L’aproximació a l’exili mexicà de les dones d’Esquerra Republicana

Pau Vinyes i Roig, historiador.

La fi d’una república i l’inici d’un malson ^[1]

El 15 de novembre de 1938 els feixistes travessaven el riu Ebre, deixant enrere milers de morts i iniciant una contraofensiva a Catalunya, ja engegada l’abril d’aquell any amb l’ocupació de Lleida. Aquell preludi significava l’ocupació de Catalunya, que culminaria el 10 de febrer de 1939, amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener com a colofó. Davant d’aquest fet, milers de persones que havien defensat el règim legítim de la República sorgit de les urnes del 16 de febrer de 1936 van emprendre camí cap a l’exili. Molts d’ells sense poder tornar mai al seu lloc de naixença, ja fos per mort en camps de concentració o per romandre definitivament com a exiliats.

En arribar a la frontera pirinenca -es calculen que unes cinc-cents mil persones aproximadament van travessar els passos fronterers del Pirineu- van haver de deixar enrere familiars, amics i coneguts així com a pertinences i oficis. Els primers a passar la frontera foren les dones i els infants, i dies després els homes ferits i finalment els soldats, que van haver de deixar les armes abans de creuar-la. Un cop traspassada, els que no tenint familiars o coneguts o passaports diplomàtics van ser allotjats en camps de concentració. Camps improvisats, en males condicions humanes i alimentàries. La majoria en els camps de la Catalunya del Nord: Argelers de la Marenda, Sant Ciprià, Barcarès, Cotlliure. També, en camps francesos d’altres departaments.

Aquest primer exili va comportar la separació en alguns casos de famílies i, posteriorment, amb feixugues feines de reagrupament, si es donava el cas. Una allau de ciutadans i ciutadanes que van haver de malviure en les més mínimes condicions. De les exiliades, en aquest cas se’n recull el testimoni oral o biogràfic a través de la seva condició de dones o les dones dels homes exiliats, però poques vegades elles com a protagonistes. Si en sabem alguna cosa extensa és gràcies als treballs que han estudiat la Maternitat d’Elna, un xalet on gràcies a l’equip d’infermeres comandades per la suïssa Elisabeth Eidenbenz, es van acollir dones embarassades i infants internats en camps propers a Elna. A Elna hi van néixer 597 nens i nenes. Depenia de la secció del Servei Civil Internacional anomenat Cartell d’Ajuda Suïssa als nens de la Guerra Civil espanyola.  El 1944, quan els nazis van ocupar tot l’hexàgon francès va deixar de funcionar.

 

Dels exiliats a França, quasi mig milió, més de la meitat van tornar a l’Estat espanyol, patint empresonament, tortures i afusellament en alguns casos. Allò que repetien constantment els comandaments franquistes que si no tenies delictes de sang no havies de patir per la teva dissort, es va convertir en una fal·làcia ben grossa. Els que no van voler tornar i van preferir quedar-se a França n’hi hagué que acabaran en camps d’extermini alemanys, salvant-se ben pocs, i d’altres decidiren embarcar-se rumb a l’exili americà, en un futur ple d’incerteses, però més segur que no pas convivint amb el nazisme i qui els allotjava i donava suport, com fou el cas de la França de Vichy. Entre aquests exiliats i exiliades, la majoria pertanyien a Esquerra Republicana de Catalunya.

Segons Elena Masó i Reig, en parlar dels exiliats d’ERC comenta:

“L’exili va portar la gent d’Esquerra a pràcticament tots els racons del món en una diàspora gens homogènia: mentre alguns intel·lectuals podien reagrupar-se a França, Gran Bretanya, Mèxic, Veneçuela o Xile, famílies senceres de militants de base o càrrecs locals quedaven confinats en els camps de les platges rosselloneses, o, en el cas de les dones i les criatures, eren enviats en trens de bestiar a campaments i albergs de la Marina, a Bretanya”.^[2]

L’exili mexicà

Entre els estats que van donar suport fins al darrer moment a la República Espanyola hi figuren l’URSS i els Estats Units Mexicans. En ambdós casos ja van acollir infants durant el conflicte bèl·lic, alguns dels quals ja no tornarien mai més a Catalunya i a Espanya, ja que aquests països no van reconèixer el govern de Franco i les relacions diplomàtiques estaven en via a morta.^[3] En el cas mexicà el 1937 s’organitzà un viatge amb infants de famílies republicanes, conegut com “los niños de Morelia”.

Lázaro Cárdenas del Rio, president de Mèxic entre desembre de  1936 i novembre de 1940, va obrir les portes del seu país a totes aquelles persones que fugien del feixisme espanyol. Segons l’ex-cap de la ciutat de Mèxic Miguel Àngel Mancera Espinosa:

“Del más de un millión de españoles que buscó refugio en Francia, alrederor  de 20,000 acabaron llegando a México, transformando al país y a la ciudad en particular, ya que en ella se asentaron la mayoría de los exiliados.”^[4]

Molts dels exiliats i exiliades se’l va donar la possibilitat d’embarcar-se rumb a Amèrica del Sud i del Centre, on serien acollits, principalment, a Mèxic, República Dominicana, Xile, Argentina, Veneçuela, Colòmbia… Pocs, però van anar a petar als EUA d’Amèrica, Canadà, Quebec, Cuba -en aquest darrer cas, només els que podien demostrar que hi havien nascut o bé hi tenien parentiu familiar o l’home o la dona eren cubans de naixença, ja que durant els anys trenta i quaranta no es va permetre la residència a estrangers en aquesta illa. A Europa, la majoria van romandre a França i en grau més baix a Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit de la Gran Bretanya. I molt pocs, fora dels continents americà i europeu. 

 

Els que van arribar a Mèxic, després d’omplir paperassa burocràtica i ser acceptats per les autoritats mexicanes de l’ambaixada de Mèxic a París com aptes per viatjar-hi, ho van fer, entre 1939 i 1942, a bord dels vaixells Sinaia, Nyassa, el Siboney, Ipanema, Mexique, Isere, Orizaba i Flandre. Uns vint mil republicans, dels quals la majoria d’origen català.^[5] D’aquests de vaixells l’únic que va passar per davant de la costa dels Països Catalans fou el Sinaia. De lluny estant els que hi anaven van poder albirar -si més no intuir- la costa catalana, valenciana i de les Illes Balears. La travessia no va ser un viatge de plaer, ans al contrari amb una alimentació escassa i a voltes amb la mar enfurismada. Tanmateix, amb l’esperança de retrobar la llibertat perduda a França. Un cop arribats a Mèxic pel port de Veracruz, se’ls documentava amb una fitxa pel Registro de Extranjeros del Servicio de Migración mexicà. Gràcies a aquestes fitxes conservades a l’Archivo General de la Nación, s’ha pogut comptabilitzar el nombre d’exiliats i exiliades així com la seva procedència, i amb una fotografia de perfil realitzada in situ en el moment del desembarcament. Un cop a Mèxic calia començar de nou la vida laboral i cercar un allotjament on poder fer vida familiar en la majoria de casos. El Servicio  de Evacuación de Refugiados  Españoles  (SERE), dirigit pel doctor Josep Espuche i Álvarez, fou l’encarregat de rebre, allotjar i donar auxili així com distribuir-los pel territori mexicà.^[6] La Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles (JARE) també tingué un paper important en l’ajut humanitari vers els exiliats republicans. Dels exiliats catalans i exiliades catalanes només una vintena retornaren a Catalunya un cop mort el dictador Francisco Franco o poc abans, i amb nacionalitat mexicana.^[7]

Segons Clara E. Lidia, a Caleidoscopio del exilio, l’estat civil dels espanyols arribats a Mèxic entre 1939 i 1944 era el següent:

Atenent-nos aquestes dades podem albirar com la majoria d’exiliats eren homes, però si entrem en detall veurem que les dones vídues eren majoria envers els homes, cosa que significaria, a parer nostre, el seu rol polític prou significatiu. Tot i això, quan es parla de l’exili es visualitzen més els homes, ja fos per la seva carrera política a escala institucional, de partit o de sindicat. I les dones d’aquests homes queden en el més absolut anonimat. Qui podria dir en cinc segons el nom de la dona de Jaume Aiguader i Miró (1882-1943), exalcalde de Barcelona, exiliat i mort a Ciutat de Mèxic? Ningú, a no ser el biògraf o estudiós de l’exili ens podria haver esmentat a Carme Cortès i Lladó (1892-1979). Del desés del qual es va produir a Ciutat de Mèxic el 28 de març de 1979, a l’edat de vuitanta-sis anys. Què en sabem d’ella, a més de ser la dona de Jaume Aiguader? Ben poca cosa, malauradament. Doncs, va ser una pintora impressionista i compromesa amb la cultura catalana. A l’exili es va separar del seu marit i anys després va crear conjuntament amb l’arquitecte Mario Pani l’Escuela de Artes Plásticas a la Universidad Autónoma de Monterrey, a l’Estat de Nuevo León. Retornaria a Catalunya, però davant les dificultats econòmiques que vivia el país decideix retornar a Mèxic. Un cop restablerts a Ciutat de Mèxic es dedicaria a la fabricació de mobles infantils, dissenyats i decorats per ells mateixos.^[8]

D’altra banda, moltes d’aquestes dones també van tenir un rol a l’exili, ja que els calgué fer de mares amb fills menors, cuidadores de gent gran i tirar endavant economies familiars se’n vídues. Si per als homes va ser feixuc i dolorós l’exili, per elles també ho va ser i fins i tot en alguns casos més encara.

Un cop a Mèxic les famílies dels exiliats es relacionaven majoritàriament entre ells a través dels casals catalans. En el cas de la ciutat de Mèxic ho feren via Orfeó Català de Mèxic, entitat nascuda a inicis el 1906 i fundada per paletes catalans que havien treballat en la reconstrucció de la ciutat californiana de San Francisco, després que un terratrèmol la destruís a inicis del segle XX.^[9] No és d’estranyar, que molts dels fills dels exiliats es casessin entre ells, és a dir formant parelles catalanoparlants.^[10] L’Orfeó Català va ser el punt de trobada de la diàspora catalana i el lloc on van sorgir diverses iniciatives i sinergies polítiques, culturals i socials. Des de l’Orfeó es va organitzar la logística dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de l’exili a escala continent americà, gràcies a l’enginy i tossuderia de Manuel Alcàntara i Gusart -i des de Montpeller, a escala europea, Miquel Guinart i Castellà.^[11] L’hegemonia d’ERC no s’ha d’entendre com un control absolut de l’Orfeó Català i les seves activitats, sinó pel fet que la majoria dels nous associats provenien d’aquesta organització política.

Un cop instal·lats a Mèxic calia refer la vida política i reorganitzar ERC des de l’exili estant. En la recerca coordinada per José María Murià en el llibre Esquerra a Mèxic, s’hi fa constar el baix nivell de militància femenina:

“Només 14 dones d’entre 275 militants. Poc més del 5. I de fet només una d’elles, Maria Dolors Bargalló formà part – i en una sola ocasió, d’un Consell Directiu.”^[12]

No fou un cas excepcional només d’Esquerra. Les altres organitzacions polítiques a l’exili també tingueren una presència femenina molt minsa. En un món dominat per homes, per molt democràtics i republicans que fossin, feia que les dones que militaven quedessin relegades al més absolut anonimat. A més si ens fixem en les fotografies que ens han llegat fotògrafs i familiars dels refugiats veurem que la preponderància masculina és abundant en els actes de caràcter polític. Ans al contrari quan són imatges que ens reflecteixen sopars o dinars o activitats culturals i quotidianes on les dones solen ser representades com la dona de, la filla de… I sobretot en el cas de les vídues, que en morir el marit quasi sempre se les anomenava com la vídua de, en rares ocasions pel seu nom de pila i cognoms.

Pel que fa a les relacions amb altres exiliades d’organitzacions polítiques creien que devien ser molt escasses, ja que el cercle familiar o d’amistat comportava poques possibilitats d’aproximació. Tot i això, trobem algunes dones que s’implicaren un cop exiliades amb organismes com la Unión de Mujeres Españolas. Tanmateix, és un estudi que cal aprofundir en futurs treballs historiogràfics.

D’altra banda, com molts dels homes exiliats, les exiliades van deixar un pòsit cultural i professional de gran abast. El president Cárdenas era conscient que amb l’acollida dels republicans espanyols i catalans obria les portes al coneixement tant a nivell professional, universitari o com cultural. Mèxic es nodria d’un valuós coneixement europeu que calia aprofitar i fer-lo extensiu per tot el territori. I les dones no en van ser un cas excepcional, ja que moltes d’elles van llegar coneixements i van impulsar projectes professionals i universitaris que han deixat empremta. Un bon exemple podria ser en el camp de l’educació social, on la militant d’Esquerra Elàdia Faraudo i Puigdollers (1899-1979), fundés el 1968 l’Escuela del Trabajo de Nuevo León i el Servicio del Trabajo Social del Hospital Universitario de Monterrey.  

Les exiliades d’ERC a Mèxic

Per tal de fer un llistat de les militants d’Esquerra Republicana de Catalunya hem resseguit el llibre Esquerra a Mèxic. 1941-1980, tot i que com veurem n’hem inclòs alguna més, ja que creiem que tot i la gran vàlua del treball de recerca de l’esmentat manuscrit considerem que hi ha dones que continuaven sent d’Esquerra tot i no formalitzar la seva situació de militància un cop arribades a Mèxic. És a dir que conservaven la militància d’abans de 1939.

 

El llistat el formen: Emma Alonso i Fernàndez (1912-2000), Maria Dolors Bargalló i Serra (1902-1980), Montserrat Benet i Solé (1931-2001); Laura Berdier i Mitjana (1917-201?), Mercè Bertran i Colubret (1934), Concepció Borràs i Targa (1905-2003); Dolors Cortés i Juan (1910-2006), Francesca Domingo (??-??), Mercè Escofet i Mercè (1914-2009), Maria Rosa Farreras i Codina (1929-2009); Maria Antònia Freixes i Jover (1915-2006), Pilar Gómez i Díaz (1913-2002); Isabel Morera i Blanco (1923-2005); Joaquima Roca i Munté (1900-1981), Maria Tarragona i Jou (1915-2010); Dolors Vinyerta i Cuartero (1893-1967).

D’aquestes 16 exiliades podem deduir el següent:^[13] 13 varen morir a Mèxic -retornant algunes amb nacionalitat mexicana a Catalunya per visitar familiars i amics o bé de vacances-, 1 a Barcelona i 2 que no consta el lloc de la mort o bé si són vives. A escala laboral tenim 1 cantant i actriu, 2 comercials i venedores, 1 periodista^[14], 2 administratives, 1 estudiant, 3 dissenyadores de moda, 1 esportista (pelotari), 1 editora de llibres, i 6 no consta la professió. Quasi la majoria van treballar durant el període que van viure a Mèxic, és a dir que van tenir una vida laboral força activa. Fet que a moltes d’elles les obligava a fer vida laboral, matrimonial així com feines domèstiques al mateix domicili. Doble jornada laboral, la remunerada i la que no ho era.

La historiadora Gemma Domènech i Montaner ho explicita prou bé quan parla del treball de les dones a l’exili:

“La costura al domicili per a petits comerços i grans magatzems permet a un bon nombre d’exiliades accedir al mercat laboral, una situació nova per a la majoria. Sens dubte, aquest serà un dels canvis més importants que suposa l’exili en la vida personal i familiar de les dones. Una entrada tolerada al món laboral fruit de la precària situació econòmica dels primers anys d’exili, que impedia als caps de família assumir el seu paper d’únic subministrador. En aquest context, el treball de les dones serà ben rebut, però sempre vist com una cosa temporal i complementària a la feina del marit, tot i que el sou de la dona sigui l’únic ingrés de la unitat familiar. A més, en aquests anys (coincidint amb la industrialització del país i la crisi de subministraments derivada de la Segona Guerra Mundial), la indústria de la confecció a Mèxic experimenta un gran creixement i, per tant, una elevada demanda de mà d’obra especialitzada, situació que aprofiten les exiliades per cosir a casa individualment o establir petits tallers.”^[15]

També hi haurà professions truncades, com infermeres, metgesses, llevadores, que no exerciran el seu ofici un cop exiliades. En el camp de la intel·lectualitat i el món artístic també en trobem d’excloses d’aquest circuit, fins i tot per les pròpies institucions republicanes de l’exili.

Dues biografies d’exiliades amb militància d’ERC des d’abans de 1939   

Entre les militants d’ERC que ho eren abans del 1939  trobem dues que es van exiliar a Mèxic. Són Teresa Puigdollers i Gili i la seva neboda Elàdia Faraudo i Puigdollers. Tot seguit fem un petit traça biogràfic d’ambdues.

 

Teresa Puigdollers i Gili^[16]

Va néixer a Celrà (Gironès) el 17 de febrer de 1892. Tal com esmenta Bermejo va ésser una de les fundadores de la Federació Internacional de les Lligues dels Drets de l’Home i del Ciutadà, constituïda a Madrid el 1913, amb l’objectiu d’estendre i afirmar els drets individuals inherents a la personalitat humana. Entre els seus membres cal destacar personalitats i intel·lectuals del moment com Salvador Dalí, Manuel de Falla, Manuel Azaña, José Ortega i Gasset, Joan Miró, Federico García Lorca…

Fou destinada com a mestre a Esparreguera, on van néixer els seus dos fills, Maria Teresa i Francesc, fruit del matrimoni amb Francesc Espriu (metge i parent del poeta Salvador Espriu), del qual se’n separà anys després. Quan s’instal·la a Barcelona ho fa a l’Eixample, a la plaça de Letamendi, 3. En arribar la República formarà part del seu cost funcionarial. Participa com a candidata a les eleccions municipals de 1934 a Barcelona, les quals són guanyats per la Coalició d’Esquerres -formada per ERC, USC, AC, PNRE… -i on no obté l’acta de regidora. El 15 de juliol de 1936, dos dies abans del cop militar feixista, participa en un míting feminista en contra de la guerra organitzat per l’Avenç  Obrer Català de Sant Andreu de Palomar, on fa de presentadora i en el que hi participen com a oradores Elionor Vinyerta, Mercè Mercader, Godina Viana i Reis Bertal. 

El febrer de 1935 ingressà a la Lògia Manuel Ruiz Zorrilla, núm. 21 de Barcelona, i dos mesos després, a la Gran Lògia Regional del Nord-est.

Teresa Puigdollers seria la directora de la Llar d’Infants de Sant Andreu -actualment escola bressol El Mar- des de l’agost de 1934 fins al gener de 1939; la primera escola bressol realitzada amb les aportacions econòmiques del Segell Pro Infància de la Generalitat de Catalunya. Durant la Guerra Civil exercí el càrrec de vicepresidenta de l’organització governamental Pro-Infància Obrera.

A la fi de la Guerra Civil s’exilià a França amb els seus fills, Francesc Espriu i Puigdollers (1916-2008) i Teresa Espriu i Puigdollers (1920-2013). En arribar a la frontera el fill és separat de la mare i germana i traslladat al camp de concentració d’Argelers de la Marenda. L’1 de febrer, mare i filla, arribaren en un comboi a Grazay (Mayenne) on van romandre fins que el 13 de juliol s’embarcaren, a Bordeus, a bord del Mexique, amb la seva germana Elvira (1880-?) i els seus nebots Elàdia Faraudo i Puigdollers (1899-1979), David (1904-1980), Gastó (1906-1962) i Enric (1907-1985). Arribaren al port mexicà de Veracruz el 27 de juliol de 1939. Segons la fitxa que el Servicio de Migraciones dels Estats Units de Mèxic li obrí en arribar, estava divorciada i la seva professió era infermera i llevadora. A Mèxic s’integrà en una lògia maçònica. La filla es casarà amb Arcadi Artís i Gener, germà del polifacètic «Tísner». El 1969, trenta anys després de separar-se’n, es retrobarà a París amb el seu fill Francesc, que havia esdevingut un reconegut pintor i escultor, i fundador del Front Nacional de Catalunya. A partir dels anys 1970 sovinteja les estades a Catalunya, adquirint un apartament a Castellterçol. Segons el seu net, Màrius Lleget i Cabedo, no abandonà el seu compromís catalanista, però a l’exili mexicà va estar molt influenciada per la figura de Lev Trotski.

Serà jutjada en absència per maçona el setembre de 1950. L’informe de la Comisaría General Político Soicial de la Delegación General de Seguridad l’assenyala com a persona d’idees d’esquerres la qual va pertànyer a Esquerra Republicana de Catalunya. En no localitzar-la decideixen arxivar l’expedient el 18 de juny de 1951.

 

El 1969, viatjarà a París amb la seva filla Teresa i la seva neta Glòria Artís i Espriu, on es retrobarà després de 30 anys amb el seu fill Francesc, pintor reconegut i membre destacat del Front Nacional Català. Retrobament emotiu, segons ens explica el seu net Màrius Lleget i Cabedo. Els darrers anys de la seva vida solia sol sovintejar amb la família de Mèxic els estius a Castellterçol, on tenien un apartament, el qual solien deixar a l’escriptor colombià Gabriel García Márquez i la seva família en les seves estades a Catalunya. Segons l’esmentat net la Teresa era una dona d’idees d’esquerres, “molt a l’esquerra de l’actual CUP”, i molt influïda en els darrers anys de vida pel trotskisme i decebuda per la mort d’Andreu Nin, rebutjava l’estalinisme així com era molt catalana i sobiranista, idealitzant Catalunya des de l’exili.

Desconeixem la data de la seva mort a Mèxic, tot i que probablement fou circa el 1984.^[17]

 

Elàdia Faraudo i Puigdollers

En la majoria dels documents i notícies de premsa la trobem com a Elàdia F. Puigdollers. Filla d’Eladi Faraudo i Ortells (?-1927) i Elvira Puigdollers i Gili (1880-?), que tingueren quatre fills: Elàdia, David (1904-1980), Gastó (1906-1962) i Enric (1907-1985). Cosina de Josep Dencàs i Puigdollers. El pare, agent de borsa, quedà arruïnat arran de la Primera Guerra Mundial. 

Obtingué el títol d’assistenta social a Bèlgica, on va estudiar Ciències Socials. Domiciliada a la plaça de Letamendi, 3, de Barcelona, hi viurà conjuntament amb la seva tieta Teresa Puigdollers i Gili (1892-?) i, després, al carrer de Balmes, 22.

Amb l’adveniment de la República va esdevenir militant d’Esquerra Republicana de Catalunya desenvolupant alguns càrrecs vinculats a la seva formació social com ara, vocal del Segell Pro-Infància del Departament de Sanitat i Assistència Social. El 30 de novembre de 1933 publicà, a La Humanitat, l’article «Fem guarderies pels infants», l’únic escrit publicat en premsa catalana per ella.

El març de 1934, fou designada auxiliar administrativa de la Delegació del Patronat de Beneficència Particular del Departament de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat. Arran dels Fets d’Octubre de 1934 fou destituïda del càrrec, però el recuperà el gener de 1935 gràcies a les gestions realitzades pel seu advocat i li foren retribuïts els sous no percebuts durant el seu cessament.

El març de 1935 ingressà a la maçoneria, com a membre de la Lògia Manuel Ruiz Zorrilla, de Barcelona, núm. 21, del Gran Orient espanyol.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, el març de 1937, fou adscrita a l’oficina de Serveis Centrals d’Assistència Social de la Generalitat de Catalunya.

El gener de 1937, convidada per Socors Roig Internacional, viatjà a París per assistir —en nom del Comitè Central d’Ajut als Refugiats— a la Conferència Internacional per a l’ajut als ferits, vídues, orfes i refugiats d’Espanya, organitzada per la Commission de Solidarité du Rassemblement Populaire pour l’Aide au Peuple Espagnol. Per decret del 2 de juny de 1937 fou nomenada secretària general d’Evacuació i Assistència als Refugiats de la República espanyola, arran de la designació de Jaume Aiguader com a ministre de Treball i Assistència Social. A finals de desembre de 1937 viatjà a Terol acompanyant el ministre Aiguader, un cop la ciutat és en mans republicanes, amb l’encàrrec de gestionar l’ajut als evacuats de la població. El gener de 1938 fou designada directora general d’Evacuació i Assistència als Refugiats de la República espanyola, gestionant tant les colònies infantils, com els ajuts als refugiats que fugien de les zones ocupades pels franquistes. El setembre de 1938, després de la dimissió d’Aiguader de ministre en desacord amb la creació dels Tribunals Militars i pel tracte rebut per part del Govern de la República envers les indústries de guerra catalanes, cessà del càrrec ministerial i es reincorporà de nou com a funcionària a la Comissió Escolar d’Assistència Social, adscrita al Departament de Cultura de la Generalitat.

A principis de 1939, a la fi de la Guerra Civil, s’exilià a Perpinyà. Aconseguí alliberar el seu germà Enric, confinat al camp de concentració d’Argelers. El 13 de juliol embarcà a Bordeus, amb el vaixell Mexique, conjuntament amb la seva mare, els seus germans, la seva tia Teresa Puigdollers i Gili i la cosina Maria Teresa Espriu i Puigdollers. Arribaren al port mexicà de Veracruz el 27 de juliol de 1939.

El 1940 fou nomenada secretària del Centro Cultural Ibero-Mexicano. Visqué a Monterrey, on exercí de professora de la Universitat de Nuevo León. El 1968, fundà l’Escola del Treball de Nuevo León i el Servei de Treball Social de l’Hospital Universitari de Monterrey. Fou membre d’una lògia maçònica.

Notes

1. Article abreujat de la comunicació presentada al XIII Congrés de la CCEPC “Exilis polítics a l’època contemporània (segles XIX i XX). Territoris de partida, territoris d’acollida”. ↑

2. Elena MASÓ I REIG. Les dones d’Esquerra. 1939-1979. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2011, p. 17. ↑

3. Mèxic no va reconèixer el Govern espanyol fins després de la mort del general Franco, i en el seu territori s’hi va allotjar el Govern de la República Espanyola a l’exili, amb qui mantenia relacions diplomàtiques. ↑

4. Dolors PLA I BRUGAT. El exilio espanyol en la Ciudad de México. Legado cultural. Ciudad de México, Colegio de México, 2015, p. 4. ↑

5. Una de les anècdotes viscudes per qui escriu aquestes ratlles durant al seva estada a Ciutat de Mèxic, fent-hi recerca de l’exili dels homes i dones d’ERC, va ser el relat que explicaven els descendents d’aquests exiliats. En arribar a Veracruz -Veracreu, com solien anomenar els catalans aquest port atlàntic- van ser rebuts per una multitud de persones en senyal d’amistat i benvinguda. Una de les pancartes de benvingudes expressava en lletres grosses “Bienvenidos a México. Gremio de las Tortilleras”. En referència a les dones que cuinaven i venien tortas, menjar típic mexicà. La cara que van posar els refugiats en veure aquella pancarta. ↑

6. DDAA. Esquerra a Mèxic. 1941-1980. Barcelona, Fundació Irla, p. 12. ↑

7. DDAA. Esquerra a Mèxic. 1941-1980. Barcelona, Fundació Irla, p. 13. ↑

8. https://ca.wikipedia.org/wiki/Carme_Cort%C3%A8s_i_Lled%C3%B3 (consulta octubre de 2022). ↑

9. DDAA. Esquerra a Mèxic. 1941-1980. Barcelona, Fundació Irla, p. 15 ↑

10. L’autor d’aquesta comunicació en un viatge de recerca i documentació a Ciutat de Mèxic la tardor de 2018 va tenir l’oportunitat de parlar amb descendents d’exiliats republicans catalans i majoritàriament ho va fer conversant en català. ↑

11. L’arxiu de l’Orfeó Català de Mèxic és un dels més complets pel que fa l’exili català i a l’organització dels Jocs Florals de la Llengua Catalana. ↑

12. VALL I SEGURA, Josep. Dins d’Esquerra A Mèxic. 1941-1980. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2012, p. 23. En la revisió del llibre se’n comptabilitzen 16. ↑

13. Dades extretes del llibre: DDAA. Esquerra a Mèxic. 1941-1980. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2012. ↑

14. Contem com a periodista a la Maria Dolors Bargalló i Serra, tot i que també la comptabilitzem com a comercial. ↑

15. “L’exili a l’ombra”, La República, 24 de setembre de 2021. ↑

16. Volem agrair a Antonio Bermejo Rolan i Màrius Lleget i Cabedo, l’estimable ajuda en la confecció d’aquest article. ↑

17. Per un decret del govern de l’Estat espanyol publicat al BOE el 19 d’octubre de 1982, on li és rebutjat el reconeixement com a funcionària de la Generalitat durant el període de la segona República, per manca de documentació, que Teresa Puigdollers i Gili segueix viva.  ↑

Referències

DDAA. Esquerra a Mèxic. 1941-1980. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2012.

DDAA. Segundo Diccionario de los catalanes en México. Mèxic: Editorial Porrúa, 2021

MASÓ I REIG, Elena. Les dones d’Esquerra. 1939-1979. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2011.

PLA I BRUGAT, Dolors. El exilio espanyol en la Ciudad de México. Legado cultural. Ciudad de México: Colegio de México, 2015.

Bibliografia web

Opinió Andreuenca, Sant Andreu de Palomar.

Memòria Esquerra, Barcelona.

Viquipèdia, Catalunya.

Hemeroteca

La República, Girona.

1.