L’anarquisme català i la Segona República: Joan Peiró i Joan García Oliver

Pau Vinyes i Roig, historiador.

La fundació de la FAI, l’any 1927 a València, és la plataforma política que utilitzarà el sector més radical de la CNT per a evitar el “filtreig” de l’anarquisme espanyol amb els partits republicans de caràcter burgès. Segons molts anarcosindicalistes calia fer la revolució fos com fos. Una república de caire burgès no resolia els problemes socials que l’Estat patia des de feia anys. Amb la caiguda del règim monàrquic i l’assoliment de la Segona República els sindicats són conscients del paper que hi hauran de jugar. La CNT tenia molt clar que el nou govern republicà necessitava el suport d’una massa obrera capitanejada pel sindicat anarquista. Alguns cenetistes com Joan Peiró i Àngel Pestaña són partidaris de mantenir bones relacions amb el nou govern, sense formar-me’n part. El sector radical no ho veu amb bons ulls aquest acostament dels dirigents amb els partits republicans sorgits de les urnes del 14 d’abril. Per als moderats calia deixar funcionar la República i amb el pas del temps anar introduint els canvis socials desitjats. Per al sector àcrata  de la FAI era l’oportunitat històrica de fer la revolució social. És davant d’aquest nou front polític que es produeix el trencament de la CNT amb la majoria dels seus dirigents signant el manifesta de “Els Trenta” i la presa del poder per part del sector radical. És l’enfortiment dins de la CNT d’homes com Joan Garcia Oliver i Buenaventura Durruti.

Per a Garcia Oliver queda clar que el que cal és: “Crear en la manera de ser de los militantes anarcosindicalistas el hàbito de las acciones revolucionarias, rehuyendo la acción individual de atentados y sabotajes, cifrándolo todo en la acción colectiva contra las estructuras del sistema capitalista, hasta lograr superar el complejo de miedo a las fuerzas represivas, al ejército, a la Guardia Civil, a la policía, lográndolo mediante la sistematización de las acciones insurreccionales, la puesta en pràctica de una gimnasia revolucionaria” i per acabar de reblar el tret amb aquesta afirmació prou clara de l’acció que calia emprendre “La juventud obrera debería ser agrupada en formaciones paramilitares de núcleos reducidos” (“El eco de los pasos”, -Ruedo Ibérico, 1978-, Joan Garcia Oliver).  En canvi, Joan Peiró tenia una visió totalment diferent de la de Joan Garcia Oliver. Per l’historiador Pere Gabriel: “A la CNT, li interessava comptar amb un mínim de temps de respir – malgrat que les llibertats polítiques reclamades fossin només formals-. Des del seu lloc, << siempre respetando la idependencia colectiva y los métodos no parlamentarios propios>>, segons escrigué – es refereix a Peiró-, havia de fer possible per a la consecució d’una situació política general al país que permetés a la Confederació una activitat i un desenvolupament pausats” (“Memòria de Joan Peiró i Belis”, -Edicions Galerada, 2008- entre d’altres Pere Gabriel). En definitiva, per en Garcia Olivé la nova situació política era l’oportunitat adequada per a engegar una revolució social que desenvolupés els canvis socials llargament reivindicats i per en Peiró el moment propici per a desenvolupar un canvi en la societat capitalista en conjunció amb la resta de forces polítiques sense presses. Anar a petar, per dir-ho en plata, al mateix lloc però per accions i temporalitats diverses.  

 

Insurrecció anarquista a l’alt Llobregat i la revolta de “Casas Viejas”

A principis de l’any 1932 hi hagué una insurrecció anarquista a Súria, Sallent, Fígols…, on els obrers van proclamar la vaga general i van ocupar alguns ajuntaments. El Govern hagué de reprimir la insurrecció enviant l’exèrcit i la convocatòria de vaga general acaba sent un fracàs total. Els qui defensaven una ruptura entre el govern i l’anarquisme els legitimà davant de l’opinió anarcosindicalista. Per altra banda, a la revolta anarquista de l’any següent de Casa Viejas (Cadis) fou reprimida per les forces governatives de forma excessiva. Aquests fets comportaren un enorme rebuig per part dels moviments socials d’esquerra, en aquest darrer cas, se’n comptabilitzà al govern d’Azaña. Davant d’aquesta darrera acció el diari de la CNT “Solidaridad Obrera” engegarà una campanya d’acusacions envers el sistema polític del moment, ja que per al portaveu de l’anarquisme ibèric les conseqüències de l’afer de Casa Viejas són una demostració que les coses no han canviat. El nou règim polític té per als anarcosindicalistes “tics totalitaris”. El divorci entre el govern i el sindicat de la CNT quedarà ben pelés amb l’anunci de successiu de boicot a les diverses convocatòries electorals hagudes i per haver.

L’enduriment de les accions revolucionàries de Garcia Oliver –la detenció i tortura en ser descobert el complot revolucionari de 1933, on un grup d’anarquistes, entre ells Garcia Oliver, pretenien fer volar pels aires una sèrie d’edificis governatius, el va allunyar encara més dels partits republicans d’esquerres- esdevindran cada cop més extremistes. En canvi, Peiró continuarà amb la seva línia de col·laboració externa amb el govern de la Generalitat. La fotografia a “La Vanguardia” de Peiró al costat de Macià, mentre aquest darrer feia una visita a la Cooperativa del Vidre de Mataró, serà durament criticada. Per Peiró el cooperativisme era el pas previ a la col·lectivització. Calia donar uns mínims de fortalesa productiva al moviment obrer abans d’engegar processos revolucionaris sense un full de ruta prefixat. La visió de Peiró era “afirmació doctrinal”. Sense aquesta afirmació no hi podia haver revolució social. Segons Pere Gabriel ( Memòria de Joan Peiró i Belis): “Joan Peiró defensava la participació en les cooperatives i les considerava, a diferència d’altres dirigents sindicals, especialment útils. Com és ben sabut, ell mateix fou, durant anys i anys, el director de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Ara bé, Peiró no era, estrictament parlant, un cooperativista. Considerava que les cooperatives prenien sentit si acceptaven una funció subsidiària, dins de l’estratègia més complexa i global del sindicalisme”. El cooperativisme havia de ser el mur de contentació enfront del capitalisme.

 L’anarquisme internacionalista o l’anarquisme federal

Durant els Fets d’Octubre de 1934, la CNT no dona cap mena de suport. Se’n distancià. Així com a Astúries els comunistes s’havien fet forts tot provocant una revolta que després serà durament reprimida pel general Franco. L’esperada vaga general d’inicis d’octubre va ser poc seguida. El Govern de la Generalitat serà empresonat en ple – menys dos membres d’aquest que aconseguiran fugir vers l’exili, entre ells Josep Dencàs-, els ajuntaments dissolts i diaris com “L’Opinió” i “La Publicitat” clausurats. Els principals líders de la CNT decideixen no prendre part en aquesta revolta, la qual consideren que comportarà un nou Estat republicà burgès.

Sempre s’ha cregut que la CNT no era un sindicat simpatitzant amb la causa nacional de Catalunya. Tanmateix, cal dir que com en la vinya del senyor n’hi ha de tots colors. Dirigents com Peiró reforçaran el caràcter català del sindicat – un clar exemple és la publicació en català del setmanari “Catalunya”-.

Joan Peiró fou un dels màxims dirigents sindicalistes catalans que dibuixà un federalisme llibertari. Segons Pere Gabriel (Memòria de Joan Peiró i Belis): “El rebuig a l’Estat fou sovint matisat (per Peiró), fins a arribar a l’acceptació de certes formes d’un Estat sindicalista ja en els anys de la Guerra Civil, coincidint amb el moviment de màxima crítica a les formes, per a ell, estretes de l’ortodòxia anarquista”. Una CNT de caràcter federalista envers una UGT més centralista. Aquest fet per en Peiró “havia de facilitar la solució de les contradiccions existents entre els distints graus de desenvolupament econòmic i social dels diversos pobles de la península.” La majoria dels sindicalistes catalans, entre ells Joan Peiró, no eren partidaris de la formulació d’un projecte nacionalista sindical. Ans al contrari en defugien. Tot i això, no defugien de la problemàtica catalana. Joan Peiró mantingué al llarg de la seva dilatada vida política diversos contactes amb dirigents polítics catalanistes. Peiró era un seguidor del discurs federalista de Pi i Margall. Tanmateix, la consolidació d’un Estat català de tarannà burgès no li significava gens de simpatia. En alguns moments de la conjuntura política dels anys trenta li calgué recolzar iniciatives per tal d’aconseguir objectius politicosocials que podien beneficiar a les classes treballadores – un clar exemple és el suport a l’Estatut del 32, recolzant-lo forçava a la Generalitat aliar-se amb la CNT davant de la nova llei d’Azaña que posava limitacions al sindicalisme-.

Garcia Oliver en el sentit més pragmàtic de la paraula esdevenia més internacionalista. Davant dels Fets d’Octubre i de l’entrevista prèvia de Companys amb Largo Caballero per tal d’assolir un acord tàctic de suport al pronunciament català, en Garcia Oliver opina: “De la entrevista con Companys, Largo Caballero salió disgustadísimo. Companys le dijo que para nada necesitava a la CNT; que con su solo prestigio podia levantar a todo un pueblo de Cataluña”. Per acabar afegint: “Si alguien ha podido imaginar que con el prestigio de un político puede arrastrar a la clase obrera de Cataluña por encima de su organización natural, tened por seguro que es una persona enajenada de la realidad. Hablar de clases obrera o pueblo de Cataluña, es aludir a la CNT”. La manca d’una bona entesa entre la CNT i ERC en alguns moments va propiciar un allunyament del sindicat del partit homogeni català. D’aquest fet se’n deriva la nul·la voluntat sobiranista de la CNT.

 

L’esclat del conflicte bèl·lic. Revolució social o guanyar la guerra

Els sollevats del 17 i 18 de juliol de 1936 pretenen trencar amb el legítim govern sorgit de les urnes del febrer del mateix any. La convulsió política que viu l’Estat durant els dies previs al cop d’estat feixista comportarà que les conseqüències posteriors aquest es facin més notòries. A Catalunya “l’oasi català” – expressió utilitzada per diversos historiadors, entre ells el prestigiós i reconegut investigador Josep Benet- farà que aquest miratge polític i social quedi malmès per la revolta del 19 de juliol, a Barcelona. Vençudes les forces rebels per part del govern legítim de la Generalitat, la Guàrdia Civil, militars lleials al règim republicà i milicians que havien sortit al carrer a defensar la República, s’iniciarà un període revolucionari sense precedents. La qüestió és que la revolta feixista quedà reclosa en el fracàs més absolut – en referència a Catalunya en els primers mesos de la Guerra Civil-, cal tenir present que el paper jugat pels anarcosindicalistes de la CNT i de la FAI són mereixedors de grans elogis. És el primer cop en ple segle vint que les forces d’esquerres amb l’ajut dels anarquistes guanyen la partida. Per als revoltats l’acció del 19 de juliol comportaria un nou 6 d’octubre on l’exèrcit va fer front a les embranzides sobiranistes. Però no tot l’exèrcit fou deslleial al règim legítim de les urnes del 16 de febrer. La creació de les Milícies Antifeixistes significarà l’oportunitat d’or del moviment anarcosindicalista. Mai, fins aleshores, l’anarquisme havia guanyat en protagonisme i poder. La CNT-FAI esdevenia un factor determinant en la nova etapa política. Els agents principals, sobretot en els primers mesos del conflicte bèl·lic, de l’agenda política. És el moment de decidir si cal entrar en el govern o bé mantenir-se’n al marge. Les contradiccions de l’anarquisme davant d’aquesta nova realitat serà el pa de cada dia. Cal participar del govern o no? Homes com en Peiró ho veuran clar, per, en canvi, en Garcia Oliver en un principi ho veurà poc necessari. Tot i això, a mesura que la guerra vagi agafant el seu ritme la necessitat de participar en els governs col·lectius d’esquerra serà cada cop més urgent. Un primer assaig serà la participació de Garcia Oliver en el Govern de la Generalitat, excusa perfecte per donar el vistiplau en l’oferiment de Largo Caballero de formar part del nou Govern de la República Espanyola.

Per a alguns el fet de l’acceptació de participar en la vida política de govern va ser la sentència de mort de la CNT. Calia haver dut fins al final de les conseqüències el fet revolucionari. És com aquell infant que tot esperant el dia de reis per a jugar amb la joguina somniada en arribar la data es fa enrere i decideix continuar jugant amb les de sempre. Una oportunitat que calia aprofitar que fou desaprofitada. El desgavell que se’n deriva amb la vivència d’un esclat de terror constant, amb la mort i persecució de persones de signe dretà i religiós – a voltes també d’esquerres, com els polítics Ventura Gassol, Melcior Font i Josep Maria Espanya o el periodista director de “La Rambla” Joaquim Ventalló…- conjugarà en contra de la República a la llarga. Cal dir que aquest desgavell és fruit dels qui el provocaren, els sollevats.

García Oliver a “El eco de los pasos” ho deixa ben clar: “Establecer el comunismo libertario implicaba dos grandes peligros. Por un lado, des del punto de vista doctrinal, los libertarios corrían el riesgo de instaurar una verdadera dictadura, lo que significava la liquidación de este mismo comunismo que sólo es posible con la libertad y la espontaneidad de las masas populares unánimes; pero si la CNT era la primera potencia en Cataluña, estaba lejos de controlar la totalidad de sus habitantes. Las clases medias y la mayor parte del campesinado no formaban parte de la Confederación”. Tot seguit, en Garcia Oliver, acaba reflexionant de la següent manera: “Querer implantar el comunismo libertario era enrolar por la fuerza a los pequeños propietarios, a los pequeños campesinos, a los pequeños comerciantes, era en todo caso ejercer una autoridad implacable sobre una parte de la población, amordazarla, brutalizarla, cada  vez más opuesto al anarquismo que eso! Los anarquistas no podían hacerlo sin contradecirse, sin suicidarse moralmente”. Per Garcia Oliver fer la revolució social a Catalunya podia suggerir la persecució ferotge de la CNT en aquells llocs de l’Estat on era més vulnerable. Per altra banda, el bloqueig internacional per por d’un triomf de l’anarquisme impossibilità una acció més directa. Només quedava el camí de la col·laboració i en aquest camí és on les dues cares de la mateixa moneda, en Peiró i en Garcia Oliver acabaran coincidint. Tots dos seran nomenats ministres de la República, el primer d’Indústria i el segon de Justícia. L’anarquisme internacional veurà amb aquest pas un afluixament i claudicació de l’anarquisme català i espanyol. Per a tots dos és el moment de fer front comú contra el feixisme.

Quant a la persecució salvatge dels primers dies de la Guerra Civil en Joan Peiró serà més clar i en serà un veritable crític. Nogensmenys el seu llibre “Perill a la rereguarda” n’és un bon exemple. ”Perill a la rereguarda”, publicat per Edicions Llibertat el 1936, és el recull d’una sèrie d’articles publicats als diaris “Combat” de Mataró i a “La Rambla” de Barcelona. On fa una valenta crítica dels anomenats grups “d’incontrolats”. Peiró és partidari de l’ordre revolucionari per tal de fer front al combat bèl·lic. Sense disciplina revolucionària no hi haurà una CNT respectada, sobretot en aquells llocs de l’Estat on sigui minoritària.   

Aquell divorci entre anarquisme i Govern esdevingué passat davant dels esdeveniments de la Guerra Civil. Tal com diu en Josep Termes en el seu llibre “Històries de la Catalunya treballadora” (Editorial Empúries, 2000): “L’experiència de la guerra havia provocat un retrobament entre la Generalitat i la CNT-FAI, en obligar-los a fer front a dificultats comunes. Ni les contradiccions, ni les divergències viscudes en aquella situació podrien ja fer oblidar a uns i altres que havien hagut de lluitar en un vaixell comú en defensa de Catalunya i del progrés social”.

Una guerra, no oblidem, que no va ser iniciada voluntàriament ans al contrari forçat per un grup que volia retornar als privilegis que segles rere segles havien fruït i que els canvis socials i polítics que se’n derivaven no els era del seu gust, car els allunyava dels seus majestuosos quefers quotidians de per vida.

Joan Garcia Oliver i Joan Peiró en finalitzar la guerra s’exiliaren a França. Garcia Oliver acabà residint a Mèxic després d’un llarg recorregut per territori europeu. Altrament, Joan Peiró la sort se li girà en contra i acabà en mans franquistes, després de ser lliurat pels nazis com el cas de Companys. Temptat a passar-se al nou sindicat falangista, rebutjant de ple l’oferta, acabà sent afusellat a València l’any 1942.

Curiosament, Joan Garcia Oliver, l’home d’acció, acabà els darrers dies de la seva vida allunyada de la política activa. I l’home moderat i dialogant Joan Peiró deixà d’existir per ser conseqüent a les seves idees.