Barcelona, Nadal de 1283 (3)

Gregor Siles, historiador. 

Aquest article és la tercera part de dos articles anteriors  Pere Grony i la Barcelona del segle XIII (1) i La casa del mestre Bonanat i la Barcelona de finals del segle XIII (2)

Un regal dels Reis d’Orient… la multitud en la història.

“L’endemà de la diada de Reis de l’any 1961, en arrencar l’arrebossat d’una sala de l’antic Palau Aguilar, del barceloní carrer de Montcada (…), començaren a aparèixer les restes d’una gran composició pictòrica del segle XIII amb episodis de la conquesta de Mallorca per Jaume I, la més important de les representacions conservades de tema històric en el domini de la nostra pintura antiga”.^[1]

Així relatava l’historiador Joan Ainaud de Lasarte en un vibrant discurs, el descobriment del cicle de pintures de murals de la conquesta de Mallorca en la remodelació de la Casa Berenguer Aguilar per acollir el Museu Picasso. Es tracta de tres plafons d’un relat pintat en diferents episodis, “les Corts de Barcelona”, la “Batalla de Porto Pi” i el “Campament reial i assalt a la ciutat de Mallorca” que segueixen la narració detallada en les cròniques del Llibre dels Feits del rei Jaume I i la Crònica de Bernat Desclot.

En relació amb una de les escenes, Ainaud afirmava que feia referència a les Corts de Barcelona de 1228 on es decidí donar suport al rei Jaume I en l’empresa de la conquesta de Mallorca. Destacava de l’escena, que malauradament s’ha conservat molt fragmentada, la imatge d’una església que considerà l’única representació de la catedral romànica de la ciutat. Suposava en el centre, que no s’ha conservat, estava representat el palau reial i el monarca. Sí que s’han preservat un grup de persones presents contemplant la desapareguda escena central, que segons Ainaud “Per la seva indumentària, semblen burgesos o curials; formen un grup d’una dotzena”.^[2]

 

Precisament a partir d’aquest grup de persones, una revisió posterior ha posat en dubte que es tractés de l’episodi de les corts de Barcelona:

“Les principals objeccions a identificar l’escena amb les corts de Barcelona és la presència de dones entre els congregats, l’actitud d’aquests, atenta, però no participativa, i el fet que siguin multitud, tot plegat ben diferent de l’habitual representació de les corts, com per exemple la del Llibre verd de la ciutat de Barcelona. També podria tractar-se d’un acte commemoratiu de la conquesta”.^[3]

 

“Siguin multitud” diu la cita. La multitud irromp en la història de Barcelona en el segle XIII i per primera vegada la tenim representada en el plafó esmentat. També hi ha constància escrita, on apareix més enllà de com a simple espectador sinó com a subjecte polític.

Convocatòria de Corts

El rei Pere II convocà Corts a Barcelona per finançar la guerra que amenaçava el país. Els rics prestaven diners a la corona per les seves campanyes i a canvi el rei els hi cedia terres, privilegis i concessions. El donatiu al rei acabava repercutint en més rendes sobre el poble menut.

Mai Barcelona viurà un Nadal tan memorable com el de l’any 1283, quan s’hi reuniren les Corts. En plena atmosfera festiva, els representants de la noblesa, del clergat i els prohoms de viles i ciutats del comtat s’aplegaren amb el rei, en un rerefons de tensions socials de temps acumulades i l’amenaça imminent de guerra amb la probable invasió francesa. Tot plegat convertí aquell Nadal en un autèntic esclat socioemocional.

Nadal de 1283

Nit màgica de Nadal, en la qual es deia que rondaven els esperits desfermats, aquell desembre més que mai. La gent baixava pels carrers amb torxes cantant per espantar-los de camí a la missa del gall. La Catedral i l’església de Santa Maria esplèndidament engalanades amb neules penjades de fils, vibraven plenes de gent amb un murmuri immens. Tot seguit, es feia un silenci solemne amb l’entrada d’un infant vestit de dona portant una espasa, que representava una àugur del món antic, la Sibil·la Cassandra que profetitzava amb un cant solemne el judici final i el retorn de Crist.

Una bella oda que es cantava a les esglésies per Nadal, que mentre la sentien feia pensar als presents sobre les incerteses del moment. Una cançó antiga que es podia remuntar al segle X o abans, que d’origen s’interpretava en llatí i que al segle XIII es va començar a cantar en català. És el Cant de la Sibil·la, aquí compartim alguns versos de la versió més antiga – en català medieval i l’adaptació moderna – que es conserva a la catedral de Barcelona, transcrita a inicis del segle XV, però probablement es remunta al XIII.^[4] Afegim les possibles divagacions dels presents.

Vers del Cant de la Sibil·la:

Al jorn del judici parrà qui haurà fet servici.

Un Rei vendrà perpetual del cel que han may no ffo aytal

en carn vendrà per far del segle jutjament

 

El dia del judici es veurà qui haurà servit amb lleialtat

Vindrà un Rei perpetu del cel com mai no n’havia vingut cap

vindrà en carn per fer el judici

Divagacions:

Quin rei vindrà?

El rei Pere II rei d’Aragó i Sicília i comte de Barcelona, havia estat excomunicat pel Papa de Roma Martí IV per fer valer els drets de llur esposa Constança sobre l’illa Sicília.

O vindrà el rei de França Felip III dit l’Ardit, que a partir de l’excomunió del rei Pere es disposava a envair Catalunya dirigint una croada orquestrada pel papa.

Un altre rei Pere, una altra croada… Moltes coincidències amb el passat.^[5]

Vers del Cant de la Sibil·la:

Un corn sonerà desús,

el món ressucitarà dejús

e mostrarà a crits e ab trons les infernals confosions

 

Un corn sonarà des de dalt

i el món ressuscitarà des de baix

i mostrarà, amb crits i trons les confusions infernals

Divagacions:

Confusions es donaven darrerament al país, com escriurà el cronista Galceran de Tous “en què els majors acusaven els mitjans i els menors, els mitjans encalçaven i prenien als menors”.^[6] Un país en crisi, on cada grup social descarregava tensions sobre els qui tenia per sota.

Vers del Cant de la Sibil·la:

Ledoncs non aurà horn de res talent

de riquese, d’aur, ni de argent

ne aud hom de res desitg

mas ten solament del morir

Aleshores ningú no tindrà cap anhel

de riqueses, ni d’or, ni d’argent

ningú no tindrà cap altre desig

si no només el de morir

Divagacions:

Al veguer de Barcelona li venien al cap allò que li havia dit l’infant Alfons, primogènit del rei, de les “rapinyes, injuries, robatoris i altres malfets fets als habitants per bandits i altres malefactors”.^[7] És a dir una situació d’inseguretat generalitzada.

Bé això li va dir el desembre de l’any següent en què la situació era similar o fins i tot havia empitjorat.

Vers del Cant de la Sibil·la:

De murir cerà tots lurs telens

ledoncs los gletiran les dens

no y aura negú qui nos plor,

tot lo món cerà en tristor.

Los puyts e los plans tot ceran agauals

aquí ceran los bons e los mals

reys, comtes e altros berons

qui de lurs fayts retran reysons

En morir cauran tots llurs desigs

llavors els grinyolaran les dents.

No hi haurà ningú que no ens plori

tot el món serà en tristor

Els puigs i els plans seran igualats

aquí hi seran els bons i els mals

reis, comtes i altres barons

que dels seus fets donaran raó

Divagacions:

El poble menut pensava: patirien tots per igual la guerra contra el rei de França? Potser era el moment de pressionar al rei per abaixar o suprimir les taxes que pagaven als poderosos.

Vers del Cant de la Sibil·la:

Los infans, qui nats no seran

al ventre de lurs mayres crideran

crideran tot altement

Senyor, ver Déus, omnipotent

Els infants que encara no hauran nascut

al ventre de llurs mares cridaran,

cridaran ben fort

Senyor, Déu veritable i omnipotent

En finir el cant, la Sibil·la tallava amb l’espasa els fils que lligaven les neules caient aquestes sobre petits i grans. Els infants cridaven d’alegria mentre s’abalançaven a atrapar els dolços.

La gent sortia de la missa entonant nadales, algunes són cançons que han perdurat fins ara:

Ara, mon fill, no ploreu

sinó no us daré manetes

car als infants ploradors

dona’ls hom corretjades

La ball bal, ball manetes, toca manetes

Toca-les tu que les tens boniquetes

Mon fill Josep és vingut

e ha-us aportades joguinetes

e al caperó torrons

e a la falda avellanetes

La ball ball…^[8]

Altres començaren a cridar, anem a palau!, a palau!, la multitud s’atansa cap a la plaça del Rei. Mai havia vibrat tant Barcelona. El rei sortí a la plaça anunciant que per Cap d’Any donaria bones notícies. Marxà cadascun a les seves llars.

En aquella nit i en els dies festius següents (Nadal, Sant Esteve i Cap d’Any) les classes populars menjaven carn d’un porc engreixat. Sovint el millor àpat de tot l’any i l’únic o dels pocs en el qual menjaven carn, el que restava del porc ho conservaven en sal. Bevien el piment un preparat dolç que podia estar elaborat de diferents formes: amb vi, pebre, mel, canyella, gingebre, clau, espígol, malagueta o nou moscada. Els més rics menjaven gallina o capó, escudella, neules, i torrons. La Pia Almoina, institució caritativa de l’església que donava menjar diàriament als més pobres de la ciutat, per Nadal lliuraven un àpat més generós. Aquells dies també es feien regals, especialment pels infants.^[9]

 

Ninou

Va arribar Cap d’Any (1284), Ninou se li deia llavors, podríem recuperar el nom. Despertà el dia amb el crit de la gent “anem a palau!, anem a palau!”. Allà a la plaça del Rei entre la multitud alguns van veure a Berenguer Oller conversant amb el veguer Bernat de Peratallada. De què conversarien aquests dos?, ni idea, però ens mostra aquest fet que Berenguer Oller era un hom ben relacionat en un moment de tensió política.

Per Ninou se celebrava una cavalcada per la ciutat, es feien bons àpats i es donaven regals.

Recognoverunt Proceres

El rei havia de fer concessions a la ciutat si volia rebre el suport econòmic, especialment de les famílies benestants, per fer front a la croada que li venia a sobre i a la vegada sostenir el domini de Sicília. Serien unes Corts de debats molt intensos, amb moltes pressions dels diferents estaments per fer valer les seves demandes. Pressions sovint violentes: “homes del terme del Llobregat que entraren a Barcelona i vingueren al Palau amb armes i senyeres desplegades, i fins i tot tancaren dins de la casa dels frares predicadors (Convent de Santa Caterina) de Barcelona els prohoms que eren reunits en consell”.^[10]

Aquell gener, després de reunir-se amb els estaments, el rei Pere II va promulgar un conjunt de lleis conegudes com a Recognoverunt Proceres (Reconeixement als prohoms).

Un total de 115 articles que confirmaven els costums antics de Barcelona i hi afegeixen noves disposicions pel bon govern de la ciutat^[11]. S’incloïen normes sobre herències, els drets de les vídues, impostos, deutes, privilegis de mercaderies i institucions.

Destaquem alguns aspectes:

Institucionalment, el Consell de Cent (govern municipal) se situava per sobre en autoritat del batlle i el veguer que eren els representants del rei. Barcelona adquiria així molta més autonomia i poder polític.

Es garantia la llibertat de casar-se i testar sense necessitat d’autorització del senyor. Es permetia que qualsevol vilatà pogués deslliurar-se del seu senyor si arribava a Barcelona i hi residia durant un any i un dia, adquirint així la ciutadania.

Se suprimien alguns impostos amb els quals la monarquia gravava als barcelonins, així com es reduïa el lluïsme sobre les propietats reials al 2%, obrint la porta a la negociació per obtenir la mateixa taxa per a altres propietaris.

Es permetia la llibertat del comerç marítim amb els ports del regne. Així com la liberalització del comerç d’alguns productes, com la llibertat de comprar, vendre i moldre gra i comercialitzar oli, l’ús lliure dels molins. En la venda del peix s’obria la possibilitat de negociació entre la ciutat i els que propietaris del lloguer de la venda, tot i que la interpretació és complexa, ja que fa referència a costums anteriors que desconeixem.

El rei mantenia la protecció dels jueus, puix eren un dels seus principals creditors, però els hi prohibia jurisdicció sobre els cristians, és a dir tenir cristians com a dependents i/o de cobrar-los rendes, així com ocupar càrrecs com el de batlle, que havien ostentat algunes famílies del call durant el segle XII i XIII.

En resum:

La monarquia cedia en poder polític i econòmic rebaixant impostos, a canvi de diners per mantenir les conquestes i fer la guerra. Els grans propietaris i mercaders eren els principals beneficiaris perquè adquirien més poder polític gràcies al Consell de Cent, a la vegada que també aconseguien privilegis en el comerç. També hi havia mesures, com la rebaixa del lluïsme, que probablement s’havien aprovat per la pressió popular. La situació dels jueus empitjorava, però el rei encara els necessitava i part de la guerra la finançaran les aljames del regne.

Pere se n’anà a preparar la guerra.

El rei, en relació amb el lluïsme es desdirà de la rebaixa al 2% pocs mesos després de l’aprovació del Recognoverunt Proceres, per les pressions rebudes de l’església, principal propietària, i d’altres sectors de posseïdors.

Aquells que es reunien a casa del mestre Bonanat estarien molt indignats.

Continuarà…

Notes

1. Ainaud de Lasarte, J. (1969). Pintures del segle XIII al carrer de Montcada de Barcelona: Discurs llegit el dia 18 de maig de 1969 en l’acte de recepció pública del Dr. Joan Ainaud de Lasarte a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i contestació de l’acadèmic numerari Agustí Duran i Sanpere. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, p. 7. ↑

2. Ibíd, p. 19. ↑

3. VV.AA. (2002-2009). L’art gòtic a Catalunya. El Mestre de la Conquesta de Mallorca i el seu cercle. En L’art gòtic a Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Recuperat el 28 de novembre de 2025, de https://www.enciclopedia.cat/lart-gotic-a-catalunya/el-mestre-de-la-conquesta-de-mallorca-i-el-seu-cercle ↑

4. Baucells, J. (1981). El cant de la Sibil·la a la catedral de Barcelona. Revista Catalana de Teologia, 6, pp. 175-208. ↑

5. El rei Pere I – avi de Pere II – va morir a la batalla de Montsegur en defensa dels seus vassalls d’Occitània, en el context de la croada contra els càtars. ↑

6. Cingolani, S. M. (2011). Pere el Gran. Vida, actes i paraula. Barcelona: Base, pp. 337. ↑

7. Ibíd, p. 297. ↑

8. A Romeu, J. (1952). Les nadales tradicionals. Barcelona: Biblioteca folklòrica Barcino, citat a Batlle, C., & Vinyoles, T. (2002). Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Barcelona: Dalmau, p. 85. ↑

9. Batlle, C., & Vinyoles, T. (2002). Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Barcelona: Dalmau, pp. 85-86. ↑

10. Cingolani, S. M. (2011). Pere el Gran. Vida, actes i paraula. Barcelona: Base, p. 338. ↑

11. Serrano, J. (coord).(2024) Recognoverunt Proceres. A Leyes históricas de Cataluña. Volumen II. Madrid: Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado. ↑

Referències

Ainaud de Lasarte, J. (1969). Pintures del segle XIII al carrer de Montcada de Barcelona: Discurs llegit el dia 18 de maig de 1969 en l’acte de recepció pública del Dr. Joan Ainaud de Lasarte a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i contestació de l’acadèmic numerari Agustí Duran i Sanpere. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres.

Batlle, C., & Vinyoles, T. (2002). Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Barcelona: Dalmau.

Batlle i Gallart, C. (1970). Aportacions a la història d’una revolta popular: Barcelona 1285. Estudis d’Història Medieval, 2, pp. 21-29.

Baucells, J. (1981). El cant de la Sibil·la a la catedral de Barcelona. Revista Catalana de Teologia, 6, pp. 175-208.

Bernat Desclot (1885). Crònica del Rei Pere. Arxiu Històric de Barcelona.

Cingolani, S. M. (2015). Diplomatari de Pere el Gran. 2. Relacions internacionals i política exterior (1260-1285). Barcelona: Fundació Noguera / Pagès Editors. 

Cingolani, S. M. (2011). Diplomatari de Pere el Gran. 1. Cartes i pergamins (1258-1285). Barcelona: Fundació Noguera / Pagès Editors.

Cingolani, S. M. (2011). Pere el Gran. Vida, actes i paraula. Barcelona: Base.

Cingolani, S. M. (2016). Models de memòria i d’ordenament social a la Barcelona del segle XIII. Barcelona Quaderns d’Història, 23, pp. 19-50.

Baucells, J. (1981). El cant de la Sibil·la a la catedral de Barcelona. Revista Catalana de Teologia, 6, pp. 175-208.

Bensch, S.P. (2000). Barcelona i els seus dirigents 1096-1291. Barcelona: Proa.

Serrano, J. (coord).(2024) Leyes históricas de Cataluña. Volumen II. Madrid: Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado.

VV.AA. (2002-2009). L’art gòtic a Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.