans s’establiren en la costa africana des d’on dirigien la compra i el tràfic d’esclaus. Però no ens podem mirar aquells fets amb les conviccions que tenim avui, sinó que hauríem d’intentar retrotraure’ns a la mentalitat de llavors, on l’esclau no deixava de ser una mercaderia, i per tant, motiu de qualsevol tipus de transacció. Si en la historiografia forana se’ns recorda molt més com a poble esclavista, és perquè els catalans vàrem arribar en els darrers temps d’aquest negoci, quan la resta de països colonialistes, especialment anglesos i holandesos, ja s’havia retirat, donat que en el món circulaven les idees de la Il·lustració de llibertat i igualtat.

En època contemporània, i pel que fa referència a Espanya, el comerç d’esclaus va tenir dues etapes:

De 1789 a 1820: La reial cèdula de 1789 permetia i propiciava el tràfic d’esclaus, amb l’objectiu de facilitar mà d’obra a les plantacions i eliminar la competència estrangera d’aquest negoci. Per tant, durant aquest període el comerç d’esclaus feta pels peninsulars era una activitat perfectament legal, però que no prengué volum fins a partir de 1808, coincidint amb la Guerra del Francès. El desplaçament del tràfic en favor de la marina espanyola no es va produir fins el 1808-1810, quan l’abolició del transport a Anglaterra i als EEUU obligava als comerciants espanyols a emprendre expedicions d’envergadura als mongos de les costes d’Àfrica.

El primer de març de 1808 va entrar en vigor una llei que prohibia el comerç negrer a Gran Bretanya. A partir d’aleshores el govern britànic es va convertir en el paladí de la lluita contra el tràfic. Vuit països, entre ells Espanya, es van sumar a l’oposició del tràfic d’esclaus en el Congrés de Viena de 1815. El setembre de 1817 Espanya i Anglaterra van signar el seu primer tractat, en el qual s’acordava que Espanya no podia dedicar-se al comerç negrer al nord de l’equador, ni tampoc al sud a partir de maig de 1820 (Moreno 2017 p. 68).

Aquest acord forçat per Anglaterra prohibia el tràfic d’esclaus, encara que no l’esclavitud. No tan sols tenia un vessant ideològic, sinó que també amagava una important càrrega de profunditat econòmica. L’objectiu ocult consistia en una estratègia per consolidar el seu domini marítim a través de la confiscació de vaixells negrers, ja que era una manera d’impedir que prosperessin els cultius de canya i cafè dels seus competidors colonialistes. Així quedaven escanyades les noves aportacions de mà d’obra esclava en benefici de la productivitat de les seves pròpies colònies (Pérez, 2004 p.62-64)

En el període de 1810-1820 el tràfic negrer del vaixells espanyols tingué un creixement constant, caracteritzat per tres factors: la progressió del nombre d’esclaus arribats a L’Havana, el predomini del pavelló espanyol en el transport i l’eliminació dels traficants estrangers dels ports cubans (Fradera, 1985 p. 120-122). Durant aquests anys arribaren a Cuba 1858 embarcacions negreres amb un total de 203.000 esclaus.

De 1820 a 1870: La flota anglesa perseguirà els vaixells negrers, embargarà les naus, posarà multes quantioses i alliberarà els esclaus que transportin^[1]. Entre 1808 i 1860 l’esquadró d’Àfrica Occidental va confiscar al voltant de 1.600 vaixells de diferents nacionalitats que participaven en el tràfic d’esclaus i va alliberar més de 150.000 africans que anaven a bord^[2]; és una quantitat enorme, però mínima si considerem que la pròpia Royal Navy estima que només va capturar el 10% del vaixells negrers que navegaven per l’Atlàntic (Rey y Canales, 2014 p. 145).

Però malgrat els riscos que la prohibició comportava, les naus esclavistes van incrementar més el volum de tràfic: la constant demanda i els quantiosos beneficis encara feien més atractiu aquest comerç. Fábregas (1961, p. 224) comenta que el 1827 el preu d’un home de 19 anys costava 100 pesos forts, que equivaldrien a uns 23.000 euros de l’actualitat. En un cert aspecte la prohibició fins i tot va revifar el tràfic, ja que el risc de portar a terme una activitat que a partir d’aleshores era perseguida feia incrementar-ne els beneficis. En aquest període es calcula que van arribar a l’illa de Cuba 550.000 africans (Rodrigo, 2017 p.130), més del doble que en el període legal. Aquesta activitat tan voluminosa com profitosa va implicar un acord entre agents de tot tipus, de diferents orígens i residències. És a dir, es tractava d’una activitat transnacional. Una activitat per la qual es necessitaven grans contingents de mariners procedents de nacionalitats diverses, molts dels quals catalans.

El transport i vida dels esclaus

El transport marítim es feia en vaixells no preparats pel transport humà. Els esclaus eren amuntegats a la bodega carregats de grillons, sense poder-se bellugar i havent de fer durant la llarga travessia les seves necessitats fisiològiques en el mateix lloc. Aquestes pèssimes condicions de salubritat feien que les baixes abans d’arribar a port estiguessin al voltant del 10-15%, malgrat que en qüestió d’alimentació i aigua tinguessin prioritat per damunt la tripulació, ja que l’armador era el primer interessat en maximitzar els beneficis de la càrrega que transportava.

Els velers que transportaven aquesta càrrega humana eren vells i atrotinats, ja que en cas de caure en mans angleses la pèrdua econòmica fos mínima. Per altra banda, en els darrers anys, quan les autoritats espanyoles a Cuba “mig perseguien” als traficants, aquests en ocasions, després de descarregar els africans, enfonsaven els vaixells en platges amagades per tal de no ser detectats, i així deixar els menor rastre del seu comerç il·legal. En alguna ocasió s’ha detectat algun viatge amb vaixells de vapor, com els dos que va fer el capità Ramon Ferrer amb el “Principeño” el 1838. En aquest cas es va prioritzar la rendibilitat que proporcionava la velocitat per damunt del risc econòmic al ser capturats.

L’inici de la primera Guerra d’Independència cubana l’octubre de 1868 va suposar la pràctica paralització definitiva del comerç clandestí d’esclaus. Alguns historiadors assenyalen el 25 de gener de 1870, que tingué lloc un desembarcament de 600 africans a Jiboca (província de La Havana) com el darrer carregament d’esclaus a les Antilles.

La vida dels esclaus era terrorífica: A la desesperació de la captura a les seves terres s’hi afegia el transport en condicions infrahumanes, i una vegada arribats a les colònies el seu patiment no minvava, ja que havien de treballar més de catorze hores diàries en unes condicions molt cruels. Al contrari que als EEUU on els terratinents procuraven que els esclaus es reproduïssin, a les colònies ibèriques el seu cicle de vida en el treball esclau no passava més enllà dels quinze anys, fet que provocava la dificultat de la reproducció, i per tant a la seva mort la substitució per un nou jove africà. Se’n adonaren de l’error ja tard, i fou a partir de 1840 quan es pagà un preu més elevat per les dones, intentant una reproducció a la pròpia factoria i així reduir costos en l’apartat de mà d’obra. Els països iberoamericans on avui queden negres són aquells que van arribar a partir del segle XIX, ja que els que ho feren abans com Argentina, Uruguai, etc., donat que es morien abans de poder reproduir-se, en l’actualitat no hi trobem habitualment individus de raça negra.

Els guanys dels esclavistes

Els beneficis industrials per raons de l’esclavisme es produïen de tres maneres: 1) els assentaments en les costes africanes dedicats a la compra de negres als reietons i venda en els mercaders. 2) els vaixells de transport que compraven a Àfrica i venien a les colònies i 3) la utilització de la mà d’obra esclava en els ingenios i plantacions. Els comerciants peninsulars participaren en les tres formes, tot i que la presència dels americanos (residents espanyols a les colònies) va ser pràcticament nul·la en la primera. Totes tres activitats generaven quantiosos beneficis, encara que sembla que el transport i venda a Cuba era la més rendible^[3]. Alguns propietaris de plantacions que van triomfar econòmicament tenien negocis molt diversificats, i els establiments negrers de la costa africana no van ser un factor important del seu enriquiment.

Durant la primera etapa els comerciants dedicats al tràfic feien un comerç triangular: adquisició de béns a Liverpool – permuta per esclaus a la costa africana – bescanvi dels esclaus a Cuba per sucre o cafè – venda d’aquests productes a Europa. Però en la segona etapa els comerciants cubans ja feren un comerç bilateral amb Àfrica, bescanviant plata per esclaus. La durada del cicle complet triangular era al voltant d’un any i mig, i en canvi en el comerç bilateral s’escurçava fins a als 4 mesos, amb una eficiència i efectivitat molt més alta. Quan s’incrementaren les dificultats a Guinea i a Angola amb l’armada anglesa, els traficants varen optar per anar-los a buscar més lluny, concretament a les costes africanes de l’Índic.

Els catalans i l’esclavisme

Es fa difícil precisar el nombre de catalans que van fer la seva fortuna purament amb el tràfic d’esclaus, ja que al ser un comerç prohibit a partir de 1820 no hi ha registres per poder-ne fer el seguiment. Fradera ha fet uns càlculs especulatius basats en el nom del capità del vaixell^[4] per donar unes dades que per ell tampoc són del tot fiables, ja que no necessàriament el nom català d’un capità havia de coincidir en que l’armador també ho fos. Les xifres que reflecteix és que en els 30 anys de tràfic legal, és a dir, durant la primera fase, s’han detectat 146 embarcacions catalanes, que constituïen el 7,45% del total de la flota i transportaren 30.696 esclaus. En la segona fase, entre els anys 1821 a 1845 partiren 220 vaixells catalans que representaven el 23,04% de la flota amb un total de 52.492 esclaus.

En el negoci esclavista es barrejaven persones de totes les procedències, doncs aquest era el gran negoci del moment, en el que les col·laboracions entre els mercaders de tot el món tenien un únic objectiu: fer més diners, fos quin fos l’origen del partner. La historiografia ha tingut tendència a focalitzar els estudis sobre el tràfic d’esclaus des d’un angle nacionalista, però l’Atlàntic va esdevenir un gran mercat que va posar en contacte tres continents i els seus comerciants.

El fet de que molts mercaders peninsulars es dediquessin al negoci de l’esclavisme, i en ell hi participés a través de testaferros inclús la regent Maria Cristina, no és raó per assegurar que la totalitat de les regions d’Espanya hi tinguessin el mateix pes. Els catalans hi tingueren tot el protagonisme, afavorits per una sòlida tradició marinera i una bona indústria d’aiguardents, van fer que gran part del comerç a Espanya, i gairebé tot el que es produïa a Cuba estigués a les seves mans.^[5] A Santiago dos de cada tres comerços eren catalans; anar a la botiga se’n deia ir al catalán. Però aquest fet no era exclusiu de la illa de Cuba car també passava a la resta d’Espanya, ja que els catalans foren els primers a la Península que crearen un comerç modern, un comerç especialitzat en una botiga, és a dir un establiment permanent.

En la societat dominant cubana de la primera meitat del segle XIX va predominar en quant a quantitat i força renovadora la migració catalana. El català quan arribava a Cuba entrava en contacte amb un grup ètnic diferenciat en el sí de la població peninsular de l’illa, en un context polític colonialista que assumia els valors burgesos en la seva dimensió social. El català fou l’únic grup migratori que posà per damunt del concepte espanyol peninsular la seva herència etnocultural, adquirint d’aquesta manera una connotació específica en la societat cubana (Moreno, 2002 p. 172). Els vincles familiars en primer lloc, i les raons de veïnatge en segon terme, esdevingueren els eixos que permeteren a molts catalans traspassar les barreres d’entrada en un món mercantil com el de les Antilles. Un cop instal·lats, la rotació al capdavant dels negocis caracteritzà la presència catalana a les illes del Carib durant el segle XIX (Rodrigo, 2007 p. 35)

Feien un lobby ajudant-se entre ells i compartint multitud de negocis. I com tots els negocis rendibles, a partir del tràfic d’esclaus van integrar les seves activitats, adquirint ingenios sucrers i plantacions de canya i tabaqueres. El tràfic d’esclaus, en forma de contraban, donava en els comerciants el control del subministrament de la mà d’obra a les plantacions, però existia una tendència irreversible: la elevació continua del preu de l’esclau (per les dificultats en el mar amb la marina anglesa) i la davallada dels preus de venda del cafè i el sucre (provocat per la violenta ampliació dels mercats productors). Els seus ingressos, tot i no ser gens ètics, provenien d’una activitat lícita (producció agrícola) i d’una altra il·legal (tràfic d’esclaus), sense que ni ells mateixos tinguessin consciència dels guanys de cada funció. Tots els grans comerciants foren propietaris de plantacions en un moment o altre.

La nòmina dels catalans esclavistes és molt llarga i en l’annex estan relacionats els més representatius, intentant desglossar la suposada activitat que va proporcionar més diners a cada un d’ells. No obstant els més importants foren: Josep Baró, Joan Güell, Pancho Martí, Salvador Samà i el santanderí arrelat a Barcelona, Antonio López. . No és d’estranyar la cançó que circulava entre els esclaus cubans: “Desde el fondo de un barranco canta un negro con afán, quien pudiera ser blanco aunque fuera catalán”.

En realitat, tots aquells emigrants a Cuba que posseïen negoci propi els hi podem posar el nom de traficants d’esclaus, ja que fins i tot la botiga més petita disposava d’algun negre que li feia el treball més dur. En ocasions la historiografia ha carregat tot el pes de la culpa de l’esclavisme en els traficants. Però, és que aquests petits negocis amb esclaus no tenien la mateixa responsabilitat que els armadors que anaven a comprar negres al golf de Guinea? Si no hi hagués hagut compradors no hagués existit el comerç d’esclaus. La realitat és que tots aquells indians que van fer fortuna a Ultramar, especialment a les Antilles, hauríem de considerar-los traficants en el comerç d’esclaus.

L’abolició de l’esclavitud

Les pressions internacionals, l’opinió pública, la ideologia dels partits liberals radicals en el poder, juntament amb els republicans i progressistes, van acabar per legislar contra aquesta xacra. Molts espanyols estaven d’acord amb les iniciatives abolicionistes que des del període de la Il·lustració, de forma lenta però progressiva, estenien en la societat la idea de que la esclavitud era immoral i intrínsecament perversa (Rey y Canales, 2014 p. 145). Però no només fou per la difusió d’una nova moralitat vinculada als drets de l’home la que va acabar amb l’esclavisme, sinó que també hi havia una altra raó de pes: l’esclavisme havia deixat de ser rendible en la nova etapa del capitalisme.

Finalment l’abolició es va fer efectiva a terminis: La “llei de llibertat de ventres” del 4 de juliol de 1870 declarava lliures, prèvia indemnització als propietaris, als nascuts a partir del 17 de setembre de 1868 (nens menors de 2 anys) i als majors de 60 anys; L’abolició a Puerto Rico s’implantà per la Llei publicada el 30 de març de 1873; finalment la Llei del 7 d’octubre de 1886 va posar fi a l’esclavitud a Cuba. D’aquesta manera, i malgrat durant de 66 anys d’enrocament aferrissat per part dels americanos, Espanya va posar fi a l’esclavitud, sent el darrer país europeu en aplicar l’abolicionisme

D’aquesta manera la sarocràcia que ja estava tocada per les condicions polítiques de l’illa i el descens del preu del sucre, va anticipar el retorn dels americanos a la metròpoli i la repatriació de capitals. El partit conservador, els terratinents cubans, els comerciants peninsulars i els industrials catalans es van oposar fermament a l’abolició. La burgesia catalana el 1873 es va anar apartant del règim, tant per raons ideològiques com pel perill que corrien els seus interessos esclavistes i mercantilistes a Cuba i Puerto Rico (Pons, 2014 p. 27). La política que tendia a equiparar els drets dels espanyols peninsulars i els dels criolls no va entusiasmar al lobby comercial barceloní dels Joan Güell i Antonio López. Entre 1880 i 1886 aquesta disparitat de criteris es va manifestar en relació amb l’abolició de l’esclavitud, i els grups catalans s’hi van oposar de manera taxativa, tot constituint la Lliga Nacional Antiabolicionista (Izquierdo, 2014 p. 11)^[6].

El retorn del americanos

Les poques expectatives en el futur polític de Cuba, afegit al fet que Catalunya, i especialment Barcelona, tinguessin un gran atractiu per invertir en nous negocis, tant immobiliaris, industrials, financers com comercials, va fer que una part dels capitals que s’havien generat a l’illa fossin repatriats pels catalans (una altra part no menyspreable fou invertit a les borses de Londres i París). Però no tan sols van ser els repatriats catalans els que s’establiren a Barcelona, ja que el dinamisme econòmic i les múltiples possibilitats d’inversió que oferia la ciutat, van fer que s’hi afegissin indians nascuts en d’altres regions d’Espanya, tals com Antonio López, Goytisolo, Solózabal, Irízar, Taltabull, etc.

Fins a quin punt va repercutir això en la industrialització catalana? La historiografia no s’ha posat massa d’acord en el grau que hi va incidir^[7], però és evident que hi tingué certa rellevància, tot i que també probablement s’hagués produït sense aquesta entrada de capitals. Aquesta afirmació es basa en dos motius: 1) El negoci tèxtil en general era de petites dimensions i necessitava poc capital inicial, i amb els guanys que produïa al cap de 2/3 anys ja hi havia hagut el retorn de la inversió; 2) la part més important dels capitals de repatriació van anar a parar seguint aquest ordre: al mercat immobiliari^[8], les finances, el comerç i la indústria. És ben cert, però que l’entrada de capitals i la tornada de la majoria d’indians, amb el seu esperit empresarial, va impulsar i modernitzar l’economia catalana.

Els catalans en l’últim terç del segle XIX eren els més espanyolistes i immobilistes de la Península. Cal considerar que Barcelona era el centre del negoci colonial, molt més del que podia ser-ho Madrid o Sevilla. La proba podem trobar-la en que a la ciutat comtal s’hi trobaven institucions colonials tan importants com el Banco Hispano Colonial o la Compañía Trasatlántica Española. Aquestes elits tenien molt a perdre i per tant s’aferraven costés el que costés a mantenir el treball esclau a Ultramar.

Conclusions

Més de deu milions de persones van ser desplaçades d’Àfrica a Amèrica en quatre segles, i el protagonisme d’aquest fet durant el segle XIX va recaure en els espanyols i especialment en els catalans. Si es va acabar l’esclavisme no va ser tant per una qüestió de consciència, sinó per la caiguda de rendibilitat d’aquesta activitat. Adam Smith ja va escriure en el segle XVIII: “El treball realitzat per homes lliures és més barat al cap i a la fi que el realitzat per esclaus”. La supressió de l’esclavitud en la segona meitat del segle XIX no fou més que un acte teòric, ja que la població negra no va equiparar els seus drets amb els de la resta de la població fins a dates tan recents como ho són les de finals del segle XX. I aquesta injustícia encara avui no ha acabat, ja que només cal veure les condicions de treball en les que subsisteixen els emigrants en determinats països, i les pasteres carregades de persones que es juguen la vida per arribar a un món que s’imaginen ple de llibertat i prosperitat.

Notes

1. Josep M. FRADERA. La participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845). Pàg. 127. “El sistema repressiu organitzat a partir de 1820 disposava d’una sèrie d’elements clau, el més important dels quals era l’esquadra anglesa de repressió del tràfic, els tribunals mixtos de Sierra Leone i l’Havana, i l’acció de denúncia dels comissionats britànics a l’illa”. ↑

2. Això no millorava gaire la sort dels capturats, ja que eren desembarcats en el lloc més proper de la costa, lluny de la seva residència i per tant indefensos. Fàcilment eren tornats a atrapar i venuts novament com a esclaus. ↑

3. Gustau NERÍN. Traficants d’ànimes. Pàg. 24. “Molts espanyols es van enriquir gràcies a les plantacions conreades per mà d’obra esclava. Però els beneficis dels que es dedicaven al tràfic d’esclaus van ser més elevats encara”.

   Pàg. 37. “El negoci era tan rendible que Tintó, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, presumia obertament que amb un sol vaixell que s’escapés dels britànics, d’entre les quatre expedicions que tenia en curs, ja faria beneficis.” ↑

4. Josep M. FRADERA. La participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845) Pàg. 123. “El procediment que hem utilitzat ha estat forçosament limitat per la naturalesa de les fonts i ha consistit en aïllar, entre els vaixells negrers espanyols, aquells que pel seu nom o pel cognom del capità podien ser considerats com a catalans”

   També considera Fradera un seguit de noms com: Ladau, París, Pica, Mansera, Opisso, Mouró, Verrier, Cortés, Abril, Roca, Soler o Gil com a catalans, quan podrien ser de qualsevol altra part d’Espanya. Algun d’ells com Gil amb una incidència molt important en el càlcul, doncs consta que va transportar 2.036 esclaus.

   Gustau NERÍN. Traficants d’ànimes. Pàg. 10. “Els capitans no era estrany que falsifiquessin la seva nacionalitat o que donessin identitats falses. El català Ferran Josep Carrera es presentava com el portuguès Carreira quan viatjava en negrers amb bandera portuguesa”. ↑

5. Martín RODRIGO. Indians a Catalunya: Capitals cubans en l’economia catalana. Pàg. 22. “Jordi Maluquer ha comptabilitzat que el 1833 el 85% dels comerciants d’origen espanyol eren catalans.” ↑

6. Claudia PUJOL. Les dues cares dels catalans a Cuba. “Els seus promotors eren Joan Güell i el marqués de Comillas, amb el suport del Col·legi d’Advocats, l’Institut Català de Sant Isidre, el Foment del Treball Nacional, l’Institut Industrial de Catalunya, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i el Seminari Conciliar”. ↑

7. Hi donen força importància Gustau Nerín, Manel Risques i Àngels Solà, i una mica menys els estudis més recents de Martín Rodrigo, Josep Mª Pons, Oriol Junqueras i Andrea Pérez. ↑

8. Martín RODRIGO. Indians a Catalunya. Capitals cubans en l’economia catalana. Pàg. 261. “La presència de capitals cubans, com d’indians enriquits a Cuba foren importants en la configuració del modern teixit bancari barceloní del segle XIX. Ara bé, si hi va haver una activitat econòmica que va recollir especialment aquest flux de capitals provinents d’Amèrica, aquesta fou l’activitat immobiliària, particularment a la capital catalana”. Pàg. 263 “Els indians retornats manaven bastir cases sumptuoses, sense apartar-se del model imperant d’edificis de pisos, l’anomenada casa de renda. No es limitaven a la construcció d’edificis sumptuosos per les seves residències, sinó que incloïen igualment conductes inversores de caire rendista (lloguers, recerca de plusvàlues en les operacions de compra i venda, etc.) ↑

Referències

Fábregas, Esteve. Dos segles de marina catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1961

Fradera, Josep M. “La participació catalana en el tràfic d’esclaus”. A Recerques, 1985 núm. 16. Pàg. 119-139.

Izquierdo, Santiago. Restauració i dictadura de Primo de Rivera, 1876 – 1931. Barcelona: UOC, 2014.

Moreno, Manuel. Cuba/España, España/Cuba. Barcelona: Crítica, 2002.

Moreno, Javier. “Hombres y barcos del comercio negrero en España (1789-1870)”. A Drassana, 2017, núm. 25. Pàg. 66-89

Nerín, Gustau. Traficants d’ànimes. Barcelona: Pòrtic, 2015.

Pagès, Pelai. “Els catalans en el tràfic d’esclaus”. A El Temps (suplement) núm. 1030. Pàg. 68-71

Pérez, Fernando Miguel. “L’esclau ombra del seu senyor”. El Temps (suplement) núm. 1030. Pàg. 62-64.

Pons, Josep Maria. Liberalisme i revolució industrial, 1808 – 1874. Barcelona: UOC, 2014.

Ray del Miguel i CANALES, Carlos. Esclavos. Comercio humano en el Atlántico. Madrid: Editorial Edaf, 2014.

Risques, Manel. Història de la Catalunya Contemporània. Barcelona: Mina, 2006

Rodrigo, Martín. Indians a Catalunya: Capitals cubans en l’economia catalana. Barcelona: Fundació Noguera, 2007.

Rodrigo, Martín. “Víctimas y verdugos a la vez: los marineros espanyoles y la trata il·legal (1845-1866)” A Drassana, 2017, núm. 25. Pàg. 112-132.

Sust, Xavier. “Tres falutxos negrers (1839-1845)”. A Drassana, 2017, núm. 25. Pàg. 90-111.

Junqueras, Oriol. (Espai radiofònic) Catalunya Radio. En guàrdia. Negrers. 3 de març de 2002. http://www.catradio.cat/audio/100850/25—Negrers

Nerín, Gustau. (Entrevista) “Els catalans no hem assumit la nostra història com a esclavistes”. El País. 14 de gener de 2016. http://cat.elpais.com/cat/2016/01/13/cultura/1452720615_417124.htm

Nerín, Gustau. (Espai radiofònic) Catalunya Radio. En guàrdia. Traficants d’esclaus. 16 de maig de 2016. http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/en-guardia-1714-2014/625-traficants-desclaus-a-lafrica/audio/921044/

PÉREZ, Andrea. “Quan els vaixells negrers sortien del port de Barcelona”. El Diario.es de 21 d’agost de 2016. http://www.eldiario.es/catalunyaplural/esclavitud-colonialisme-Barcelona_0_547345406.html

Pujol, Claudia. “Les dues cares dels catalans a Cuba”. Sapiens. http://blogs.sapiens.cat/amblupa/2010/12/29/les-dues-cares-dels-catalans-a-cuba/

TV3. Cuba siempre fidelísima.(1998). https://www.youtube.com/watch?v=FUdyhy6hINs 

ANNEX

Principals esclavistes catalans ordenats per la seva principal activitat en aquest negoci.

Assentadors a les factories africanes

• Domingo Martorell
• Pere Manegat
• Francesc Riera
• Cristòbal Roig
• Família Rovirosa
• Antoni Vidal.

Traficants i transportistes

• Josep Baró
• Miquel Boada
• Ferran Josep Carrera
• Ramon Ferrer
• Marià Flaquer
• Esteve Gatell
• Joan Güell
• Antonio López
• Roc Llompart
• Pancho Martí
• Josep Ramon Milà de la Roca
• Família Rabassa
• Salvador Samà
• Jaume Tintó
• Família Vidal-Quadras
• Joan Xifré

Terratinents d’explotacions agrícoles

• Miquel Biada
• Josep Borrell
• Ignasi Carbonell
• Pau Forcadé
• Josep Gener Batet
• Manent Carrió
• Miró i Pié
• Josep Nogués
• Miquel Pons
• Miquel Puig