Gregor Siles, historiador.
Aquest és un article de tres, que es poden llegir en qualsevol ordre. La Xarranca 1, La Xarranca 2 i La Xarranca 3.
Anem per on abans altres passejaren alegries i tristeses, sentiments la majoria esvaïts en el temps, d’uns pocs ha quedat el residu en alguna paraula escrita. Com el lament del sabater Pep el Mallorquí que expressava pels carrers de Barcelona davant la mort del seu únic fill afusellat al castell de Montjuïc per anarquista, encongint el cor al seu pas de tot qui el veia.
Així ho explica Emili Salut en una bella crònica sobre la ciutat en el canvi de segle del XIX al XX, publicada l’any 1938 en plena guerra civil, de la que quedaven poques còpies i feia témer la pèrdua, per fortuna va ser reeditada.[1]
“Aquell home que sense haver estat mai a la presó ni ésser anarquista, per causa dels afusellaments de Montjuïc es guanyà els cors de tot un barri (…) vidu i sabater d’ofici, nimbat d’un merescut respecte, que resumia tota una vida d’honradesa i de treball; era en aquells dies de què us vinc parlant quan li afusellaren, en la plena joventut, l’únic fill que tenia. (…) Aquells dies varen ser memorables pel nostre veïnat, on ni una sola persona deixà de commoure’s, car causava pena d’esguardar el desconsolat pare, que amb els punys clavats a la cara, parlava sol pels carrers, maleint les lleis i les autoritats que ni els morts perdonaven”. [2]
Josep Bernat i Cirerol enquadernador d’ofici, fill d’en Pep, va ser executat un dia rúfol i plujós amb cinc persones més -Josep Codina, Marià Cerezuela, Josep Sabat, Manel Arcs i Jaume Sogas- a les quatre i trenta-cinc de la matinada del 21 de maig de 1894. Agenollats amb els ulls tapats de cara als murs del castell i d’esquena a la Mediterrània, entre el baluard de la llengua de serp i la lluneta del mar. Allà on ara passeja feliçment la gent, entre la pedra tosca del castell i l’immens blau cel marí, ignorant de tots aquests fets. L’afusellament va ser presenciat pels familiars dels condemnats i dos centenars de persones curioses en una execució pública, que va ser abans de l’hora prevista i agafà a molta gent encara de pujada al castell.
Hores després sortia pel pont llevadís la comitiva fúnebre camí al cementiri, dos carruatges cadascun amb tres cadàvers, darrere anava el pobre Pep plorant per la dissort del seu fill. Al cementiri es van aplegar més persones que a l’execució, puix que van fer tard i van anar cap al funeral.
En Pep va voler enterrar el seu fill al mateix nínxol de la seva mare i ho demanà a l’alcalde, al capità general i al senyor bisbe, però no va ser concedida tal gràcia, encara que aquesta no era la voluntat del jove. El dia anterior de l’execució en Pep va anar a la capella del castell a acomiadar-se del seu fill. En veure’s, el pare no parava de plorar i el fill l’intentava tranquil·litzar dient-li que deixés de gemegar que ell no era cap criminal, que només lluitava per una causa justa. En la darrera abraçada li va demanar que no fos enterrat en el nínxol familiar sinó juntament amb els seus companys d’infortuni.
La família era natural de Palma de Mallorca i vivia al carrer Cabanyes 18 del barri del Poble Sec. Josep havia estat detingut el 7 de desembre en un local del carrer Aroles com a còmplice en l’atemptat de la Gran Via contra el general Arsenio Martínez Campos i de les dues bombes llançades al Teatre del Liceu en mig d’una representació.
L’atemptat contra el general va ser el dia de la Mercè, festa major de Barcelona, 24 de setembre de 1893, en la que es feia una desfilada amb el militar que havia dut de nou la monarquia a Espanya després del breu període republicà. Un nen de sis anys de nom Agustí amb el seu pare Josep Calvet i la seva mare Enriqueta Pascual, una família burgesa de Sant Feliu de Guíxols que residien des de feia poc a la ciutat, esperaven asseguts en unes cadires a la plaça Universitat la comitiva del general, quan la gentada va començar a dir “Ja ve!… Ja s’acosta!… Mireu!…”.
De sobte…
“varen ressonar, seguides, dues explosions vagues i fondes, del cantó d’on les tropes anaven sorgint. Hi hagué com una estranya vibració de l’aire, però res d’alarmant. I de seguida, sense més ni més, com si tothom al voltant nostre s’hagués tornat boig, de sobte, però boig furiós, s’alçà una cridòria horrible, puntejada de xiscles histèrics, amb una remor de tropa esverada i uns esgarips de corneta que semblaven tocar a la fi del món”.[3]
A l’altura del carrer Muntaner un home, vestit amb espardenyes, pantaló de pana, faixa negra, brusa blava i camisa, havia llançat dos projectils contra la parada militar. No va intentar fugir quedant-se al mig de l’avinguda agitant a l’aire la boina que duia i cridant “Visca l’anarquia!”. Era l’anarquista Paulí Pallàs, que va ser detingut immediatament. En Martínez Campos només va ser ferit lleugerament, sí que en va morir el guàrdia civil Jaume Tous, i va haver-hi ferits de diversa consideració, com una noia, Rosalia Barbé, que va perdre una cama. En el consell de guerra al qual seria sotmès, el 29 de setembre de 1893, confessaria haver actuat individualment sense pertànyer a cap organització. Les bombes de mà, anomenades Orsini, dirà haver-les obtingut de l’anarquista italià Francisco Momo, que havia mort uns mesos abans per l’esclat d’un artefacte que estava preparant. Afirmarà haver atemptat contra Martínez Campos “per fer un bé a la humanitat”, sent condemnat a mort i executat el 6 d’octubre de 1893.
De fet havia actuat com a resposta a la repressió d’una revolta camperola a Jerez, el gener de 1892, en la qual es van executar a quatre anarquistes. La primera bomba que va esclatar a Barcelona en relació amb aquest fet va ser a la plaça Reial de Barcelona el 9 de gener del mateix any, un dia abans de l’execució dels quatre anarquistes, matant a un pobre drapaire i ferint una vintena de persones. Sembla que la bomba havia estat col·locada en un lloc de la plaça freqüentat per la policia.
En morir Palllàs va dir “la venjança per la meva mort serà encara més terrible”.
L’atemptat del Teatre Liceu va ser el 7 de novembre de 1893 dia de l’estrena de la temporada amb l’òpera “Guillem Tell” de Gioachino Rossini, quan van ser llançades dues bombes des del cinquè pis a la platea, de les que només va esclatar una, la segona no va explotar, segons s’explica, amortida per la faldilla d’una dona que jeia morta del primer impacte. La descàrrega va matar catorze persones a l’acte i sis més en les hores i dies posteriors. L’autor va poder escapolir-se aprofitant el terror i la confusió que hi havia en el teatre.
Una part de la societat clamava venjança i la repressió contra l’anarquisme es desfermava. A finals de 1893 hi havia dues-centes seixanta persones detingudes.
Josep Bernat de vint-i-dos anys, prim i d’estatura mitjana, amb una barba naixent i un curt bigoti, vestit amb americana de color cendra, pantaló ratllat, armilla fosca i barret, tal com el descriu la premsa en el moment de la detenció, va ser acusat de fer els motlles de fusta per fabricar les bombes Orsini utilitzades en els atemptats. Quan casa seva va ser regirada per la guàrdia civil, la premsa es va fer ressò de què el pare era coneixedor de les activitats del seu fill i havia fet desaparèixer els motlles que l’incriminaven.
En Pep explica a la premsa que una nit, mesos abans de l’atemptat del Liceu, va escoltar el seu fill fent sorolls a la cuina dels quals no va donar importància. Però l’endemà al matí va trobar-se els motlles de fusta similars a dues mitges taronges amb restes de pólvora i líquids inflamables. Va preguntar al seu fill i aquest va evadir la resposta, llavors en Pep va decidir trencar i tirar aquell material a la ronda de Sant Pau.
Podem dubtar d’aquest testimoni fet al Diario de Barcelona, mitja sempre al costat del poder. La Vanguardia ho recull també, però allà el pare nega que el seu fill fabriqués les bombes perquè era d’ofici enquadernador i no disposava dels utensilis per fer-les. Així mateix, en relació amb qui va llançar les bombes del Liceu van ser acusats de fer-ho Josep Codina i Mariano Cerezuela que es van inculpar després de patir tortura. Josep Bernat també es declara com a implicat, després de rebre pallisses en presència del mateix governador civil de Barcelona, Ramón Larroca, així com deixar-lo hores en dejú per donar-li després pa i bacallà sec però sense aigua per augmentar el patiment. El testimoni de les tortures als detinguts ho recollirà l’anarquista Joan Montseny en un escrit, en què s’assegura que la premsa burgesa publicava allò que volien les autoritats.
La policia, les autoritats i la premsa s’inventaran una organització anarquista anomenada “Benvenuto Salud” per relacionar tots dos atemptats i condemnar a molts dels detinguts.
El 2 de gener de 1894 era detingut a Saragossa Santiago Salvador, l’autèntic autor de l’atemptat del Liceu. Tot fa semblar que havia actuat individualment com a venjança de la mort d’en Pallàs i per colpejar a la burgesia dins del seu temple operístic.
Això no detindria la condemna dels sis homes, injusta condemna, a més morts menys màrtirs s’escriurà en premsa “El día en que los ajusticiados por causa de atentados anarquistas lleguen á algunas docenas, nadie retendrá sus nombres en la memoria”. (El Imparcial, 22 de maig de 1894). El veritable autor de l’atac del Liceu serà executat mesos després, el 21 de novembre de 1894.
Anys després l’activista llibertària Teresa Claramunt també presonera a la capella del castell, al peu del llit trobarà les signatures d’Arcs i Sabat, darrere de la porta un escrit signat per Josep Bernat i en una paret el text “Viva la vida, Viva la anarquia.”
Notes
-
Salut, Emili. (2017). Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè. Col·lecció Històries del Raval. Barcelona: El Lokal, Associació Cultural el Raval. ↑
- Ibid, pp. 13-14. ↑
- Aquest infant era Agustí Calvet Pascual, el futur periodista que serà més conegut com a Gaziel, i ho explica a les seves memòries. Gaziel. (2014). Tots els camins duen a Roma. Barcelona: Proa. Versió electrònica, p 33. ↑
Referències
Dalmau, Antoni. (2008). Retrats d’anarquistes igualadins i anoiencs (III). Manuel Ars i Solanellas (1859-1894). L’estampador afusellat injustament a Montjuïc Revista d’Igualada, número 28.
Maíz, Jordi. (2019). Mori la Inquisició! L’execució a Montjuïc de l’anarquista mallorquí Josep Bernat i Cirerol. Aguait, comunicació autogestionada des de Mallorca. http://www.aguait.cat/profunditat/historia/mori-la-inquisicio-lexecucio-a-montjuic-de-lanarquista-mallorqui-josep-bernat-i-cirerol/.
Montseny, Joan. (1895). El proceso. Un gran crimen. La Corunya: Gutenberg.
Salut, Emili. Vivers de revolucionaris: apunts històrics del districte cinquè. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1938.
Termes, Josep (2011). Historia del anarquismo en España (1870-1980). Barcelona: RBA.
Premsa consultada
La Campana de Gràcia, 26 de maig de 1894;.
El Diario de Barcelona, 29 de desembre de 1893.
El Diario de Barcelona, 31 de desembre de 1893.
El Imparcial (Madrid), 26 de desembre de 1893.
El Imparcial (Madrid), 22 de maig de 1894.
La Publicidad, 22 de maig de 1894.
La Publicidad, 10 de gener de 1892.
El Diluvio, 21 de maig de 1894.
La Vanguardia, 30 setembre 1893.
La Vanguardia, 31 de desembre de 1893.
