Pau Vinyes i Roig, historiador.
El proper 10 de juny es commemorarà el decés de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926), arran de les conseqüències sofertes en ser atropellat per un tramvia, a Barcelona. El periodista, poeta i traductor Melcior Font i Marsà (1902-1957) en fou un dels principals testimonis de la seva agonia i mort, a l’antic Hospital de la Santa Creu. Ho feu vestit de soldat per al diari d’Acció Catalana La Publicitat. En ser soldat de lleva els seus articles no anaven signats, atès que podia tenir greus conseqüències per part de l’estament militar espanyol. Reproduïm un extracte del llibre Melcior Font, guerriller cultural (Llop Roig- Tot Història Associació Cultural, 2018), de l’historiador i biògraf Pau Vinyes i Roig
El diari La Publicitat —anomenat anteriorment La Publicidad, el qual era redactat en castellà— fou adquirit per l’historiador i polític Antoni Rovira i Virgili la tardor de 1922, el qual el transformaria en un mitjà de referència en llengua catalana. Deixà de publicar-se el 1939, arran del triomf de les forces franquistes en el combat contra la República. Fou una publicació subjecta, com moltes publicacions de l’època, al tarannà del partit polític Acció Catalana. Esdevingué el principal periòdic del catalanisme intel·lectual i en les seves pàgines grans escriptors hi deixaren la seva signatura com a articulistes assidus o col·laboradors espontanis. Entre els col·laboradors hi va haver la flor i nata de la literatura i el periodisme català dels anys vint i trenta del segle passat, entre els quals sobresurten Antoni Rovira —fundador i director—, Carles Riba, Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra, Carles Sentís, Josep Vicenç Foix, Josep Pla, Carles Soldevila, Joaquim Ventalló i Enriqueta Sèculi i Bastida. Carles Capdevila, un dels redactors del diari esmentats, farà una dissertació prou encertada del periòdic:
“Per la redacció de La Publicitat ha desfilat tota la intel·lectualitat catalana, uns quants milers de lectors d’una constància i una sensibilitat extremades s’han adherit a les seves columnes i no l’han deixada ni en les hores més confuses ni en els moments més crítics que ha hagut de suportar. L’eficàcia de La Publicitat com a instrument d’expansió catalanista i de crítica, ens l’han feta sentir les exclamacions de dolor, els clams irats dels que de vegades s’han cregut víctimes de la seva severitat o de la seva injustícia. Observacions, censures que en un altre diari català passen sense arrencar un ai!, en les nostres pàgines s’han convertit en agressions imperdonables o en cruels execucions. És això que ens ha donat la mesura de l’eficàcia del diari.” (1)
Melcior Font també hi va deixar una forta petjada. A La Publicitat hi travarà una forta amistat amb Rovira i Virgili, amb qui col·laborarà en diferents projectes editorials. Entre els seus articles a La Publicitat destaca el dedicat a l’accident, agonia, mort i enterrament de l’arquitecte Antoni Gaudí, ocorregut a inicis del mes de juny de 1926. Sembla ésser que fou el primer periodista a assabentar-se que l’home ferit greument en ser atropellat per un tramvia a tocar de la plaça de Tetuán de Barcelona i traslladat posteriorment a la Casa de Socors de la ronda de Sant Pere i d’aquí cap a l’antic Hospital de la Santa Creu era l’arquitecte de la Sagrada Família. Segons l’escriptora Ana María Férrin, autora de diversos llibres sobre Antoni Gaudí, la condició de Melcior Font com a soldat va possibilitar que pogués accedir al recinte de l’antic Hospital de la Sant Creu. Férrin, en el seu article “Gaudí: el último aliento”, ens ho expressa de la manera següent:
“Las Ramblas hervian de soldados. Entre ellos, el poeta y periodista Melcior Font que, llamado a filas y vestido de uniforme, descubría para el diario La Publicitat el irreversible estado de Gaudí. Se había enterado de que la consulta matinal había reunido en la habitación del enfermo a los médicos que cubrían todo el espectro de las lesiones y que por desgracia los diagnósticos coincidían en un pesimismo general”. (2)
L’escriptora Ana María Férrin, en conversa amb l’autor de la present biografia, li esmentà:
“El hecho de que yo nombrara a Font en el libro se debe a una entrevista que tuve en 1999 con Carles Sentís siendo presidente del Centro Internacional de Prensa de Barcelona y en posteriores encuentros con él, ya que fue uno de los presentadores de ese primer libro mío sobre Gaudí en la Sagrada Família además de compartir mesa en otros actos.
[…]
Y fue hablando del espectacular seguimiento mediático de esos días finales de Gaudí, en contraste con el abandono en que se le tuvo en sus últimos días, cuando Sentís me habló de Font, al que había tratado bastante en París y Barcelona. Contó cómo haciendo el servicio militar, aquel jove aspirante a escritor se las había arreglado para llevar a su periódico unas crónicas magníficas llenas de anécdotas, incluso redondear sus reportajes pidiéndole un artículo final al arquitecto ayudante de Gaudí, César Martinell, que se publicó en ese mismo periódico el 13 de junio de 1926.” (3)
L’arquitecte i deixeble de Gaudí Cèsar Martinell va explicar l’episodi en el seu llibre Conversaciones con Gaudí sense anomenar ni esmentar el seu nom, només referint-se a Font com el redactor de La Publicitat que va cobrir l’accident i posterior mort d’Antoni Gaudí. Font va ésser l’encarregat de proposar l’article que Cèsar Martinell escriuria per a La Publicitat el 13 de juny de 1926. (4) D’altra banda, en el llistat publicat en diari d’Antoni Rovira i Virgili de les personalitats que visitaren Gaudí en les darreres hores de vida hi figura Melcior Font. (5)
Segons aquestes informacions, podem suggerir —no afirmar del tot— que els articles apareguts a La Publicitat els dies 9, 10, 11 i 12 de juny de 1926 sense dur la signatura del periodista que els confecciona són de Melcior Font. Tot i això, l’estil en què són redactats també ens apropen a la ploma de l’escriptor andreuenc. (6)
En l’article del dimecres 9 de juny, Melcior es planyia que l’arquitecte no va ésser atès com es mereixia en ser trasllat a la Casa de Socors de la ronda de Sant Pere. Segurament com que no va ser reconegut el dia de l’accident pel personal sanitari, ja que el van confondre amb un captaire, aquests deurien seguir el protocol rutinari. Un cop reconegut va ésser atès i visitat per metges reconeguts de la medicina catalana, entre els quals, els doctors Corachán, Gallard i Ribas i Ribas. Segons Font, la vetlla del decés i enterrament de Gaudí va ésser seguida per centenars de persones des del carrer estant.
Referències
(1): “La creació i la vida de La Publicitat”. La Publicitat, 1 d’octubre de 1935, p. 3.
(2): “Gaudí: el último aliento”. http://www.gaudiclub.com/esp/e_links/e_ferrin4.asp [Darrera consulta: 1 d’octubre de 2018].
(3): Bonet i Armengol, Lluís. La mort de Gaudí i el seu ressò en els diaris i revistes de l’època. Barcelona: Editorial Claret, 2000, p. 48.
(4): Conversa mantinguda entre l’autor i Ana María Férrin per correu electrònic el 8 d’octubre de 2018.
(5): Martinell, Cèsar. Conversaciones con Gaudí. Barcelona: Editorial Punto Fijo, 1969, p. 115.
(6): “Antoni Gaudí, ha mort”. La Publicitat, 11 de juny de 1926, p. 1.
(7): L’historiador sagrerenc Joan Pallarès sosté: “Font va cobrir la mort de Gaudí mentre era fent el servei militar a Barcelona, com a soldat de quota, o sigui dels que pagaven per a que no els enviessin fora, a [la guerra de] l’Àfrica. Vestit de militar entrava i sortia de l’hospital sense entrebancs, anava i venia, però com és obvi, en plena Dictadura de Primo de Rivera, com a soldat, sotmès a jurisdicció militar, no podia signar-ho, podia haver estat una complicació important per a ell”.
TRANSCRIPCIÓ DELS ARTICLES PUBLICATS A LA PUBLICTAT ELS DIES 9, 10 I 11 DE JUNY DE 2026
L’ARQUITECTE ANTONI GAUDÍ, FERIT GREUMENT
Dilluns, a dos quarts de set, quan l’il·lustre arquitecte anava de la Sagrada Família cap a Sant Felip Neri, com cada dia, en ésser a l’encreuament del carrer de Bailén i Corts Catalanes, fou atropellat per un tramvia de la creu Roja. Va ésser traslladat immediatament a la Casa de Socors de la Ronda de Sant Pere.
A dos quarts d’onze, a la Sagrada Família, van alarmar-se de la tardança del senyor Antoni, que acostumava a arribar-hi a quarts de deu cada vespre. El capellà custodi ens diu que es va témer que fos o una delegació o a l’hospital. Van investigar i a la Casa de Socors van donar-los la mala nova que es temien.
Segons la nota de la Casa de Socors, però, el qui havia estat auxiliat era Antoni Bandi i no el gran arquitecte. Els metges del dispensari van fer-li una cura d’urgència. Van apreciar-li una confusió considerable a la part dreta del cos i que tenia tres costelles trencades de la part esquerra. Els metges van creure davant la gravetat de la ferida, que calia portar-lo a l’hospital de la Santa Creu. Fou dipositat a la sala de traumàtics.
Allí -segons els nostres informes- no va pas ésser auxiliat amb la llestesa que calia.
Ahir, al matí, després d’ésser identificat, fou traslladat a la cambra de la Immaculada i fou atès degudament. Els doctors Trencàs i Bosch van enguixar-li les tres costelles fracturades i van veure que tenia també una lleugera ferida a la cama dreta. L’estat de Gaudí és greu. El que fa témer més als metges és l’hemorràgia de les meninges amb hematorraquis (sic).
A les nou va constituir-se a l’hospital de la Santa Creu la Junta del Temple de la Sagrada Família, composta dels senyors Josep Maria Dalmases, mossèn Gil Parés, Bernardí Martorell i Ignasi Dalmases. Van acordar de traslladar el seu arquitecte a una clínica particular. Els metges, però, van creure , davant el greu estat del malalt, que aquest trasllat fóra una imprudència.
A les onze l’il·lustre arquitecte fou visitat pels doctors Corachan, Esquerdo i Gallard, els quals van confirmar el diagnòstic que havia estat emès.
Mossèn Gil Parés va aprofitar uns moments de lucidesa del gran arquitecte per a demanar-li si volia rebre els sagraments. En Gaudí, que no podia parlar, va fer senyals evidents d’accedir a la insinuació del capellà custodi del Temple. Antoni Gaudí, fidel a la seva profunda pietat, va rebre els sagraments amb tota fervor. Quan fou sagramentat l’il·lustre arquitecte, hi havia al seu voltant els canonges Vilaseca i Huguet, de la Junta de l’Hospital, i els arquitectes ajudants senyors Quintana i Sugranyes.
A darrera hora a l’Hospital ens han dit que En Gaudí va adormir-se cap a les set, i que a la tarda havia menjat lleugerament. A quarts d’onze dormia amb relativa tranquil·litat. El seu estat , però continua greu.
L’accident de què ha estat víctima el gran arquitecte va produir una profunda emoció a tota la ciutat. A l’hospital de la Santa Creu hi va haver-ho constituïda la Junta del Temple, i van ésser molts els qui van anar a interessar-se pel seu estat.
També foren innombrables els qui van anar a informar-se dels eu estat a la llibreria de la Vídua Pla i al mateix Temple de la Sagrada Família.
No cal dir amb quina fervor desitgem que l’estat del venerable arquitecte sigui ben aviat restablert.
La Publicitat, 9 de juny de 1926, pàg. 1.
L’ARQUITECTE GAUDÍ, GRAVÍSSIM
A la matinada d’ahir, l’il·lustre arquitecte havia reaccionat una mica, però més endavant va tornar a accentuar-se la seva gravetat.
A les onze van visitar-lo els doctors Homs, Freixes, Esquerdo, Corachan, Trens i Bosch, els quals van confirmar el diagnòstic del dia abans, però amb l’agravant (sic) de l’afebliment del cor, que anava minvant per moments. Al migdia la gravetat era més alarmant, encara.
A les tres de la tarda, els qui vetllaven van témer per la vida del gran arquitecte, i li fou feta la recomanació de la mort. Cal dir que el dia abans ja havia estat extremunciat, després de rebre el Viàtic.
A les sis, la gravetat del venerable arquitecte va tornar a ésser alarmant. Al cap-al-tard l’emoció de la ciutat era profunda.
Els metges han prohibit que ningú entrés a la cambra del malalt.
A les onze de la nit, el doctor Prim va dir-nos que creia que l’il·lustre pacient podia passar la nit, si no venia un col·lapse imprevist.
Va dir-nos també, que el seu estat era agreujat per complicació d’urèmia, que acabava de presentar-se. Ja de tota la tarda el pacient està absolutament mancat de coneixement.
A aquella hora vetllaven “Don Antoni” els senyors Josep Maria Dalmases, Puighonada, Bonaventura Conill, Jaume Figueres, Benet i el capellà custodi del Temple, Mn. Gil Parés, que el vetlla constantment.
També han estat a vetllar-lo Mn. Lluís Carreras i el canonge Josep Maria Llobera.
Tal com abans d’ahir, la Junta del Temple de la Sagrada Família ha vetllat tot el dia a l’avant cambra.
En els plecs de signatures que hi ha a la porteria de l’Hospital, van signar-hi les més representants personalitats de la ciutat.
Extraiem uns noms: J. Puig i Cadafalch, Lluís Millet, bisbe de Barcelona, Pare Sunyol, de Montserrat; cardenal arquebisbe de Tarragona, comte de Güell, marquès de Castelldosrius, Josep Llimona, vescomte de Güell, Maria Rosa Güell, Josep Martí i Folguera, Maria Lluïsa i Mercè Güell, canonge Llobera, mossèn Carreras, prior de Sant Jordi, Orfeó Català, Centre de Lectura de Reus, Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, Ateneu de Lleida, Joan Bergós, entre molts altres.
La Publicitat, 10 de juny de 1926, pàg. 1.
ELS ÚLTIMS MOMENTS D’ANTONI GAUDÍ
Ahir el venerable arquitecte va passar la nit abatudíssim i en una gravetat extrema. A un quart de quatre del matí Antoni Gaudí va entrar en agonia. Era una agonia lenta, que no arribava a trasmudar el rostre del gran arquitecte. El pacient semblava que tenia completament esmorteït el sensori. Aquest estat agònic va anar allargant -se dolorosament. A quarts de set els que voltàvem el venerable arquitecte vam tenir la sensació que Antoni Gaudí es moria. Mossèn Gil Parés li feia exhortacions piadoses que aparentment , no eren compreses per l’il·lustre pacient. Després, quan començava a clarejar, va anar assossegant-se i es va atenuar la (il·legible) que s’havia anat accentuant.
Una hora de lucidesa
A quarts de set del matí semblava de nou imminent la mort del gran arquitecte. Mossèn Lluís carreres i el capellà custodi del temple anaven repetint-li les jaculatòries del traspàs. A les set, però, el malalt va sofrir un canvi prodigiós. Una revifalla de l’esperit que es debatia amb una força de miracle. Quan més atuït estava va alçar els ulls cap a la banda d’on venia el murmuri de precs i va mirar amb un ull de serenitat suplicant i dolcíssima. Clucà els ulls de nou i vagament s’entenia pel se i pel moviment dels llavis que invocava Jesús…”Jesús, meu!”, anava dient, amb una veu sense llexió (sic). Aquest jaculatòria era freqüent de tota la vida en els seus llavis. Sobre el coixí recolzava la testa blanquíssima d’eremita o de sant en una placidesa i somrient. Cada vegada mantenia més serena la mirada còlica i penetrant. Mossèn Parés va acostar-li el Crist i va besar-lo en un gest de fervor que va arribar a fer-li avançar una mica la testa. Vaient que era innegable que Antoni Gaudí passava per uns moments de lucidesa i de reviscolament d’esperit van voleiar-lo de murmuri de precs que visiblement seguia. Cada vegada que sentia el seu nom es girava de la banda on era cridat. Mossèn Parés i mossèn Carreras van traduir-li la lletania dels sants, el “miserere” i el “De profundis”.
Al finar d’una oració va respondre amb tota la claredat: Amén. Al cap d’uns moments va clamar Déu meu de manera ben entenedora i en un gest devotíssim. Visiblement anava confegint les pregàries. Va besar de nou el sant Crist i va tornar a caure en postració mortal.
De les vuit en amunt el pacient anava perdent. S’acostava a la mort, però el seu cos es resistia de posar-s’hi al frec.
A quarts de deu van visitar-lo els doctors. D’ençà d’aquesta hora l’avant-cambra va omplir-se. Hi eren els arquitectes senyors Sugranyes, Quintana, Folguera, Bonet, Reventós, Rubió Bellver, Moragues, Martinell, torres, Puig Boada, Valeri, Nebot, Catà, Lluís Riudor, Jaume Brassó, J. Moner, LL. Badia, Ricard Opisso, J. Terrades, J. Matamala.
Van anar arribant els senyors comte de Güell i el canonge Villarrubias, el comissari de l’Hospital , N’Eduard Royo; el metge doctor Barraquer; el vicari de Sant Francesc, mossèn Trinitat Prat.
En Vicenç de Moragues, president de l’ Econòmica d’Amics del País i l’Associació d’Art Litúrgic, vicepresident de l’Orfeó Catal, l’orfeonista Ramon Crespo i Carles Capdevila.
Els senyors Martí Monteys , doctor Nubiola, Figueres, de la casa Bellesguard; Víctor Llavallol, Gambús, Martí Esteve; regidor senyor Mariné, de la Junta de l’Hospital. El senyor Ribé hi ha estat tot el matí.
A quarts d’una l’han visitat els doctors Trencs i Moragues, i han dit que la mort era imminent.
A la una el doctor Ubach ha ordenat inhalacions d’oxigen i se n’hi ha donat tres sacs. L’escultor Josep Llimona li ha donat durant molta estona inhalacions.
A quarts de dues li han estat donades injeccions d’oli canforat (sic).
El malalt dóna proves d’una gran resistència natural. Malgrat de trobar-se en estat agònic, ingereix les cullerades d’aigua i de medicina que li donen.
A les dues ha vingut el canonge doctor Parés a rellevar el senyor rector de la Sagrada Família, el qual des d’ahir al matí no s’ha mogut ni un instant del llit del malalt.
Va visitar-lo el bisbe
A les onze del matí anà a visitar el gran arquitecte , acompanyat dels seus familiars, el nostre prelat doctor Miralles. El doctor Miralles va entrar a la cambra del venerable arquitecte agonitzant i va cridar-lo pel seu nom més d’una vegada. El bisbe va sortir de la cambra emocionadíssim.
La mort
Des de les primeres hores de la tarda han a bat esperant-se a l’avant-cambra les nombroses personalitats que hi havia, car no gosaven deixar-lo per la recança que es moria d’un moment a l’altre. A les cinc i deu minuts, voltat de familiars, dels clergues del Temple i d ela Junta de l’Hospital ha lliurat l’ànima a Déu el gran arquitecte , l’home gloriós i exemplaríssim que ha mort a l’hospital, que és el lloc que per la seva mort havia sospirat tantes vegades. Al cel sia.
La capella ardent
Tot seguit la Junta Constructora del Temple de la Sagrada Família es reuní amb la de l’hospital de la Santa Creu, la qual donà tota mena de facilitats perquè la capella ardent quedés instal·lada a la Sala de Metges, al costat de l’escala principal.
L’habitació apareix endolada per complet, havent-se muntat dos altars. Aquest matí, a les set, hi haurà una missa que dirà el prior de l’hospital. A les nou, en dirà una altra el capellà de la casa Güell, i finalment, ales deu celebrarà mossèn Gil Parés, capella d ela Sagrada Família.
El cadàver hi quedà instal·lat a dos quarts de nou del vespre. Era portat pels obrers del Temple i el seguien la Junta i personal.
Els seus companys arquitectes la passada nit han vetllat el cadàver , que està amortallat amb l’hàbit dels Dolors.
(tot seguit s’enumera els noms de qui el van a visitar el difunt)
Disposicions per a l’enterrament
Sembla que l’enterrament s’efectuarà demà dissabte, a les quatre de la tarda. En tant s’espera el resultat d’unes gestions a Roma perquè sigui enterrat a la Sagrada Família, s’hi ha fixat que el cadàver sigui portat a la Catedral, acompanyant-lo la clerecia de l’Hospital de la Santa Creu, en virtut d’un privilegi que té. A la Catedral el capítol cantarà uns respons i allí anirà a cercar la clerecia de la Sagrada Família.
Un prec de la Junta del temple de la Sagrada Família
La Junta del Temple ha rebut importants oferiments durant aquests dies, i en saber-se la nova de la seva mort foren moltes les persones que anaren a donar-li el condol.
Amb aquest motiu ens prega que fem constar el seu agraïment a totes les persones que se’ls han apropat.
La Publicitat, 11 de juny de 1926, pàg. 1.
