Finestres del passat

Mercè Siles, historiadora de l'art

Els meus Catxipandes sempre neixen d'algun viatge que he fet i, sovint, aquests viatges tenen el seu origen en els llibres que llegim a les tertúlies de Tot Història.

Aquest estiu he estat recorrent la regió dels Llacs del Nord d'Itàlia, i una de les destinacions ha estat Como, una petita ciutat situada a l'extrem sud-oest del llac del mateix nom, a tocar de la frontera amb Suïssa. Una ciutat que encara conserva una certa tranquil·litat i on el turisme de masses no és, de moment, tan perceptible com en altres indrets del llac. Tot arribarà, però.

Como és també una ciutat orgullosa dels seus il·lustres fills. És la ciutat de Plini el Vell (23 - 79 dC), escriptor, militar romà i uns dels grans naturalistes de l'antiguitat, autor de la Història natural, que va morir a Pompeia durant l'erupció de Vesuvi; i Plini el Jove (61 al 113 dC), escriptor i jurista, conegut per les seves cartes, en què va deixar un testimoni excepcional de l'erupció que va sepultar Pompeia.

Potser per això em va sobtar especialment trobar les seves escultures a la mateixa portalada principal de la catedral.

La catedral de Como és una magnífica construcció gòtica iniciada al segle XIV, tot i que la seva façana i la portalada incorporen elements posteriors. Les escultures de Plini el Vell i Plini el Jove van ser realitzades entre els anys 1484 i 1498 pels germans Tommaso i Jacopo Rodari, en un moment en què començava a prendre força el Renaixement humanista, que mirava cap al passat clàssic, el redescobria, el reinterpretava i el tornava al centre de la cultura.

A més, Como és la ciutat d'Alessandro Volta (1745 - 1827), físic i químic que, experimentant amb plaques de zinc i coure i amb unes potes de granota, va arribar a inventar la primera bateria elèctrica. És per això que la unitat de mesura del potencial elèctric, el volt, porta el seu nom. Volta va ser també el descobridor del metà, un dels compostos que va estudiar durant les seves investigacions sobre els gasos.

Continuant el recorregut per la ciutat, Como encara conserva una part del seu barri medieval, la Cortesella, tot i que va patir importants i doloroses demolicions. N'és un exemple l'antiga església dels Sants Nazaro e Celso, del segle XII, que va ser enderrocada durant els anys del feixisme, entre 1938 i 1940.

No va ser un cas aïllat. Com va passar en moltes ciutats italianes, Roma és exemple, el règim de Mussolini va impulsar grans operacions de transformació urbana que, sota el pretext de sanejament, pretenien obrir nous espais i eixos viaris dins dels centres històrics. El resultat va ser, sovint, la desaparició d'edificis i fragments sencers de la ciutat antiga.

I és que la història de Como durant aquells anys està estretament vinculada al feixisme. Una part de l'elit intel·lectual de la ciutat va mantenir una relació molt propera amb les esferes del Partit Feixista durant els anys trenta, i Como es va convertir en un dels principals referents del racionalisme arquitectònic italià.

És en aquest context que apareix la figura de Giuseppe Terragni (1904-1943), un dels arquitectes del racionalisme italià i germà de l'aleshores alcalde de Como. Entre 1932 i 1936 va construir, precisament al barri de Cortesella, la Casa del Fascio, concebuda com a seu local del Partit Nacional Feixista d'Itàlia. Avui, l'edifici és considerat una de les obres més importants de l'arquitectura racionalista del segle XX.

La Casa del Fascio té la forma d'un cub perfecte. Dissenyada amb marbre, formigó i grans finestrals, Terragni va concebre l'edifici com una arquitectura de línies pures i geomètriques que havia de transmetre, paradoxalment, la idea de transparència del poder feixista, una transparència que contrastava amb la naturalesa autoritària del règim.

Després de la caiguda de Mussolini, l'any 1945, l'edifici va ser ocupat provisionalment pel Comitè d'Alliberament Nacional, que el va rebatejar com a Casa del Popolo, després d'eliminar-ne tota la iconografia feixista. Avui l'edifici continua tenint usos i acull espais vinculats a l'estudi i la difusió del racionalisme italià.

Molt a prop de Como, a la zona del llac, Benito Mussolini va ser capturat i afusellat el 28 d'abril de 1945, pocs dies abans del final de la guerra a Itàlia.

I tot això us ho explico perquè, fent un tomb tranquil per l'entramat de carrers de la Cortesella, entre placetes i antics palaus, em vaig emportar una grata sorpresa. En un edifici del s. XII, el Palazzo Sangiuliani, situat a la Via Vitali i avui convertit en apartaments turístics, vaig descobrir una pintura del segle XVI, amagada i descolorida pel temps, que representa una senyora mirant el carrer des de la finestra. Es tracta d'una pintura mural que simula una falsa finestra, amb una noia misteriosa que et segueix amb la mirada. Un trompe-l'oeil o un “trampantojo”, una pintura que crea una il·lusió òptica davant d'una cosa que en realitat no existeix.

Aquesta dona desconeguda és anomenada afectuosament la “Mona Lisa” de Como. La part del vestit que podem veure consisteix en un escot quadrat i baix del qual sobresurt una camisola interior de lli blanc, la camicia, típica de la moda llombarda i del Vèneto dels segles XVI i XVII. Al coll, porta un rivet arran de pell, amb puntes i petits brodats, que encara no arriba a ser el que més tard es posaria de moda: els grans colls emmidonats i ondulats, la gola o “lechuguilla”, tan apreciats a la cort espanyola.

Estem davant d'una senyora aristocràtica, probablement casada, perquè porta els cabells recollits en un monyo a la part posterior del clatell, amb la ratlla al mig i un tocat de perles al cabell, típic del Renaixement italià de la segona meitat del segle XVI.

La seva mirada trista em fa pensar que, pobreta, cinc segles mirant per la finestra es fan durs. Quants canvis ha vist, immòbil, sense poder dir-hi la seva? El seu món ja no existeix. Per sort per a nosaltres, es va salvar de la piqueta d'en Mussolini per ben poc, ja que, a escassos metres, ja et trobes bancs, edificis administratius relativament nous i la Casa del Fascio. Potser hi havia altres imatges que l'acompanyaven. De fet, quan vaig anar al llac d'Orta, per anar a l'illa de San Giulio, en vaig veure una altra, no tan maca com aquesta, pel meu gust, i que, a més, està en perill de desaparició si no es fa una rehabilitació integral de tot l'edifici.

Tot i que els trompe-l'oeils ja els trobem en la pintura de la Grècia clàssica i de Roma —recordem, per exemple, els falsos jardins que decoraven les cases romanes com la de Lívia a Prima Porta—, va ser durant el Renaixement quan es van posar especialment de moda, gràcies al descobriment i al desenvolupament de la perspectiva científica i matemàtica.

La representació d'un espai tridimensional i profund sobre una superfície plana ja la va experimentar Brunelleschi a principis del segle XV, i Masaccio va ser el primer pintor a aplicar-la en el famós fresc de la Trinitat, a Santa Maria Novella. És aleshores quan trobem nombrosos exemples d'aquesta tècnica a les esglésies, on s'aconsegueixen simular falses cúpules, capelles o espais arquitectònics que, en realitat, no existeixen.

Aquesta tècnica va anar evolucionant i es va estendre durant l'època del Barroc als palaus, a les escales, als armaris, als bodegons i a tota mena d'elements decoratius. Fins a arribar als nostres dies, quan, com un autèntic esclat de creativitat, forma part de l'art urbà i del disseny modern de moltes ciutats i poblacions d'arreu.

Després d'Itàlia, vaig continuar el meu recorregut amb un viatge llampec de quatre dies per Occitània. Vaig aterrar a Besiers sense imaginar que, gairebé de seguida, em trobaria amb una d'aquelles casualitats que semblen tenir una certa connexió.

D'entre la vintena llarga de trompe-l'œil que s'escampen pels carrers de la ciutat, el primer que vaig descobrir va ser el d'un home que mira per una finestra.

L'Ajuntament de Besiers va iniciar, l'any 2014, una campanya per embellir les parets de la ciutat i, alhora, donar a conèixer alguns dels personatges il·lustres que n'han format part de la història. Avui hi ha una vintena de trompe-l'œils escampats per diferents racons de la ciutat, com petites finestres obertes al passat.

Tots em van semblar molt interessants, però el que ara ens ocupa es troba entre la Place Lavabre i la Rue Mairan i representa Jean Moulin (1899-1943), un dels grans herois de la Resistència francesa.

L'autor del mural és l'artista francès Patrick Commecy, que, sota la imatge de Jean Moulin recrea la galeria d'art que va obrir a Niça, a la rue de France 22, l'any 1943, sota el nom de Galeria Romanin.

Comparat amb la senyora de la finestra, de qui pràcticament no podem dir res —ni tan sols sabem qui era—, el cas de Jean Moulin és justament el contrari. La informació que tenim sobre ell és tan abundant que resulta difícil fer-ne una síntesi de la seva agitada i extraordinària vida. Per això, intentaré fer-ne només un breu resum, i sempre hi haurà l'oportunitat d'ampliar-ne algun aspecte a través de l'extensa bibliografia que s'ha escrit sobre ell.

Jean Moulin va ser el primer President del Consell Nacional de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, organisme que va ser dirigit pel general De Gaulle des de l'exili. De Gaulle li va encarregar la unificació dels diferents moviments de la Resistencia que s'havien anat creant espontàniament arran de la derrota i la invasió de França per l'Alemanya nazi, així com de la petició d'armistici presentada pel mariscal Pétain el 17 de juny de 1940.

Nascut a Besiers l'any 1899, era fill d'un professor d'història i geografia, socialista radical, una figura paterna que va exercir una gran influència en ell. Va ser probablement per aquesta influència que va entrar a la maçoneria l'any 1921, just quan es va graduar en Dret per la Universitat de Montpeller.

Dotat d'un gran talent per al dibuix, Jean Moulin va publicar caricatures i dibuixos humorístics a la revista Le Rire (El riure), sota el pseudònim de Romanin. A la part baixa del mural s'hi recrea la botiga d'art que, sota aquest mateix nom, va obrir a Niça el febrer de 1943.

L'any 1921 és vicepresident de la Unió General d'Estudiants de Montpellier i membre de les Joventuts Laïques Republicanes. L'any 1922 entra a l'administració com a cap del gabinet del prefecte de Savoia, sota la presidència d'Alexandre Millerand. Ràpidament, va anar pujant graons, tant dins de l'administració com en la política.

El 1936 és nomenat cap del gabinet del Ministeri de l'Aire del Front Popular, des d'on va ajudar el bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola, enviant avions i pilots.

El 1939 és nomenat prefecte del departament d'Eure-et-Loir, amb capital a Chartres. El prefecte era el representant de l'Estat en una determinada regió. L'any 1940, durant el règim de Vichy, és detingut pels alemanys. El van agredir brutalment perquè es va negar a signar una falsa acusació contra soldats senegalesos, als quals s'atribuïen unes atrocitats que havien estat provocades pels mateixos alemanys. Mentre va estar detingut, va intentar suïcidar-se tallant-se el coll amb un tros de vidre d'una ampolla. Aquesta ferida li deixaria una cicatriu que, durant tota la vida, va intentar amagar sota una bufanda. L'home de la finestra la porta posada.

El 2 de novembre de 1940 és destituït de l'administració pública pel mariscal Philippe Pétain. Des de Londres, el general De Gaulle el convoca i li demana que s'incorpori a la Resistència. Però la seva missió va molt més enllà: haurà de coordinar i unificar els diferents moviments i serveis de la Resistència, des de la propaganda i la informació fins als sabotatges i l'entrenament, fins a constituir un autèntic exèrcit secret a França.

El 21 de juny de 1943, la Gestapo, que els seguia la pista, irromp en una reunió dels principals caps de la Resistència a la perifèria de Lió, entre els quals es trobava Jean Moulin. Identificat i arrestat pel cap de la Gestapo local, Klaus Barbie, conegut com “el Carnisser de Lió”, és enviat a París, on serà salvatgement torturat.

Posteriorment, és enviat a Berlín en tren des de París per continuar els interrogatoris, però mor durant el trajecte, a l'altura de Metz, el 8 de juliol del 1943, a conseqüència de les ferides i del coma provocats per les tortures que havia patit.

Les restes de Jean Moulin van ser enterrades inicialment al cementeri de Père-Lachaise, però el 19 de desembre de 1964, sota la presidència del general De Gaulle, les seves cendres van ser traslladades al Panteó de París, on reposen al costat d'altres homes i dones il·lustres de França.

Per un cap de la Resistència francesa, la Galeria Romanin li proporcionava una cobertura gairebé perfecta. Jean Moulin tenia així una bona excusa per justificar els seus constants viatges i les nombroses reunions que mantenia sense aixecar sospites. Oficialment, actuava com a marxant d'art, i la galeria semblava desenvolupar una activitat completament normal: a la planta baixa s'hi exposaven i venien quadres i s'hi celebraven inauguracions; al pis de dalt, en canvi, s'hi organitzaven les reunions secretes de la Resistència, en un pis franc conegut amb el nom en clau de Rex.

La cobertura, però, va durar ben poc. La Galeria Romanin només va estar oberta durant uns cinc mesos. El juny de 1943, l'arrest de Jean Moulin va posar fi a aquella doble vida i va truncar definitivament l'activitat de la galeria.

Les casualitats no s'acaben aquí. La passada temporada vam comentar al cinefòrum de Tot Història Associació Cultural la pel·lícula L'Armée des ombres (L'exèrcit de les ombres), dirigida per Jean-Pierre Melville l'any 1969, una pel·lícula que parla, precisament, de la Resistència francesa.

El personatge de Luc Jardie (interpretat per Paul Meurisse) està inspirat en la figura de Jean Moulin. A la pel·lícula, Luc Jardie representa un erudit i intel·lectual que actua com una figura clau a l'ombra: és qui mou els fils, coordina bona part de les operacions i, sobretot, representa l'autoritat moral del grup.

La pel·lícula és austera, amb un bon repartiment i unes interpretacions molt convincents. Tot i això, vam tenir la sensació que no acabava de ser rodona i que no convencia del tot. En alguns moments, determinades accions de la Resistència ens van semblar una mica exagerades, sobretot perquè costa imaginar que se'n pogués sortir viu davant la implacable persecució dels alemanys.

Malgrat aquestes reserves, crec que la pel·lícula val molt la pena. El fet d'estar rodada en uns tons grisos accentua encara més l'atmosfera fosca, sòrdida i angoixant d'aquells anys, i ens submergeix de ple en un món marcat per la por, la clandestinitat i la incertesa.

I bé, crec que ja us he entretingut prou. Continuaré pensant en altres Catxipandes futurs.