L’aparició dels tecnòcrates en la dictadura franquista

 

 

Lluís Rotllan, historiador.                                                          

Introducció

El 1957 les diferents famílies polítiques que donaven suport a la dictadura franquista, és a dir falangistes, monàrquics i l’Església discutien aferrissadament, sense posar-se d’acord, quin seria el poder que ocuparia la “Jefatura del Estado” tot substituint a Franco. Aquest els deixava escarrassar sent conscient que era ell qui ostentava tot el poder, i per tant només la seva voluntat fixaria la fórmula i la persona que el succeiria. En la mateixa època l’economia espanyola es trobava vorejant el precipici, amb les arques buides i sense possibilitats d’endeutament exterior per poder pagar les escasses importacions que es realitzaven. És en aquestes circumstàncies quan van aflorar en alguns llocs de responsabilitat de l’executiu membres de l’Opus Dei, també dits “els tecnòcrates”, i que sota la batuta de Carrero Blanco portaren a terme un seguit de reformes polítiques, que canviaren la preeminència falangista en els governs. Però molt més important encara fou la labor que van fer en l’economia, capgirant-la com un mitjó, tot passant d’una autarquia pràcticament plena a una quasi liberalització dels mercats, que va quedar concretada en el Pla d’Estabilització de 1959.

Situació d’Espanya abans de 1957

El clima polític el 1956 estava força regirat per diferents raons:

1. Els successos universitaris de febrer de 1956 a Madrid, protagonitzats per la batussa entre falangistes i estudiants que intentaven desmarcar-se de la submissió al SEU, i que acabaren amb la dimissió del rector de la Universitat Complutense, Pedro Lain Entralgo, així com el cessament del ministre d’Educació, Joaquín Ruiz-Giménez, i del secretari general del Movimiento, Raimundo Fernández Cuesta.
2. El descontentament generat en el si del règim per la independència del Marroc.
3. La conflictivitat social i laboral que aflorava cada vegada amb més freqüència, amplitud i intensitat, amb especial notorietat les vagues que es registraven a Barcelona i al País Basc. Aquesta conflictivitat derivava en bona part per la irresponsable pujada del 25% de tots els salaris, ordenada pel ministre de Treball, Girón de Velasco, fet que va provocar que es disparessin els preus dels consums i una inflació que acabà reduint encara més el poder adquisitiu als treballadors^[1]. El record de la vaga de tramvies de 1951 planava en l’ambient i no es podia permetre que es repetís una situació similar.
4. L’avantprojecte de Leyes Fundamentales, que incloïa una nova Ley de Sucesión, presentades pel nou ministre secretari general del Movimiento José Luis Arrese. Aquest projecte establia que, a la mort o retirada de Franco, la decisió sobre la seva substitució recaigués en el secretari general, que es convertiria així en l’eix central i fiscalitzador de la vida política nacional. Aquesta proposta era rebutjada per una majoria de ministres, amb Carrero al capdavant, així com per diversos cardenals de l’Església^[2]. La majoria de dirigents eren conscients que, malgrat la Ley de Sucesión de 1947, el règim descansava sobre la figura de Franco. Alguns d’ells van començar a inquietar-se per la mateixa estratègia de supervivència política del franquisme, situació que no va fer sinó augmentar les tensions polítiques entre les diferents “famílies franquistes”.

En l’àmbit econòmic a primers de 1957 Espanya vivia en plena autarquia. Es tracta d’un concepte ideològic ultranacionalista que es basa a no estar supeditat a una voluntat aliena, en la que es veu al veí com un enemic o adversari, i que té com a màxima expressió l’economia. Els recursos s’han d’obtenir dins de les mateixes fronteres, substituint les importacions per la producció pròpia. Aquesta política econòmica genera greus problemes en fer a la indústria menys competitiva, a causa de l’augment de costos de capital, que s’han de compensar amb menors retribucions de la mà d’obra per garantir la rendibilitat empresarial i assegurar la producció. L’autarquia, per la seva pròpia naturalesa, per força ha d’anar acompanyada per un fort intervencionisme estatal, no tan sols en el sector públic, sinó també en la regulació de preus, salaris i entitats financeres. Així, la “mà invisible” d’Adam Smith -és a dir, l’autoregulació dels mercats- és substituïda per la planificació estatal.

Després de gairebé vint anys d’autarquia, tot i que a primers dels 50 se n’havia rebaixat la intensitat -ja que l’Estat havia renunciat a la distribució centralitzada d’articles de primera necessitat i havien desaparegut les cartilles de racionament-, el model intervencionista aplicat després de la Guerra Civil no només estava esgotat, sinó que la situació econòmica es trobava a un pas del cataclisme:

1. Inflació desbocada (10,50%)
2. Dèficit a la balança de pagaments, proper a la fallida, per l’esgotament de les divises, amb el consegüent perill de no poder importar petroli^[3].
3. Sobrevaloració de la pesseta, que feia poc competitives les escasses exportacions, propiciava el mercat negre d’importacions i estimulava la sortida de capitals.
4. El PIB encara es mantenia relativament elevat (7,16%), però cal tenir en compte que es partia d’una situació molt endarrerida i que el creixement era similar al d’altres països del sud d’Europa.
5. Salaris amb poc poder adquisitiu: per poder subsistir, moltes famílies aplicaven la fórmula «ocho más cuatro», és a dir, vuit hores legals més quatre d’extraordinàries, al mateix o a un altre lloc de treball.
6. La política de congelació dels lloguers desincentivava la construcció privada d’habitatges i afavoria l’augment del barraquisme, especialment a causa de l’emigració interior.
7. Dèficit pressupostari galopant, resultat del costós finançament de l’INI mitjançant emissions de deute públic.

Malgrat les reticències personals de Franco —sempre cautelós davant qualsevol novetat— i l’oposició dels sectors més immobilistes, la sortida de l’autarquia era gairebé inevitable^[4]. L’aguda crisi econòmica podia provocar una explosió social i fer trontollar el règim, tal com ja s’havia evidenciat en algunes contramanifestacions arran de la invasió soviètica d’Hongria, en què es cridava: «¿En Hungría hay libertad? ¡No! ¿Y en España? ¡Tampoco!».

Remodelació de l’executiu

En aquest context polític i econòmic, Franco reestructurà el govern el febrer de 1957. Aquesta remodelació marcà una línia divisòria: ell passava progressivament de figura política activa a referent simbòlic, tot i conservar intacte el poder. Els canvis es decidiren en estreta col·laboració amb Carrero Blanco, la influència del qual creixia constantment.

La crisi governamental respongué a tres factors principals:

1. La greu situació econòmica.
2. El rebuig als projectes de reforma institucional impulsats per Arrese.
3. La necessitat de modernitzar l’Administració pública.

Es renovaren dotze dels divuit ministeris. Franco, com era habitual, distribuí els càrrecs entre les diverses “famílies” del règim —falangistes, monàrquics i militars—^[5], però en aquesta ocasió tingué entrada un nou corrent que més tard se’ls anomenaria “tecnòcrates” i que ocuparia els ministeris econòmics. Navarro Rubio es feria càrrec d’Hisenda i Ullastres de Comerç, ambdós membres de l’Opus Dei que s’inclinaven per una dictadura burocràtica amb un alt grau de contingut catòlic.

Arrese fou apartat de la Secretaria General del Movimiento i destinat al Ministeri de l’Habitatge, amb menor pes polític. Franco iniciava així un procés de progressiva marginació de la Falange, tot i mantenir-la com a instrument útil per als seus interessos.

L’integrisme catòlic en el règim

El gir que va fer la política espanyola probablement no s’entendria sense l’anàlisi de la figura del ministre subsecretari de la Presidència Carrero Blanco. En aquest càrrec, i amb la confiança que li tenia Franco, Carrero va aconseguir un control gairebé total del conjunt del govern, sent l’artífex de l’estratègia que donava prioritat a les reformes administratives, tècniques i econòmiques per sobre de les quals tenien un caràcter més polític.

Els coneixements organitzatius i econòmics que posseïa no anaven gaire més enllà dels que tenia Franco, però per assolir els seus objectius de planificació del creixement, més allunyats de l’intervencionisme casernari, es va rodejar de tres homes relacionats amb l’Opus Dei que connectaven amb el seu profund catolicisme, i que eren tècnics en matèries de les quals ell no era especialista. Aquests tecnòcrates eren Navarro Rubio a Hisenda, Ullastres a Comerç, i López Rodó com a àngel negre a l’ombra en la Secretaria General Tècnica de la Presidència de nova creació.

 

 

L’Opus Dei, creat per monsenyor Escrivà de Balaguer, és una organització amb una forma d’entendre la vida en què tot gira sobre l’eix de l’espiritualitat catòlica. Dona prioritat a la santificació del treball cercant la perfecció, sigui quina sigui la labor professional que s’exerceixi, tot emmarcant-se en el sentit catòlic de l’honradesa amb la vocació d’aconseguir la santedat, a la que està cridat tot ésser humà com a signe de la seva filiació divina. És per aquest motiu que els polítics, membres de l’Obra, transmetrien en l’exercici dels seus càrrecs una finalitat espiritual de la seva missió.

L’Opus Dei s’havia desenvolupat a Espanya després de la Guerra Civil amb la pretensió de formar unes noves elits catòliques que influïssin en el camp acadèmic, empresarial i polític. L’organització en els primers moments de la seva fundació va ser perseguida pel franquisme, i considerada pels falangistes com una màfia catòlica amb arrels en la maçoneria. La majoria dels membres de l’Obra que van formar part dels distints governs franquistes eren professionals independents, allunyats de tota militància política activa, i que foren cridats per Franco en atenció a la seva idoneïtat pel càrrec. Però en qualsevol cas els seus membres no van posar mai en entredit la naturalesa i els fonaments del franquisme que negava les llibertats més elementals.

L’arribada dels tecnòcrates es va interpretar com un pla de l’Opus Dei per prendre el poder, però en realitat no fou ni sinistra ni astuta, sinó més aviat una resposta pragmàtica i sense un esquema fix per abordar un seguit de problemes específics. La influència, directa o indirecta, d’aquests homes els va convertir ràpidament, a ulls de tothom, en una nova “família” que integrava el conglomerat de forces polítiques que formaven el nucli dur de la dictadura. Però en realitat no eren un partit polític i ni tan sols formaven un grup homogeni, com es reflecteix en els diferents punts de vista i baralles intermitents que tenia Navarro, primer amb López Rodó i més tard amb Ullastres, sinó que eren persones ben preparades professionalment^[6] que avantposaven criteris teòrics i metodològics de la disciplina econòmica per damunt d’una ideologia radical. Defensaven un nacionalisme tradicional amb la base d’una ortodòxia catòlica en una societat més moderna, encara que jerarquitzada i conservadora, quina força política inicial es devia exclusivament a tenir la confiança del poderós Carrero Blanco.

A partir del govern de 1957, en les successives remodelacions ministerials els homes lligats a l’Opus Dei estaran presents en el centre de l’escenari, especialment en els ministeris econòmics, i seran vistos amb recel pels falangistes que els consideraran enemics del seu model d’Estat. Es revenjaran d’ells el 1969 de resultes del cas Matesa^[7].

Laureano López Rodó (1920-2000), fill d’una família burgesa catalana, doctor en Dret amb premi extraordinari, i catedràtic universitari en l’especialitat de Civil va ser membre numerari^[8] de l’Obra des de molt jove, a la que unia la seva militància falangista. Les seves idees sobre el que havia de ser el futur passaven per la construcció d’un Estat social de Dret, que preveiés ordenadament la successió del Dictador i que tingués continuïtat en la monarquia. Això havia d’anar acompanyat de la reordenació de l’economia, que quedés cenyida a la justícia social coherent amb els seus principis religiosos, l’èxit del qual afermaria el règim. Estimava inexcusable el respecte escrupolós a la iniciativa individual, apostant per la liberalització dels mercats i les mínimes intervencions estatals en l’economia. El 1956 era un desconegut en la política espanyola, però en redactar un informe clarament oposat a les tesis d’Arrese, ben aviat es va convertir en l’hemisferi esquerre del cervell de Carrero, amb una gran influència sobre tots els esdeveniments que tingueren lloc en el país. Durant 17 anys van despatxar junts diàriament, i tot i que els càrrecs de López Rodó van anar variant, primer com a secretari general Tècnic de la Presidència^[9], més tard com a comissari del Plan de Desarrollo, després com a ministre, inicialment sense cartera, després del mateix Plan de Desarrollo i més tard d’Exteriors, sempre van estar molt units. Amb total lleialtat al seu senyor, i com a secretari de la Presidència, l’ascètic, pietós, pacient, i incansable treballador que fou López Rodó, tenia un paper primordial en la preparació i elaboració de l’ordre del dia del gabinet, i això li conferia molta influència i inclús temor entre els ministres. Tal com diu Preston “Su relación con Carrero Blanco era una réplica de la de Carrero con Franco”.

Mariano Navarro Rubio (1913-2001) era llicenciat en Dret, i després de participar en la Guerra Civil amb el grau de capità va accedir al Cos Jurídic Militar, aconseguint el generalat i exercint com a professor en la dita acadèmia. Era membre supernumerari^[10] de l’Opus, casat i amb onze fills. El seu accés a la política fou a través dels sindicats verticals agraris, convertint-se en Procurador en Corts pel dit sindicat. Competent i treballador incansable, era també membre de la directiva del Banco Popular, controlat per l’Opus Dei. Va ser nomenat ministre d’Hisenda el 1957, i com a tal fou l’impulsor directe del canvi econòmic que tingué el país, en proporcionar unes esgarrifoses xifres macroeconòmiques que deixaven poques alternatives a la necessitat de donar un cop de timó. Era un defensor de despolititzar l’economia, cosa que no havia ocorregut fins aleshores, per a convertir-la en una administració tècnica. Les primeres mesures que va prendre com a ministre van ser implantar una política d’austeritat i contenció de la despesa pública, una reforma fiscal amb més pressió tributària, i la modificació del tipus de canvi del dòlar a 5 pessetes, pel més realista de 42 pessetes^[11]. Tots aquests canvis, juntament amb el Pla d’Estabilització posterior, generaven una profunda desconfiança en Franco, i aquest recel només es va poder vèncer, força a contracor i sense estar del tot convençut, per la influència de Carrero, les moltes hores i poder de persuasió que hi va dedicar Navarro^[12], i a la impossibilitat de poder importar béns de primera necessitat. El canvi filosòfic que va fer de l’economia li va comportar l’enemistat del falangisme, i en especial del seu company de gabinet i ministre de l’Habitatge, José Luis Arrese.

El tercer membre de l’Opus era Alberto Ullastres Calvo (1914-2001), doctor en Dret i Catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública a la Universitat Complutense de Madrid. Era igual que López Rodó membre numerari de l’Obra. Va ser ministre de Comerç en el gabinet de 1957, i juntament amb Navarro^[13], ambdós anomenats per recomanació de Carrero, va crear i impulsar el Pla d’Estabilització. La seva participació va tenir un pes important en l’admissió internacional del gir econòmic, i ell va ser l’encarregat de portar a terme les negociacions per l’admissió d’Espanya en l’FMI, el Banc Mundial, el GATT i la OECE, és a dir, era la cara tècnicament preparada i visible del règim que podia parlar el mateix idioma que utilitzaven els economistes d’aquests organismes internacionals. Després de cessar com a ministre va ser l’ambaixador espanyol davant el Mercat Comú aconseguint un acord comercial preferencial.

Aportacions legals i polítiques dels tecnòcrates

Són responsabilitat d’aquests tecnòcrates sota la batuta de Carrero, I la mà a l’ombra de López Rodó al davant de la Secretaria General Tècnica de Presidència, lleis que construirien la carcassa real de l’Estat, en un context que el mateix López Rodó descrivia afirmant que, en l’ordre constitucional, Espanya era pràcticament un solar sense edificar.

La primera de les lleis importants fou la del Règim Jurídic de l’Administració de l’Estat de 1957, que “normalitzà” els procediments legals i reestructurà les funcions ministerials. Entre altres novetats, instituí un ministeri conegut com a Presidencia del Gobierno, encarregat de redactar coordinar l’acció legislativa. A partir d’aquell moment, Franco alteraria el seu paper, passant de ser un president actiu del consell de ministres a un Caudillo que, malgrat mantenir intacte tot el poder, deixava en mans de Carrero el funcionament diari i quotidià del govern.

El principal objectiu que pretenia aquesta llei era la creació d’una administració eficient que fos la punta de llança en l’enquadrament de l’edificació planificadora econòmica. En paraules de López Rodó “Es fundamental proceder a la desconcentración de funciones. La excesiva acumulación de asuntos en unos mismos órganos produce el colapso en la vida administrativa. Una tendencia dominante en la doctrina propugna que la desconcentración empiece por el propio Consejo de Ministros, creando Comisiones integradas por los ministros más afines, para resolver un gran número de asuntos que hoy agobian al Consejo”.

Després del rebuig generalitzat que va tenir el Projecte de Llei de Successió presentat per Arrese, López Rodó dissenyà una nova fórmula per vertebrar institucionalment el règim mitjançant una llei orgànica de l’Estat, que renovés significativament la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado de 1947. El propòsit era garantir que l’esperit que Franco havia imprès als ideals del Movimiento es preservés de forma impol·luta per a les generacions futures, configurant una tercera via entre el falangisme estricte i el monarquisme restaurador. Aquesta nova formulació compaginava autoritarisme, monarquia i catolicisme integrista, amb alguns elements propis d’un Estat social de dret.

Això reduïa al Movimiento, com a partit únic, a una mena de cambra senatorial de col·laboradors de Franco. Carrero va reduir en una frase la significació del seu contingut: “Es tractava d’evitar la incertesa que podia sorgir en el cas que Franco desaparegués, ja que Espanya es trobaria aleshores amb una mínima estructura institucional”. No fou fàcil convèncer al dictador, reticent a definir formalment el futur del règim, ni superar l’oposició del falangisme, que rebutjava perdre protagonisme i que la continuïtat del sistema descansés en la figura d’un rei.

Finalment, llei va veure la llum el maig de 1958 sota el nom de Principios Fundamentales del Movimiento, en què destacava la minsa referència a la doctrina falangista, i la definició d’Espanya com una “Monarquia tradicional^[14], catòlica, social i representativa”. Per a Carrero i els tecnòcrates, calia institucionalitzar la voluntat de Franco de mantenir-se en el poder mentre visqués i preparar el camí cap a una futura monarquia d’instauració -no de restauració- deixant per tan fora del joc a Juan de Borbó. Aquests tecnòcrates més tard reblarien el clau al ser els pares de la Ley Orgánica del Estado de 1966, que actuaria de facto com una Constitució destinada a garantir la perdurabilitat del règim després de Franco.

Tanmateix, en allò que tingué més rellevància la ideologia i preparació dels tecnòcrates va ser en els canvis econòmics que portaren a terme per fer sortir al país del marasme, penúria i aïllament en què es trobava, tot mirant d’augmentar el benestar material de la població, però mantenint sobre ella sempre un control ferri.

Franco inicialment no veia amb bons ulls les noves orientacions que aportaven els tecnòcrates, però els deixava anar fent amb la indissimulada intenció de recuperar els esquemes autàrquics en un moment més propici. Així, doncs, el principal obstacle per tirar endavant amb les reformes era la persistent abúlia del mateix dictador, atret per un centripetisme d’origen complex que el portava cap a la inanició^[15], així com la resistència de moltes de les famílies més conservadores del règim, que temien que una liberalització econòmica comportés un pas inexorable envers una liberalització política.

Receptes econòmiques introduïdes pels governs tecnòcrates

Per impulsar el transcendental gir liberalitzador que acabaria propiciant l’enlairament de l’economia espanyola, els tecnòcrates s’inspiraren en les tesis de desenvolupament sorgides a Europa després de la Segona Guerra Mundial, que es concretaven al mateix temps en el pensament econòmic de diferents autors molt reconeguts, tals com Schumpeter, Keynes i Polany.

Prenent una mica de cada un d’aquests autors els tecnòcrates s’inclinaren especialment per l’influx del pensament keynesià, que posava l’accent en el creixement a llarg termini basat en l’ocupació i la inversió de capitals. Aquesta influència es reflectí clarament en la planificació econòmica posterior impulsada per López Rodó. Segons la seva concepció, l’augment dels beneficis no havia de respondre a una lògica estrictament materialista, ja que això suposaria una alienació del treballador que el despullaria de la seva dignitat espiritual, sinó que aquests guanys havien de traduir-se en la seva millora integral com a home. També intentà, sense aconseguir-ho, que aquest progrés beneficiés totes les classes socials i no quedés limitat als interessos dels grups capitalistes, ja que considerava que una visió excessivament egoista podia posar en risc l’estabilitat del sistema polític.

En definitiva, el sistema que es va adoptar fou el model francès que es fonamentava en un cert respecte a les lleis de mercat, suprimint al mateix temps organismes interventors innecessaris i perjudicials per a la correcta evolució econòmica. Van aplicar les aportacions més innovadores del capitalisme liberal, circumscrit al progrés material de la comunitat social que anava d’acord amb la convicció cristiana de justícia, oposada al “papus” del paradigma de materialisme comunista.

Es van coordinar els ministeris de la Presidència, Hisenda i Comerç per obrir els mercats espanyols que facilitessin les inversions estrangeres, i al mateix temps estimulessin la iniciativa privada interna i flexibilitzessin els preus. Es pretenia superar una economia estancada, sumida en l’aïllament, amb preus administrats i un comerç exterior fortament regulat que abocava el país al subdesenvolupament.

Els objectius que es proposaren eren:

1. Assolir l’equilibri pressupostari ajustant les despeses i els ingressos, finançant-los de manera no inflacionària a través d’una millora del rendiment del sistema fiscal, i això permet l’increment de la inversió pública

2. Convertir l’Estat en motor del rellançament del consum mitjançant l’increment de la inversió, que afegit al creixement de les exportacions havia de contribuir a elevar la renda dels treballadors, i acostar-la una mica als nivells d’europeus

3. Adequar el valor, encara sobrevalorada, malgrat la devaluació de 1957 (46 pessetes per dòlar), per ajustar-la al seu valor real.

4. Desregular progressivament el mercat de treball, fins aleshores era sotmès al Ministeri de Treball que fixava els salaris i condicions laborals.

Però el veritable objectiu final era que el previst creixement econòmic, i el consegüent benestar, assegurarien la consolidació del mateix sistema, donant-li la continuïtat que permetria mantenir la jerarquia imposada en un Estat d’ordre social conservador.

A mitjans de l’any 1958 el govern ja havia aconseguit per la via de la reforma tributària un dels seus objectius com era el de l’anivellament pressupostari. Tot i això, persistien algunes de les principals dificultats, tals com la inflació, la insuficiència de l’estalvi, el dèficit de la balança comercial, la nul·la reserva de divises i la sobrevaloració de la moneda, que afavoria la forta evasió de capitals.

Reconeguda la fallida financera de l’Estat, Espanya requeria el crèdit exterior per a fer front a tot aquest seguit de necessitats, i a més aspirava a integrar-se en les organitzacions plurinacionals com l’FMI, la OECE i el Banc Mundial, amb l’objectiu d’obtenir ajut financer i, alhora, legitimar el reconeixement internacional del règim. L’FMI i el Banc Mundial van aprovar la sol·licitud d’Espanya com a membre de ple dret a primers de 1958, però condicionarien els anhelats crèdits -igual que la OECE- a l’aplicació d’un pla que garantís, a mitjà termini, l’estabilització i la liberalització dels mercats en l’economia espanyola, amb especial atenció a l’obertura dels capitals transnacionals.

Un moment determinant fou la declaració de convertibilitat externa de les divises europees a finals de 1958, que permetia als residents a l’estranger canviar aquestes monedes per dòlars. El fet que Espanya no pogués participar plenament en aquest sistema tingué un fort impacte psicològic en l’opinió pública, reforçant la percepció d’aïllament del país respecte a l’Europa occidental.

 

En aquest context, tant per iniciativa pròpia com per la pressió exercida pels organismes internacionals -i indirectament dels EEUU^[16]-, es començà a elaborar el Plan de Estabilización y Liberalización Económica, amb l’objectiu d’adaptar l’economia espanyola al capitalisme competitiu del món occidental. Per fer-ho els tecnòcrates van comptar amb l’assessorament i supervisió d’un equip enviat per aquests organismes internacionals, i la inestimable aportació del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya encapçalat pel prestigiós economista Juan Sardá Dexeus. La confecció d’aquest Pla anava destinat a obtenir una credibilitat immediata en els àmbits financers i acadèmics, és a dir, entre els especialistes que havien d’avaluar-ne la solvència tècnica.

El Pla va veure la llum amb el Decret llei el 21 de juliol de 1959, i el dia 27 del mateix mes es promulgà un altre decret que concedia plena llibertat a la participació estrangera en el capital d’empreses espanyoles fins a un màxim del 50%. Paral·lelament, va arribar l’ajut econòmic concretat en 538,3 milions de dòlars provinent de diferents organismes internacionals,^[17] xifra que representava el 6% de la renda nacional espanyola de 1959.

Les mesures del pla d’estabilització eren realment dures, es desconeixia la recessió que podien causar i sens dubte comportaven un risc polític. Es poden dividir en dos grans blocs: aquelles que tenien un caràcter estabilitzador, encaminades a la contracció del deute públic i la reducció de la inflació, i en unes altres que aportaven una condició liberalitzadora.

Mesures estabilitzadores

Disciplina financera:

• Més rigor pressupostari, amb reducció d’inversions i despeses públiques^[18].
• Congelació de l’expansió del crèdit bancari per sobre dels nivells existents.
• Eliminació de la pignoració automàtica de les noves emissions de deute públic.
• Increment del tipus d’interès del Banc d’Espanya.

Augment dels ingressos:

• Increment dels gravàmens per impostos indirectes sobre els productes petrolífers, tabac i telèfon.
• Introducció del sistema d’estimació objectiva per millorar la recaptació fiscal.

Control de la inflació:

• Congelació de sous i control dels augments pactats en convenis col·lectius de mitjanes i grans empreses.
• Seguiment del volum d’importacions, amb l’objectiu d’incrementar la competència interna i afavorir la moderació de preus.

Amnistia fiscal:

• Possibilitat d’aflorar, sense sancions, capitals evadits o dipositats a l’estranger per qualsevol motiu.

Mesures liberalitzadores

Llibertat de preus.- La majoria de preus d’articles de consum quedaven liberalitzats, restant-ne només uns pocs que es consideraven de primera necessitat. Aquesta mesura contribuí a l’eliminació definitiva del mercat negre. També s’eliminaren les subvencions i ajudes per mantenir uns preus irreals, així com els organismes interventors que les fiscalitzaven. Finalització del monopoli del petroli.

Liberalització de les importacions.- S’eliminà, en la major part dels casos, l’autorització prèvia per importar productes. No obstant això, els importadors havien de dipositar en el Instituto Español de Moneda Extranjera el 25% del valor de la compra per poder accedir a les divises necessàries per al pagament. Quedava d’aquesta manera pràcticament alliberat el mercat espanyol, estant només controlat per les tramitacions administratives i les càrregues aranzelàries que gravaven els productes segons conveniència del govern.

Devaluació de la moneda.- Nova devaluació del 30%, passant el tipus de canvi de 42 a 60 pessetes per dòlar. Tot i que aquesta mesura podia tenir un efecte inflacionari inicial, contribuïa a fer més competitives les exportacions espanyoles en el mercat internacional. Així mateix, la pesseta esdevingué convertible en els mercats internacionals en incorporar-se al sistema del patró or.

Liberalització d’entrada de capitals.- S’autoritzà la inversió de capital estranger en societats espanyoles fins a un màxim del 50%, amb plena llibertat per a la repatriació de dividends i capitals. L’objectiu era fomentar l’arribada d’inversions estrangeres per impulsar el creixement i la competitivitat, i alhora equilibrar la balança de pagaments.

L’aplicació de les mesures del Pla d’Estabilització tingueren d’entrada algun efecte negatiu, com varen ser la dissolució de nombroses empreses petites i mitjanes, que no aconseguiren la competitivitat necessària per subsistir en un mercat liberalitzat, fet que provocà migracions interiors i exteriors. També se’n ressentí el PIB per càpita que fou de 2,22% el 1959 i de només 2,13% el 1960, afectat tant per aquest procés d’ajustament com per la reducció dels complements salarials i de les hores extraordinàries.

Però la caiguda de l’activitat econòmica fou passatgera, ja que a finals de 1960 les mesures adoptades van començar a donar resultats positius en tots els àmbits, i contribuïren a frenar possibles moviments de protesta multitudinària de la classe treballadora, que es mantingueren larvats.

Resultats a curt termini del Pla d’Estabilització

Estabilització dels preus.- La corba inflacionària passà de l’11,98% i 11,26% els anys 1958 i 1959 al 2,84% i 1,83% el 1960 i 1961 respectivament.

Manteniment del tipus de canvi.- El nou canvi de la pesseta fixat arran de la devaluació es mantingué estable.

Sanejament de la balança de pagaments.- La devaluació reduí les importacions i convertí Espanya en un país barat, fet que impulsà els ingressos per turisme. Això es va combinar amb les primeres inversions estrangeres, les remeses dels emigrants, i l’augment de les exportacions. Aquests ingredients van conjurar el perill de la suspensió de pagaments, que com una espasa de Dàmocles planava sobre el país. L’èxit fou tal que no calgué utilitzar ni una tercera part dels crèdits internacionals concedits.

Creixement econòmic.- A partir de 1961, el PIB per càpita experimentà un creixement espectacular: 1961 el 12,41%, 1962 el 9,56% i així durant molts anys amb xifres que superen de llarg el 5%.

Transformació del sector agrícola- La importació de noves tècniques i maquinària moderna es traduí en uns notables augments de productivitat, però també va provocar l’expulsió de molts treballadors del camp que tingueren d’emigrar. Aquest resultat agredolç va transformar un país agrícola en un de predominantment industrial, tot i que amb notables insuficiències i desequilibris.

Plena ocupació.- Gràcies, en bona part, a l’emigració cap a l’exterior, es pogué mantenir la baixa taxa d’atur al voltant del 2%, és a dir, plena ocupació.

Estabilitat pressupostària.- Després de dèficits continuats, el 1960 es produí un superàvit pressupostari de 5,6 milers de milions de pessetes.

Inversió de capital exterior.- Nombroses empreses internacionals s’establiren en el país, atretes per un mercat nou que pagava salaris baixos, tenia escassa conflictivitat laboral a conseqüència de la repressió, i permetia la repatriació de beneficis.

La bondat d’aquests resultats va encunyar la frase del “milagro económico español”. Tanmateix, aquest creixement no hauria estat tan espectacular si aquestes mesures no s’haguessin aprofitat de les favorables condicions del mercat internacional, i l’hipercreixement que s’estava produint en les economies occidentals^[19]. L’èxit del Plan de Estabilización impulsà la preparació del Plan de Desarrollo, que el govern havia adquirit amb el Banc Mundial. Per portar-lo a terme, Franco va confiar en el mateix equip consolidat de tecnòcrates, ampliat en la remodelació ministerial amb la incorporació d’un nou membre de l’Opus Dei, Gregorio López Bravo, i amb la creació de la Comisaría del Plan de Desarrollo, dirigida per López Rodó.

 

Conclusions

La participació dels tecnòcrates en el poder va reduir la preponderància del falangisme, que a partir d’aleshores fou utilitzat de manera instrumental i només a conveniència. Ambdós sectors volien la continuïtat del règim, però discrepaven en la manera d’aconseguir-la. Els falangistes defensaven una economia autàrquica i casernària, així com una successió del Caudillo designada pel Movimiento. En canvi, Carrero i els tecnòcrates pretenien enfortir el franquisme a través d’un major consens popular, fent-ho per la via de la liberalització econòmica, i aspiraven a garantir-ne la continuïtat a través de la instauració d’una monarquia. Les Leyes Fundamentales que impulsaren propiciarien més endavant la “Operación Príncipe”, tot i que en cap cas no havien estat concebudes per propiciar una sortida democràtica, opció que rebutjaven obertament.

L’Opus Dei no constituïa una nova família entre les forces polítiques que componien el règim, sinó una organització integrista catòlica, els membres de la qual avantposaven els criteris tècnics per damunt dels ideològics, sense que això volgués dir manca d’ideologia. No formaven un conglomerat polític doctrinal homogeni, com demostren les discrepàncies i tensions internes que protagonitzaren en l’exercici del poder.

Les reformes econòmiques fetes pels tecnòcrates respongueren únicament a un esperit de supervivència del règim i forçat pels organismes internacionals, i foren acollides amb un recel extraordinari per part de Franco i la majoria del govern. Temien la competència exterior i els aterria la llibertat de la iniciativa privada, que podia erosionar els fonaments polítics de la dictadura. Malgrat això, Franco capitalitzà els èxits econòmics i rebé els honors i les adulacions, amb l’aquiescència dels tecnòcrates que devien en el seu “amo” els llocs de preeminència que ocupaven. L’èxit de la política econòmica consolidà aquest grup al poder durant molts anys, amb el consegüent malestar i desesper que això provocà en la Falange.

La liberalització derivada en els plans d’Estabilitzación i Desarrollo comportà un salt qualitatiu molt important en l’economia espanyola. Una part de la historiografia ha assenyalat que aquest creixement va facilitar, anys més tard, una transició política relativament suau cap a la democràcia després de la mort del dictador^[20]. Cal tenir en compte, però, que aquest procés es produí en el context dels anomenats “Les Trente Glorieuses”, període d’expansió extraordinari de les economies occidentals, que absorbien l’emigració espanyola i propiciaven el turisme a les costes de la Península. Aquest entorn favorable va assegurar la consolidació del sistema i la pervivència d’una dictadura conservadora, en sintonia amb els interessos dels EEUU en el marc de la Guerra Freda.

Notes

1. PRESTON, P. Franco, Caudillo de España. P. 833: “Es revelador de lo poco que Franco comprendía lo que estaba sucediendo en términos económicos el hecho de que percibiera el malestar obrero como fruto de la perversidad o bien como la obra de agitadores externos manipulados por comunistas y masones”. ↑

2. LÓPEZ RODÓ, L. Memorias. P. 76: “Los cardenales le dijeron a Franco que se opondrían por todos los medios posibles, a unos proyectos de Leyes Fundamentales que contradecían los principios del Derecho público cristiano y el sentir católico del pueblo español”. ↑

3. LÓPEZ RODÓ, L. Memorias. P. 189: “A comienzos de 1958 no sólo es que no teníamos reservas de divisas, sino que nos encontrábamos bajo cero. Nuestra tesorería en materia de divisas extranjeras tenía un saldo negativo. No recuerdo bien: serían unos 80 o 90 millones de dólares. Y llegó el momento en que veíamos que no podíamos pagar el petróleo del otoño próximo”. ↑

4. DE RIQUER, B. La dictadura de Franco. P. 433: “Fabian Estapé describe que para explicar a Franco la urgencia de una reforma económica hubieron de utilizar el siguiente símil: si el Estado fuera una empresa privada habría que declarar su quiebra y despedir a todos los funcionarios, incluidos los militares”. ↑

5. Encara que alguns autors no consideren els militars com un grup amb ideologia pròpia, si que tingueren un pes específic com a col·lectiu en la configuració dels diferents governs. ↑

6. Havien destacat acadèmica i professionalment, conegudes per allò que se’n va dir “la burocracia de los números uno”. ↑

7. L’escàndol Matesa posat damunt la taula per Fraga va fer que Franco renovés a 13 dels 18 ministres, entre els que estaven els tecnòcrates Faustino García Moncó (Comerç), Juan José Espinosa Sanmartín (Hisenda) i el governador del Banc d’Espanya Mariano Rubio. Tots tres van ser encausats i condemnats, encara que no compliren el càstig en ser amnistiats per Franco. ↑

8. Són membres numeraris aquells que romanen cèlibes i que generalment viuen en residències de l’Opus Dei. ↑

9. Càrrec ideat pel mateix López Rodó per estar al costat i influir en les decisions de Carrero, i d’aquest sobre Franco. ↑

10. Els membres supernumeraris són generalment els homes i dones casats per a qui la santificació dels deures familiars forma part de la seva vida cristiana. ↑

11. GARCÍA DELGADO, J. L. Franquismo. P. 148: “Franco nunca entendió muy bien lo que estaba pasando. Su aturdimiento se hizo presente cuando le inquirió al Ministro de Hacienda por qué había de cambiarse el tipo de cambio y así permitir que los norteamericanos pudieran comprar más con un dólar en España que los españoles en Estados Unidos”. ↑

12. LÓPEZ RODÓ, L. Memorias. P. 184: “Franco creía que nuestros recursos eran escasos y debían administrarse conforme se había hecho hasta entonces”. ↑

13. LÓPEZ RODÓ, L. Memorias. p. 192: “Tenían caracteres muy distintos uno y otro, lo que hacía difícil su compenetración.” ↑

14. La importància de l’article VII i font de batusses fou la inclusió de la paraula “monarquia” aportada pels tecnòcrates en lloc de “reino” que és la que pretenien els falangistes. Amb la paraula monarquia quedava explícit que l’hereu de Franco ho faria a títol del rei. ↑

15. GARCÍA DELGADO, J.L. Franquismo. P. 148: “El Ministro de Hacienda le convenció con la frase: Mi general, ¿qué pasará si después de volver a establecer la cartilla de racionamiento se nos hiela la naranja?” ↑

16. CAÑELLAS, A. La tecnocracia franquista: el sentido ideológico del desarrollo económico. P. 261: “Había la necesidad de los Estados Unidos de reforzar económicamente a sus aliados para así asegurar la estabilidad social en la continuidad política anticomunista de sus socios extranjeros”. ↑

17. LÓPEZ RODÓ, L. Memorias. P. 188: “La ayuda financiera estuvo integrada por las siguientes aportaciones en millones de dólares: FIM, 75; OECE, 100; Consolidación de deudas comerciales, 45; Banca privada de los EEUU, 65; Gobierno de los EEUU, 130; Gobierno de los EEUU fondos contrapartida en pesetas 123,3. Total 538,3 millones.” ↑

18. DE RIQUER, B. La dictadura de Franco. P. 433: “Cuando el ministro de Hacienda, Navarro Rubio, se atrevió a decir en la Cortes que el presupuesto militar era excesivo para la situación económica en que vivía el país, el ministro del Ejército, Barroso, le amenazó con llevarle a un tribunal de honor, degradarle y expulsarle del Ejército como antiguo capitán de complemento”. ↑

19. MARTÍN, P. 1959: Sin Plan de Estabilización. P. 13: “Nuestro progreso cabalgó a lomos de los mismos caballos que tiraron del carro del desarrollo que recorrió los campos y ciudades de Europa… El milagro económico español fue una variante más del milagro económico europeo”. ↑

20. Martín 2003: 7 ↑

Referències

BARCIELA, Carlos (2018). Visions sobre economia, política i ciència en el franquisme. A Revista Segle XX, núm. 11.

CAMPRUBÍ, Lino (2017). Los ingenieros de Franco. Barcelona: Ed. Planeta.

CAÑELLAS, Antonio (2006). La tecnocracia franquista: el sentido ideológico del desarrollo económico. A Studia Histórica. Historia Contemporánea, 24. Universidad de Salamanca.

GARCÍA DELGADO, José Luis i altri (2000). Franquismo. El juicio de la historia. Madrid: Ed. Temas de Hoy.

LÓPEZ RODÓ, Laureano (1990). Memorias. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés.

MARTÍN ACEÑA, Pablo (2003). 1959: Sin Plan de Estabilización. Universidad de Alcalá. https://www.ucm.es/data/cont/docs/297-2013-07-29-4-03.pdf.

MAYAYO, Andreu i altri (2010). Economia franquista y corrupción. Para no economistas y no franquistas. Barcelona: Flor del Viento Ediciones.

MUNIESA, Bernat (2005). Dictadura y transición. La España lampedusiana. Barcelona: Universitat de Barcelona.

PRESTON, Paul (1994). Franco “Caudillo de España”. Barcelona: Ed. Grijalbo.

RIQUER de, Borja (2010). La dictadura de Franco. Barcelona: Ed. Crítica/Marcial Pons.

TUSELL, Javier (1993). Carrero. La eminencia gris del régimen de Franco. Madrid: Ed. Temas de Hoy.

1.