Gregor Siles, historiador.
El moment més recordat de la vida de Pere Grony va ser a les corts catalanes celebrades al palau reial de Barcelona el 23 de desembre de 1228, quan pronuncià un emotiu discurs com a representant de la ciutat davant els delegats de les altres viles, l’estament dels cavallers, el dels clergues i el jove monarca Jaume I.
En el seu parlament, primer expressa la tristor dels darrers temps que atribuïa a les culpes i pecats de la gent de les ciutats, així com els temors de quan el monarca accedí al tron només amb sis anys:
Grans temps ha já que per colpas e peccats de las gents las nostras ciutats no han ahuda neguna materia de goig ne neguna occasió d’alegría, mes quays fetas tristicia lonch de tempes han caylat (…) com lo comtat e’l regne era pervengut á mans de infant rey de VI anys, per la qual rahó nul temps no gitá temor de sí aytant de temps com vos tenguest anys menors.[1]
Per després mostrar el suport de Barcelona a l’empresa de la conquesta de Mallorca, motiu pel qual s’havien convocat les corts, oferint persones, naus i embarcacions:
Senyor, a Deu graim tota la Ciutat de Barçelona la bona uoluntat que Deu uos ha donada, e hauem fiança en nostre Senyor que uos la acabarets a uostra uolentat: e proferim uos primerament los corsos, e les naus, e els lenys que en Barçelona son per fer seruiy a uos en aquesta ost honrada, a honor de Deu.[2]
Va ser tan convincent el discurs que els representants de les ciutats de Tarragona i Tortosa, que van parlar tot seguit, només van que reafirmar les paraules de Pere Grony.
Ho sabem perquè s’explica en El llibre dels Fets, les memòries de Jaume I, molt probablement contades i conversades pel mateix rei a un grup de nobles, cortesans i religiosos, i posteriorment transcrites. A inicis del segle XIV el rei Jaume II (net de Jaume I) encarregà una traducció del text original en català al llatí al frare dominic Pere Marsili, que va anar més enllà, revisant, ordenant i afegint continguts. Després va fer una retraducció del text llatí al català de la part referent a la conquesta de Mallorca. Tant el text original com el de Marsili mencionen el discurs de Pere Grony, però la part de les culpes, pecats, tristor i temors dels darrers temps només estan en la versió del frare dominic.
Qui eren els Grony?
Els Grony era una de les famílies més riques i poderoses de Barcelona, vinguda de fora, amb un possible origen servil.[3] La primera notícia de la família a la ciutat és de l’any 1138, quan el comte li concedí a Pere Grony, avi del qual participà en les corts, un obrador a prop del Castell Vell. El Castell Vell era una de les portes fortificades de l’antiga muralla romana, a l’actual plaça de l’Àngel amb el carrer Tapineria.
Aquest casà un fill, Pere Arnau Grony amb Sança Marcús, filla del riquíssim comerciant Bernat Marcús. Resta avui dia al carrer carders de Barcelona la capella d’en Marcús, l’únic que queda d’un recinte més gran que constava d’un alberg per pelegrins, un hospital i un cementiri pels pobres, que va fer construir Bernat Marcús.
A partir d’aquí els Grony construïren una fortuna com a posseïdors de tallers, finques, camps de cultiu, concessions reials com l’escorxador, el mesuratge del gra, l’única peixateria al major de la ciutat (ubicada davant la platja a tocar de l’actual Fossar de les Moreres). L’any 1215, Pere Grony adquirí un important alou fortificat de la família noble dels Montcada, la coneguda actualment com a Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramenet, que protegia i controlava l’accés a Barcelona per l’antiga Via Augusta en el pas pel riu Besòs. Posseïen la meitat dels banys vells que estaven a prop d’on residien. Vivien en un casalot amb torre al quarter de Vilanova del Mar (ara barri de la ribera) en l’actual carrer de Grunyí, que és el nom deformat de la família.
Vilanova del Mar era un raval habitat per comerciants, menestrals i pescadors, que havia sorgit més enllà de la muralla romana en un temps de canvis i creixement de la ciutat. L’augment del comerç per mar feia que el litoral cobrés importància econòmica i que fos afany dels més rics controlar-lo. Un altre patrici anomenat Ramon Llull, pare del cèlebre escriptor del mateix nom nascut a Mallorca, tenia una part de la platja que rebrà el nom de pla d’en Llull.
La riquesa fluïa, però els que més es beneficiaven eren unes poques famílies.
La lluita per l’esperit
Tanmateix, era una època en què es reivindicava des de diferents grups els valors perduts de l’evangeli, i recuperar la puresa i pobresa en la qual va viure Jesucrist i els seus apòstols. Emergien moviments crítics a la jerarquia i riquesa eclesiàstica, com els Valdesos i el dels Bons homes, aquests darrers també denominats càtars, paraula d’origen grec que significava els purs. Ambdues declarades heretgies pel pontificat seran perseguides.
El Papa de Roma Innocenci III va llençar una croada contra els càtars que s’havien estès per l’Occitània i rebien el suport d’una part de la noblesa d’aquell territori. Les croades tenien una part de motivació ideològica, però també eren una excusa per expandir-se territorialment i enriquir-se, com va passar el 1204 quan l’exèrcit croat va desviar el seu objectiu que era recuperar Jerusalem i va saquejar Constantinoble. L’any 1212, una croada incitada pel rei Alfons de Castella contra el califat almohade de l’Andalús, a la que acudirien Sanç rei de Navarra i Pere I comte de Barcelona i rei d’Aragó, derrota als musulmans en la batalla de les Navas de Tolosa, permeten als vencedors en els anys següents expandir-se pel sud de la península Ibèrica.
En relació amb els càtars, la noblesa francesa del nord va veure la croada com una ocasió per apoderar-se de les possessions de la noblesa d’Occitània que recolzava als càtars. El comte rei català Pere I, encara que no combregava amb aquesta heretgia, va haver d’intervenir per ajudar als vassalls que tenia al nord dels Pirineus de la cobdícia dels croats. La corona d’Aragó des de mitjan segle XII havia estès la seva influència per Occitània a partir d’un complex joc de relacions feudovassallàtiques. Pere, primerament va intentar mediar amb el noble franc Simó de Montfort, líder dels croats. Pactant el matrimoni del seu primogènit Jaume, de només dos anys amb la filla de Simó de Monfort, i va entregar el nen com a garantia al noble franc. Però Simó de Monfort persistí atacant als vassalls del rei català, i Pere va haver d’anar a la guerra sent excomunicat pel papa de Roma per anar en contra dels croats. Probablement, les culpes i pecats que fa referència Pere Grony en la versió del seu discurs transcrita pel frare dominic Pere Marsili. Pere I serà derrotat en la batalla de Muret 1213, on morirà, deixant com a descendent el seu fill Jaume amb només sis anys i en mans de Simó de Monfort.
Són els temors que Pere Grony al·ludia en el seu discurs a les corts, un moment de debilitat per la corona amb el petit rei Jaume en mans de l’enemic. Simó de Montfort l’acabarà retornant, gràcies a la intermediació del papa Innocenci III. Encara així van venir un temps difícils, una part de la noblesa aprofitarà la minoria d’edat del rei per rebel·lar-se i treure quotes de poder a la monarquia.
Els patricis com els Grony practicaven la usura prestant diners a la monarquia per les seves campanyes militars, i el resultat d’aquestes influïa en l’esdevenir de l’economia del país. La Victòria de 1212 a las Navas de Tolosa va provocar un gran entusiasme financer a la ciutat i la derrota de 1213 a Muret comportà una greu crisi econòmica.
Dins el corrent reivindicatiu de la pobresa sorgeixen els ordes de frares franciscans i dominics, amb les seves rèpliques femenines, les monges clarisses i dominiques, que s’integren dins la institució eclesiàstica. Ordes que viuen de la mendicitat, actives en la predicació, i molts dels seus membres seran enèrgics perseguidors d’heretges, especialment els dominics que acabaran dirigint el tribunal de la inquisició. Aquestes ordes s’instal·laran preferentment a les ciutats, que a la baixa edat mitjana renaixien com a centres vitals del comerç i d’intercanvi d’idees. Aquestes ordes en les seves perorades en defensa d’una vida humil, condemnaven aquells que s’havien enriquit per negocis com la usura, prohibida en el Concili IV del Laterà (1215), compungint l’ànima dels rics que la practicaven. Com Pere Grony, que ho deixa palès en el seu testament, on lamentarà els mals que havia fet enriquint-se il·lícitament a ulls de déu. Per obtenir el perdó llegarà part de la seva fortuna a l’església, fent marmessor -executor de l’herència- al bisbe de Barcelona. Deixarà també diners per l’acabament del cementiri de Santa Maria del Mar i per l’hospici de la ciutat. Demanarà ser enterrat a la catedral, un privilegi que s’havia de pagar, així com l’expressa voluntat que el seu fill sigui canonge, que també tenia un preu.
Els ordes mendicants també fustigaven als jueus, especialment els dominics, volen erradicar la religió hebrea i demostrar que la cristiana era l’única i verdadera. S’organitzà l’any 1263 al palau reial un debat, conegut com la “Disputa de Barcelona”, on el convers i frare dominic Pau Cristià discutí amb el rabí de Girona Moixé ben Nahman, també conegut com a Nahmànides, també conegut com a Ramban (acròstic de Rabí Moixé ben Nahman), també conegut com a Bonastruc ça Porta. Debat organitzat per Ramon de Penyafort, dominic i confessor del rei Jaume I, en presència del monarca, i que va durar quatre dies. En les narracions que han quedat cada religió es presenta com a vencedora, encara que sembla que va guanyar la saviesa i la capacitat dialèctica de rabí. El messies anunciat a les Sagrades Escriptures amb la seva vinguda havia d’inaugurar un temps de pau, en canvi, com li retraurà Ramban al frare dominic, això no s’havia complert.
“Des dels dies de Jesús fins ara, el món sencer està ple de violència i robatori, i els cristians vessen més sang que les altres religions”.[4]
A conseqüència de la derrota intel·lectual, el mestre general de l’orde dels dominics va triar a Raimon Martí, un frare dominic del convent de Santa Caterina de Barcelona, per aprendre caldeu, àrab i hebreu, i així poder estudiar profundament el Talmud i l’Alcorà, i construir un argumentari per vèncer en futures disputes.
La lluita per la riquesa
Morí Pere Grony i deixà cinc fills menors, sota la tutela de la seva esposa Sibil·la, als que repartí equitativament la resta d’herència no donada a l’església. El poder de la família es mantingué, l’any 1263 Guillem Grony, fill de Pere Grony, exerceix d’ambaixador a Tunis per denunciar els perjudicis que pateixen els comerciants catalans en aquest territori, com no li faran cas el rei li permet armar una nau de cors contra aquesta ciutat. Altres Grony ocuparan els càrrecs de batlle i veguer de la ciutat, així com continuaran prestant diners a la corona. Com el crèdit de cinc mil nou-cents setanta sous per la construcció de galeres que li van atorgar Guillem Grony conjuntament amb el jueu Benvenist de Porta al rei Jaume.
Les relacions entre les famílies de l’oligarquia sovint eren estretes i de vegades sorgien relacions extramatrimonials com la d’Agnès Grony, filla de Pere Grony, casada amb un tal Ferran, que tingué un fill del ja mullerat Bernat de Centelles, infant que serà legitimat pel rei. Única figura que podia legitimar un bastard junt amb el Papa de Roma. Guillem de Grony tingué dos fills fora del matrimoni que es desconeix si van ser legitimats.
Entre els poderosos també s’esbatussaven, com quan va ser mort a pedrades el ric comerciant Bernat Marquet (1257) i la seva casa saquejada i incendiada per un avalot ciutadà. Darrere d’aquells fets estaven la rivalitat entre famílies patrícies per aconseguir el control dels negocis i immobles del dels barris que tocaven al mar. Guillem de Grony, que ocupava el càrrec de supervisor del litoral va ser l’encarregat d’investigar l’incident i algunes persones van ser detingudes encara que finalment van ser absoltes a canvi d’una multa de deu mil morabatins que va decretar el rei a càrrec de tota la ciutadania. Per compensar suprimirà altres impostos com el del comerç amb les illes. A la vegada reformarà el govern de la ciutat perquè els conflictes es dirimissin institucionalment. L’any 1249 Jaume I havia nomenat quatre homes de pau, “paers”, que conjuntament amb el veguer -funcionari reial- garantissin el bon funcionament de la ciutat. Després de la mort violenta de Marquet va suprimir els quatre paers per vuit consellers, acompanyats d’un consell de dues-centes persones que anys després passarà a ser de cent (el Consell de Cent) que governaven conjuntament amb els oficials reials, el batlle i el veguer. En aquell consell hi havia patricis, menestrals i mercaders. Al litoral es crearà una corporació de prohoms per dirimir els conflictes entre ells. Tot seguit es promulgarà una sèrie d’ordenances per regular el comerç i els litigis que seran la base del Consolat del Mar, primer conjunt de lleis sobre dret marítim d’Europa.
El rei els hi permeté als prohoms crear una corporació per dirimir els conflictes, la resta ho tenia totalment prohibit, desconfiança des del poder a què la gent s’organitzés més enllà de les elits i de l’església.
Mentrestrant el poder dels Grony continuava creixent. Agnès Grony el 13 de gener de 1258 rebia la confirmació de la concessió de la peixateria per part del rei Jaume I. Passat el temps (any 1264) com era una bona pagadora el monarca li concedí també la gestió de la peixateria reial, amb això obtenia el monopoli de la venda de peix al major.
En la fortuna dels Grony, hi havia un element que sobta, la família no s’havia vist beneficiada en el repartiment de la conquesta de Mallorca, de la que Pere Grony com a representant de Barcelona donà tan decisiu suport. Potser la implicació dels Grony no va anar a més, o van rebre uns altres beneficis que no han deixat constància. Sí que estava en aquest repartiment Ramon Llull, que havia participat en la host reial de la campanya. Aquella conquesta que va ser la primera d’altres que aviat esdevindrien, com la conquesta del regne de València, que incrementarien els territoris de la corona així com el radi d’acció dels comerciants catalans en la Mediterrània, augmentant el poder i riquesa dels oligarques. En el repartiment del regne de València sí que es veuran beneficiats el Grony reben terres.
El discurs…
La conquesta de Mallorca va ser immortalitzada en unes pintures murals de finals del segle XIII, en una casa gran en el carrer que portava el cognom del ric comerciant Martí Montcada, al raval de Vilanova del Mar. Una de les imatges, és la més antiga conservada que representa la ciutat de Barcelona, avui al Museu Nacional, i on es reprodueix l’episodi de les corts de 1228. En la pintura, avui molt fragmentada, es veu el campanar de la catedral romànica, habitatges, la muralla amb la porta davant del mar, i les corts amb un grup de patricis urbans.
Un d’ells és en Pere Grony?, podria ser-ho encara que mai hi va estar, pel seu testament se sap que va morir el 1227, un any abans.
I va fer el discurs? No el va poder dir mai en les corts. El Rei Jaume en les seves memòries ho explicà, potser es va confondre, ja que ho dictà en els seus darrers anys de la seva vida i havia passat molt de temps, o va voler honrar a una nissaga que tant suport econòmic li havia donat.
Podia donar-se fins i tot una certa pressió de la poderosa família dels Grony en la transcripció de les memòries per ser inclosos en el relat???
Per incloure el moment més recordat de la vida de Pere Grony, allò que mai va passar.
Continuarà…
Notes
-
Marsili, Pere. Historia de la conquista de Mallorca: crónicas inéditas. ttps://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/historia-de-la-conquista-de-mallorca-cronicas-ineditas–0/html/ff387be6-82b1-11df-acc7-002185ce6064_39.html Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (Consultat juny de 2024). ↑
-
Jaume I.(2008). Llibre dels fets. Barcelona: Afers, p. 58. ↑
-
Bertran, P. (2009). Oligarquías y familias en Cataluña. A E. Sarasa Sánchez (Coord.), La sociedad en Aragón y Cataluña en el reinado de Jaime I 1213-1276 (pp. 53-80). Diputación provincial de Zaragoza. ↑
-
Da’at – Estudis de judaisme i esperit. (consultat gener 2023). El debat de Ramban https://www.daat.ac.il/daat/mahshevt/haramban-2.htm ↑
Referències
Ainaud de Lasarte, J. (1969). Pintures del segle XIII al carrer de Montcada de Barcelona. Discurs llegit el dia 18 de maig de 1969 en l’acte de recepció pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i contestació de l’acadèmic numerari Agustí Duran i Sanpere.
Batlle, C i Busquets, A. (1989). Aproximació a l’estudi d’una família barcelonina els segles XII i XIV els Grony. Anuario de estudios medievales, 19, pp. 285-310.
Bensch, SP. (2000). Barcelona i els seus dirigents, 1096-1291. Barcelona: Proa.
Bertrand, P. (2009). Oligarquías y familias en Cataluña en el reinado de Jaime I: 1213-1276. A Esteban Sarasa (coord) La sociedad en Aragón y Cataluña en el reinado de Jaime I: 1213-1276, pp. 53-80.
Carreras Candi, F. (1913). La ciutat de Barcelona. A Geografia de Catalunya. Barcelona: Albert Martín.
Jaume I. (2008). Llibre dels fets. La crònica del rei Jaume. Barcelona: Proa.
Marsili, Pere. Història de la conquista de Mallorca: crónicas inéditas. https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/historia-de-la-conquista-de-mallorca-cronicas-ineditas–0/html/ff387be6-82b1-11df-acc7-002185ce6064_39.html#I_2
Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (Consultat juny de 2024).
Miret, J. (1910). La Vila Nova de Barcelona i la família d’en Ramon Llull en la XIII centúria. Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Vol. 5, 40, pp. 525-535.
Pont, M. (1990). El testament de Pere Grony: 1227. Medievalia, 9, pp. 179-84.
Renedo i Puig, X. (2010). Dels fets a les paraules, i de les paraules al Llibre dels fets: Observacions sobre la gènesi del Llibre del rei En Jaume. A, A. Alberni Jordà, L. Badia Pàmies, & L. Cabré i Ollé (Eds.), Translatar i transferir: La transmissió dels textos i el saber (1200-1500) (pp. 91-120). Grup Narpan.
Da’at – Estudis de judaisme i esperit. (consultat gener 2023). El debat de Ramban https://www.daat.ac.il/daat/mahshevt/haramban-2.htm
Aquest article forma part de la Xarranca de Barcelona, una història de la ciutat que avança i retrocedeix saltant casellas.
