Montse Franch, antropòloga i membre fundadora de Tot Història Associació Cultural.
1. Introducció
El divendres 26 de juny de 2026 vaig assistir al cinefòrum de Tot Història Associació Cultural de la pel·lícula L’oficial i l’espia (J’accuse, 2019), dirigida pel cineasta Roman Polanski.
Polanski va néixer a París en el si d’una família de jueus polonesos no practicants. Educat en un entorn laic, va patir en primera persona —quan encara era un infant— l’onada d’antisemitisme que va assolar Europa durant els anys trenta i quaranta del segle XX.
Aquesta experiència biogràfica no explica per si sola la seva obra, però sí que ajuda a entendre el seu interès per una història com la de l’afer Dreyfus, on el prejudici, la construcció de l’enemic i la persecució d’un individu esdevenen els eixos d’un conflicte que transcendeix el cas particular.
L’antisemitisme és un exemple paradigmàtic de com funcionen els mecanismes estructurals del racisme. No depèn del que una persona pensi, cregui o de la manera com decideixi viure. És el grup qui la defineix com «l’altre» i la converteix en el dipositari de tot allò que rebutja o considera una amenaça. En aquest context, la identitat deixa de ser una elecció personal: és el perseguidor qui imposa la categoria amb què la víctima serà identificada.
Abans d’endinsar-nos en l’anàlisi de la pel·lícula, cal precisar el sentit en què utilitzo el terme «tribu». No em refereixo a una forma d’organització social basada en el parentiu, tal com l’ha emprat tradicionalment l’antropologia. L’utilitzo com una metàfora analítica per descriure un mecanisme social universal: la tendència dels grups humans a construir un «nosaltres» a partir de la definició d’un «altre». És en aquest procés d’inclusió i exclusió, de pertinença i estigmatització, on la «tribu» es manifesta com una manera d’organitzar simbòlicament la vida col·lectiva.
Per tal d’aplicar aquesta mirada amb rigor, cal remarcar que l’objecte principal d’aquesta anàlisi antropològica no són els individus considerats com a subjectes psicològics aïllats, sinó la mateixa institució militar en tant que «Institució Total». Des d’aquesta perspectiva, personatges com Dreyfus, Picquart o Henry no s’examinen des de la seva individualitat, sinó com a nodes o cossos on col·lideixen les forces, les tensions i les estructures internes d’aquesta tribu. L’Exèrcit de la Tercera República funciona com una societat hermètica amb la seva pròpia cosmologia, on el conflicte real es dona entre la necessitat de preservació mística del grup i l’amenaça de la veritat individual.
Quan pensem en una tribu, sovint ens venen al cap comunitats llunyanes o antigues. Tanmateix, aquesta pel·lícula de Roman Polanski ens demostra que l’exèrcit d’una de les nacions més modernes del segle XIX pot actuar amb la mateixa lògica tancada i sagrada.
La primera escena de J’accuse ens introdueix immediatament en aquest mecanisme. La degradació pública del capità Alfred Dreyfus no és únicament un càstig militar: és un ritual. Un ritual d’expulsió que escenifica, davant la comunitat, la ruptura dels vincles de pertinença. En pocs minuts, Dreyfus deixa de ser un oficial de l’exèrcit francès per convertir-se en «l’altre», en aquell sobre qui la tribu projecta la culpa i la traïció.
2. El ritu de degradació (Escena inicial)
L’obertura de la pel·lícula, amb una escena magistral, fixa les regles del joc i l’ecosistema emocional de tota l’obra: la degradació pública del capità Alfred Dreyfus, al pati de l’Escola Militar de París. Antropològicament, aquesta escena no és un càstig, sinó un ritual
Un ritu d’expulsió d’una tribu és una pràctica social sagrada o legal a través de la qual s’allunya o es fa fora un membre o un grup de la comunitat per restaurar l’ordre, inclòs l’exili, l’ostracisme o el sacrifici ritual o d’expulsió.
L’exèrcit francès es comporta en aquest cas com una tribu tancada. El trencament del sabre de Dreyfus i l’arrencada de les seves insígnies representen la destrucció simbòlica de la seva identitat com a membre del grup. En despullar-lo de la seva condició de militar, la institució realitza una purga. La comunitat traumatitzada per la pèrdua recent d’Alsàcia-Lorena davant de Prússia, canalitza la seva ansietat col·lectiva projectant tota la seva feblesa en un sol individu. Com teoritzava l’antropòleg René Girard, el boc expiatori és sacrificat no per la seva culpa real, sinó perquè el seu sacrifici restableix la pau social i la cohesió dins de la comunitat que té por.
La societat francesa canalitza la frustració de la guerra contra un jueu per unir la “tribu”.
3. La construcció de l’Alteritat i la fotografia fosca de Pawel Edelman
Un dels grans encerts de la pel·lícula de Polanski és evitar el reduccionisme. El racisme i l’antisemitisme de la Tercera República Francesa no es mostren inicialment a través de monstres violents, sinó de funcionaris grisos en espais claustrofòbics. Aquí és on la fotografia fosca de la pel·lícula, dissenyada per Pawel Edelman, es converteix en una eina de la narrativa fonamental.
L’ús de colors apagats, llums tènues i habitacions plenes de pols simbolitza visualment l’ambient d’una tribu secreta que opera a l’ombra. L’antisemitisme en el film s’analitza com un element de l’estructura cultural de l’època, una forma opaca de categoritzar el món. El personatge del tinent coronel George Picquart (Jean Dujardin) és clau per entendre-ho. Picquart no és un heroi idealista modern; és un home del seu temps que admet que no li agraden els jueus. Per a ell, el jueu representa l’altre. Segons l’antropologia cultural, la identitat d’un grup es construeix sempre en oposició a un contrari. El jueu assimilat, que vesteix el mateix uniforme, genera angoixa a la tribu perquè desdibuixa les fronteres clares entre “nosaltres” i “ells”. La foscor dels despatxos reflecteix la ceguesa voluntària d’una elit que prefereix protegir el seu mite abans que mirar de cara la realitat.
4. El tabú de la veritat i la santedat de l’Exèrcit
D’una banda, des de l’esquerra política anticlerical van atribuir la derrota a la contínua influència de l’Església a les institucions d’ensenyament superior. D’altra banda, els qui recolzaven l’Església i la monarquia van veure la derrota com un senyal de judici sobre una nació que s’havia allunyat de Déu i del dret diví dels reis. Aquestes dues forces oposades lluitarien per dominar, i el capità Dreyfus (1859-1935) es convertiria en un peó involuntari per galvanitzar tots dos bàndols en la contesa per la forma de govern francesa. La detenció, judici, exili, exoneració i reinserció de Dreyfus ampliarien la bretxa entre l’esquerra i la dreta.
Per què l’Exèrcit es creia “infal·lible”?:
Per la religió de l’espasa: Després de la humiliant derrota davant Prússia el 1870, l’Exèrcit francès s’havia convertit en una institució sagrada. Qüestionar la seva cúpula era vist pels nacionalistes com un acte d’alta traïció, que debilitava la pàtria. Reconèixer l’error equivalia a admetre que els tribunals militars podien errar, era destruir la confiança de la nació en els seus defensors.
Pel bé superior: els generals argumentaven que la reputació de l’exèrcit valia més que la vida o la llibertat d’un sol home (especialment si aquest home era un oficial d’origen jueu (com Dreyfus).
Falsificació sistemàtica: Per mantenir viva la mentida i justificar la condemna inicial, oficials com el comandant Hubert Henry va arribar a fabricar noves proves falses, en un document conegut com el Faux Henry. (El fals Henry)
Quan Picquart assumeix el control del servei d’intel·ligència i descobreix que les proves contra Dreyfus van ser falsificades, topa amb un mur antropològic invisible: el tabú de la infal·libilitat.
Pels generals de l’Estat Major, la veritat factual dels fets és totalment irrellevant comparada amb la supervivència de la institució.
En les societats tradicionals qüestionar els dogmes de la tribu posa en perill l’ordre del món. En el film, l’exèrcit funciona sota la mateixa lògica sagrada. Admetre que s’havien equivocat hauria significat admetre la feblesa de l’estructura que encarnava la supervivència de França. Per tant, la mentida institucional es converteix en un deure sagrat per mantenir la “puresa” de l’ordre social.
L’individu (Dreyfus) és completament prescindible si el seu patiment serveix per salvar el tòtem (l’exercit). El viatge de Picquart és el d’un home que trenca el tabú de la seva pròpia tribu, un acte d’apostasia que el converteix automàticament en un nou pària, per tant, passarà pel ritual de càstig exiliant-lo a destinacions perilloses de l’imperi, obligant-lo a la separació física una de les característiques principals dels ritus d’expulsió de la tribu.
5. El teixit íntim de la tribu: La infidelitat com a complicitat de casta i virus de control
L’exili físic de Picquart cap a les fronteres de l’Imperi no és l’únic mecanisme d’expulsió que la tribu posa en marxa. Quan les estructures de poder de l’Estat Major s’adonen que la distància geogràfica no és suficient per silenciar l’apòstata —el qual continua determinat a fer valdre la veritat—, l’Exèrcit desplaça la seva mirada fiscalitzadora des de l’esfera pública cap al teixit de la seva vida íntima. És en aquest escenari on el control de la tribu esdevé més audaç, transformant un espai de complicitat i llibertat privada en un virus de destrucció moral orientat a anul·lar definitivament el dissident.
El secret compartit: La infidelitat com a privilegi de casta
En l’antropologia de les elits, el manteniment de determinades pràctiques fora de la norma oficial —com l’adulteri discret— no s’entén com una amenaça, sinó com un mecanisme de cohesió interna. Durant anys, la tribu militar sap que Picquart manté una relació amb Pauline Monnier, una dona casada amb un alt funcionari civil. Tanmateix, el grup ho tolera a través d’una hipocresia pactada. Aquest silenci compartit funciona com un «codi iniciàtic»: mentre l’individu demostri una obediència cega al tòtem (l’Exèrcit), la seva intimitat està protegida per l’omertà del grup. El secret esdevé un llaç de complicitat que uneix els membres de la casta.
La ruptura del pacte: De la privacitat tolerada al virus de control
Tot canvia quan Picquart comet l’apostasia de defensar Dreyfus. En aquell precís instant, la tribu trenca unilateralment el pacte de silenci. Polanski mostra de forma visual i asfixiant com els serveis secrets colonitzen l’esfera privada de Picquart: li intercepten la correspondència amorosa, el vigilen i violen la seva intimitat. El secret, que abans era un espai de confort, és instrumentalitzat per la institució i transformat en un virus de control biopolític. Ja no es busca castigar un fet immoral (l’adulteri), sinó trobar la palanca perfecta per fer-li xantatge i doblegar la seva voluntat.
El linxament moral: L’ús del tabú domèstic com a arma de destrucció civil Quan la tribu comprova que el xantatge psicològic no funciona i que Picquart no es fa enrere, l’Estat Major activa la fase destructiva: envia les cartes íntimes al marit de la Pauline. Des de l’antropologia social, aquesta maniobra busca el linxament civil i la mort civil de l’individu. En exposar l’adulteri al món exterior, la tribu utilitza la doble moral de la societat burgesa per despullar Picquart de la seva autoritat moral. L’objectiu és nítid: si l’opinió pública percep Picquart com un home «immoral» que ha traït el matrimoni d’un ciutadà, les seves proves sobre la innocència de Dreyfus perdran tota validesa, quedant neutralitzat com a heretge davant de tota la societat.
6. L’anticòs de la tribu: Codis d’honor, duels i rituals de restitució
Quan els seus superiors li ordenen callar i enterrar les proves del cas Dreyfus per «protegir la institució», Picquart utilitza una maniobra de redefinició mítica. Ell no diu que vulgui destruir l’exèrcit; al contrari, es presenta com el seu autèntic salvador.
- La lògica de Picquart: Argumenta que el veritable perill per a la tribu no és admetre un error, sinó mantenir una mentida. Si la societat descobreix que l’exèrcit ha condemnat un innocent sabent-ho, el tòtem (el prestigi de l’exèrcit) quedarà destruït per sempre.
- El codi compartit: Ell utilitza la paraula «Honor» —el valor sagrat de la tribu— no com una qüestió de moralitat abstracta, sinó com una eina d’eficiència militar. Intenta convèncer els caps que fer justícia és l’única manera de mantenir la tribu forta i unida davant l’enemic exterior (Alemanya).
El duel com a ritual de restitució de l’honor
Davant d’aquest intent de destrucció moral i civil, l’individu es veu obligat a activar els seus propis mecanismes de defensa. Però lluny de recórrer a la lògica de la justícia civil, Picquart decideix defensar-se utilitzant els mateixos codis sagrats de la tribu. Un dels moments clau de la pel·lícula és el duel a espasa entre Picquart i el seu antic subordinat i enemic, el comandant Henry (interpretat per Grégory Gadebois). Des d’un punt de vista antropològic, el duel és un ritual d’ordalia (o judici de Déu) acceptat per la comunitat militar.
- Netejar la sang: Quan la tribu l’acusa de ser un delator, un jueu encobert o un immoral per la seva relació adúltera, el llenguatge verbal perd el seu valor. L’única manera que té un membre d’aquesta tribu de demostrar que les seves intencions són pures és posant en joc la seva pròpia vida.
- L’efecte del ritual: En participar en el duel i ferir Henry, Picquart restableix momentàniament el seu estatus d’home d’acció i valor dins dels codis masculins de la jerarquia. No ha anat als tribunals civils; ha resolt la disputa sota la llei de la sang de la mateixa tribu.
7. Hubert Henry: El ritu de sacrifici expiatori i la immolació pel tòtem (L’exercit)
El suïcidi de Henry és l’extirpació d’un òrgan malalt per salvar la resta del cos. És una resposta anatòmica extrema: l’individu s’immola (sacrifici altruista de Durkheim) per tancar la ferida oberta per on sagnava la credibilitat de la tribu, posteriorment digerit i glorificat pel grup com un màrtir.
Segons la teoria de Durkheim, el de Henry és un exemple de suïcidi altruista. Això passa quan un individu està tan absolutament absorbit per la tribu que la seva identitat personal desapareix; només existeix el grup.
- El motiu de l’acte: Henry no se suïcida per vergonya personal, sinó perquè s’adona que la seva captura posa en perill tota la institució. Si ell parla en un judici, cauran els generals i el mite de l’exèrcit s’enfonsarà.
- El sacrifici: El seu acte és el d’un soldat que es llança sobre una granada per salvar els seus companys. Sacrifica el seu cos físic per protegir el cos místico-polític de la tribu.
- El ritu de sanejament: la sang que neteja la taca. Dins de la lògica de la tribu, el fals testimoni i la mentida de Henry havien introduït una «taca» o una impuresa en el teixit sagrat de l’exèrcit.
- L’expiació: En l’antropologia de la violència i del sagrat, la sang té un valor purificador. Amb la seva mort, Henry tanca el cas d’arrel. El «traïdor» o el «falsari» ja ha pagat el preu més alt.
- El tall de la veritat: Per a la línia dura de l’exèrcit, el suïcidi funciona com un mecanisme de silenciament perfecte: el mort no parla, la investigació es pot tancar i la tribu pot dir que «el culpable ja ha estat castigat per la seva pròpia mà», evitant que es continuï gratant cap amunt de la jerarquia.
- La reacció de la tribu: la transformació del culpable en màrtir. El més sorprenent de la reacció de la tribu no és només que s’ho expliquessin com un sanejament, sinó que van transformar el suïcidi en un acte de culte religiós.
- El mite del “fals patriòtic»: Intel·lectuals de la tribu (com l’escriptor nacionalista Charles Maurras) van argumentar públicament que la falsificació de Henry havia estat un «acte heroic» per salvar la pàtria de la conspiració jueva. Van definir la seva falsificació com un «fals gallard» (faux patriotique).
- La canonització del suïcida: El diari antisemita La Libre Parole va llançar una subscripció pública per erigir un monument a la vídua i al fill de Henry. Milers de membres de la tribu (militars, capellans, burgesos) van enviar diners. A les llistes de donacions escrivien comentaris on definien Henry com un «màrtir sacrificat pel verí jueu».
- El sacrifici davant del boc expiatori: Dreyfus havia estat el boc expiatori original per unificar la tribu. Quan aquest mecanisme falla perquè Picquart descobreix la veritat, Henry s’ofereix a si mateix com a nou sacrifici ritual per intentar restaurar l’ordre alterat.
- La immunitat de la tribu: En l’antropologia tribal, el suïcidi d’un membre per causes institucionals no es plora com una tragèdia humana individual, sinó que es gestiona com una eina política. La tribu utilitza la tomba de Henry com una trinxera: es renten les mans amb la seva sang, de l’error en fan una virtut patriòtica i intenten blindar-se, una vegada més, de qualsevol crítica externa.
Amb la immolació de Henry, l’Estat Major creu haver assolit el sacrifici definitiu per purificar la institució i segellar, d’una vegada per sempre, el secret de la seva infal·libilitat. Tanmateix, aquesta operació de contenció arriba una mica massa tard. La sang de Henry, lluny de tancar la ferida de la tribu, esdevé la prova irrefutable de la seva putrefacció interna. El mecanisme de silenciament endogàmic ha fracassat: la pell de la Institució Total s’esquinça i la veritat supura irreversiblement cap a l’exterior, trobant en la premsa de masses el seu nou i definitiu altaveu ritual.
8. La premsa com a canvi cultural i nou espai de mediació ritual
Des de l’antropologia de les organitzacions, quan un sistema tancat es corromp i bloqueja tots els seus canals de justícia interns (els tribunals militars absolen el veritable culpable, Esterhazy, per no admetre l’error), l’individu aïllat té les de perdre. Picquart entén que la veritat factual està atrapada en un bucle endogàmic.
- El salt a l’exterior: A través del seu advocat, Louis Leblois, les proves transcendeixen el mur militar. És el pas de l’endogàmia (resoldre-ho entre militars) a l’exogàmia: aliar-se amb la «tribu» dels intel·lectuals i escriptors civils, encarnada per Émile Zola. La creació d’una “sub-tribu” d’aliats i l’ús de l’escriptura sagrada:
- La publicació: El 13 de gener de 1898, el diari L’Aurore (dirigit per Georges Clemenceau) va ocupar tota la seva portada amb una carta oberta d’Émile Zola adreçada al president francès Félix Faure.
Zola va acusar directament la cúpula militar, els comandaments de l’exèrcit i els pèrits d’haver fabricat proves i d’encobrir la injusta condemna per alta traïció del capità jueu Alfred Dreyfus. Tot així va ser publicat a primera plana.
L’impacte social: El titular gegantí va sacsejar França, dividint violentament el país entre dreyfusards (defensors de la justícia i la revisió del cas) i antidreyfusards (nacionalistes i militars).
El ressò del cas Zola i del seu «J’accuse» va traspassar immediatament les fronteres de França, convertint-se en el primer gran fenomen d’opinió pública global de l’era moderna. La combinació del prestigi literari de Zola i el creixement del telègraf va internacionalitzar el conflicte de forma massiva.
La reacció de la premsa mundial
- El Regne Unit: Diaris com The Times i The Daily Chronicle van defensar obertament Zola, qualificant el seu judici de farsa i atacant el deute de l’exèrcit francès amb el clericalisme i l’antisemitisme.
- Estats Units: El New York Times i el Washington Post van obrir portades diàries amb el cas, descrivint Zola com un heroi de la veritat i criticant la decadència moral del sistema judicial francès.
- Alemanya i Àustria: Tot i la tensió política amb França, la premsa va seguir el judici amb fascinació. Intel·lectuals vienesos com Mark Twain (que hi residia llavors) van escriure articles lloant el valor de Zola.
- Espanya i Catalunya: El cas va rebre una atenció mediàtica brutal. Diaris liberals i capçaleres modernistes com L’Avenç van fer costat a Zola, utilitzant-lo com un símbol de la lluita contra el conservadorisme.
Les conseqüències d’aquest ressò global
- El naixement de l’«intel·lectual»: El terme intel·lectual es va encunyar precisament en aquest moment (creat de forma despectiva pels antidreyfusards) per referir-se als pensadors i artistes d’arreu del món que feien pressió política a través de la premsa.
- La pressió diplomàtica: L’aïllament internacional i el descrèdit de la imatge de França com a bressol dels Drets Humans van obligar el govern francès a buscar una sortida al cas i, finalment, a revisar la condemna de Dreyfus.
- L’exili segur: Quan Zola va haver de fugir de França per evitar la presó, es va refugiar a Londres, on va rebre la protecció informal de simpatitzants de la seva causa dins la societat britànica.
El J’accuse com a «Contra-Ritual» i l’ús de la Paraula Sagrada
L’Exèrcit basava el seu poder en el secret i el silenci compartit. El text de Zola, publicat al diari L’Aurore el 13 de gener de 1898, funciona en antropologia com un contra-ritual d’exposició pública.
- Profanar el tabú: Zola no demana permís a la tribu; utilitza la paraula escrita com un martell per profanar el caràcter sagrat de l’Estat Major. En anomenar un per un els generals falsaris i acusar-los directament davant dels ciutadans, despulla el tòtem. Allò que es parlava en la foscor dels despatxos de Pawel Edelman, esdevé llum pública.
- El sacrifici de l’intel·lectual: Igual que Picquart va acceptar el duel de sang, Zola sap que en desafiar la tribu patirà el tabú de l’expulsió. De fet, l’escriptor és jutjat, condemnat per difamació i s’ha d’exiliar a Anglaterra. És el preu que paga l’element extern per colpejar el monstre.
- El trencament del monopoli del Sagrat: L’aparició de Zola i la premsa de masses altera per sempre l’ecosistema de poder de la Tercera República.
- El nou espai de mediació ritual: Els dreyfusards de la societat civil s’adonen que els fets ja no es jutgen en un consell de guerra secret, sinó en el «tribunal de l’opinió pública».
- L’Exèrcit subordinat: Aquest atac exterior obliga la tribu militar a obrir-se a contracor. Els generals s’han d’asseure en un tribunal civil, davant de jurats populars, havent de donar explicacions a la ciutadania. La santedat de l’espasa es doblega davant la santedat de la Constitució civil. En adonar-se que el nucli de poder de la tribu el vol aniquilar, Picquart comença a teixir una xarxa perifèrica de seguretat. No actua lliure i solitari; busca altres iniciats.
- El testament com a escut: Picquart diposita un dossier amb totes les proves de la innocència de Dreyfus en mans del seu advocat i amic d’infantesa, Louis Leblois. Aquest acte és un xantatge tàctic d’alta precisió: avisa la tribu que, si a ell li passa qualsevol «accident» (com ser enviat a una missió suïcida a Tunísia), la veritat sortirà a la llum pública immediatament.
- La paraula escrita contra el secret de fons: La tribu es basa en el secret de pas, el xiuxiueig i la destrucció de documents. Picquart utilitza l’escriptura —les proves ordenades, les cartes d’Esterhazy— com un contra-encanteri. En fixar la veritat en paper fora de l’abast dels generals, impedeix que la tribu pugui reescriure la història al seu gust.
En resum, Picquart no es defensa atacant l’exèrcit, sinó exigint-li a l’exèrcit que estigui a l’altura de la seva pròpia mitologia. Es nega a ser el boc expiatori i obliga la tribu a mirar-se al mirall de la seva pròpia corrupció.
Conclusions: L’Informe de la dissecció
A la llum de l’anàlisi antropològica i visual realitzada sobre L’oficial i l’espia, el cas Dreyfus deixa de ser un simple episodi de la història judicial francesa per esdevenir una lliçó universal sobre la naturalesa del poder col·lectiu. La radiografia d’aquesta «tribu» militar ens permet fixar quatre conclusions fonamentals:
1. La primacia del Tòtem sobre el teixit humà
L’Exèrcit de la Tercera República ha demostrat funcionar com una «Institució Total» on els individus no posseeixen un valor intrínsec, sinó que actuen com a mers nodes d’una estructura sagrada. Tant el patiment imposat a Alfred Dreyfus com el xantatge biopolític dirigit cap a la vida íntima de Georges Picquart constaten que, per a la tribu, la veritat factual és supèrbia davant la necessitat de mantenir el mite de la seva pròpia infal·libilitat.
L’ordre es protegeix sacrificant el subjecte.
2. La plasticitat de la moral tribal
L’estudi de la relació amorosa de Picquart desvela la profunda hipocresia dels codis rituals de la casta. La mateixa infidelitat que és tolerada com un secret de passadís i un nexe de complicitat interna mentre l’individu és obedient, es transforma instantàniament en un virus de destrucció civil quan el membre esdevé dissident. La tribu no posseeix una moral fixa, sinó una moral instrumentalitzada: el pecat esdevé arma de destrucció massiva només quan l’heretge posa en perill el dogma del grup.
3. El suïcidi com a mecanisme de defensa immunològica
El ritu de sacrifici expiatori d’Hubert Henry tanca el cercle de la violència endogàmica. Des de la perspectiva de Durkheim i Girard, la seva autoimmolació no és un acte de desesperació individual, sinó l’extirpació voluntària d’un òrgan malalt per salvar la resta de l’anatomia militar. El fet que la tribu bategi la falsificació com un «fals patriòtic» i el transformi en un màrtir demostra com les estructures tancades són capaces de fagocitar i ressignificar la mateixa corrupció per blindar la immunitat del col·lectiu.
4. L’esquinçament de la pell i la vigència de la mirada
Finalment, la intervenció d’Émile Zola i l’emergència de la premsa de masses representen el trencament definitiu de la pell de la tribu. L’afer demostra que cap institució total, per molt sagrada que es pretengui, pot sobreviure indefinidament a l’espatllament de les seves parets davant la transparència de la societat civil. La santedat de l’espasa cau davant la paraula escrita.
En darrera instància, Anatomia d’una Tribu ens adverteix que les lògiques d’exclusió, la construcció de l’«altre» i la pulsió de protegir la institució per sobre de la justícia no són anomalies del passat. Són mecanismes humans universals que continuen bategant en les estructures de poder contemporànies, recordant-nos que la mirada antropològica és, avui més que mai, un instrument de vigilància democràtica indispensable.
Òbviament, aquesta reflexió neix d’una visió construïda per sobre i a través de la pel·lícula; és la meva mirada particular sobre una obra complexa. Com a intèrpret d’aquest relat visual, soc conscient que aquesta Anatomia d’una Tribu és només una proposta d’anàlisi, ja que, sense cap dubte, cada individu que vegi la pel·lícula hi bolcarà la seva pròpia visió i la seva pròpia mirada antropològica, mediatitzada per les seves pròpies vivències i valors. Lluny de voler esgotar els significats del film de Polanski, aquest assaig s’ofereix com un mirall més des del qual projectar interrogants universals sobre com els col·lectius humans gestionen el poder, la veritat i la dissidència.
Dissecció Visual: L’Artefacte Filmat
Per tal de radiografiar la tribu, m’he servit d’un artefacte visual concret. Aquestes són les seves coordenades de producció:
El tema fílmic: L’oficial i l’espia (Títol original: J’accuse, 2019 / 132 min.).
La mirada de la càmera: Dirigida per Roman Polanski, sota el guió compartit amb Robert Harris
La lent fosca: Fotografia a càrrec de Pawel Edelman, creador de l’atmosfera asfixiant de la institució.
El pols sonor: Música d’Alexandre Desplat.
Els nodes humans (Repartiment): Jean Dujardin (Georges Picquart), Louis Garrel (Alfred Dreyfus), Emmanuelle Seigner (Pauline Monnier) i Grégory Gadebois (Hubert Henry).
L’engranatge productor: Légende Films i Gaumont (França)
Cartografia Teòrica i Fonts
Per al lector que hagi viatjat fins a la línia de meta d’aquesta dissecció, aquestes són les eines conceptuals i els mapes que m’han permès aixecar la mirada antropològica sobre la pel·lícula:
Durkheim, Émile (1897). El suïcidi.
Per què se cita: Aquesta obra clàssica de la sociologia ens dona la clau exacta per entendre que el tall de coll d’Hubert Henry a la presó no és un acte de desesperació íntima, sinó un «suïcidi altruista»: l’acte d’un soldat que s’immola per protegir el cos místico-polític de la seva tribu.
Goffman, Erving (1961). Asylums.
Per què se cita: Essencial per definir l’Exèrcit de l’època com una «Institució Total». Ens ajuda a comprendre com els quarters funcionen com a societats hermètiques que devoren la identitat dels individus per protegir les seves pròpies divinitats seculars.
Girard, René (1982). El boc expiatori.
Per què se cita: El text fonamental per desxifrar com la tribu gestiona les seves crisis internes. Tant el calvari inicial de Dreyfus com la autoimmolació de Henry responen a aquest ritu universal: sacrificar una peça per netejar la culpa col·lectiva i restaurar la pau del grup.
Van Gennep, Arnold (1909). Els ritus de pas.
Per què se cita: Útil per catalogar científicament els moviments que veiem en pantalla: la degradació inicial de Dreyfus com un ritu d’expulsió de la comunitat, i l’exili forçat de Picquart com la separació física necessària per castigar l’apòstata.
Freyre, V. (2019). «¿Quién era el capitán Alfred Dreyfus?». La Vanguardia.
Per què se cita: Article de contextualització periodística i històrica que serveix de base per fixar els fets reals de l’antisemitisme de l’època. Disponible a l’enllaç actiu: La Vanguardia.
