Margarida Salvadó, biologa, presidenta de Tot Història Associació Cultural.
Al cinefòrum de Tot Història, fa uns mesos vam visionar la pel·lícula “Lawrence d’Aràbia”. Aquesta activitat ens ha portat a revisar la complexitat històrica de l’època i el paper de tots els agents implicats. Fruit d’aquesta revisió ha nascut aquest article.
L’imperi Otomà, que va durar més de sis segles, va ser una de les potències més influents de la història. Però a principis del segle XX, es trobava en una fase de decadència irreversible. La seva caiguda va ser accelerada per la Primera Guerra Mundial, un conflicte que va sacsejar les estructures polítiques i socials de molts països. En aquest context tumultuós, les revoltes àrabs van jugar un paper crucial. Els àrabs, desitjant alliberar-se del domini otomà, van trobar un aliat inesperat en Thomas Edward Lawrence, més conegut com a Laurence d’Aràbia.
La pel·lícula de Lean no només retrata la vida i les accions de Lawrence, sinó que també il·lustra la complexitat de les revoltes àrabs i els jocs de poder que van marcar la fi d’una era. Lawrence, un oficial britànic amb una comprensió profunda de la cultura àrab, va ser capaç de galvanitzar les tribus àrabs i coordinar atacs contra les forces otomanes. La seva habilitat per unir tribus diverses i dirigir campanyes exitoses va ser instrumental per a la seva causa. La caiguda de l’Imperi Otomà no només va reconfigurar el mapa del Pròxim Orient, sinó que també va establir les bases de molts dels conflictes contemporanis de la regió.
La pel·lícula de Davis Lean de 1962 captura l’essència d’aquest període tumultuós.
Aliança Alemanya-Imperi Otomà a la I Guerra Mundial.
Antecedents.
A principis del segle XX, l’Imperi Otomà era conegut com “l’home malalt d’Europa” a causa del seu debilitament polític i militar. L’imperi estava perdent territoris i s’enfrontava a problemes interns. Necessitava un aliat poderós per estabilitzar la seva situació, i aquest aliat va ser Alemanya.
El kàiser Guillem II (1859-1918) va mantenir un idil·li amb l’islam, tot i que sempre amb la intenció de treure’n algun benefici. Això va succeir malgrat les advertències de Bismarck, l’estadista prussià que va jugar un paper clau en la unificació alemanya i la fundació de l’Imperi alemany el 1871, que va ser el primer canceller de l’Imperi entre 1871 i 1890, va promulgar una Constitució que definia l’Imperi com una federació de vint-i-cinc estats sota l’autoritat del rei de Prússia, el qual assumia també el títol de kàiser o emperador d’Alemanya.
El 1889, a l’inici del seu regnat, el kàiser Guillem va visitar Turquia per primera vegada. Aquesta experiència el va impressionar profundament, fins al punt que va decidir tornar-hi l’any següent. En una carta dirigida al seu cosí, el tsar de Rússia, Nicolàs II, li va expressar les seves emocions amb aquestes paraules: “El meu sentiment personal en abandonar la Ciutat Santa era de profunda vergonya envers els musulmans, i si hagués arribat sense cap mena de creença religiosa, certament m’hauria convertit en mahometà!”
El fet que l’Imperi Otomà es trobés en fallida va estimular el kàiser -i diversos banquers alemanys- a proposar la construcció d’un ferrocarril que connectés Berlín amb Bagdad. A Alemanya li interessava, també, l’accés als jaciments petrolífers del sud de Mesopotàmia. Estava en plena segona revolució industrial, i tenia necessitat de petroli . L’altre interès era frenar l’expansió britànica (jaciments golf Pèrsic) i francesa (Líban). I Alemanya va començar a enviar assessors militars amb l’objectiu de modernitzar l’exèrcit otomà. Aquesta col·laboració militar va establir lligams estrets entre ambdós països.
L’imperi Otomà desconfiava de les Potències Aliades, especialment de Rússia, que havia mostrat un clar interès pels seus territoris. Aquesta desconfiança es basava en el temor que una victòria dels Aliats (Rússia, França i Gran Bretanya) comportés una pèrdua encara més gran de territoris, com efectivament va succeir. Així, en aliar-se amb Alemanya i Àustria-Hongria, l’imperi Otomà pretenia protegir la seva integritat territorial davant d’aquestes amenaces.
Per la seva banda, Alemanya, interessada a mantenir l’equilibri de poder a Europa, buscava aliats en la seva lluita contra les Potències Aliades. L’aliança amb l’imperi Otomà representava una oportunitat estratègica per obrir un nou front contra els seus enemics i desestabilitzar tant les seves colònies com les rutes comercials al Pròxim Orient.
En conclusió, l’aliança entre l’imperi Otomà i Alemanya va ser el resultat d’una combinació de factors: necessitats estratègiques, influències militars i polítiques, i un context internacional en què l’imperi Otomà buscava garantir la seva supervivència davant amenaces internes i externes.
L’aliança es va formalitzar després d’alguns esdeveniments crucials, ja en el context de I Guerra Mundial, el pas de dos vaixells de guerra alemanys (el Goeben i el Breslau) a través de l’estret dels Dardanels, controlat per l’imperi Otomà, i la seva transferència a la marina otomana, va enfortir la cooperació militar i va segellar l’aliança
El desmembrament de l’imperi Otomà.
Històricament, l’imperi Otomà havia estat una amalgama de religions: predominantment musulmana i cristiana ortodoxa, però també amb comunitats de catòlics romans, iazidites, cristians caldeus, drusos, entre d’altres. Des del segle XIX, potències com Rússia fomentaven la independència de les poblacions ortodoxes, mentre que França donava suport als catòlics maronites al Líban i Síria.
L’any 1908, un grup de joves militars turcs nacionalistes vinculats al grup Comitè, Unió i Progrés (organització revolucionària fonamental en la política otomana durant les primeres dècades del segle XX i fins al final de la Primera Guerra Mundial) impulsen la Revolució dels Joves Turcs i enderroquen el sultà Abdulhamit II, possant al tron el seu germà, Memmet V. L’objectiu dels Joves Turcs era recuperar l’imperi Otomà o, com a mínim, aturar-ne la desintegració i preservar el que en quedava, sobretot els territoris de població majoritàriament musulmana. En aquest moment, l’imperi ja havia perdut gran part de les seves poblacions cristianes ortodoxes. Això explica que no s’atrevissin a abolir el sultanat, ja que el sultà era també reconegut com a califa per tots els musulmans sunnites.
Després del desastre de les guerres balcàniques, 1912-1913, que van suposar l’expulsió de l’imperi d’aquesta regió, i de la pèrdua de Líbia, el 1913 es produeix un cop d’estat en què els Joves Turcs assumeixen el control de l’imperi.
Esclat de la I Guerra Mundial.
La guerra va esclatar a finals de juliol de 1914. Turquia es va declarar neutral a l’inici de les hostilitats. A l’agost, els alemanys bombardegen les possessions franceses del nord d’Àfrica, i els seus vaixells, escapant de francesos i britànics, arriben a Istanbul pels Dardanels. L’estret queda bloquejat pels vaixells britànics i francesos, els alemanys no poden sortir de l’estret i cedeixen el comandament dels seus vaixells als turcs per enfrontar-se als russos si arriba l’ocasió. Els vaixells són turcs, però els comandaments alemanys, els quals van al Mar Negre i bombardegen la flota russa, els otomans queden en mala posició i entren al novembre a la guerra. El 14 de novembre de 1914, el sultà, califa Mehmet V, brandant l’espasa del Profeta, declara la guerra contra la Gran Bretanya, França i Rússia. Tractant-se del sultà que s’atorga el títol de califa, alguns dels seus acòlits van interpretar aquesta declaració de guerra com una crida a la primera gihad global (com pretenien els alemanys).
Els russos van respondre atacant les ciutats armènies otomanes d’Ezrum i Van. Els armenis es van aliar amb l’exèrcit rus, amb el que compartien la mateixa cultura i religió cristiana ortodoxa. Els otomans ho van interpretar com una deslleialtat en plena guerra i així va començar el gran genocidi armeni del 1915. Els otomans pretenien la seva deportació a Síria, però en realitat es duia a terme l’assassinat dels homes entre 12 i 50 anys. Finalment, més d’un milió d’armenis van morir en el que va representar el primer gran genocidi del segle XX.
Les revoltes àrabs (1916-1918).
Una altra qüestió problemàtica provenia de l’etnocentrisme turc que, malgrat compartir religió amb els àrabs, els menystenia com a ètnia, i que, d’altra banda, mantenia un enfrontament amb els poders defensors del xiisme, arrelats a l’Iran. En aquest context, la proclama de gihad de 1914, té una resposta molt desigual, ja que els turcs i alguns àrabs sunnites el segueixen, però els xiïtes de Mesopotàmia s’oposen al reclutament fet pels exèrcits otomans. Les revoltes àrabs que en endavant s’aixecaren contra el domini otomà, van ser influenciades per una varietat de factors, vegem quin són:
Els britànics.
Els britànics jugaven a diverses bandes, tal com ho prova la correspondència diplomàtica i militar que van establir:
Correspondència Hussein-McMahon: S’anomena així una sèrie de cartes que van intercanviar entre el 14 de juliol de 1915 i el 30 de gener de 1916 el xerif de la Meca Hussein ibn Ali i l’alt comissari britànic a El Caire, Henry McMahon. La correspondència, integrada per deu cartes, tenia com a objecte preparar la Revolta Àrab contra l’imperi Otomà, en el marc de les operacions de la Primera Guerra Mundial, a canvi del establiment posterior d’un estat àrab de nova creació a la zona, que substituiria el domini otomà i que hauria de ser reconegut per part dels aliats.
La correspondència demostra l’estira-i-arronsa entre les dues parts pel que fa al futur de la regió, tractant-se entre altres coses el sistema polític i les fronteres del gran estat àrab en qüestió. La postura final de McMahon va ser acceptar les propostes del xerif Hussein amb la condició que aquest declarés immediatament la rebel·lió àrab contra els otomans.
Paral·lelament a l’establiment d’aquesta correspondència, la Gran Bretanya havia emprès negociacions secretes amb França i Rússia el març de 1915 per al repartiment de l’herència de l’imperi Otomà. Fruit d’aquells contactes va ser l’Acord Sykes-Picot, un tractat signat entre el delegat britànic Mark Sykes, expert en qüestions del Pròxim Orient, i el francès F. Georges-Picot, excònsol general a Beirut.
El tractat contradeia les promeses fetes a Hussein ibn Ali i les pretensions nacionalistes àrabs, ja que es preveia un sistema de mandats occidentals sobre el territori, en comptes de la independència promesa i exigida pels àrabs. Aquests van conèixer el contingut del tractat quan després de la revolució de 1917 els bolxevics van obrir els arxius tsaristes, descobrint els extrems d’aquest acord secret i ho van fer públic.
Les veritables discrepàncies entre els britànics i els àrabs van aparèixer després de la Declaració de Balfour, el novembre de 1917, que prometia als sionistes una llar jueva a Palestina. Així i tot, el xerif de la Meca va decidir continuar amb la seva ofensiva contra els otomans i en suport dels britànics.
El paper de Thomas Edward Lawrence:
T.E. Lawrence va jugar un paper fonamental a la Revolta Àrab, col·laborant estretament amb les forces de Hussein ibn Ali i coordinant accions guerrilleres contra els otomans. Biogràficament Lawrence era un arqueòleg britànic amb un profund interès pel món àrab. El seu coneixement de la cultura, la llengua i la geografia de la regió li va permetre convertir-se en un intermediari eficaç entre les tribus àrabs i els britànics.
Quan va començar la guerra, Lawrence va ser destinat al Departament de Mapes de l’Oficina de Guerra a Londres, encarregat de preparar un mapa del Sinaí militarment útil. El desembre de 1914 ja era tinent a El Caire. Els experts en assumptes àrabs que coneguessin l’idioma, el territori i costums eren escassos, i el van assignar al departament d’ intel·ligència, on va passar més d’un any, principalment entrevistant presoners, dibuixant mapes, rebent i processant dades d’agents, línies enemigues i elaboraran un manual sobre l’exèrcit turc.
Un viatge a l’Aràbia va convèncer Lawrence de l’eficàcia d’un mètode alternatiu per debilitar l’exèrcit turc. A l’octubre de 1916, havia acompanyat el diplomàtic Sir Ronald Storrs en una missió a Aràbia. Durant la missió, Storrs i Lawrence es van reunir amb Abdullah, un dels fills de Ḥussein, i Lawrence va obtenir permís per continuar les consultes amb un altre dels fills, Fàysal que en aquell moment dirigia una força àrab al sud-oest de Medina.
De tornada al Caire al novembre, Lawrence va recomanar als seus superiors que proporcionessin armes a l’exèrcit àrab rebel i aprofitessin el suport dels xeics dissidents, combinant les seves aspiracions d’independència amb una estratègia militar global. Posteriorment, es va reincorporar a l’exèrcit de Fàysal com a oficial polític i d’enllaç.
Lawrence no va ser l’únic oficial que es va veure involucrat en l’incipient aixecament àrab, però ràpidament es va convertir (especialment segons els seus propis relats) en el seu cervell, la seva força organitzadora, el seu enllaç amb El Caire i el seu tècnic militar. El seu segon front menor, darrere de les línies turques, actuava amb operacions guerrilleres d’atac i fugida, centrades en la voladura de ponts i trens de subministraments, i organitzant l’aparició d’unitats àrabs, primer en un lloc i després en un altre, immobilitzant les forces enemigues i mantenint el ferrocarril Damasc-Medina en estat pràcticament inoperable, per la qual cosa els turcs no podien esclafar la rebel·lió.
Àqaba, a l’extrem nord del mar Roig, va ser la primera gran victòria de les forces guerrilleres àrabs; es van apoderar d’aquest port el 6 de juliol de 191, després d’una marxa de dos mesos a través del desert. A partir de llavors, Lawrence va intentar coordinar els moviments àrabs amb la campanya del general Sir Edmund Allenby, que comandava les tropes britàniques al llevant, i que avançava cap a Jerusalem. Lawrence va participar en la desfilada de la victòria a Jerusalem i després va tornar a realitzar accions cada vegada més exitoses, amb les quals les forces de Fàyṣal es van obrir pas cap al nord, en direcció a la província de Síria.
Quan l’exèrcit àrab va arribar a Damasc l’octubre de 1918 juntament amb Allenby, Lawrence estava físicament i emocionalment exhaust. Havia estat ferit nombroses vegades, capturat i torturat. I va ser testimoni del caos generalitzat a Damasc, de la derrota de les seves aspiracions per als àrabs, en el mateix moment del seu triomf, i de les divisions tribals aparentment irresolubles que impedien l’establiment d’un Estat-Nació. Lawrence, deprimit també per l’acord Sykes-Picot, va tornar a Anglaterra abans de l’armistici del novembre de 1918.
El Llegat de la Traïció.
Els fills del xerif Hussein i les promeses incomplertes.
Els fills de Husayn ibn Ali, Abdullah i Fàysal, van ser figures clau en la Revolta Àrab i van experimentar de primera mà les conseqüències de les promeses incomplertes per part dels britànics. Cadascun d’ells va assumir rols de lideratge en diferents parts del món àrab, però les seves aspiracions d’un gran estat àrab unificat es van veure truncades pels interessos colonials de les potències europees.
Abdullah I de Jordània.
Transjordània: Després de la Primera Guerra Mundial, Abdullah va ser designat emir de Transjordània, un territori més petit i menys estratègic que el que havia estat promès al seu pare. El 1946, Transjordània va obtenir la independència respecte del Mandat britànic com a regne haiximita de Jordània, amb Abdullah com a primer rei. Tot i la seva lleialtat als britànics, Abdullah va experimentar tensions amb ells a causa de la qüestió palestina i de les limitacions imposades al seu regne.
Fàysal I de l’Iraq.
Rei d’Iraq: Fàysal va. ser nomenat rei de l’Iraq, un estat creat sobre una vella província de l’imperi Otomà. L’Iraq va restar sota el Mandat britànic, fet que limitava la seva sobirania. Fàysal es va enfrontar a nombroses rebel·lions durant el seu regnat, en part a causa de la insatisfacció amb el govern britànic i les divisions internes entre les diverses tribus iraquianes.
Hussein ibn Ali
Hussein ibn Ali va mantenir el xerifat del Hijaz, una regió històrica del nord-oest de la península Aràbiga, on es troben les ciutats santes de La Meca i Medina, que en 1932 va caure sota el domini de la família dels Banu Saud. Quan va ser derrotat per les forces saudites el 1925, Hussein ibn Ali es va exiliar a Xipre.
Els seus fill van heretar un llegat amarg: l’incompliment de les promeses britàniques i la impossibilitat de realitzar el somni d’un gran estat àrab unificat. Les seves experiències van donar forma a la història política del Pròxim Orient i van deixar una profunda empremta en la identitat nacional dels països àrabs.
Evolució del Tractat Sykes-Picot.
La Revolta Àrab i la posterior desintegració de l’Imperi Otomà van tenir conseqüències duradores en la configuració política de l’Orient Mitjà. L’Acord Sykes-Picot (1916) entre britànics i francesos, que va dividir gran part del territori otomà en esferes d’influència, i la Declaració Balfour (1917), que donava suport a la creació d’una llar nacional jueva a Palestina, van ser alguns dels tractats i promeses contradictòries que van sorgir d’aquesta època i que van modelar la política regional a les dècades següents.
1916.
- Zona britànica : Incloïa Mesopotàmia (actual Iraq) i el port d’Haifa (Palestina).
- Zona francesa : Incloïa el nord de Síria i el Líban.
- Zona internacional: Jerusalem i els llocs sants es van designar com a zona sota administració internacional.
- Zones d’influència indirecta: Gran Bretanya controlaria la regió entre Palestina i el riu Jordà, mentre França tindria influència sobre una gran part del nord d’Orient Pròxim.
Impacte de la Declaració Balfour (1917).
El Regne Unit es va comprometre amb el moviment sionista a establir un “llar nacional per al poble jueu” a Palestina, contradient l’esperit de Sykes-Picot, que preveia una administració internacional a la zona.
El Tractat de Sèvres (1920) i la Conferència de San Remo van reformular el tractat Sykes-Picot, i també un intent de desmantellar l’imperi Otomà i repartir els seus territoris entre les potències europees, alhora que es reconeixien algunes aspiracions independentistes locals.
Principals disposicions
Pèrdua de territori otomà:
L’imperi Otomà va perdre Tràcia oriental i Esmirna, que passaven a Grècia. Els antics territoris otomans del Pròxim Orient, es van dividir sota el sistema de mandats de la Societat de Nacions:
- França va rebre Síria i el Líban.
- El Regne Unit va obtenir Palestina, Transjordània i l’Iraq.
Armenia: Es reconeixia com a estat independent (República d’Armènia).
Kurdistan: Es va preveure la possibilitat de crear un estat kurd independent, però mai es va implementar.
L’imperi Otomà es limitava a la regió central d’Anatòlia i Istanbul i l’estret dels Dardanels quedava sota control internacional. Aquestes disposicions van tenir conseqüències polítiques, el tractat va ser rebutjat pels nacionalistes turcs liderats per Mustafa Kemal Atatürk, que van considerar-lo humiliant i van iniciar la Guerra d’Independència Turca (1919-1923). Van derrotar els grecs a Anatòlia i van forçar les potències occidentals a renegociar el futur de Turquia. El Tractat de Lausana, signat el 24 de juliol de 1923, va substituir el Tractat de Sèvres i va establir les bases de la República de Turquia.
Les principals disposicions incloïen:
- Fronteres:
- Turquia recuperava parts de Tràcia oriental i Esmirna.
- Els territoris que avui comprenen Síria, Iraq, Palestina i altres regions quedaven sota control britànic o francès, com estipulat en altres acords.
- Estats Kurd i Armeni: Els plans per crear un estat al Kurdistan es van abandonar. Armenia havia quedat inclosa dins l’ URSS.
E 29 d’octubre de 1923 es va proclamar la República de Turquia, amb Atatürk com a primer president. Atatürk va implementar un seguit de reformes radicals per modernitzar i occidentalitzar Turquia, incloent la laïcització de l’estat, la reforma del sistema educatiu, la promoció dels drets de les dones i la substitució de l’alifat àrab (l’alfabet àrab, anomenat alifat), per l’alfabet llatí.
Turquia va aconseguir establir-se com un estat-nació modern gràcies a la determinació dels nacionalistes turcs i les reformes de Mustafa Kemal Atatürk. El Tractat de Lausana va ser fonamental per definir les fronteres i la sobirania de la nova república, marcant el començament d’una nova era per al país.
Referències.
Cleveland, William; Bunton, Martin P. A Modern History of the Middle East, Philadelphia, PA: Westview Press, 2016.
Kemal Ataturk biography. Enciclopèdia britànica
La yihad del kàiser: Alejandro Muñoz-Alonso. Almendron.
Lawrence d’Aràbia i la I Guerra Mundial: Conferència del Dr. Jon Juaristi. YouTube.
T.E Lawrence biography. Enciclopedia britanica
Williamson, David G. Bismarck and Germany: 1862–1890. (2005)
Mapes.
Orient mitjà 1914: Philippe Rekacewicz / Le Monde Diplomatique
El tractat de Sykes Picot. El tiempo financiero
