El naixement del Roman. L’ideal alimentari de la cavalleria en Chrétien de Troyes (II), per Gregor Siles

Manuscript BNF Français 1433 Le Chevalier au Lion.
Download PDF

Gregor Siles, historiador.

Aquest article és la continuació d’un anterior “Cavalleria i societat al segle XII. (L’ideal alimentari de la cavalleria en Chrétien de Troyes I)”.

A principis de segle XII del poder laic de l’Europa feudal sorgeix la necessitat de produir obres escrites en la llengua habitual i no en llatí, per expressar els seus ideals i formes de vida, i crear una cultura pròpia i diferenciada. Així sorgirà al nord de França un nou gènere literari, el roman, que culminava el procés en el qual la llengua vulgar abandonava l’oralitat per convertir-se en escriptura.

Les corts principesques exerceixen el mecenatge i atrauran intel·lectuals a les seves residències per a posar-los al seu servei. Les escoles urbanes brillen i suposen una alternativa a la cultura monàstica. Es recupera l’estudi i comentari dels clàssics dins d’un esperit de declarat humanisme, que s’ha denominat el Renaixement del segle XII. Aquestes escoles proporcionaran el material humà que s’integrarà en els cercles laics.

La literatura laica que neix es nodrirà dels ideals cavallerescos des del segle XII fins al segle XVII, en què Cervantes els liquidarà per donar pas a la novel·la moderna.

Dels romans, es poden diferenciar de dos tipus: els de l’antiguitat que traslladen els herois grecoromans a l’època feudal, i els del “cicle bretó” que exalten les aventures dels cavallers del rei Artur i són els que escriurà Chrétien de Troyes. L’origen d’aquests últims és incert, probablement el seu origen siguin llegendes cèltiques, l’anomenada “matèria de Bretanya” que divulgaran narradors anglesos en obres semi fantàstics com la Història dels reis d’Anglaterra de Guillem de Malnesbury (1125) i la Història dels reis de Britània de Geoffrey de Monmouth, (1136), totes dues escrites en llatí. Aquesta última serà traduïda al francès i versionada pel clergue anglonormand Wace el 1155, en l’entorn de la cort d’Enrique II d’Anglaterra i Elionor d’Aquitana.

La Història dels reis de Britània de Geoffrey de Monmouth té com a propòsit traçar l’esdevenir històric dels britans al llarg d’un període de mil nou-cents anys, des de Brut, besnét d’Enees (segle XII aC) fins al seu últim rei Cadvaladro (segle VII dC). Aquesta obra que perfila el mite artúric és un seguit de fets i batalles, però té un episodi, el de la coronació d’Artur, que marca una fita en el relat on es deté la successió d’esdeveniments per alentir el temps i descriure la cerimònia, actualitzant d’una manera conscient el suposat món artúric de segle VI al contemporani de l’autor del segle XII. En la festivitat de la Pentecosta, celebració artúrica per excel·lència i en la qual comencen molts relats, el rei decideix reunir la cort, on es citen els vassalls i seguidament es descriu la cerimònia de coronació. La festa prossegueix a palau permetent-se l’autor configurar una de les primeres imatges de la societat cortesana: un dinar seguit de jocs. El menjar entès com un acte de civilització que implica l’ordenació dels assistents segons el seu grau jeràrquic i com una festa que permet el luxe i l’ostentació, l’abundància, la generositat i sobretot la pràctica de l’amor.

Un cop celebrat el servei diví en les dues esglésies, el rei i la reina es treuen les seves corones i es vesteixen amb robes més lleugeres. Tot seguit, ell es dirigeix ​​a la sala de banquets del seu palau amb els cavallers, i ella a la del seu amb les dames; doncs els Britans encara observaven un antric costum de Troia segons la qual homes i dones celebraven les festes per separat. Ja estan tots acomodats d’acord amb el rang de cada un. El senescal Kay, vestit d’ermini, i assistit per un miler de joves nobles que, com ell, es vesteixen d’ermini, serveixen les diferents viandes. Per la seva banda, el coper Bedevere l’acompanyen altres mil joves, revestits amb pells de marta, i l’ajuden a servir begudes de totes classes en copes de tots els tipus imaginables. Mentrestant, al palau de la reina innombrables servents, lluint diferents lliurees, atenen les comensals, exercint cadascú el seu ofici. (…) . Les dames elegants també mostraven en la seva indumentària un color distintiu, i no es dignaven concedir el seu amor a ningú que no hagués participat almenys tres vegades en batalla. D’aquesta manera, les dames d’aquell temps eren castes i el seu amor feia més valents als cavallers.(Traducció pròpia al català de Geoffrey de Monmouth (1984) pp. 160-161)

L’amor apareix com una conducta natural dins de la cort en la qual les dones concedeixen als bons milites, relacionant-se per primera vegada amor i militia, fonament de la futura novel·la cortès (Cirlot, 1995).

Wace en la lliure traducció al francès de l’obra de Geoffrey de Monmouth, el Roman Brut, donarà encara més relleu a aquests aspectes del cortès i els adaptarà a les corts senyorials del segle XII. La mulieres de què parla Geoffrey són dames en Wace, els milites són els chevaliers. Noblesa, cortesia i honor, seran les qualitats cavalleresques que s’aniran fixant per fixar la imatge ideal de la cort.

La relació amor i cavalleria venia de l’ideal amorós de la poesia trobadoresca que des d’Occitània s’havia estès al segle XII pel nord de França. Aquesta poesia suposarà la promoció de la dona en la noblesa, al ser considerada una persona per adorar, respectar i admirar. En la implantació de l’ideal d’amor cortès al nord de França i Anglaterra, va tenir una gran influència Elionor d’Aquitana, néta del duc Guillem IX el Trobador. La influència d’Elionor serà continuada per la seva descendència, serà a la cort de la seva filla Maria (del matrimoni de Elionor i Luis VII de França) casada en 1164 amb Enric I comte de Xampanya, on Chrétien de Troyes realitza la seva obra, dedicant-li a Maria El Cavaller de la Carreta. La cort de la Xampanya era freqüentada per Felip d’Alsàcia, comte de Flandes (1191 +), al qual Chrétien dedica El conte del Grial, pel que podem situar a l’escriptor en la segona meitat de s. XII.

Poc més sabem de Chrétien que aquestes dedicatòries. Probablement era de Troyes, ciutat on estava situada la cort de la Xampanya. En la introducció del Cligès  ens fa saber que va crear romans sobre textos d’Ovidi i que va escriure un relat de Tristany i Isolda avui perdut. Les seves obres d’àmbit cavalleresc són: Erec i Enid; Cligès; Yvain; El cavaller de la Carreta; i El Conte del Grial. També se li atribueix amb molts dubtes El Guillem d’Anglaterra, aquesta fora del cicle artúric.

A Chrétien de Troyes se’l considera un dels creadors del roman com a novel·la, escrivint en francès en vers, apariats de vuit síl·labes de rima consonant com els escriptors precedents però aprofitant les possibilitats d’aquest vers per crear relats de ficció, desapareixent la idea de traducció que tenien els anteriors romans. La seva obra ja no és una gesta o intenta ser històrica com en Monmouth i Wace, sinó que dona per fet que es coneix el cicle artúric i són relats dins d’aquest món. Chrétien farà una narració situada en un curt espai de temps, amb unes descripcions dels personatges, de la cort i dels llocs, més detingudes, sent la seva obra un reflex del segle XII, dels ideals i maneres de vida de les elits laiques, que és la noblesa assimilada a la institució de la cavalleria a la qual aniran dirigits aquests relats.

En l’obra de Chrétien se’ns mostra l’estat feudal ideal o el que volen veure les mansions principesques com les de Xampanya i Flandes que patrocinen a l’autor. Aquests llinatges estan en oposició als reis Capets que durant la segona meitat de segle XII intenten recuperar la influència de la monarquia enfront dels prínceps feudals amb contínues guerres entre els comtats d’Anjou, Xampanya i Flandes contra Lluís VII i Felip II Capet. El rei Artur apareix en els romans mai com un rei sobirà, és el símbol d’una monarquia feudal ideal com a garant d’un ordre humà perfecte.

Artur el bon rei de Britània. Que ens dona exemple de cavallerositat perquè siguem nobles i cortesos, convocà la seva cort, rica com correspon a un rei, en la festa tan important que anomenen Pentecosta. El rei estava a Carduel, a Gal·les; després del menjar els cavallers travessaren les sales i es reuniren amb les dames, les joves i les donzelles. (Traducció pròpia al català de Troyes, 1991, p.35)

La taula rodona, que surt en l’obra de Wace per primera vegada, asseu al rei al mateix nivell que els seus cavallers. El monarca és el primus inter pares, que destaca per la seva magnificència, cortesia, generositat i justícia, i s’envolta només de nobles i no com els monarques francesos de l’època que recorren a consellers de baixa extracció o s’alien amb els burgesos. Artur deixa de ser el monarca conqueridor de relats anteriors i es converteix en un rei passiu, que caça i presideix la Taula rodona, que espera l’aparició de prodigis i premia els que tornen victoriosament. El rei no participa en els reptes i aventures, i quan apareix alguna cosa que trenca l’ordre com el rapte de la reina en El Cavaller de la Carreta, delegarà el rescat en els seus cavallers que s’encarregaran de recompondre el mal causat.

Manuscrit: Beinecke MS.229 Romans Arturians, 1275-1300.

El món que ens apareix en Chrétien de Troyes està cada vegada més allunyat de la realitat, en un panorama feudal que està canviant en el que acabaran imposant-se els Capets sobre els prínceps territorials que patrocinen els romans. En un món on l’economia de la burgesia emergent en la qual es recolzen els reis va pesant cada vegada més sobre la moral i ètica de la cavalleria, reduint aquesta a un ideal que potser mai va existir.

En un proper article tractarem de manera concreta l’ideal alimentari de la cavalleria en l’obra Chrétien de Troyes.

Referències

Barthelemy, D. Duby, G. De La Ronciere, Ch. (1992). Poder privado y poder público en la Europa feudal. A Ph. Ariés y G. Duby (dir) Historia de la vida privada, vol 3, Madrid: Taurus. 

Bisson, Th. (2010). La crisis del siglo XII. El poder, la nobleza y los orígenes de la gobernación europea. Barcelona Crítica.

Cirlot, Victoria. (1995). La novela artúrica. Barcelona: Montesinos, 1995.

García, C. (1989). Historia del rey Arturo y de los nobles y errantes caballeros de la tabla redonda. Madrid: Alianza, 1989.

Geoffrey de Monmouth. (1984) Historia de los resyes de Britania. Madrid: Siruela

Moore, R.I (2016). La primera revolución europea 970-1215. Barcelona: Crítica.

Chrétien de Troyes. (2000). El Caballero del León. Madrid: Alianza.

Chrétien de Troyes. (1991). El Caballero de la Carreta. Madrid: Alianza.