Lluís Rotllan, historiador.
La Revolució Industrial de meitats del segle XIX va comportar nous descobriments tecnològics i productius, entre ells l’aplicació de la màquina de vapor en els vaixells. L’entrada en funcionament dels bucs de vapor va suposar importants innovacions tècniques amb l’aplicació d’aquesta energia en el camp de la navegació; també l’aparició de l’hèlix o la substitució de les quadernes de fusta per les metàl·liques. Al mateix temps s’ampliaven les dimensions y, per tant, la capacitat de càrrega dels vaixells. Però s’ha d’emfatitzar que l’avenç tecnològic no va influir només en la millora de la navegació, sinó que les conseqüències de l’optimització van donar un impuls al comerç de tal magnitud que el convertiren en allò que la historiografia ha anomenat la Primera Globalització.
Com a repercussió d’aquest auge comercial es produí en totes les potències mundials una carrera desenfrenada per aconseguir ampliar les seves fronteres metropolitanes, colonitzant el màxim de terres de països subdesenvolupats i extraient, fins a arribar a esprémer, les matèries primeres que precisaven per alimentar les seves fàbriques. Encara que tot havia començat als voltants de 1830, no va ser fins al predomini de la navegació de vapor, als voltants de 1880, quan el fenomen expansiu es va aguditzar i no s’apaivagarà fins a la finalització de la Gran Guerra el 1918. És en aquest període de 38 anys que el 90% dels territoris africans i el 56% dels asiàtics van estar sota el domini de les potències colonials, liderades per l’hegemonia de la Gran Bretanya i França.
Les causes que propiciaren aquesta carrera desenfrenada són justificades de diferents maneres, segons sigui la personalitat institucional, o la tendència ideològica de qui fa l’anàlisi.
Des dels governs de les grans potències s’al·legava que era imprescindible pel benestar de la societat la colonització de nous territoris per poder ampliar els mercats, i d’aquesta manera col·locar els excedents productius. Aquest augment de les vendes de productes manufacturats, permetrien por una banda el creixement econòmic del país, i per l’altra minimitzar l’atur i evitar revoltes obreres. L’altre argument utilitzat era el de protegir l’arribada continuada de matèries primeres, per assegurar el desenvolupament tecnològic, evitant trencaments en la producció manufacturera metropolitana. És un discurs que va calar entre l’opinió pública europea, ja que ens trobàvem en una conjuntura històrica de depressió econòmica, i tant empresaris com treballadors es van avenir a comprar aquesta idea.
El concepte de què el desenvolupament econòmic capitalista, tard o d’hora, toparia amb una barrera natural en el moment que s’esgotés la capacitat d’absorció dels mercats existents, dominava la consciència de les persones. Era una opinió molt estesa que la societat s’havia de preparar a temps per aquesta eventualitat. En un futur més o menys llunyà les nacions industrials europees haurien de limitar-se al seu propi espai econòmic nacional. Per tant, una política previsora havia d’assegurar a l’economia nacional territoris ultramarins (Mommsen 2002: 12)
L’opinió pro-colonialista, entre els que hi figuren personatges com Hobson, Dubarry o Ferry, argumentaven que era necessari l’establiment en nous territoris, ja que en ser l’home blanc superior a la resta de races, tenia la missió de formar i civilitzar en aquells salvatges inferiors intel·lectualment, acostant-los a la cultura occidental, especialment en l’obligació de treballar per poder menjar, és a dir, fer extensiva la seva idea de “progrés”. Apuntalaven aquest raonament racista amb d’altres d’econòmics i socials, com eren la possibilitat d’emigració de la força de treball excedentària, o la inversió de capitals en negocis ultramarins, amb rendibilitats superiors a les aconseguides en la metròpoli.
Encara que minoritari, hi havia un corrent anticolonialista a la societat que negava la superioritat de la raça blanca, i no veia amb bons ulls la subjugació i explotació d’altres pobles. També posaven en dubte la rendibilitat del comerç colonial, queixant-se de l’elevada quantia de despeses que ocasionava mantenir les colònies.
El pensament marxista referent a l’expansió colonialista no va ajudar gens. Ni Engels, amb la seva menysvaloració racial sobre els moros d’Alger, ni tampoc el mateix Marx que enfocava aquest fenomen com una nova fase del capitalisme, sense condemnar-lo explícitament, no van aportar-hi elements de fre sinó ben al contrari. En certa manera, justificaven la dominació de l’home per l’home, amb el caire progressista de la transferència de civilització als colonitzats, afirmant que era una etapa necessària en l’estratègia revolucionària que portaria a l’autodestrucció del capitalisme.
En els pobles colonitzats no els ha importat massa quines han sigut les causes que van impulsar als europeus a l’ocupació dels seus territoris, però sí les conseqüències que han estat sentir-se oprimits, vexats, torturats, esclavitzats i assassinats, fins a arribar a un declivi demogràfic molt important. Però no va ser tan sols això, sinó que a més els seus recursos naturals van ser espremuts de tal manera que els van portar a empobrir-los per sempre més.
Però després de totes aquestes maldats, sempre crida l’atenció, com per exemple a l’Índia 6.000 funcionaris britànics i 70.000 soldats, poguessin dominar durant més de cent cinquanta anys a 300 milions de natius; això només era possible per la combinació de la coacció física i la submissió passiva de la majoria. Les elits índies es van convertir en banquers i comerciants pro-britànics, en els quals la Companyia de les Índies Orientals, i més tard el govern britànic, podia delegar la responsabilitat del govern local. L’expansiu imperi britànic a l’índia no s’hauria pogut aconseguir sense el suport polític i econòmic de les comunitats locals i els grups regionals de poder.
Les verdaderes causes de les ànsies colonitzadores la historiografia moderna les ha centrat en les motivacions polítiques, que feien sentir a les nacions més poderoses si tenien sota el seu control com més territori millor. Què podia ser més gloriós que la conquesta de terres exòtiques? Aquestes “proeses” estimulaven les masses a identificar-se amb l’Estat, donant legitimitat al sistema social i polític representat. Tant és així, que Alemanya es queixava perquè disposava de menys superfície colonitzada que les altres potències, i no ho feia pas perquè fossin més o menys rendibles, sinó per estar a la mateixa alçada territorial que els seus veïns britànics i francesos. També servien per assegurar noves àrees d’influència política en els diferents continents que revertien en un augment del prestigi nacional. Difícilment es pot dubtar que les possessions colonials van ser crucials per a la imatge de les grans nacions que aleshores tenien de si mateixes, que adquiriren un sentit de missió històrica i grandesa nacional. Es vinculava d’aquesta manera el domini colonial amb el nacionalisme.
Les colònies no eren vitals des del punt de vista econòmic, tal com els dirigents volien fer creure en els seus súbdits, sinó que preferentment eren utilitzades com una font de l’orgull nacional. Per tant, la carrera del colonialisme es va traduir en veure qui aconseguia més terres en menys temps, i d’aquesta manera esdevenir la nació més poderosa de l’orbe. Deia Leroy-Beualieu: “el poble que colonitza més és el primer poble; i si no ho és avui ho serà demà”.
A excepció de la Gran Bretanya, els beneficis econòmics que van extreure dels seus dominis les potències colonials van ser nuls o negatius, ja que els guanys del comerç que s’hi feia eren menys importants que les despeses que ocasionava el manteniment dels territoris. Valgui com a exemple que França destinava el 1913 a la immensitat de les seves colònies només el 13% de les seves exportacions, i en rebia el 9,5% de les importacions. Encara un cas més evident és Alemanya, que exportava el 0,5% i importava el 0,4%. Per altra banda, les inversions de capital a les colònies, tot i que van ser abundants, van dirigir-se cap a llocs més aviat poc poblats com Austràlia, Nova Zelanda, o el Canadà, on hi havia menys possibilitat de conflicte amb els natius, i on la presència de colons de la metròpoli era més nombrosa. Així doncs, l’aportació de capitals metropolitans va tenir molt poca incidència en el desenvolupament industrial dels pobles conquerits.
Des del 1830 la Gran Bretanya tenia un domini que l’havia portat a disposar de possessions a Àfrica i Llatinoamèrica, així com la perla de la corona, que era l’Índia. Es va anar estenent establint “colònies de poblament” en altres llocs que posseïa com Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i El Cap, on van enviar masses de població colona blanca que s’establiren en el territori, desplaçant a la població indígena que hi residia, apartant-la o exterminant-la. Les “colònies de poblament” es van anar perfilant com a estats dins de l’imperi, però no així la resta que eren considerades com “colònies d’explotació”, el que vol dir que eren les companyies comercials les que s’encarregaven d’explotar els recursos, amb la protecció administrativa i militar proporcionada per la metròpoli. Però el 1857 la revolta dels sipais a l’Índia va fer que aquest territori passés al control directe de l’estat britànic, deixant a la Companyia de les Índies Orientals sense la seva principal font d’ingressos, sent liquidada el 1874. (Com a cas anecdòtic, dir que en l’actualitat el nom comercial de la companyia és propietat de dos germans de Kerala, que es dediquen a la venda de condiments i comestibles de qualitat en una botiga del West End londinenc).
És a partir de 1880 quan va començar per la Gran Bretanya la cursa a l’Àfrica, on volia mantenir la colonització obtinguda anteriorment i afegir-hi el màxim nombre de territoris. Volia intentar unificar els seus dominis de nord a sud, des d’Egipte fins a Sud-àfrica, i d’est a oest, unint Àfrica amb l’Índia, passant per la Península Aràbiga.
Les companyies comercials angleses, sempre amb el suport estatal, van portar fins a les darreres conseqüències la maximització del benefici, a costa de vessar tota la sang que fes falta. A títol d’exemple cal destacar la Guerra Boer a Sud-àfrica contra els colons holandesos, per arrabassar-los les mines d’or i diamants, o bé la Guerra de l’Opi a la Xina per continuar-hi exportant aquest producte produït a l’Índia. Des del punt de vista extractiu el cas de Bengala és molt representatiu: mentre la regió era devastada per la fam i la major part de la terra estava sense cultivar a causa de la falta d’habitants, a Londres, els accionistes de la Companyia de les Índies Orientals, es mostraven satisfets de que els ingressos impositius es mantinguessin a nivells normals i el preu de les accions estigués en el seu nivell més alt de tots els temps. (Dalrymple 2021: 241)
En el primer període França es va introduir en el nord d’Àfrica, la zona del Senegal i Gabon, i un punt molt més llunyà com és la Cotxinxina. Posteriorment, va penetrar en més territoris africans, amb el propòsit d’unir transversalment les seves colònies des de l’Atlàntic a l’Índic. El sistema de colonització sent igual a l’anglès, canviava en el fet que els territoris d’ultramar eren un espai més de terra francesa, que per sempre més els pertanyeria, perquè en cap cas els passava pel cap una possible independència. Escriu Bloom: “Segons la llei francesa, els territoris d’Ultramar eren França, i s’esperava que a les jungles d’Indoxina i als deserts d’Algèria els francesos se sentissin com si estiguessin a la Picardia o als Camps Elisis”. La resta de països europeus van tenir una incidència menor, però Alemanya, Itàlia, Portugal i Espanya també ocuparen enclavaments a Àfrica.
Aquesta carrera per repartir-se el botí africà provocà tensions en les cancelleries europees i diferents escaramusses militars a les colònies, fet que propicià la Conferència de Berlín de 1885. En aquesta reunió es va acordar la llibertat de comerç per a les potències, i l’aplicació de la normativa que el país que s’hagués establert a la costa pogués endinsar-se cap al centre del continent. És a dir, el territori seria pel primer que arribés, en una ocupació que de fet només hauria de comunicar a la resta de membres de la conferència. No és estrany que els països amb més recursos humans i econòmics aconseguissin la quantitat més gran de territori. D’aquesta manera s’adjudicaren el món només per la força de les armes i la repressió, sense ni tan sols tenir la decència de fer veure que ho consultaven a les persones que hi habitaven.
Per evitar confrontacions entre les potències, la Conferència havia alliberat la navegació pel riu Congo, i pel mateix motiu, i en un cas molt singular, havia venut aquestes terres al rei de Bèlgica Leopold II. Aquest home avariciós i sense escrúpols fou el que explotà aquelles terres utilitzant els mètodes més cruels, fent córrer la sang dels natius fins a gairebé arribar a l’extermini de determinades ètnies. És el cas més paradigmàtic del que va ser l’explotació del colonialisme, tot i que portat a límits extrems.
La necessitat que hi havia en el món occidental d’obtenir cautxú per a construir neumàtics, va fer que la conca del Congo fos la factoria ideal, ja que hi havia els arbres del cautxú i molta mà d’obra per fer la recol·lecció, sent en aquells moments un monopoli virtual en el mercat mundial. Però Leopold tenia molta pressa per fer-se ric i el pressionaven les incessants comandes que li arribaven, i per això va posar en marxa un sistema d’explotació que primava els beneficis a curt termini: a través de la coacció i la força obligava a tots els natius a entregar-li una elevada quantitat de cautxú setmanal a canvi de perdonar-los la vida, és a dir, a cost zero. En cas d’incompliment els càstigs eren d’una atrocitat salvatge, com per exemple tallar les mans o cremar vius als infractors, o assassinar-los la dona i els fills. Va escriure Conrad: “L’activitat colonial en el Congo va ser la més vil lluita pel pillatge que mai hagi desfigurat la història de la consciència humana”. Aquesta situació d’esclavatge, com no se n’havia conegut al món altra d’igual, va matar en poc més de 20 anys a 10 milions d’africans, i va posar aquest tenebrós personatge a l’alçada de criminals de la humanitat com Hitler o Stalin.
Però mentre sagnava el Congo, ell apareixia davant l’opinió pública gairebé com un mecenes que ajudava els natius amb l’ensenyament, la difusió de la religió cristiana i l’intercanvi comercial de productes necessaris per a ells, tot fent creure al món que els seus esforços cercaven un objectiu humanitari: salvar als natius dels traficants àrabs d’esclaus. Aquesta imatge de bonhomia l’aconseguia subornant a diaris, polítics i inclús a governs de nacions, i també dedicant alguns dels diners de sang a fer millores urbanístiques en el seu país. Per calibrar el seu grau de cinisme i mesquinesa només cal llegir el discurs que va fer el 12 de gener de 1883 als missioners que partien cap a Àfrica: “El vostre objectiu principal és facilitar les tasques als administradors i empresaris. És per a ells per qui heu d’interpretar l’evangeli de la forma que més beneficiï als nostres interessos en aquella part del món (…) Heu d’insistir particularment en la submissió i l’obediència; eviteu desenvolupar l’esperit a les escoles; ensenyeu a escriure i a creure en Déu, no a raonar (…) Demaneu-los que morin de fam si és necessari, i vosaltres mengeu cinc vegades al dia o més”.
La situació del que passava al Congo es va destapar quan Edward Morel, empleat del govern anglès, va descobrir que les manufactures que s’exportaven al Congo eren només armes i no articles d’intercanvi que podien demandar els natius. La insistència en les denúncies de Morel, i el suport del diplomàtic irlandès Roger Casement, van mobilitzar l’opinió pública en allò que s’ha considerat el primer moviment del segle XX en favor dels drets humans. Aquella situació de barbàrie ja no es podia amagar, i les potències europees van prendre la decisió de forçar que Leopold abandonés la seva possessió africana. El rei, però, encara va afegir més beneficis als quals havia tingut fins aleshores, ja que va vendre la seva immensa propietat a l’estat belga per un preu molt elevat.
Però no tan sols van ser les nacions de l’Europa occidental les que van fer patir la malaltia del colonialisme en els pobles sotmesos, també ho van fer Rússia, estenent-se cap a l’est asiàtic i Alaska, així com el Japó envers Corea i Xina. Estat Units s’afegí a l’imperialisme, tot aplicant la doctrina Monroe, i conquerint noves terres a Mèxic, Hawaii i diferents illes del Pacífic, però al mateix temps exercitant la seva influència econòmica indirecta sobre tot el continent americà, i en especial a Cuba i Filipines que havien “alliberat” del colonialisme espanyol.
Conclusions
El colonialisme, a excepció d’Anglaterra, va contribuir molt poc econòmicament a les potències occidentals, donat que el pes en la indústria i el comerç va tenir un caràcter marginal, però sí que va aportar una competitivitat entre les economies nacionals capitalistes i les indústries rivals per a salvaguardar els mercats, tot aplicant una política proteccionista de sec a sec.
Els governs occidentals van fer arribar a l’opinió pública que l’imperialisme era necessari i, com a raça superior, no hi havia res que impedís prendre possessió de les noves terres, que posaven a disposició de tots els ciutadans metropolitans. Aquest tenir més, i ser més poderós que el veí, avivava l’orgull nacional i feia que la societat quedés integrada en els mateixos objectius que tenien els seus dirigents, distraient-los d’altres problemes que podien tenir més propers. La competició per voler ser el país més poderós, quedava plasmat en l’extensió de les possessions colonials, i aquesta va ser una de les causes que propiciaren la Gran Guerra.
L’home occidental va aterrar a les colònies amb el que es podria considerar una explicació darwinista de l’imperialisme. La superioritat que experimentava per ser de raça blanca feia sentir-los molt per sobre dels natius, als que considerava a vegades com animals, explotant-los fins a la mort, i en d’altres com a nens, als que havia d’educar, cristianitzar i civilitzar. Van ser les actituds racistes dels colonitzadors un dels trets estructurals del colonialisme, i sobre ells es basaren per destruir les estructures tribals que regien en els territoris, imposant un nou sistema social d’estratificació basat en la raça.
La religió cristiana va propiciar aquesta manera de pensar i de fer, i a vegades va ser capdavantera de la tergiversació i ocultament de situacions de repressió salvatge. No podem oblidar que hi va haver una estreta relació entre quatre conceptes lligats al colonialisme: raça, civilització, religió i domini.
La conquesta del món per la minoria “desenvolupada” va destruir per la força cultures, idees i aspiracions. Va animalitzar a la majoria dels seus habitants, però al mateix temps va crear noves elits que els serviren per als seus propòsits de governar el territori i, al mateix temps, ser punta de llança en la introducció de la cultura occidental que gradualment transformà les seves vides.
No cal gaire temps a l’hora de fer balanç per definir el colonialisme com una xacra de la humanitat, quines conseqüències encara patim avui en dia, especialment els països subdesenvolupats.
BIBLIOGRAFIA
BAIROCH, P. Economics and World History: Myths and Paradoxes. Chicago: University of Chicago Press, 1993.
BLOM, Philipp. Años de vértigo. Cultura y cambio en Occidente, 1900-1914. Barcelona: Anagrama, 2010
CONRAD, Joseph. El cor de les tenebres. Barcelona: labutxaca, 2008
CORDERO, J. Textos básicos de África. Madrid: Instituto de Estudios Políticos vol. 1, 1962.
DALRYMPLE, William. La anarquia. La Compañía de las Indias Orientales y el expolio de la India. Barcelona: Despertaferro, 2021.
DAVIS, Mike. En los orígenes del tercer mundo. París: Le Monde Diplomatique, abril 2003.
FERRO, Marc. El libro negro del colonialismo. Siglos XVI al XXI: del exterminio al arrepentimiento. Madrid: La esfera de los libros, 2005.
FIELDHOUSE, David. Los imperios coloniales desde el siglo XVIII. Madrid: Siglo XXI, 1993
FIGUEROLA, Jordi. Nacionalisme i consolidació dels estats burgesos. Material de la UOC
FIGUEROLA, Jordi. L’imperialisme. Material de la UOC.
HOCHSCHILD, Adam. El fantasma del rey Leopoldo. Una historia de codicia, terror y heroismo en el África colonial. Barcelona: Península, 2002
HOBSBAWM, Eric. La era del imperio 1875-1914. Barcelona: Crítica, 2009
MOMMSEN, Wolfang. La época del imperialismo. Europa 1885-1918. Madrid: Siglo XXI, 2002.
WAKEFIELD, E. Economía e imperio. Madrid: Siglo XXI, 1990.
WESSELING, Henri. Divide y vencerás. El reparto de África, 1880-1914. Barcelona: Península, 1999.
