Soledad Bengoechea, doctora en història contemporània. Membre del Grup de recerca consolidat “Treball, Institucions i Gènere” i de Tot Història Associació cultural.
Moltes pàgines s’han escrit explicant els antecedents i els mateixos fets de caràcter revolucionari esdevinguts durant el mes d’octubre de 1934. No entra dintre de la limitació d’aquest treball la tasca de tornar a interpretar aquests fets. Tampoc no es tracta de repetir aquí el que ja està dit. Es tracta de conèixer, per fonts directes, que opinaren alguns dels òrgans d’expressió de dues organitzacions patronals catalanes. Atès que el tema central d’aquest escrit és la patronal, recollim aquí una part de les opinions que certs òrgans d’expressió d’algunes de les organitzacions empresarials van tenir passats aquells successos. A continuació, doncs, transcrivim, en primer lloc, tot i que no íntegre, la seqüència sobre aquells fets que va fer la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona:
L’1 d’octubre el Butlletí Oficial de la Generalitat publicà el text refon de la llei de contractes de conreu. El mateix dia es van reprendre les sessions a Corts. El president del consell de ministres, Ricardo Samper, pronuncià un discurs per justificar l’actuació del govern durant l’estiu. Les minories governamentals, per entendre que aquesta actuació no s’ajustava al vot de confiança atorgat en juliol, especialment el relatiu al contracte de conreu aprovat pel Parlament de Catalunya, retiraren el seu suport al govern i aquest presentà la seva dimissió. Encarregat Alejandro Lerroux de formar nou govern, aquest quedà constituït el dia 4.
En conjunt integraven el nou govern vuit ministres radicals, tres de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), dos del partit agrari, un del partit liberal demòcrata i un independent.
Tan aviat es va saber la constitució del nou govern, en el qual participaven tres ministres de la CEDA, els partits republicans d’esquerra publicaren notes en les quals manifestaven que trencaven tota relació amb les institucions del règim.
A Catalunya, el dia 5 pel matí, l’Aliança Obrera plantejà la vaga general i gràcies a les coaccions exercides per comissions de la mateixa i de les Joventuts d’Estat Català a poc a poc tancaren el comerç, les fàbriques, els tallers i els serveis públics de transport.
El dia 6 continuà la vaga general. En alguns punts de la ciutat, especialment al Poble Sec, es van produir tiroteigs. Prop del migdia, el conseller de Governació, Josep Dencàs, va dir per la ràdio que en vista de les agressions a la força pública per part d’homes de la CNT i de la FAI el govern de la Generalitat havia decidit ocupar militarment la ciutat. Poc després es va obligar els ferroviaris a aturar el moviment de trens. A la tarda, els Mossos d’Esquadra es concentraren en la Generalitat i els seus voltants i els guàrdies d’assalt es van distribuir per la ciutat. També van ser armats milers de ciutadans que prestaren servei de vigilància pels carrers, a més dels que quedaren concentrats en varis edificis requisats i convertits en casernes. Militants d’Estat Català i Aliança Obrera requisaren un gran nombre d’automòbils particulars. A les set de la tarda es va donar per la ràdio la notícia de què el president de la Generalitat parlaria, a les vuit, des del balcó del Palau. Acudiren a la plaça de la República alguns milers de ciutadans i a les vuit i mitja Lluís Companys pronuncià una elocució, que va ser transmesa per les emissores de ràdio. En ella, després de protestar per la composició del nou govern central, va dir que el govern de la Generalitat, d’acord amb el Parlament, havia acordat proclamar l’Estat Català de la República federal espanyola, i convidà els partits d’esquerra espanyols a constituir en Barcelona el govern federal. Reunit l’Ajuntament de Barcelona en sessió extraordinària, acordà per majoria adherir-se a la Generalitat.
Immediatament, el govern central declarà l’estat de guerra a tot Espanya. El general de la quarta divisió orgànica militar, Domingo Batet, redactà el ban i quan uns piquets de soldats es van dirigir a col·locar-lo van ser hostilitzats a la plaça de la República i a la Rambla de Santa Mònica. En vista de l’agressió a l’exèrcit, Batet va disposar que fossin a la plaça de la República forces d’infanteria i d’artilleria de muntanya. També es van emplaçar canons d’artilleria lleugera a la Porta de la Pau i a la Rambla de Santa Mònica davant del domicili del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria; d’aquest local havia partit l’agressió a un piquet de soldats.
Quan les tropes arribaren a la plaça de la República, el comandant dels Mossos d’Esquadra, el tinent coronel Pérez Farràs, va donar l’ordre de foc, caient morts o ferits varis oficials i soldats. Es va entaular un intens tiroteig entre les forces refugiades a la Generalitat i a l’Ajuntament i les tropes. Les peces d’artilleria dispararen un bon nombre de granades contra els palaus de les esmentades corporacions. També les peces d’artilleria lleugera de la plaça de Palau, de la Porta de la Pau i de la Rambla de Santa Mònica bombardejaren la conselleria de Governació, la Comandància general de Sometents i el Centre Autonomista de Dependents.
Mentre a la plaça de la República i als edificis citats es lliurava un combat, la guàrdia civil recorregué la ciutat per a desarmar els milicians que s’havien situat en els centres polítics d’Estat Català i Aliança Obrera i en els edificis confiscats.
El govern de la Generalitat i el conseller de Governació van fer constants crides per ràdio perquè els grups armats a Barcelona, molts dels quals havien abandonat ja les armes, i dels pobles propers acudissin en el seu auxili. A les sis de matí del dia 7, convençut el govern de la Generalitat de què era inútil la resistència, Companys comunicà al general Batet que es rendien per a evitar més víctimes. En els palaus de la Generalitat i de l’Ajuntament foren col·locades banderes blanques, mentre el general Batet donava ordres de cessar el foc.
Les tropes penetraren en els dos palaus i van detenir al govern de la Generalitat, a l’alcalde i regidors que havien votat a favor del moviment i a totes les persones que es trobaven dins dels edificis, sent traslladats tots a bord dels vaixells Uruguai i Ciutat de Cadis.
El dia 7, que era diumenge, va haver-hi en gran part de la ciutat tiroteig entre revolucionaris col·locats en els terrats de les cases i la força pública. El dia 8 es va reprendre el treball amb bastant regularitat, però al migdia es van reproduir els trets des dels terrats i en intervenir la força pública es generalitzà en el nucli antic de la ciutat un intens tiroteig. No obstant això, els tramvies i autobusos van continuar prestant servei, tot i que en número limitat. El dia 9 la normalitat quedà restablerta.
La insurrecció de Barcelona fou secundada a diferents poblacions de Catalunya per part de grups armats. Però com les incidències de la lluita a la ciutat comtal van poder seguir-se per la ràdio no va haver-hi molts successos d’importància. Però a Vilanova, Granollers, Badalona i altres poblacions es van produir focus de lluita que provocaren víctimes. Diverses esglésies foren incendiades i s’assaltaren centres polítics.
L’autoritat militar va nomenar president accidental de la Generalitat al coronel Francisco Jiménez Arenas, alcalde de Barcelona a Martínez Herrera i cap superior de policia al coronel Ibáñez. L’Estat es va confiscar dels serveis d’ordre públic de la Generalitat, sent dissolta la Comissaria d’Ordre Públic i l’Escola de Policia. Restaren cessats els agents de policia i els guàrdies d’assalt que prestaven servei a les ordres de la Generalitat. Els ajuntaments de les poblacions que es van insubordinar foren destituïts i es van anomenar alcaldes gestors. També s’organitzà una milícia ciutadana per assegurar l’ordre.
Els tribunals militars condemnaren a mort al comandant i al capità dels Mossos d’Esquadra Pérez Farràs i Escofet i al cap dels guàrdies d’assalt de la Generalitat, tinent coronel Ricart.
El govern central va disposar que el president de la Generalitat i els consellers insubordinats fossin jutjats pel Tribunal de Garanties. Josep Dencàs, per trobar-se en la conselleria de Governació, aconseguí escapar; es va internar a França, juntament amb el cap dels insurrectes, Miquel Badia i alguns caps de sometents.
Fora de Catalunya, a diferents punts, va haver-hi moviments de caràcter revolucionari. A Madrid, per exemple, el dia 4 a la nit començà una vaga general que persistí durant 15 dies amb més o menys intensitat.
Però on la revolta assolí més greus proporcions va ser a Astúries. En les zones mineres, milers d’homes armats amb tota classe d’armament van proclamar el comunisme. Van ser assassinats guàrdies civils, religiosos i enginyers de diverses mines. L’exèrcit sufocà la insurrecció.
Quan van passar uns dies dels greus esdeveniments que van viure Catalunya i una part del territori espanyol, des del Foment del Treball Nacional (FTN), la potent patronal catalana encara en vigor, es feia una valoració dels fets. L’entitat va aprofitar l’esclat d’aquests successos per a insistir en la constitució d’un govern fort i poderós, capaç d’aconseguir l’erradicació de qualsevol intent insurreccional, i per a desacreditar la República, en qualificar-la de feble i d’inoperant. Des de la corporació es deia que feia temps que l’entitat havia fet públics els temors que l’ocasionava la situació de l’ordre públic i l’activitat de les organitzacions obreres. En aquesta línia, la pregunta que ara es formulava era, com ha estat possible que clandestinament s’hagués pogut acumular a Espanya la gran quantitat d’aparell bèl·lic que va sortir a relluir durant aquests últims successos?
El FTN adduïa que la conseqüència reflexiva d’aquesta pregunta no podia ser una altra que pensar que l’organització estatal, en tots els ressorts del govern, havia fracassat d’una manera rotunda, pel que es referia a l’ordre públic, en la seva funció previsora. D’altra manera, deia la corporació, com explicar que milers i milers d’espanyols haguessin trobat mitjans fàcils per armar-se de peus a cap? I no amb material antiquat, sinó moderníssim y abundós; no amb armes curtes de fàcil ocultació, sinó amb fusells, metralladores i encara amb canons.
I des de la corporació es preguntava, on estava l’Estat mentre dia darrere dia augmentaven els estocs d’armes mortíferes a límits desmesurats?
Des del FTN, després, s’acusava a la premsa:
la causa inmediata no es otra que la campaña desaforada y violenta de la prensa extremista, desarrollada en tales términos que, sin duda alguna, puede afirmarse que el reciente movimiento revolucionario con sus atropellos, saqueos, fusilamientos en masa, asesinatos de ferocidad inaudita, tropelías de toda laya, no son, ni más ni menos que la puesta en práctica de los consejos y predicaciones de la prensa revolucionaria que con terca y obstinada persistencia y al amparo de un impunismo que sería inexplicable de no mediar circunstancias que deshacen muchas tinieblas, han infiltrado en muchas conciencias ignorantes u odio primitivo y cruel a la Sociedad y a quienes la personifican o defienden.
I des de la corporació es demanava una llei que regulés la qüestió de la llibertat de premsa (cal destacar que després dels successos d’octubre la República va establir la censura de premsa) en el sentit de distingir el periòdic informatiu, polític o social, del libelo escandaloso, de la soflama revolucionaria y de la hoja procaz y violenta.
I respecte a les organitzacions obreres, des del FTN es deia que era indispensable que estiguessin subjectes, com totes, a les lleis que fossin del cas i que a més oferissin la necessària solvència econòmica i moral per a fer més efectives les responsabilitats en què incorreguessin.
Passats els successos revolucionaris, els homenatges i felicitacions a les forces de l’ordre per la seva actuació es van succeir. A tot Espanya es va obrir una subscripció destinada a les famílies dels cossos de seguretat que havien estat morts o ferits.
Coincidint amb aquesta iniciativa, a Barcelona havia sorgit la mateixa idea. La Junta d’Enllaç de les entitats econòmiques, fundada el desembre del 1932, acordà obrir una subscripció; la quantitat que conjunta o separadament portaren aquestes entitats enrolades a la Junta d’Enllaç a la subscripció general oberta pel general de la quarta Divisió superà les 600.000 pessetes. El FTN recaptà la suma de 63.445 pessetes. Per la seva banda, la Cambra d’Indústria arribà a les 100.000 pessetes amb una aportació de 80.000 de les empreses de gas i electricitat i la Cambra de Comerç recaptà 61.000 pessetes corresponen 20.000 als fons de la corporació. L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre atorgà 63.110,30 pessetes.
La Federació de Fabricants de Filats i Teixits de Catalunya, per conducte de llurs associacions, va organitzar entre els federats una subscripció a benefici dels ferits i famílies de les víctimes dels successos del mes d’octubre i va obtenir una quantitat important, que es detalla a continuació:
– Associació de Fabricants de l’Alt Llobregat ………………………………… 100.000 ptes.
– Fabricants de Géneres de Punt de Mataró …………………………………….29.000 ptes..
– Associació de Fabricants de Filats i Teixits del Pla de Barcelona ………… .24.345 ptes.
– Associació de Fabricants Tèxtils del Ter i Freser …………………………….10.000 ptes.
– Agrupació de Fabricants de Teixits de Seda i Col·legi de l’Art Major de la Seda…… 9.350 “
– Associació d’Indústries Auxiliars de la Tèxtil ………………………………….. 6.600 ptes.
– Associació de la Indústria Tèxtil de Badalona ………………………………… 5.500 ptes.
– Associació de Fabricants de Gènere de Punt de Calella ………………….. 5.406 ptes.
– Associació Tèxtil d’Indústries del Pla de Llobregat …………………………… 5.150 ptes.
– Associació de Fabricants de Manresa …………………………………………….. 5.000 ptes.
– Associació de Fabricants d’Estampats i Blanqueig …………………………… 5.000 ptes.
– Associació de Fabricants del Cardoner …………………………………………… 5.000 ptes.
– Agrupació de Socis Individuals de la Federació ……………………………….. 3.636 ptes.
– Associació d’Indústries Complementàries de l’Art Tèxtil …………………….. 3.000 ptes.
– Associació de Fabricants de la Indústria Tèxtil de Granollers i Contorns .,,,,,3.000 ptes.
– Associació de Fabricants de Ram Tèxtil de Vilanova i La Geltrú ………….. 3.000 ptes.
– Unió de Fabricants de Gènere de Punt de Barcelona …………………………. 2.630 ptes.
– Grup de Tintorers de Mataró …………………………………………………………… 2.600 ptes.
– Associació de Fabricants d’Olesa de Montserrat ………………………………… 1.500 ptes.
– Associació de la Indústria Tèxtil de Premià de Mar i Contorns ………………. 1.150 ptes.
-Associació d’Industrials Torçadors …………………………………………………….. 500 ptes.
– Grup de Fabricants de Cotó de Sabadell ……………………………………………. 700 ptes.
– Francesc Burés ……………………………………………………………………………….. 1.500 ptes.
– Bonaventura Bagaria ………………………………………………………………………… 500 ptes.
– Marian Recolons ……………………………………………………………………………… 500 ptes.
– Associació de Fabricants de Gèneres de Punt d’Igualada ………………………… 200 ptes.
——————
Total ptes. 234.767
Independentment de tot això, la Junta d’Enllaç va obrir també una altra proposta: la d’enviar ajut a les famílies asturianes. La Junta va dirigir una crida als industrials i comerciants de Catalunya perquè fessin donatius de roba, aliments, etc. amb destí als necessitats d’aquella regió. El FTN va prendre a càrrec seu la direcció de la campanya. Es va anomenar una comissió pro-Astúries i es va convidar a donar una conferència al dirigent de la Federació Patronal Asturiana. El president del FTN, en nom de la Junta d’Enllaç, va enviar una missiva al ministre de Treball, Anguera de Sojo, en la qual li feia partícip d’aquesta iniciativa. Per tal de recaptar fons pels damnificats d’Astúries, Bosch-Labrús pretenia també que els electors de les Cambres d’Indústria, Comerç i Navegació paguessin un recàrrec transitori sobre les quotes que cotitzaven. Les Cambres barcelonines no van creure oportú portar a terme aquesta mesura. Assenyalaven que la recaptació que es feia normalment era inferior al que es creia; que els agricultors no tenien organitzades les seves Cambres oficials, i que, per tant, no pagaven quotes; i que als miners, com als elements de les Cambres del Llibre, el recàrrec els afectaria d’una manera molt diferent segons la quota sobre les que es fes efectiu.
Durant més d’un any, fins al triomf del Front Popular el febrer de 1936, Catalunya va veure suspesa la seva autonomia. A mitjan desembre de 1934, hi havia 3.400 detinguts polítics a Catalunya. D’altra banda, la Llei de Contractes de Conreu fou anul·lada. La major part dels ajuntaments catalans foren destituïts i molts centres polítics quedaren clausurats, mentre la censura de premsa i l’estat d’excepció pesaven sobre el país. Però la repressió no assolí les proporcions d’Astúries, perquè a Catalunya no s’havia produït una revolució violenta. El president de la República, Alcalá Zamora, commutà la pena de mort imposada per un consell de guerra al comandant Pérez Farràs i al capità Frederic Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra que havien defensat la Generalitat. Companys i els consellers del seu govern foren condemnats a trenta anys de presó.
L’1 de novembre es publicà un decret en el que es declarava “vaga abusiva” a tota aquella que es produís per motius aliens als laborals o prescindit dels tràmits legals. Tot i que aquestes vagues no havien d’afectar a la vigència de les bases de treball, si podien donar lloc a rescissions individuals de contractes. En aquest cas, els presidents dels Jurats Mixtos s’abstindrien de tramitar les reclamacions que es produïssin. Això volia dir que existia cobertura legal per a procedir a acomiadaments massius.
A tot l’Estat, els mesos que van transcórrer entre octubre de 1934 i maig de 1935 van estar definits per la política de repressió contra els participants de la revolució. Detencions, judicis, empresonaments, tancament de sindicats i “cases del poble”, suspensió del funcionament dels jurats mixtos, acomiadaments, etc. El nombre de vagues va disminuir, però això no vol dir que es visqués amb una sensació de seguretat. Però la reacció patronal no aconseguí encara a Catalunya la implantació d’una política repressiva que ja es dibuixava a la resta de la Península, sota el predomini polític de Lerroux i de la CEDA. Aquesta política no s’implantaria a Catalunya fins al 1935.
Referències:
Bengoechea, Soledad, Reacció en temps de canvis. La patronal catalana davant la República (1931-1936), Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Històrics, 2005, pp. 46-52.
