Gregor Siles, historiador.
Aquest és un article de tres, que es poden llegir en qualsevol ordre. La Xarranca 1, La Xarranca 2 i La Xarranca 3.
Miques de gent d’arreu, molt diferents i de vegades indiferents.
Theophile Roggenbrod era un ciutadà alemany que residia a la ciutat, representant d’una companyia anglesa i soci de l’exclusiu Cercle del Liceu, un club privat d’inspiració britànica on es relacionaven industrials, aristòcrates i alts directius d’empresa. Allà entre les luxoses estances del Cercle decorades amb els bells paisatges de pintors com Modest Urgell, Josep Maria Marqués i Eliseu Meifrèn, passaria les tardes parlant sobre Wagner, l’imperi alemany i la pròspera Europa que dominava el món. Altres alemanys residien a la ciutat, com el ric comerciant Martin Wicke, amant de l’òpera i el xampany, que residia al passeig de Gràcia. Així com el cònsol alemany Richard Lindau, nascut a la Saxònia, home de món que havia viscut al Japó, on adquirí una valuosa col·lecció d’art que exposava com a museu oriental a Barcelona.
L’Europa de finals del segle XIX evoca a la de l’imperi romà amb una elit cosmopolita intercanviable d’un país a l’altre i que es relaciona en espais d’oci i negoci molt similars, com són els salons i clubs privats, oficines, restaurants, cafès selectes, hípiques i teatres de l’òpera.
Victor Guillaume, enginyer de París gerent del canal Verdon, havia de visitar la ciutat en el mes de novembre per fer-se càrrec de la companyia d’aigües subterrànies del riu Llobregat i aprofitaria de passada per anar a la inauguració de la temporada operística del teatre del Liceu. Un militar del seu país, el tinent M. Barre del dècim regiment de línia, que estaria per Barcelona en les mateixes dates, tampoc es volia perdre tal esdeveniment.
El Teatre del Liceu era un dels més grans i bells d’Europa.
Eduardo Delmas Sagasti d’una prestigiosa família d’impressors de Bilbao, molt vinculat a la vida política i cultural de la seva ciutat, estava molt interessat a veure el “Guillem Tell” darrera òpera que va compondre Rossini i que es representaria a Barcelona, i tenia previst viatjar a la ciutat amb la seva esposa Dolores Torres Ibarra per veure-la. Aquesta obra expressava els ideals liberals, burgesos i democràtics que ell sempre havia defensat, on es narrava la rebel·lió d’un camperol suís contra l’imperi austríac. Delmas d’idees republicanes havia lluitat en la darrera guerra contra el carlisme. Pertanyia a diverses societats culturals, tenia fama de bon recitador i impartia conferències tan dirigides a obrers com a burgesos. També era un dels promotors de la primera biblioteca pública de Bilbao.[1]
En el Liceu coincidiria amb el crític d’art i estètica Francesc Miquel Badia, que escrivia al Diario de Barcelona, molt ben relacionat amb l’alta societat del país. Persona de vida rutinària, transcorria de casa a la redacció del diari amb l’hàbit de pregar el rosari cada nit abans d’anar a dormir, que només trencava quan hi havia una gran estrena teatral. Casat en segones núpcies amb cinquanta anys, amb Maria Caritat Giraudier i Merle, dinou anys més jove que ell, filla del reputat banquer Antoni Giraudier i Monteys i de Clemència Merle Aubert, aquesta nascuda a Aix-en-Provence. Havien tingut una filla l’any anterior, i ara la seva cunyada, la interessant Marta Giraudier i Merle que no es perdia cap gran esdeveniment social, estava embarassada, fet que no li impediria anar a l’estrena del Liceu.[2]
Un altre redactor del Diario de Barcelona que no faltaria al Liceu era en Joan Maragall i Gorina, advocat i poeta de vocació.
Des de l’Exposició Universal de 1888 la ciutat rebia cada vegada més visitants i prosperaven les cases d’hostes. Sebastià Riu, fill dels propietaris de la Fonda España del carrer Sant Pau, volia reformar-la i convertir-la en un hotel modern, ja que estava perfectament ubicada a tocar del Liceu i de la rambla. La gran companyia italiana que representaria “Guillem Tell” s’allotjava a l’Hotel Falcon i aquest fet li picava. L’estrena de la temporada operística no se la perdria, era un espai immillorable per fer negocis i relacions. Allà estaria Joan Moreu i Borí, vocal de la secció de construcció de foment, que sempre anava al teatre acompanyat de la seva esposa Flora Esteve i la seva filla Margarida, i podria parlar de la pretesa reforma de la fonda.
Altres com Emili Formiguera i Soler gerent de la Sociedad Farmacéutica Española, que havia fundat el seu germà uns anys abans a Barcelona, sabia que no podia faltar a l’estrena de la temporada del Liceu, la seva presència devia a mostrar la pujança de la indústria que representava.
En un pis de l’Eixample, a la part baixa del carrer Pau Clarís vivia el matrimoni del notari Caius Cardellach, originari de Terrassa, i Mercè Plaja, nascuda a Sant Feliu de Guíxols, amb la seva filla Carme de quatre anys, el Pau de tres i el petit Sebastià que era un nadó.
S’havia reunit a la seva llar un diumenge d’aquella tardor una part de la família per dinar. Allà estaven el germà de Caius, Carles Lluís que exercia d’escrivà municipal a Vilanova i la Geltrú, i les germanes Neus i Basilia, aquesta darrera acompanyada del seu marit, el reputat procurador Domènec Guardiola, i les seves filles, Consol que estava a punt de fer catorze anys, la Clotilde de tretzè anys i el seu fill Enric de deu.
Caius Cardillach parlava amb el seu cunyat i el seu germà sobre l’actualitat política, encara amb el ressò del recent judici i execució de l’anarquista Paulí Pallàs per l’atemptat de la Gran Via contra el general Martínez Campos. Caius era catalanista, havia dirigit un equip de taquígrafs per a la transcripció dels diàlegs en el Primer Congrés Catalanista de 1880, i fou secretari de la secció de Dret i d’Història de Catalunya del Centre Català quan era vicepresident Valentí Almirall. Membre amb el seu germà de Centre Excursionista de Catalunya, on coincidien amb intel·lectuals de la Renaixença, com el també notari i folklorista Francesc de Sales Maspons i Labrós, i el dramaturg i poeta Frederic Soler. En Domènec Guardiola, durant els anys de la “Gloriosa” havia estat un fervent periodista republicà escrivint als diaris Razón, el Independiente y La Independencia.
També van parlar de la festa modernista celebrada a Sitges a final de l’estiu i organitzada per Santiago Rusiñol, fent esment especialment a la representació de la Intrusa de Maeterlinck que havia estat traduïda per Pompeu Fabra. Caius admirava a Pompeu Fabra, un any abans ell mateix havia fet una conferència al Centre Excursionista de Catalunya sobre el “Ensayo de gramática de catalán moderno” on elogia les innovacions aportades d’aquest a la llengua. El pare de Caius, el notari Pau Cardellach i Busquets, havia escrit una gramàtica en la seva joventut, a les acaballes de la Primera Guerra Carlista, que guardava el seu fill. Caius havia seguit la professió del seu pare, primer va exercir com a notari a Girona, a la vegada feia d’advocat a Barcelona al carrer sant Sever en el mateix domicili familiar del seu pare. Obtingué a Barcelona la plaça de notari l’any 1890, el seu despatx estava a la riera de sant Joan. Quan vivia a Girona va conèixer a la seva esposa Mercè Plaja, casant-se l’any 1888, amb uns 29 i 21 anys respectivament. Aquell mateix any Caius, molt implicat en la vida cultural de la ciutat, formà part de la junta provincial promotora de la concurrència de Girona a l’Exposició Universal de Barcelona.[3]
Però el centre d’atenció del dinar va ser la Consol, a punt de complir catorze anys. La Neus i la Mercè li preguntaven sobre la festa del seu aniversari i si ja estava preparada per la seva presentació en societat en l’estrena de la temporada operística del Teatre del Liceu on l’acompanyarien. Ella contestava il·lusionada, mentre el seu pare i mare se la miraven plens d’amor. Després van parlar dels vestits, la Mercè els va mostrar el que es posaria per anar a l’òpera, a totes els va agradar molt, especialment el tall de la faldilla.
Allà es trobarien amb altres amistats com Josep Figueras i Caballé i la seva esposa Juana González del Real, i Miguel Mayol i la seva esposa Eulàlia Oller. Maria esperava trobar-se al matrimoni de Josep Calvet Daltabuit i Enriqueta Pascual Baguer, que eren de Sant Feliu de Guíxols com ella. D’aquests darrers comentaven, que d’ençà que s’havien instal·lat a viure a Barcelona ell sempre rondava de dalt a baix de la rambla, freqüentant les tertúlies dels cafès Novedades i l’Alhambra sense parar gaire per casa. Deixant en soledat a la seva esposa que vivia enyorada de Sant Feliu i el seu petit fill Agustí, en el pis on vivien de l’Eixample, al carrer Bruc 5-7.[4],
El “Guillem Tell” de Rossini seria un dels grans esdeveniments socials i culturals de l’any. Amb la companyia italiana que ho representaria venia la gran cantant Virgínia Damerini que havia triomfat a l’Escala de Milà, a Nova York, San Francisco, Madrid i ara venia per primera vegada a Barcelona. Sempre elogiada per la crítica “Mai havia sentit ni vist una Aida més bona i simpàtica en general que la Damerini. Mai hauria somiat amb una Aida més perfecta tècnicament i més suau.”[5] La cantant estava especialment feliç perquè vindria la seva germana Benedetta a veure l’estrena a Barcelona.
Heus aquí un bocí d’una ciutat fragmentada.[6]
Notes
- Zugaza, M. (1989). Delmas, Bizkaia en el siglo XIX a través de una familia de impresores. Bilbao: Edita Museo Arqueológico, Etnográfico e Histórico Vasco. ↑
- Alsina, Laia. (2015). Francesc Miquel i Badia (Barcelona 1840 – 1899): crític, tractadista i col·leccionista d’Art. (Tesi doctoral). Universitat Autònoma de Barcelona. ↑
- Fullana, O. (2014). La gramàtica inèdita de Pau Cardellach i Busquets. (Tesi doctoral). Universitat de Girona. ↑
- Gaziel. (2014). Tots els camins duen a Roma. Barcelona: Proa. Versió electrònica. ↑
- Lo Staffile : gazzettino di lettere, arte, teatri, società , arti e sport. Florència, 8 de juny de 1887. ↑
- D’aquest capítol tota la informació ha estat extreta de la premsa de l’època o de les tesis citades. La suposada reunió a casa del Cardillach és inventada però possible. Així mateix, com la idea de reforma de la Fonda España per Sebastià Riu, que desconeixem si la tenia, però anys després sí que es va fer i va passar a ser un Hotel. La decoració de la reforma va estar realitzada per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Tampoc puc assegurar que es coneguessin les persones citades que eren de Sant Feliu de Guíxols, però és molt probable. ↑
