Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània per la UAB, forma part del grup de recerca consolidat Treball, Institucions i Gènere de la UB i de Tot Història, Associació Cultural.
La major part dels homes, i sobretot de dones, que han trepitjat la nostra terra no han deixat rastre públic. De la mínima part que sí que ho van fer, les seves petjades primer es van transmetre per fonts orals, després per fonts escrites. Però, en general, les històries recollides sempre pertanyen a aquells homes – a poques dones – que, pel que fos, van tenir un paper destacat en el temps que van viure. En segles passats, la fortuna familiar l’heretaven els descendents barons, que tenien així tots els mitjans per a cursar carreres universitàries; fins i tot arreu d’Europa, mentre que les filles només podien accedir a conrear la música, la pintura… Quelcom molt interessant, és evident, però que els venia impost. Potser algú els va preguntar què volien fer amb les seves vides? Però, sobretot, la seva missió, la missió de les joves, era la de trobar un marit amb algun títol nobiliari. D’aquesta manera, les famílies burgeses s’ennoblien. De la gent comuna s’ignora gairebé tot: les seves vivències, les seves lluites per sobreviure a un entorn gairebé sempre hostil, els seus somnis.
Aquest article no serà cap excepció: sobretot sobre els homes dels quals es parla s’ha generat al llarg dels anys un gran nombre de pàgines. A través d’elles s’ha fet aquest senzill treball. Ell ens aproxima a unes “sagues” familiars que estan inscrites en l’esperit dels temps que els hi va tocar viure. L’esdevenir de totes tres famílies de les aquí es parla és producte de la revolució industrial. Sagues que dels orígens senzills dels seus fundadors van arribar a deixar uns hereus enriquits i ennoblits, gent coneguda a pràcticament tot Catalunya i part d’Espanya i d’Europa.
Aquesta gran burgesia i noblesa ens ha deixat una sèrie d’edificis magnífics, obres d’art notables, van fer de mecenes, van propiciar la creació de museus… Com arreu d’Europa, aquests capitans d’indústria, en general catòlics practicants, foren homes que dedicaren la vida a fer fortuna, gent treballadora i amb visió de futur. Això era molt important, queda clar, però també necessitaren que la sort els vingués de cara per a estar sempre en el lloc i temps adequats. Les grans fortunes també es van fer gràcies a teixir una sèrie d’amistats afins, de gent políticament de dretes. I a través de no tenir molts escrúpols en recolzar els militars al poder per tal d’acabar amb les revoltes obreres. Sobretot el que queda clar és que les grans fortunes que aquí es descriuen no haguessin pogut ser amassades si no hagués estat a canvi de les condicions de vida dels seus treballadors i treballadores: baixos salaris, quantitat d’hores de feina. I negar-los, a través de la repressió, el seu dret a sindicar-se. Finalment, no oblidem que, en alguns casos, aquestes primeres fortunes es van aconseguir gràcies a una pràctica tan aberrant per a nosaltres, aquí i ara, com va ser el comerç d’esclaus.
Els Güell
La família Güell és d’origen camperol, originària de Torredembarra. Els antecedents coneguts es remunten a Gabriel Güell, el qual, l’any 1558, es va fer construir una casa en aquesta localitat. Va contraure matrimoni amb una dona de nom Joana, amb la que va tenir varis fills. Jaume, un d’ells, es va casar el 1616 amb Tecla Sala, en el Vendrell, i des de llavors tres generacions d’aquesta branca dels Güell passaren a residir allí, fins que un besnet de Gabriel, Pau Güell Mercader, espardenyer, es va casar el 1731 amb una jove, Maria Roig Segunyoles, establint-se de nou a Torredembarra. Van tenir un fill: Pau Güell.
Fruit del matrimoni de Pau Güell amb Rosa Ferrer Roig fou Joan Güell Ferrer (Torredembarra, 3 de març de 1800 – Barcelona 1872). Brillant polemista i figura central del proteccionisme, fou el fundador de la fortuna inicial familiar. El 1818 es va establir a Cuba, treballant de dependent de comerç. Més tard, amb dos socis fundà el seu propi negoci, dedicat al comerç d’importació i exportació. Va aconseguir fer-se amb el monopoli del mercat i esdevé en el director de l’associació d’empreses importadores i exportadores de l’Havana, amassant una important fortuna. Gran part d’aquesta riquesa provenia del tràfic d’esclaus.
El 1837 s’instal·là definitivament a Catalunya i fou alumne d’Eduard Jaumandreu en la Junta de Comerç. A començaments dels anys quaranta, instal·là una fàbrica de filats a Martorell. Després va fundar a Sants l’edifici “Fàbrica de Güell” o “Vapor Vell”, dedicat a la fabricació de panes. El 1848, l’empresa es transformà en “Güell, Ramos y Compañía”, embrió de la que seria la colònia Güell. Tres anys més tard, tenia 160 treballadors. Durant la vaga general de juliol de 1855, el director de la fàbrica, l’advocat i periodista, Sol Padrís, fou assassinat. Aquesta empresa familiar es va mantenir com la pedra angular de la fortuna dels Güell durant un segle. Joan Güell també participà en la creació de “La Barcelonesa”, empresa dedicada a la foneria de ferro, que posteriorment es fusionà amb una altra foneria per a “La Maquinista Terrestre y Marítima”, el 1855. Formà part del consell d’administració del Banc de Barcelona (1847-1959) i de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (1847-1850). Impulsà la Junta de Fàbriques i el 1849 l’Institut Industrial de Catalunya, organització precursora del Foment del Treball Nacional. Fundà el Círculo Industrial de Madrid. Era propietari d’una de les llotges del Teatre del Liceu.
En l’aspecte polític, fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat i senador. Al parlament defensà els interessos dels mercats d’Espanya i Cuba. El 1875 publicà «Rebelión cubana» que defensava els interessos espanyols a Cuba i, amb la mateixa finalitat, impulsà el “Círculo Ultramarino”, del que fou president. El 1868, a causa dels esdeveniments que van tenir lloc durant la revolució coneguda com “La Gloriosa” es va traslladar amb la seva família a Toulouse, regressant al cap de pocs mesos.
L’any 1841 va contraure matrimoni amb la genovesa Camila Bacigalupi Dulcet, que pertanyia a una família de comercians-banquers a petita escala. Aviat es va quedar vidu a conseqüència del primer part de la seva dona. L’infant acabat de néixer fou Eusebi Güell Bacigalupi. El seu pare llavors es va casar amb la seva cunyada Francesca, però també va quedar vidu com a resultat d’un part. D’aquest part va néixer una nena: Josefina Güell Bacigalupi.
Joan Güell també va tenir inquietuds literàries. El 1841 publicà el seu primer assaig econòmic “Sobre Industria”. El 1866 “Examen de la crisis actual”, reimprès el 1867 (10.000 exemplars) per l’Ajuntament de Barcelona; el Foment del Treball Nacional publicà els seus “Escritos económicos”, el 1880. A més, pronuncià un gran nombre de conferències i escriví nombrosos articles defensant les seves teories proteccionistes. Al temps, era redactor de varis periòdics.
El 28 de març de 1869, per iniciativa d’Agustín Urguelles, la redacció de la “Gaceta Universal de Agricultura, Industria, Artes, Avisos y Noticias”, acordà obrir una subscripció entre els catalans proteccionistes per tal de regalar-li una ploma d’or a Joan Güell. La ploma fou artesanalment treballada per l’orfebre Lluís Masriera i Rosés, que l’adornà amb esmalts, brillants i altres pedres precioses i fou presentada a Guell juntament amb un àlbum que contenia milers de signatures de les persones que es van adherir a la iniciativa.
El 23 de novembre de 1872 va morir d’un atac d’apoplexia a casa seva, situada a la Rambla dels Caputxins. Les seves despulles foren enterrades al Reial Monestir de Pedralbes. Deixà una herència de 7.255.498,32 de pessetes i també la Torre Güell (Palau de Pedralbes). La seva filla, Josefina, va obtenir una tercera part de l’herència i es va casar amb l’industrial Josep Ferrer-Vidal Soler, fill del president del Foment del Treball Nacional. A la seva mort, a Barcelona se li va construir un monument a la Gran Via, enderrocat el 1936 i aixecat posteriorment, i el seu retrat fou col·locat a la Galeria de Catalans Il·lustres.
Eusebi Güell Bacigalupi, futur primer comte Güell, va néixer el 15 de desembre de 1846 al carrer Ampla de Barcelona. Morí l’any 1918. Va estudiar dret, ciències socials, economia política i ciències aplicades a Barcelona, Anglaterra i França, on va passar gran part de la seva joventut. Heretà els interessos actius dels negocis del seu pare i un d’aquests patrimonis indivisibles com és la llotja del Liceu. Associat amb Ferran Alsina, traslladà la fàbrica de panes del seu pare a santa Coloma de Cervelló, que el 1891 es convertí en Colònia Güell.
L’any 1900 fundà la Cía. de asfaltos y Portland Alsland (ASLAND, S.A.), amb plantes a La Poble de Lillet (1901) i Montcada i Reixac (1916).
Però la seva millora consistí en una entrada econòmica i social conjunta: el seu accés al grup López a través d’inversió de capital i d’enllaç matrimonial. El 1871, Eusebi es va casar amb Isabel López Bru, filla del comerciant i financer Antoni López López, futur marquès de Comillas. López disposava de totes les seves empreses en forma de societats anònimes, per la qual cosa Güell quedà com a accionista i director de cada una d’elles. El 1881, quan es va fundar la Compañía de Tabacos de Filipinas, López tenia un 14,75% de les accions i Güell un 1,25%. La posició dels Güell millorà quan López dividí la seva fortuna entre els seus tres fills barons i el seu successor, Claudi López Bru, morí sense descendència, per la qual cosa els Güell van heretar la direcció del grup López. El 1918 se li va atorgar el títol de comte Güell.
En l’aspecte polític, era regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1875), diputat provincial (1878), senador i diputat parlamentari. Fou també president de Centre Català fins que es va separar d’aquest grup per a ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista (1901). El 1919, fou vocal de la comissió organitzadora del Somatén armat, sent un destacat somatenista.
Propulsor de la cultura catalana, fou president i mantenidor dels Jocs Florals, acadèmic de l’Acadèmia Sant Jordi, membre de l’Acadèmia de Belles Arts, president del Centre Català. Va ser mecenes del geòleg Norbert Font i Sagué, de l’escriptor Pin i Soler i del poeta mallorquí Ramon Picó i Campamar. Fou mecenes, també, de l’arquitecte Gaudí (que projectà el Palau Güell entre 1885 i 1888 y el va construir entre 1898 i 1918, també li aixecà el Parc Güell, etc.).
Eusebi i Isabel van tenir deu fills i les aliances amb les famílies de la vella aristocràcia començaren a tenir lloc a través d’aquesta generació a través dels matrimonis de les filles Güell. La gran burgesia proporcionava la base econòmica per mitjà de les quals les “bones famílies” es convertien en una gran família. Veiem aquests fills i filles:
Isabel Güell i López (1872-1956), marquesa de Castelldosrius, compositora.
Maria Lluïsa Güell i López (1873-1933), pintora, organista i pianista.
Joan Antoni Güell i López (1874-1958), II comte de Güell.
Maria de la Concepció Cristina Güell i López (1876-1957), que fou esposa de l’advocat i polític Josep Bertran i Musitu,
Eusebi Güell i López (1877-1955), II vescomte de Güell, escriptor i artista.
Claudi Güell i López (1879-1918), I vescomte de Güell.
Santiago Güell i López (1883-1954), I baró de Güell, industrial i polític.
Francesca Güell i López (1885-1976), pintora, esposa del polític i dirigent esportiu Francesc de Moxó i de Sentmenat.
Josefina Güell i López (1888-1908), actriu.
Mercè Güell i López (1889-1954). El 1945, va donar el Palau Güell a la Diputació de Barcelona, per a instal·lar-hi el Museu d’Arts Escèniques de l’Institut del Teatre.
Els Comillas
Antoni López del Piélago y López de Lamadrid (Antonio López López, primer marquès de Comillas) va néixer a Comillas (Santander) l’any 1817 i morí a Barcelona el 1883.
Originari d’una família de camperols extremadament pobres, el seu pare va morir quan Antoni tenia 10 anys. Amb 14 anys marxà a Lebrija a treballar de dependent. Després passà a Cadis i més tard a l’Havana, obrint una botiga. Segons ell mateix confessava, l’origen de la seva fortuna ho va fer amb el negoci de la farina, però fons de l’època assenyalen que als seus enginys tenia ocupats a esclaus africans i que amansà la seva fortuna amb el tràfic d’aquests esclaus. El 1841 va venir a Santander i des de 1845 començà a fer viatges a la península. L’any 1856 s’establí definitivament a Barcelona. Comptava 39 anys. L’any 1849 s’havia casat amb Lluïsa Bru Lassus, cubana filla d’un català ric amb inversions a Cuba. Van tenir quatre fills.
L’any 1852, juntament amb els socis Manuel Calvo y Pedro de Sotolongo, construí en Santiago de Cuba l’empresa Antonio López y Cía. En ella es fabricà la primera nau de la qual després seria la Compañía Trasatlántica Española.
Quan arribà a Barcelona, el 1856, s’instal·là a casa dels banquers indians Vidal Quadras i establí la línia de ferrocarrils Alacant-Marsella. Més tard, va comprar el palau de la marquesa de Moià, a la Rambla, per 550.000 pessetes. El palau estava ple d’objectes de la més alta qualitat.
L’any 1861, a la Cía. Transtlántica se li adjudicà en subhasta el transport de la correspondència entre la península i les illes de Cuba, Puerto Rico i Santo Domingo. 9 vapors asseguraven el servei. L’empresa aconseguí capejar el temporal de la revolució com “La Gloriosa”, de 1868, canviant el nom a dos dels seus vaixells. I va poder portar tropes a Cuba, abans i després del “desastre del 98”. Als vaixells es van posar sacerdots, entre ells estava un protegit de Comillas, el poeta Jacint Verdaguer, que, en senyal d’agraïment, li dedicà el poema “L’Atlàntida”.
Les seves societats anònimes foren un intent de renovar l’explotació de les últimes colònies espanyoles a Cuba i Filipines. L’any 1864 fou un dels fundadors del Crédito Mercantil. Fou vicepresident del Círculo Hispano-Ultramarino de Barcelona (1871) i membre de la comissió organitzadora de la Liga Nacional (1873), organismes de defensa dels interessos colonials a les Antilles i oposades a l’abolició de l’esclavitud. El 1875, juntament amb els germans Girona, fundà el banc Hispano-Colonial per a promoure els interessos espanyols a Cuba (incloent-hi fons per a la guerra amb la finalitat de mantenir aquests interessos), sent president de l’entitat i Manel Girona vicepresident. El 26 de novembre de 1881, fundà també la Cía. de Tabacos de Filipinas.
Amic particular d’Alfons XIII i de la seva família, l’any 1879 el rei li va concedir el marquesat de Comillas i dos anys després va ser anomenant Grande de España, passant a ser senador. El germà de la seva dona, Francesc Bru, acusà el seu cunyat d’haver amassat la fortuna amb el tràfic d’esclaus i d’un intent d’assassinat a la seva obra La verdadera vida de Antonio López (1885).
Claudi López Bru, segon marquès de Comillas (Grande de España) (Barcelona 1853-Madrid-1925), advocat, polític i home de negocis, fou cunyat d’Eusebi Güell Bacigalupi.
El 1883, a la mort del seu pare (primer marquès de Comillas que, com hem vist, va fer la seva primera fortuna a Cuba) va ser nomenat president de les següents empreses: Cías. Transatlántica, general de Tabacos de Filipinas, Banco Hispano colonial, Crédito Mercantil i Cía. de Ferrocarriles del Norte.
El 1893 constituí la Sociedad Hullera Española. Va ser conseller d’ASLAND, S.A.; el 1905 presidia el Banco Vitalicio Español. També va tenir interessos a la Cía. Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), a la Cía. Explotadora de los ferrocarriles de Madrid-Cáceres-Portugal, a la Sociedad Combustión Nacional, a la Sociedad Carbonera Española, a la Banca Bru, que fundà el 1921 i al Banco de Crédito Industrial.
Va ser membre de la junta consultiva del Foment del Treball Nacional.
Fou president honorari de la Unión Monárquica Nacional (UMN). Fundada a Barcelona el febrer del 1919, la seva aparició va coincidir amb la vaga de La Canadenca i amb la presentació fallida a les Corts de l’Estat del projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La UMN tenia l’objectiu aplegar l’ala més unitarista i dretana del monarquisme català, dirigida per Alfons Sala i Argemí, després comte d’Ègara, diputat i cacic del districte de Terrassa, juntament amb Manuel Rius i Rius, marquès d’Olèrdola; Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver; José Enrique de Olano y Loyzaga, el comte de Fígols; Josep Maria Milà i Camps, comte de Montseny; Benet de Pomés i de Pomar, comte de Santa Maria de Pomers, i Lluís Pons i Tusquets. El secretari era Aureli Joaniquet, periodista, escriptor i polític.
Presidí l’Accion Católica des del 1900 fins a la seva mort.
Organitzà el Congreso Nacional de las Corporaciones católica-obreras, els respectius Congresos diocesanos i l’Acción Universitaria Católica. Fundà el Centro de Defensa Social i la Confederación Nacional de Sindicatos Católicos i per a fomentar-los fundà el Banco Popular de León XIII. Durant els anys vint, també impulsà la Sociedad Constructora de Casas para Obreros. Va establir un servei de donatius i almoines, dels quals s’encarregà mossèn Cinto Verdaguer.
A principis del segle XX, Alfons XIII visità Barcelona. El marquès de Comillas reclutà milers d’homes armats –per por als atemptats- i els va dividir en seccions, comandades per amics seus i per ell mateix.
Més tard, a la revolució de 1917 oposà la Defensa Ciudadana, una mena de Somatén que ell organitzà. Comprà més de 6000 armes per reprimir el moviment obrer. L’any 1919, fou un dels impulsors del Somatén armat barcelonès i actuà activament durant la vaga de La Canadenca.
La ideologia ultraconservadora i intransigent del segon marquès de Comillas es va posar de manifest en tots els àmbits de la seva vida. En els vaixells de la Trasanlántica no es podia blasfemar i no s’admetien dones en el servei “sino eres honestes, de certa edat i sense atractius físics”. Durant la celebració dels Carnavals, als seus criats joves no els deixava sortir de casa. A més, tot el servei havia de resar el rosari cada dia en presència de la seva esposa o d’ell mateix.
Quan va morir tenia els següents títols: Cavaller de sant Gregori el Gran i de l’Ordre Suprem de Crist (concedit per Lleó XIII) i les insígnies de Cavaller de l’Espero d’Or donades per Pius X). Els reis d’Espanya li van atorgar el Toisó d’Or.
Els Bertrand i els Bertrand i Serra
La societat anònima dels Bertrand i el seu llinatge es remunten a la fàbrica de Llorenç Clarós (Figueres 1754-1829). Llorenç fundà a Barcelona la indústria d’indianes Lorenzo Clarós y Cía, que proporcionà al propietari una gran fortuna.
Durant els anys 1793-1794 Clarós atorgà importants donatius a la guerra que alguns països portaven a terme contra la República Francesa sortida de la Revolució.
Es va fer construir un palau a la Riera de Sant Joan, de Barcelona. Estava situat al costat de la fàbrica. Algunes de les sales estaven decorades per l’artista vigatà Francesc Plà (conegut com “el vigatà), el qual pintà diverses cases barceloneses, entre elles el palau Moyà. La mansió tenia salons amplis amb molta llum que venia d’un pati jardí on hi havia una font. Els temes pictòrics estaven dividits per sales i es veien escenes de la fundació de Roma, de la història de Rebeca (de Murillo, pintor espanyol) i alguns paisatges. L’any 1913, a causa de la reforma de Barcelona que obria la Via Laietana, tot això es va destruir. El famós pintor barcelonès Josep Maria Sert es va interessar per les pintures, però el llavors propietari, Eusebi Bertrand, les va guardar amb el propòsit de muntar-les a la seva residència de la Bonanova.
Com ocorria en els casos anteriors, i com era costum a l’època, en aquesta saga familiar els homes passaren a formar part del negoci, però les dones van estar totalment excloses. La selecció masculina va estar equilibrada amb un intercanvi matrimonial constant amb altres famílies constituint, d’aquesta forma, una endogàmia sectorial. La tradició començà quan Mariana, filla hereva de Clarós, es va casar amb Domènec Serra Armada (Barcelona 1796-1853), industrial del gremi d’impressors tèxtils, confiant la continuïtat del negoci al seu marit. Durant l’epidèmia de còlera de 1834, Domènec fou un dels pocs industrial que no abandonà la ciutat.
Després de desenvolupar la indústria dels seus sogres, amplià la casa-fàbrica, va posar les seves armes a la porta i a dalt d’una reixa va fer instal·lar una serra com a signe heràldic que evocava el seu nom.
El 1843 fou nomenat regidor de Barcelona.
El 1852 creà la raó social Serra Hermanos y Cía., juntament amb els seus fills Llorenç, Josep i Eusebi Serra Clarós. En morí el seu impulsor, el 1853, la Companyia valia al voltant d’1.000.000 de pessetes.
Amb el temps, la Cía. s’estabilitzà en mans de dos fills, Llorenç i Eusebi. Aquest últim es va casar amb Inés Casanova. La filla d’ambdós, Flora Serra Casanova, va contraure núpcies amb Manuel Bertrand Sales, fill gran d’una família d’agricultors immigrants francesos molt rics establerts a Molins de Rei com a industrials. Com que no va haver-hi descendència masculina, el cognom Clarós va desaparèixer.
Manuel Bertrand Sales va adquirir la firma “La Ricarda”, en el Part de Llobregat, i la va convertir en una granja modèlica.
El 1883, treballant al costat del seu sogre, constituí una nova societat “Serra y Bertrand”. Però el punt culminant dels negocis fou la creació de la fàbrica “Remei”, a Manresa. No significava un establiment més, sinó que la seva força radicava que filava i teixia en el que resultava el cicle complet de la transformació tèxtil. Arribà a tenir 20.000 fusos. Al temps, els despatxos-magatzems els va posar al carrer de Sant Pau de Barcelona.
El 1899 “Serra-Bertrand” es va dissoldre per a donar lloc a “M. Bertrand e Hijo y Compañía”. El 20 de desembre de 1904, Eusebi Serra morí i la casa començà a girar amb la firma “M. Bertrand e Hijo”. El 1912 Manuel Bertrand també va morir i l’empresa passà a l’únic domini d’Eusebi Bertrand Serra, únic fill de Manuel Bertrand Sales i Flora Serra Casanova.
Eusebi Bertrand Serra havia nascut a Barcelona l’any 1877 i morí el 4 de juny de 1945. Des de la seva adolescència va estar en contacte amb l’empresa paterna, la qual cosa no li va impedir fer nombrosos viatges a l’estranger; parlava diversos idiomes.
Propietari de les fàbriques de Manresa i de molins de Rei que havia heretat, Eusebi va adquirir també l’empresa “Felipe Ricart”. L’antiga fàbrica de Can Ricart és un referent històric de la industrialització a Barcelona. Es va construir entre els anys 1852 i 1855 i va ser una de les primeres fàbriques d’estampació mecànica de cotó de Catalunya. Ocupava l’espai equivalent a quatre illes de l’Eixample. Dels seus edificis industrials d’arquitectura fabril encara se’n conserven la nau principal, la torre adossada i un altra nau que s’utilitza com a espai de creació artística. Destaquen de manera majestuosa al Poblenou, al costat de l’Eix Pere IV.
Eusebi Bertrand esdevenia un dels empresaris més importants del sector tèxtil cotoner. L’industrial combinà el poder econòmic amb una activitat política i social. Així, actuà com a president o conseller de les següents entitats: Instituto del Fomento del Cultivo Algodonero; Catalana de Gas y Electricidad, S.A.; Maquinista de Bancos; Banco de España en Barcelona; Banco Hispano Americano; Banco Vitalicio de España; Banco de Barcelona; Sociedad General Azucarera de España; Azucarera Ibérica; Unión Alcoholera de España; Maquinista Terrestre y Marítima; Seda de Barcelona; Carbones de Berga; Unión Industrial Algodonera; Editorial Muntañola; Fabricación General Española de Colores; General Administradora de Seguros; Minas de San Julià de Llort; etc.
També va ser vocal de la Junta Consultiva del Foment del Treball Nacional i presidí l’organització patronal de resistència Asociación de Fabricantes de Manresa (1919).
En el terreny polític, fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista (1901). Sent diputat a Corts per Puigcerdà (1907-1923) construí l’Hotel y Camp de Golf de la vila i aconseguí notables millores en les comunicacions, com la carretera de la Collada de Toses i el ferrocarril entre Ripoll i la Tor de Querolt. En aquella zona, es va preocupar que s’ensenyés als seus habitants, que acostumaven a veure’s afectats a l’hivern pel bloqueig de la neu, l’ús dels esquís. Amb freqüència se l’acusà de comprar vots, per la qual cosa la seva acta anà diverses vegades al Suprem.
Els actes de propaganda a favor de la candidatura d’Eusebi Bertrand que tenien lloc a Puigcerdà cada vegada que hi havia eleccions a Corts eren impressionants. El 1910, per exemple, van començar el 21 d’abril, aniversari de les eleccions de 1907, Bertrand va fer la seva entrada a la ciutat per la carretera de Ripoll, on era esperat per un nombrós públic. Els cors de “La Dalia” i de “La Flor de Maig” els van saludar cantant. A Sant Joan de les Abadesses acudí a rebre’l una banda de música.
A més de tots aquests càrrecs econòmics i socials que s’han citat, Bertrand feia una intensa vida social. Acudia assíduament a clubs privats i era un fanàtic de l’òpera. Era president honorari vitalici de la junta directiva del Gran Teatre del Liceu. Una crònica explica que una vegada va llogar tot el teatre per oferir als seus amics una representació d’Otelo. Fou mecenes de diferents entitats musicals, algunes de les quals van tenir el seu principal seient al Palau de la Música. L’any 1930 fou la data de major esplendor: revalorà la seva finca familiar “La Ricarda” i el govern li concedí a canvi la Gran Cruz del Mérito Agrícola. Una altra de les seves grans passions fou l’equitació -tenia una gran quadra de cavalls de carrera- i els cotxes de carrera, que convertí en els inicis d’altra incipient indústria. Instal·là un gran garatge amb taller annex, la maquinària del qual era eficient i moderníssima i en plena plaça de Catalunya obrí el primer saló de l’automòbil de la ciutat comtal.
Durant la vaga de La Canadenca (1919), va ser anomenat cap de partit dels Sometents del Pla de Barcelona. A més, durant el conflicte, per tal d’evitar disturbis, es va preocupar del transport de farina i altres productes de subsistència.
La nit del 12 al 13 de setembre del 1923, Eusebi Bertrand Serra acompanyà, juntament amb altres industrials catalans destacats, al capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, en la vetlla que acabà amb el cop d’estat,
Durant la guerra civil es refugià a Sant Sebastià, ja ocupat per les tropes franquistes, i des d’allí col·laborà amb l’Associació cooperadora per a la continuïtat industrial que es preocupava de la reconstrucció de les fàbriques de l’estat.
Als anys quaranta adquirí plantacions de cotó a Andalusia i el control d’algunes fàbriques, com la colònia Güell. El 1941 formava part del consell superior del Foment del Treball Nacional.
En els primers anys del franquisme va ser encausat pel Tribunal Regional de Responsabilitats, va ser acusat de frau per estraperlo en la indústria tèxtil, encara que va ser absolt dels càrrecs.
Eusebi Bertrand Serra s’havia casat amb Mercedes Mata Julià, filla d’una altra família tèxtil, que va morir a Puigcerdà l’octubre del 1918 a conseqüència de l’epidèmia de grip; els seus quatre fills barons van succeir al seu pare en les empreses; les filles quedaren excloses.
Els seus fills Joan Antoni i Mercè van costejar els estudis d’una jove, d’humil condició, però superdotada, Montserrat Caballé. El mecenatge era força usual dins la classe benestant de l’època.
Referències
Soledad Bengoechea, tesi doctoral, Patronal catalana, corporativismo y crisis política 1898-1923, presentada a la UAB l’any 1991, 3 volums, vol. 3.
