La casa del mestre Bonanat i la Barcelona de finals del segle XIII (2)

Gregor Siles, historiador. 

Aquest article és continuació de Pere Grony i la Barcelona del segle XIII. ¹

En una societat profundament dividida i jerarquitzada, entre el que s'anomenava poble menut que era l'àmplia majoria dels habitants: menestrals, petits comerciants, camperols i jornalers; i els poderosos: les altes jerarquies eclesiàstiques, la noblesa i el patriciat urbà (grans comerciants i propietaris immobiliaris).

Vivia a Barcelona a finals del segle XIII el mestre Bonanat, que ensenyava als infants a llegir, alhora copiava i venia llibres de lectura pels seus alumnes, també escrivia cartes a les persones analfabetes de la ciutat. En un moment en què la ciutat s'incrementava l'activitat econòmica i les relacions comercials es feien més complexes era important assolir un cert grau d'alfabetització, especialment en les classes menestrals i burgeses. D'aquí que la casa de Bonanat, persona lletrada i apreciada, fos un lloc d'encontre de gent de tota mena per parlar de les inquietuds diàries i les tensions socials que es donaven a la ciutat.

Allà es xerrava de…

Les tensions entre les famílies poderoses pel control econòmic de la ciutat.

En una baralla entre dues faccions (1271) va morir Berenguer de Plegamans i Jaume Ferrer per un bàndol i Guillem i Ferrer Saletes per l'altre. Aquell mateix any, Guillem i Jaume de Mar van trobar-se al carrer, davant la casa dels Plegamans, amb Berenguer Pascal al que li van retreure que ja no era un bon home. Van tirar-se pedres i treure punyals, Berenguer Pascal caurà mort a terra.

Els Plegamans eren una família d'origen nobiliari, els membres de la qual ocuparen durant molts anys del segle XIII el càrrec de veguer de Barcelona i altres alts càrrecs de la corona, fet que els va permetre aconseguir una posició destacada a la zona del port i del mercat. Van ser propietaris de comerços, parades i un forn a les drassanes, i també tenien drets sobre la mesura dels cereals. Aquest poder s'estenia també a l'àmbit judicial, Romeu i Bonanat Plegamans foren indultats per la seva participació en el primer enfrontament esmentat.

Una tal Antigona (1278) discutia el privilegi de controlar la peixateria al major que posseïa Agnès Grony i el seu fill Guillem de Centelles. Antigona, de la seva besàvia Maria tenia drets sobre la carnisseria des del 1224 i des del 1233 sobre algunes parades de venda del peix. Va haver-hi aldarulls i sembla que la peixateria dels Grony va ser ocupada, el rei va haver d'intervenir perquè la recuperessin.

El 1283 eren acusats en el Consell de Cent els comerciants Berenguer de Fenestres, Guillem de Roca, Arnau Sabastida i el custodi de les drassanes Cervera de Riera, d'acaparament de cereals per crear escassetat i enriquir-se.

El Consell de Cent, govern municipal format per ciutadans, sorgit uns anys abans per dirimir de forma pacífica els conflictes conjuntament amb els oficials reials (el batlle i el veguer) feia el que podia.

Les disputes religioses

El frare dominic Raimon Martí del convent de Santa Caterina de Barcelona, després d'anys d'estudi, acabà l'escrit Pugio fidei contra iudaeos (1278), un manual destinat a debatre amb èxit contra els savis de religió hebrea. Llibre que tindrà una gran influència en l'antisemitisme europeu durant segles. Es tractava d'evitar que es repetís la derrota soferta en la coneguda com a disputa de Barcelona (1263), en què el rabí de Girona Moixé ben Nahman —també conegut com a Nahmànides, Ramban (acròstic de Rabí Moixé ben Nahman) o Bonastruc ça Porta— va vèncer al convers i frare dominic Pau Cristià en un debat celebrat al palau reial on es pretenia demostrar quina era la religió verdadera.

Les fraternitats

Els cotoners organitzaren una col·lecta (1281) per cremar una llamparà a l'altar de Sant Eulàlia, auxiliar els pobres, i comprar un teixit púrpura en el funeral d'un de l'ofici. Estava prohibit crear una confraria i fer una caixa comuna sense el lideratge de l'església i la concessió del rei, era delicte de lesa majestat que podia comportar pena de mort. Es desconfiava que l'associació de persones fos un niu de conxorxes i de crítiques al poder establert, va ser dissolt aquell incipient gremi de cotoners.

Les execucions

Era l'any 1283, o potser el 1284, quan el saig Samiel —un oficial de justícia encarregat de fer les citacions i executar els embargaments— fou penjat a la forca en una execució multitudinària. Se'n desconeix el motiu. Aquell mateix 1283, o potser l'any següent, Ramon de Font patia la mateixa sort. Fou penjat en presència de les autoritats —el veguer Bernat de Riera, el batlle Guillem d'Espiells i el degà de la Seu, Pere de Sitjar— i davant de centenars de ciutadans convocats per crida pública. Tampoc no se'n sap la causa. En aquesta darrera l'ambient era tens, entre la multitud un home muntat a cavall, d'aire arrogant, observava l'execució. Molts el miraven, intentant endevinar en el seu rostre què en pensava. Tothom i tota dona el coneixia: era Berenguer Oller.

Berenguer Oller

Es desconeix a què es dedicava. El seu cognom, ja freqüent al segle XIII, ja no tenia relació amb l'ofici. Podria haver estat emparentat amb altres Oller barcelonins de l'època, encara que no es pot afirmar amb certesa.^[1]

La Crònica de Bernat Desclot el descriu com “de vils gents”, és a dir, de condició no nobiliària. Tanmateix, devia tenir una certa posició social: muntava a cavall i mantenia relació amb diversos oficials reials.

Era un dels qui solien freqüentar la casa del mestre Bonanat i gaudia d'una certa ascendència i lideratge entre el poble menut. Es mostrava molt crític amb el monopoli econòmic que exercien alguns poderosos i amb la taxa que molts havien de lluir.

Lluïsme.

Lluïsme, de lluir, del llatí luere que significa pagar, redimir.

Inquietava el monopoli que exercien algunes famílies sobre determinats negocis obtinguts per concessió reial, dels quals cobraven rendes i censals a la població pel seu ús, i decidien qui podia o no exercir-hi una activitat. Un exemple era la peixateria al major, controlada per la família Grony, que acabaven determinant qui podia vendre al detall.

En les reunions a casa del mestre Bonanat, Berenguer Oller es mostrava partidari d'organitzar una nova ocupació de la peixateria.

La taxa que més indignava era la que s'abonava a l'hora de traspassar l'ús d'un immoble o terreny. La propietat immobiliària i del camp estava en mans d'uns pocs (nobles, patricis urbans i l'església) que l'arrendaven en règim d'emfiteusi que era un lloguer llarg o vitalici. El llogater podia transmetre l'ús a una altra persona, per venda o herència, però havia de pagar un 30% de la quantitat rebuda al propietari, aquesta taxa era anomenada lluïsme. Era un preu molt alt que ofegava a moltes famílies que demanaven la seva reducció o erradicació, i en això estaven d'acord també alguns prohoms.

La guerra

El rei Pere havia fet valer els drets de llur esposa Constança sobre l'illa Sicília. Constança era la filla de Manfred de Hohenstaufen rei de Sicília, regne que comprenia també Nàpols i Calàbria. La dinastia dels Hohenstaufen havia ostentat el tron del Sacre Imperi Romanogermànic mantenint una forta rivalitat amb el Papa de Roma pel control d'Itàlia, especialment durant el govern de l'emperador Frederic II (1220 - 1250) pare de Manfred. En els anys posteriors a la mort de Frederic II, el pontificat amb l'ajuda de França aconseguirà expulsar als Hohenstaufen d'Itàlia. Manfred va ser derrotat i mort en la batalla de Benevent (1266) al sud de la península italiana per un exèrcit comandat per Carles d'Anjou, membre de la família reial francesa, que envairà Sicília i es proclamarà rei de l'illa.

L'any 1283, la població de l'illa, en la revolta coneguda com les Vespres Sicilianes, es rebel·là contra els francesos i demanen ajuda al rei Pere. L'espurna havia estat l'assetjament sexual dels soldats de Carles d'Anjou a les dones. Pere respon desembarcant amb una host que acabarà expulsant als francesos, sent proclamat rei de Sicília.

El 27 d'agost de 1283, el papa Martí IV desposseí el rei Pere dels seus regnes i proclamà una croada contra les seves possessions. Alhora, concedí la investidura com a rei d'Aragó i de València, així com comte de Barcelona, a Carles de Valois, segon fill del rei Felip III de França.

El rei Pere convocarà corts pel Nadal de 1283 a Barcelona, necessitava el suport del comtat davant l'amenaça d'invasió francesa.

Nobles i patricis veien una oportunitat de collar la monarquia i d'augmentar el seu poder. A les tertúlies de casa del mestre Bonanat es debatien entre la desesperança —ja preveien noves taxes que recaurien sobre el poble menut per sostenir la guerra— i l'esperança d'aprofitar el moment per fer sentir la seva veu.

Continuarà…

Notes

1. 
   

   La millor aproximació a l'estudi de la figura de Berenguer Oller i única del mestre Bonanat és: Cingolani, S. M. (2016). Models de memòria i d'ordenament social a la Barcelona del segle XIII. Barcelona Quaderns d'Història, 23, pp. 19-50.

   
   

Referències

Batlle, C. (1973). La crisis social y economica de Barcelona a mediados del siglo xv. Barcelona: CSIC.

Batlle i Gallart, C. (1970). Aportacions a la història d'una revolta popular: Barcelona 1285. Estudis d'Història Medieval, 2, pp. 21-29.

Bernat Desclot (1885). Crònica del Rei Pere. Arxiu Històric de Barcelona.

Cingolani, S. M. (2011). Pere el Gran. Vida, actes i paraula. Barcelona: Base.

Cingolani, S. M. (2016). Models de memòria i d'ordenament social a la Barcelona del segle XIII. Barcelona Quaderns d'Història, 23, pp. 19-50.

Bensch, S.P. (2000). Barcelona i els seus dirigents 1096-1291. Barcelona: Proa.

Wolff, P. (1968). L'épisode de Berenguer Oller a Barcelone en 1285. Essai d'interprétation sociale. Anuario de Estudios Medievales, 5, pp. 207-222.

1. https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2025/04/25 /pere-grony-i-la-barcelona-del-segle-xiii-per-greg or-siles/