Algunes mai tornaren, una mirada a les milicianes catalanes (1), per Soledad Bengoechea

Milicianes Guerra Civil Espanyola, autor desconegut 1936. Museu reina Sofia, Madrid.
Download PDF

Soledad Bengoechea, doctora en història, membre del Grup d’Investigació “Treball, Institucions i Gènere” (TIG), de la UB i de Tot Història, Associació Cultural.

Aquest article és un extracte del llibre: Bengoechea Echaondo, Soledad. (2022). Trencant barreres. Dones pioneres a Catalunya al segle XX, Barcelona: Llop Roig. Llibres i Cultura. 

La imatge de les dones amb fusell i mono de feina va donar la volta al món i va ser utilitzada pel govern republicà con instrument propagandístic.

Les milicianes van ser aquelles dones que lluitaren en els fronts republicans contra els franquistes durant la Guerra Civil Espanyola. Un dels nous símbols de la revolució i la resistència antifeixista en la iconografia de la guerra fou la figura de la miliciana. Durant l’estiu del 1936, la seva estampa heroica va esdevenir un símbol de la mobilització del poble espanyol en contra del feixisme. La seva imatge en els cartells estava dirigida principalment a un públic masculí, bàsicament com a esperó perquè ells assumissin les seves responsabilitats. Davant de l’home, el missatge era: si elles s’atreveixen, pot un home tenir por?

I n’eren moltes. Les milicianes apareixien amb els seus pantalons amples, la seva gorra al cap, el seu fusell a l’esquena i els seus pentinats curts i pràctics. Van aprendre a disparar. Algunes anaren a un poble d’Aragó que es deia La Zaida i allí les van preparar per atacar Belchite. Atacaven durant la nit i vigilaven durant el dia. Foren dones que van perdre la guerra, com tantes altres… Eren les milicianes!!!

Moltes, valentes, havien sortit als carrers el 19 de juliol de 1936, entusiasmades pel crit de la revolució i l’antifeixisme, i van participar de la victòria popular sobre el cop militar. Aquells primers dies de la guerra prengueren, de seguida, un caire festiu i reivindicatiu, i per moltes d’elles van significar l’oportunitat de viure diferent. L’estiu havia arribat, i aquell no seria igual que els anteriors: algunes dones s’allunyaren de la llar o de les fàbriques –es convocà una vaga general com a resposta a l’aixecament de l’exèrcit– i  van adoptar una nova actitud, activa, optimista i, potser, provocadora (trencava amb els límits culturals de la domesticitat).

Concha Liaño, de les Juventudes Libertarias del barri del Clot de Barcelona, recorda que “estaba excitadísima. En la calle se ha habían empezado unas barricadas, con tenedores, cuchillos y todo lo que se pillaba. Me junté con los que hacían barricadas”. Algunes d’aquelles dones, poc després anirien al front.  Algunes mai no tornaren.

Diu l’historiador Gonzalo Berger que la presència de les dones al front com a combatents fou una veritable revolució pel desenvolupament de la guerra. I és cert! Fins aquell moment, era atípica la seva presència en els fronts de batalla espanyols, i molt menys com a combatents. Militaritzades, participaren en els tres fronts de guerra: Madrid (els franquistes intentaven conquerir-la), el Nord industrial, i l’Aragó (on els republicans volien dominar les principals ciutats).

En total, van ser 1.195 les combatents antifeixistes organitzades a Catalunya: 424 afiliades a la CNT, 360 al PSUC 119 al POUM, 64 a ERC, 48 a Estat Català. En les primeres setmanes del conflicte, la seva heroïcitat es va convertir en un mite i en un símbol de la solidesa contra la reacció. Com diuen les historiadores Cèlia Cañellas i Rosa Toran: “Fuselleres, proveïdores, artilleres, tramviaires, camio­neres, xoferes i personal d’aviació, portalliteres i infermeres, instructores militars i de tir; serveis de renta, cosit i planxat, correspondència, assistència social, política i premsa, propaganda sin­dical, i finances foren funcions assignades dins de l’organització efímera de les milícies feme­nines”.

Cal destacar la comunista Lina Ódena, en primer lloc, figura exalçada com a heroïna per la historiografia. Quan lluitava al front, concretament en Iznalloz, va veure que estava a punt de caure en mans de l’enemic i sense dubtar, certerament, va disparar-se l’última bala que li quedava a la pistola.

D’altra banda, tenim també referències de Lena Imbert (companya de Ramon Mercader, l’assassí de León Trotsky) que pertanyia a l’organització de Dones Combatents. A la coneguda foto de l’atac de les Drassanes el 18  de juliol de 1936 és la noia que està disparant al costat dels primers milicians.

Caridad Mercader (mare de Ramon Mercader) és una altra dona del PSUC que lluità els primers dies a Tardienta (Aragó). Va ser ferida per un obús quan lluitava en el front, els combatents italians que recolzaven en Franco li van clavar al cos onze cascos de metralla. 

Les candidates a milicianes calia que fossin membres d’algunes de les organitzacions del Front Popular, havien de tenir l’aval d’alguna companya de solvència i passar també un examen d’ingrés. A Barcelona, les que eren aprovades anaven al Camp de la Bota o a la caserna Lenin, del carrer de Tarragona, a fer instrucció. Havien de demostrar que tenien aptituds per combatre, i si no era així eren destinades a feines auxiliars. Un cop haver passat tots aquests controls, les dones eren assignades a una columna i destinades al front. Un requisit era que fossin més gran de vint-i-dos anys, però com es veurà això no sempre es complia.

En els primers dies de la guerra, Artur Cussó, secretari de l’Organització Femenina del PSUC, va fer una crida a les dones comunistes amb la finalitat de crear una milícia femenina. Però aquesta crida a files tenia una intenció ambivalent: més que una activitat bel·ligerant contemplava un rol espiritual de les dones i de suport als familiars dels combatents morts en acció.

En aquella època, el masclisme que es donava a la rereguarda existia també al front. Hi havia una divisió del treball, ja que normalment les dones feien les tasques de cuina, sanitàries, d’enllaç i administratives; en general, les consignes que dictaven les dirigents del partit tampoc no ajudaven que fossin d’una altra manera. En altres casos, donat que elles no havien fet el servei militar i no tenien preparació militar, se les rebutjava. Cap organització, a excepció del POUM, no es va preocupar de donar aquesta formació i també va ser el POUM el que va promoure un batalló femení de voluntàries.

D’altra banda, moltes dirigents ho posaven difícil. Dolors Piera, membre del Comitè Central del PSUC, el juny de 1937 va donar la consigna que “en la rereguarda, cada dona ha de ser un soldat”. Lògicament, aquesta crida incitava a les dones comunistes a treballar més a la rereguarda que no pas a les trinxeres.

Si tenim en compte el valor que té la imatge com a element de propaganda política i observem els cartells del PSUC, hi ha un document gràfic dels temps de la guerra, un cartell del PSUC i de la UGT, que resulta ben significatiu: es veu una dona fent mitja i un soldat amb un fusell.

La dirigent de la JSUC, Teresa Pàmies, no cridava a les noies perquè anessin a les trinxeres, sinó perquè enviessin paquets al front: “fem que la tasca dels companys que marxin dels nostres respectius pobles sigui fructífera, que sàpiguen que a la rereguarda hi queden unes   minyones que tindran cura que no els manqui res”.

El mes d’octubre del 1936, el govern de la Segona República Espanyola creà L’Exèrcit Popular de la República (EPR) a partir de la reorganització d’elements de l’exèrcit espanyol que es mantingueren lleials després del cop d’estat del 17 i 18 de juliol del 1936 i de les milícies populars. El govern va decidir, doncs, la creació d’un exèrcit popular unitari i organitzat, la seva constitució era difícil, ja que la gent rebutjava la seva militarització, però es va portar a terme. Malgrat la presència de les dones al Ejército Popular de la República no es pot negar que les forces polítiques republicanes, que primer havien incentivat l’allistament de les dones en las milícies, posteriorment tractaren de relegar-les a la rereguarda.

Per què es va donar aquest canvi? Seguint a la historiadora Mary Nash:

“Había otro asunto en el fondo del debate. Para el otoño [de 1936], el problema de la prostitución se había vinculado inextriablemente a la presencia de las mujeres en el frente de combate. De ese modo, la nueva acusación, más ambigua, de que las milicianas estaban actuando como prostitutas, fue decisiva para desacreditarlas y motivar la demanda popular de que fueran expulsadas de los frentes. Se ordenó que las mujeres regresaran inmediatamente antes de que la enfermedad venérea se extendiera más. Esta acusación recibió una gran atención informativa tanto en la prensa republicana como fascista y fue un instrumento sumamente eficaz para confinar a las mujeres en la retaguardia.”

Ja es veu com la propaganda vinculava les milicianes amb la prostitució i la propagació de malalties venèries.

Malgrat la propaganda, moltes dones van continuar combatent a l’Exèrcit Republicà, i moltes van estar a primera línia, amb funcions armades. 

Biografies

Moltes milicianes no havien nascut a Catalunya, vingueren de petites. Algunes foren al lluitar amb els seus companys, però la majoria foren soles i en contra de la voluntat de les seves famílies. El perfil sociològic de les milicianes era socialment transversal. La seva edat mitjana se situava entre els 20 i els 29 anys. D’altra banda, els seus orígens socials es corresponien amb tots els estrats socials, però en general pertanyien a una classe social baixa. Algunes eren analfabetes i altres (molt poques) tenien formació superior.

Les milicianes van començar a ser retirades del front des de la creació de l’Exèrcit el 16 d’octubre de 1936.  Aquesta retirada es va allargar fins als inicis de 1937. Algunes de les que agafaren el fusell eren molt joves i sense responsabilitats familiars, però hi va haver casos, com els de Libertad Ródenas o Natividad Yarza, que es van enrolar amb 54 i 63 anys, respectivament. Les milicianes saludaven amb el puny alçat. El perfil polític era també molt ampli. Les milicianes estaven vinculades orgànicament a organitzacions anarquistes o comunistes, però també a socialistes o republicanes catalanistes. Majoritàriament, el seu origen geogràfic es corresponia amb els nuclis de població urbans, sobretot Barcelona.

Hi havia dones que vestien o bé un uniforme, segurament de la SFPOUM (Sección Femenina del POUM), o bé quelcom semblant al vestit de treball de l’obrer, i un mocador vermell anuat al coll. El negre i el vermell eren colors compartits per anarquistes i poumistes. En realitat, poques de les dones que marxaren cap al front els primers dies de la guerra es van quedar. De fet elles, les dones, van estar molt més presents a la rereguarda. I, en realitat, les escasses militants van fer en els fronts també “tasques femenines”. Per això eren poc reconegudes pels seus companys, perquè aquestes tasques eren percebudes com la simple continuïtat de les seves disposicions “naturals”. Per tot això, poques són les milicianes fotografiades en posició de combat.

Concha Pérez Collado.

Concha Pérez Collado, en 2010. / Joan Cortadelles.

Va néixer al barri de les Corts de Barcelona el 1915. Collado començà la lluita molt jove. Seguint els ideals anarquistes, es va sindicar a la CNT, al sector de les arts gràfiques, on treballava. Es va implicar activament en diferents Ateneus llibertaris de l’època, com l’Ateneu Faros, creat cap a finals del 1931 o principis del 32 per vells anarquistes. Concha formà part també de les JJLL (Juventudes Libertarias) i de diferents grups de la Federación Anarquista Ibérica (FAI), que s’havia fundat el 1927.

Durant la República, intervingué en les diferents vagues revolucionàries, cosa que li comportà presó. El 1935 fou una de les membres fundadores de l’Ateneu racionalista Humanitat de les Corts i de l’Escola autogestionària Eliseu Reclús, basat en corrents no autoritaris, juntament amb els coneguts germans Carrasquer anarcosindicalistes i faistes.

Va participar en els combats per aturar la sublevació feixista del juliol del 36 a Barcelona. No fou una tasca fàcil. En pocs dies, portant una borsa petita amb les seves poques pertinences, sortí cap al Front d’Aragó com a miliciana, amb la colla del barri Los Aguiluchos de les Corts, per participar en els atacs de Belchite i Almudévar. La calor era sufocant. El cel estava radiant. Al davant de la columna anaven l’anarquista català Joan García Oliver i el pintor cordovès i anarquista Miguel García Vivancos. En els inicis de les hostilitats, en general, en cert moment els exèrcits quedaven paralitzats, després reaccionaven. La vida dels soldats, en definitiva, sempre ha valgut tan poc. Quan els milicians van anar a defensar Belchite, Concha deia: “no íbamos como soldados, porque no nos considerábamos soldados, sino como grupo. Y créeme, nosotros éramos diez, ya que considerábamos que éramos diez de los nuestros, nueve hombres y una mujer!”.

Però les condicions a les trinxeres eren nefastes, sota un sol de justícia, amb mala alimentació, amb armament escàs, i sense higiene, al cap d’un temps la Concha agafà la sarna, una malaltia de la pell, i va haver d’anar a l’hospital de Lleida. Un cop recuperada, es quedà a Barcelona, treballant a uns antics tallers del barri de Sants que s’havien requisat per convertir-los en una fàbrica d’armament.

Durant la guerra, ja a la rereguarda, Concha va dirigir una fàbrica de Barcelona que estava col·lectivitzada (la col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil). Mai no havia fet una feina semblant, però es va atrevir a agafar el càrrec. Inicialment era una fàbrica de cosmètica, però esdevingué una fàbrica de munició i va rebre el nom popular «Del pintallavis a la bala».

El 1939, amb la caiguda de la República, Concha s’exilià a França, tot passant per diversos camps de concentració i refugis francesos, patint tota mena de penalitats fins que el 1942 pogué retornar a Espanya amb un fill de pocs mesos. Durant la dictadura acabà obrint una parada al mercat de Sant Antoni de Barcelona, juntament amb el que va ser el seu gran company, també llibertari, Maurici Palau, des d’on continuaren l’activisme antifeixista.

El 1999, Concha entrà a formar part del Grup de Dones del 36, i, juntament amb altres dones lluitadores antifeixistes, contribuí a recuperar la memòria històrica recorrent moltes escoles i instituts de tot Catalunya. Visqué molt: 99 anys. Fa poc, ja el 2021, a la cruïlla entre Borrell i Tamarit, davant del mercat de sant Antoni, on ella tenia una parada, s’ha aixecat una placa commemorativa.

Mika Etchebehere.

Mika Etchebéhère, autor desconegut.

Més coneguda com a Mika Feldman. Des del primer moment de la guerra, algunes dones poumistes (no gaires, les dones poumistes eren poques) participaren en els fronts de guerra. Coneixem algunes com Mika Feldman, però es desconeixem moltes, com les heroiques milicianes citades als periòdics: Soledad Casanoves, Pepita Mañosa, Carmen Miquel, Pepita Guasch, Emma Roca, a més de les que arribaren de l’estranger, com Mary Low, Greville Teixidor, Augusta Marx, Rosa Winkler i Margarita Zimbal, que va caure morta en combat. Segons Cindy Coignard (doctora en Estudios Hispanos), els franquistes parlant de les milicianes que lluitaren al front van fer ús dels seus prejudicis. A partir del terme rojos es va crear l’adjectiu femení, “rojas”. Segons els rebels, les dones que lluitaven a la guerra estaven mancades de femineïtat, de tendresa i d’abnegació.

Mika Feldman va néixer a Moisès Ville, província de Santa Fe (Argentina), l’any 1902 en el si d’una família jueva fugida dels pogroms de l’època tsarista a Rússia. Tot i que no vivia ni va néixer a Catalunya, val la pena escriure unes línies sobre Mika Feldman, una dona del POUM gairebé mítica. Al respecte, l’historiador Pelai Pagès escriu al seu blog el següent: “Mika Etchebéhère (1902-1992) va ser una dona que va combatre al front de Madrid –i fins i tot va jugar un paper dirigent a la milícia, va ser capitana-. Més tard, Mika va escriure les seves memòries amb el títol Mi guerra de España (1976).  Mika va morir a París l’any 1992. Mika de fet es deia Mika Feldman, si bé ben aviat va rebre el cognom del seu company i ha estat més coneguda com a Mika Etchebéhère. Mika i Hipólito, d’origen argentí i d’antiga militància esquerrana, van arribar a Madrid, tot just iniciada la guerra i per afinats ideològiques van anar a raure al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), on tot seguit es va encomanar a Hipólito la direcció d’una de les companyies de milícies que el POUM estava creant a la capital de la República. Sempre al seu costat, Mika el va seguir, tot combatent a Atienza i a Sigüenza, fins que Hipólito morí al front i Mika el substituí, tot convertint-se en capitana de la companyia del POUM”.

A les seves memòries, Mika explicava una anècdota molt il·lustrativa sobre què podia representar per les dones formar part de les milícies. Descrivia el cas de dues milicianes de la columna “Pasionaria” del Quinto Regimiento -l’organització militar que havia creat el Partit Comunista per a la defensa de Madrid- que van sol·licitar passar a la seva columna, perquè a la que estaven fins ara no els volien donar armes, només les feien rentar els plats i la roba. Manuela, una d’elles, li confessava:

“He oído que en vuestra columna las milicianas tenían los mismos derechos que los hombres, que no lavaban ropa ni platos. Yo no he venido al frente para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano”.

El 1937, durant els anomenats “Fets de Maig”, els comunistes stalinistes van detenir Milka a Madrid. Fou enviada a una txeca i interrogada com a trotskista, i, per tant, suposadament enemiga de la República. Es va salvar gràcies a les gestions dels seus amics.

Segons Mika, en el POUM els homes toleraven les dones si es presentaven com a milicianes, deixant la seva condició femenina a un segon pla. En realitat, poques de les dones que marxaren al front els primers dies de la guerra es van quedar. Les escasses militants en els fronts van assumir “tasques femenines” que eren percebudes com la simple continuïtat de les seves disposicions “naturals”. Per tot això, poques són les milicianes fotografiades en posició de combat. En març de 1937, la revista Front, del POUM, publicava la foto d’una miliciana poumista rodejada de gallines i el peu d’aquesta fotografia ajuda a entendre moltes coses: “Les milicianes del POUM en el frente se ocupan de la comida”. En una altra publicació, La Batalla”, apareix la fotografia d’una miliciana repartint el dinar entre els seus companys.

Maria Manonelles Riera.

Maria Manonelles Riera. Font: Institut Català de les Dones.

Havia nascut a Mollerusa (Lleida) un bon dia de l’any 1913. Amb set o vuit anys arribà a Barcelona amb la seva mare i les seves tres germanes (el seu pare, que tenia un forn de pa, havia mort). Amb catorze anys començà a treballar com a modista i fins als divuit ho combinava als vespres amb els cursos de l’Escola d’Arts i Oficis. Allà feu les primeres passes polítiques (l’expulsaren per fer signar peticions en favor de Francesc Macià després dels successos de Prats de Molló).

L’any 1929-1930, a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va ingressar a la Federació Comunista Catalanobalear, encapçalada per Joaquim Maurín. Posteriorment fou una destacada militant del BOC (Bloc Obrer i Camperol). Col·laborà sovint a L’Hora i a La Batalla, en temes referits a la problemàtica específica de la dona.

El 1933 participa en la vaga mercantil i, un any després, formà part de l’organització de solidaritat amb els obrers d’Astúries i viatjà a Madrid per recollir els orfes de la repressió.

Es va casar durant la República amb Àngel Estivill, de qui se separà dos anys després. Posteriorment, va unir-se sentimentalment a Josep Rovira, comandant de la XXIX Divisió del POUM, amb qui compartí la resta de la seva vida. El novembre del 1937 va néixer la seva filla Mireia. El seu segon fill va néixer a Perpinyà el 1940.

El 1935, amb de la fundació del POUM, abandonà el BOC en desacord amb la fusió dels dos partits: el BOC i Esquerra Comunista: creia que la unificació perjudicava el BOC davant la massa dogmàtica d’Esquerra Comunista. El gener del 1935 fou nomenada secretaria del sindicat de modistes (FOUS).

Militant del POUM, en esclatar la guerra civil marxà amb la Divisió 29 al front d’Osca. Allí, sembla que els companys deien que la pólvora feia pudor de mel. Maria no ho acabava de percebre, però sí que era testimoni, de nit, l’espectacle de la llum i el so era magnífic. Després dels Fets de Maig del 1937 la Divisió fou dissolta pel Govern i Rovira fou detingut dos cops. Per tal que l’alliberessin, tot respectant la seva condició militar, Manonelles s’enfrontà al general Sebastián Pozas, acabat de nomenar màxim comandament de l’Exèrcit de Catalunya. Rovira, el seu company, li aconsellà que marxés a França i Manonelles, finalment, li va fer cas. En aquell període, l’any 1940 es va reunir amb Rovira a Lió. Malgrat tot, tenien l’opció de marxar a Mèxic.

El 1945, Manonelles, juntament amb Rovira, va prendre part en la fundació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Quan Rovira morí, el 1968, tornà a Barcelona i milità, successivament, a Convergència Socialista de Catalunya, al PSC-Congrés i, després de la unificació, en la que hi prengué part activa, al Partit dels Socialistes de Catalunya.

L’any 1994 assessorà Ken Loach en el rodatge de la pel·lícula Tierra y Libertad.  Morí a París el 2004, però les seves restes descansen a Rubí (Vallès Occidental, Barcelona).

Blanca Navarro.

El seu veritable nom era Dolores. Va néixer a Barcelona l’any 1918. Quan començà la guerra civil, el 1936, Blanca tenia divuit anys i treballava en una botiga de queviures propietat dels seus pares. Es va quedar a Barcelona fins als coneguts com a Fets de Maig del 1937. Per l’agost d’aquest any es va casar i, junt amb el seu marit, anaren al front. Van estar a l’Aragó amb la columna Durruti, composta per milícies populars, d’ideologia anarquista, que instal·là el seu quarter general a la localitat de Bujaraloz, Saragossa.

Segurament, Navarro afirmava que la vida en el front no era fàcil perquè els canons bramaven  dia i nit i era impossible conciliar la som, però sí suportable en el cas de lluitar per un ideal. Quan el govern ordenà que les dones es retiressin del front (molt poques es van quedar), ella es negà a deixar les trinxeres i es va quedar combatent.

Pocs dies després de caure la República, el 7 de febrer de 1939, Manonelles es dirigí cap a la frontera francesa. Va recórrer una part a peu, carregada amb borses, trepitjant la neu i el fang i passant fred, i altre en un camió de la Solidaridad Internacional Antifascista (SIA). La rebuda dels francesos als refugiats espanyols fou desastrosa, recordava Blanca. Van haver de deixar a la frontera totes les pertinences.

Libertad Ródenas Rodríguez.

 

Llibertat Ródenas Rodríguez, autor desconegut.

Qui era aquesta dona a la qual anomenaven “la pálida vestal del sindicalismo rojo”?. Va ser una de les dones més destacades en la història de l’anarquisme, especialment activa en el terreny de la propaganda. Libertad havia nascut a Xera, la Plana d’Utiel (València), un imprecís any 1892 i morí a Mèxic el 1970. Els seus pares, Custodio i Emeteria, s’havien unit lliurement. Custodio estava influenciat per les idees de Voltaire. Libertad tenia dos germans (Progreso y Volney). Durant la seva infància, la seva llar fou un lloc de trobada i conspiració del republicanisme valencià.

Ja de ben petita els seus pares li posaren a cursar els seus primers estudis en una escola laica. Des de molt jove, Libertad va interessar-se per les idees anarquistes. A l’alçada de 1917, un any de molta conflictivitat a Espanya, ja era coneguda a València perquè participava en diferents mítings i conferències. Durant aquests anys actuà en diferents actes en favor de l’abaratiment de les subsistències. El gener de 1918, recentment emigrada a la ciutat comtal, Llibertat Ròdenas fou una de les activistes feministes que participà amb les seves companyes treballadores en la gran revolta de dones de Barcelona. Aquest serà l’inici de la seva carrera com a conferenciant i activista.

Pel juny del mateix any, just quan els cirerers ja estaven en flor, la CNT celebrà l’anomenat “Congrés de Sants”, el qual va propiciar l’enfortiment de l’anarcosindicalisme a Catalunya. Libertad Ródenas hi va assistir en nom del Sindicat del Tèxtil de Barcelona, al que estava afiliada. Dos anys més tard, després de participar en diversos mítings a Manresa fou detinguda i passà tres mesos a la presó.

Després va fer una gira a la província de Guadalajara amb l’anarcosindicalista Joan Peiró. Per allà on passava la seva oratòria causava impacte. A Valls, província de Tarragona, va conèixer al que seria el seu company i pare dels seus fills, el carismàtic sindicalista Josep Viadiu, periodista nascut a Igualada. En un context en què la situació política i social del país es deteriorava i centenars de sindicalistes eren detinguts i torturats va ser empresonada poc després.

El 1922 es va unir a Viadiu, van venir els fills i Libertad es dedicà enterament a la seva criança. Quan arribà la Segona República va tornar a la tribuna i actuà en el grup Brisas Libertarias, en Sans, junt amb Pilar Grangel, las Moreno, R. Segarra, i altres. La seva personalitat es va deixar sentir en les joves generacions de noies.

Quan esclatà la guerra civil, el 1936, a Barcelona el cop feixista va ser derrotat, però no en altres zones d’Espanya. Llavors Libertad tenia quaranta-quatre anys. Envià els seus tres fills a l’URSS i es traslladà l’Aragó en qualitat de miliciana amb la columna liderada per Buenaventura Durruti. Era el 24 de juliol. Allí, amb les armes a la mà, Libertad participà en la conquesta de Pina de Ebro, municipi de la comarca de la Ribera Baja del Ebro, a la província de Saragossa. Durant la Guerra Civil, Pina fou lloc de nombrosos combats entre ambdós bàndols i la destrucció de l’església parroquial del poble és testimoni de la cruesa d’aquestes batalles. Quan la columna es va militaritzar, el mes de desembre, Durruti li confià un treball de molta responsabilitat: l’organització de l’evacuació dels nens del front de guerra.

El 1937, quan ja es trobava a la rereguarda, Libertad es vinculà al grup Louise Michel de l’agrupació de Mujeres Libres de Barcelona (Louise Michel fou una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París (1871); va ser també escriptora, poeta i educadora. Va ser la primera a enarborar la bandera negra, que sota el seu impuls, es va convertir en el símbol del moviment anarquista).

Libertad Ródenas no va tornar mai a Catalunya. El 1939, acabada la guerra, s’exilià a Bordeus, França, i després marxà a Santo Domingo. Més tard es desplaçà a l’Havana per acabar establint-se a Mèxic.

Dels seus tres fills només va poder recuperar a un, Ismael, que va poder arribar a Mexic el 1947; els altres dos sembla que van morir a la batalla de Stalingrado.

A la publicació El Diluvio, el periodista Àngel Samblancat la descrivia com “la pálida vestal del sindicalismo rojo”. Va morir el 18 de gener de 1970.

Paulina Ódena García.

Paulina Odena García. Font: El Independiente de Granada.

Els seus pares, Josep Ódena i Maria Dolors García, regentaven una petita sastreria al passatge de Lluís Pellicer de la vila de Gràcia de Barcelona. Paulina havia nascut a la ciutat comtal un mes de gener del 1911.

Paulina només cursà estudis primaris perquè va haver d’incorporar-se al negoci familiar treballant com a sastressa. En la tumultuosa Barcelona dels anys vint, els anys anomenats “del pistolerisme”, quan queien morts per bales patrons i obrers, va anant prenent consciència del món tan desigual que l’envoltava. L’any 1930, amb dinou anys, Paulina entrà a treballar a una important sastreria situada al passeig de Gràcia. Poc després es va afiliar al sindicat socialista UGT. Allí va conèixer militants comunistes.

El 14 d’abril de 1931, dia en què es proclamà la República, Lina tenia vint any. Es dirigí a la seu del Partit Comunista, un partit molt petit, situat al carrer Avinyó, i es va afiliar. Els seus pares no veien amb ulls aquesta militància i Lina va abandonar la llar familiar.

Dos anys més tard, esdevingué secretària general de l’organització i milità també al Sindicat del Vestit. Entrà al partit en una cèl·lula dedicada a les dones i al jovent.

Durant els anys de la Segona República feu un viatge a l’URSS, del qual tornà entusiasmada. Fou candidata a les eleccions a Corts de novembre de 1933 per Barcelona ciutat i província. Foren unes eleccions guanyades per les dretes i canviaren el rumb de la República. Paulina es dedicà a fer mítings a favor de la causa comunista, sobretot al cafè “La Bohemia” (fundat el 1920 en el número 11 del carrer Conde del Asalto avui “Nou de la Rambla”), i escriví en la premsa del partit.

Durant la jornada del 6 d’octubre de 1934 va participar en els esdeveniments de Barcelona i Sant Cugat del Vallès. En aquesta data, el govern de la Generalitat proclamà la República catalana dins una Espanya federal i fou empresonat!

Paulina, després de la revolució d’octubre del 34 a Astúries (que presentà una gran virulència), va dur a terme l’acollida a Barcelona de nens òrfens de miners asturians i fou detinguda durant un temps per la seva tasca clandestina.

Partidària de la unificació entre les Joventuts Comunistes i Socialistes, participà en la constitució de les Joventuts Socialistes Unificades i fou membre de la seva comissió executiva, on s’ocupà del front de la joventut.

El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, Paulina es trobava a Almeria assistint al Congrés Provincial d’Unificació de la Joventut. Va organitzar brigades de dones per a treballar a fàbriques tèxtils i després  marxà, en una missió de les JSUC al front de Granada. All va morir el 14 de setembre de 1936, al voltant de Guadix o Iznalloz. Abans de caure en mans de l’enemic, es disparà ella mateixa una bala certera! El  nom de Paulina constituí un mite durant la guerra i fou presentada pel PSUC com una heroïna, exemple i símbol a seguir per les joventuts.

Manola Rodríguez Lázaro.

Manola Rodríguez Lázaro. Font: BTV

Va néixer a Bilbao el 1917. De petita, Manola no va anar a l’escola, però la seva mare li ensenyà a llegir llibres que el seu pare portava a casa i que parlaven de la lluita obrera. Després, ja més grandeta, va anar uns mesos a l’escola laica Ferrer i Guàrdia. Als catorze anys treballava en una fàbrica de fer mitges. També és dedicà a cosir a casa seva.

Les relacions de la Manola amb la família no eren bones i als quinze anys el pare la va fer fora de casa. Anys més tard, Manola va conèixer una noia que li parlà de la Unió Soviètica. En aquests anys republicans, Manola començà a tenir contactes amb joves de la JSUC i es feu comunista. Durant la guerra marxà com a miliciana al front de Somosierra i va lluitar a les trinxeres. De dia el sol abrasava, però a la nit bufava un vent consolador i la lluna brillava de valent! El ressò dels trets ensordia. En aquest context, terrible, Manola es va unir a Desiderio Babiano, també de les JSUC. (Somosierra, a 70 kilòmetres de Madrid, fou l’escenari d’una de les batalles més importants i menys conegudes de la guerra civil. La batalla per “controlar el agua” que abastia a la capital).

El 29 de març del 1939, caiguda la República, ella, amb el seu company, intentaren marxar d’Espanya amb uns vaixells anglesos que sortirien d’Alacant i que mai no van arribar. La Manola, embarassada, fou detinguda. Com que hi havia massa dones i nens a la mateixa presó les enviaren als llocs de procedència, es preveia que la detindrien en arribar a destí, però marxà cap a Barcelona, on ja s’hi va quedar.

Allí li van agafar les tropes franquistes i la portaren a la presó just quan estava a punt de parir. Manola pensava que estava vivint un malson, però en realitat només vivia la seva pròpia història. El 5 d’abril de 1939 va tenir el seu fill, Helios.

Va tornar a Barcelona carregada amb una petita maleta després d’estar internada al camp de concentració de Los Almendros (camp de concentració per a militars i civils en finalitzar la Guerra Civil, creat pel bàndol nacional amb l’ajuda dels feixistes italians, el 30 de març de 1939. Es trobava al terme municipal d’Alacant, a uns tres quilòmetres del centre urbà, a la zona coneguda com La Goteta camí de Bonavista de la Creu, en un lateral de la carretera de València). A Barcelona es va casar amb Desiderio, dibuixant, que abans de la guerra treballava per revistes d’esquerra i a la postguerra començà a dibuixar en una editorial signant Lozano Olivares. Fins i tot treballà en una revista de Falange. La parella va tenir un segon fill: Amador.

El primer fill, Helios, fou detingut cap a finals dels anys cinquanta, amb motiu de la “Vaga Nacional Pacífica”, juntament amb la militant del PSUC Maria Rosa Borràs. Manola Rodríguez també va ser detinguda i presencià les tortures físiques i psíquiques a què sotmeteren al seu fill. Cap dels dos detinguts confessà.  L’Helios va estar set anys a la presó de Càceres. I l’altre fill també s’involucrà. Finalment, tots dos van haver de marxar del país.

Militant d’Esquerra Unida, Manola fou una de les dones fundadores de l’Associació de Les Dones del 36. Va morir d’Alzheimer el 24 de setembre del 2009.

Marina Ginestà Coloma.

Barcelona. Moment de la detenció de Maria Ginesta Coloma (Marina Ginestà Coloma) (13 anys) i de María Giner López (11 anys), que s’havien amagat en un portal en ser dissolta la manifestació comunista en la qual havien participat com a membres de les joventuts comunistes. Maria Ginesta (Marina Ginestà) és la nena de l’esquerra i Maria Giner la de la dreta. Foto Badosa, sortí a “Ahora” del 31 de maig de 1932. https://www.facebook.com/BarcelonaAnysTrenta

Va néixer un gelat 29 de gener de 1919 a la ciutat occitana de Tolosa. Pertanyia a una família obrera de llarga trajectòria reivindicativa. Era filla de dos sindicalistes: Bruno Ginestà, secretari del comitè d’enllaç CNT-UGT de Catalunya, i Empar Coloma, membre de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperativista. La seva àvia materna, Micaela Chalmeta, va ser una pionera del feminisme i del cooperativisme a Catalunya.

El 1930 la família es va traslladar a Barcelona. Quan començà la guerra civil, sis anys després, Marina ja era militant de les JSUC. Al costat d’altres companys de l’associació va col·laborar en l’organització de l’Olimpíada Popular, jocs esportius que s’havien de celebrar com a resposta als Jocs Olímpics de Berlín al juliol d’aquell any. Mai no van arribar a celebrar-se perquè els militars van donar un cop d’estat. Marina va participar amb el seu germà Albert, durant la revolta fallida de la guarnició barcelonina el 18 i 19 de juliol.

Durant els combats, els feixistes es van atrinxerar a l’Hotel Colón, situat a la plaça de Catalunya. La batalla va ser dura. Després de la seva rendició, les JSUC van confiscar l’edifici, que posteriorment fou la seu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat el 23 de juliol. És en aquest edifici on Juan Guzmán va prendre la fotografia de Ginestà que li va donar rellevància.

Ella no va conèixer l’existència de la famosa foto de l’Hotel Colón fins pocs anys abans de morir. Després de ser adquirida per Teresa Miranda, vídua del fotoperiodista germano-mexicà des de 1987, juntament amb la resta de l’arxiu de Juan Guzmán sobre la Guerra Civil Espanyola, la foto va romandre sense més senyes als arxius de l’agència. El 2002 es va utilitzar per il·lustrar la portada del llibre Trece rosas rojas de Carlos López Fonseca. El 2006, un documentalista d’Efe, Julio García Bilbao, aconseguí descobrir la identitat de la miliciana després d’analitzar el Diario de la guerra de España, de Koltsov, i investigar a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. Fou García Bilbao qui l’any 2008 la localitzà i es va posar en contacte amb Maria Ginestà, la qual tenia llavors 89 anys.

Marina Ginestà no va entrar en combat al començament de la guerra, sinó més tard, després dels anomenats Fets de Maig de 1937, que significà la lluita entre anarquistes i poumistes amb els comunistes del PSUC. S’enrolà com a miliciana, amb el número 345, sota les sigles del PSUC. Primer va treballar com a periodista de diversos mitjans de comunicació republicans, així com de traductora de rus del corresponsal del diari soviètic Pravda, Mikhaïl Koltsov, agent de la policia secreta de la Unió Soviètica corresponsal del diari soviètic Pravda. L’agost de 1936 arribà a Barcelona Mikhaïl Koltsov. El secretari general del PSUC, Joan Comorera, va assignar a Marina a ser intèrpret de Koltsov per assistir a l’entrevista entre el periodista i el dirigent anarquista Buenaventura Durruti, que es feu al front aragonès, a Bujaraloz, aquell calorós 14 d’agost.

Diverses fotografies de Guzmán mostren Ginestà, identificada com «Jinesta», al costat de Koltsov durant la trobada amb el líder anarquista. Segons Ginestà, el to de l’entrevista fou crític amb Stalin i aquest fet hauria estat la causa de la mort tant de Durruti com de Koltsov. Durruti va morir en circumstàncies no aclarides el novembre de 1936, a Madrid, durant el setge a la ciutat; Koltsov va ser cridat a Moscou el 1937, denunciat durant la Gran Purga de 1938 i executat el 1940.

A l’obra que Koltsov va publicar sobre la guerra civil, Diario de la guerra de España, se cita a Ginestà com un dels exemples de l’emancipació de la dona lluitadora: «Marina Ginestà, callada, atenta, amb els cabells tallats com un noi, combatent a les barricades de la plaça de Colón, conscienciosa mecanògrafa i traductora».

El final de la contesa, el 1939, la va sorprendre intentat marxar a algú país estranger des del port d’Alacant, però, detinguda, va ser reclosa en un camp de concentració. Després de dos mesos d’empresonament, va aconseguir fugir de l’Espanya franquista. En el duríssim pas dels Pirineus Ginestà suportà tempestes i aiguats de neu que se solidificava i relliscava quan algú la trepitjava; no portava roba ni calçat adequat. Totes les seves pertinences estaven en un farcell que portava al braç.  La seva parella va morir i ella arribà al seu destí, Montpelier, coixa, amb el canell ferit i el cor trencat. Allí va rebre tractament. Ginestà es retrobà amb els seus pares i amb Sole una íntima amiga.

Amb l’ocupació nazi de França, Marina va abandonar Europa rumb a Mèxic. No obstant això, el seu destí final va ser la República Dominicana. El 1946 es va veure obligada a abandonar el país per la persecució del dictador Rafael Trujillo. Després de recalar a Veneçuela amb els seus pares, el 1952 es va casar amb un diplomàtic belga amb qui tornà a Barcelona a la dècada de 1960, on romandria fins a començaments dels setanta. Llavors Marina es traslladà a París i allí va publicar dues novel·les en català. A París hi romangué fins al dia de la seva mort, el 6 de gener de 2014.

Pepita Laguarda Batet.

Pepita Laguarda BatetSolidaridad Obrera 1936/ The Kate Sharpley Library

Vivia al barri de Santa Eulàlia a l’Hospitalet de Llobregat. Des de molt joveneta treballava en una bacallaneria del carrer Creu Coberta de Barcelona. Tant Pepita, com la seva mare, Matilde Batet, militaven a la CNT.

El 18 de juliol de 1936 i els posteriors, les crides a la mobilització en favor de la República eren constants. Pepita tenia aleshores disset anys. Des de Barcelona, cada dia sortien columnes de milicians cap al front d’Aragó. Pepita treballava atenent els ferits que arribaven des dels diferents fronts, però ella volia ser més útil. A principis d’agost es va presentar a la caserna Bakunin (caserna del Bruc); volia fer-se miliciana. Pepita s’incorporà a les files anarquistes contra l’opinió de la seva família. Així doncs, va haver d’escapar-se de casa per poder agafar les armes.

En pocs dies es va conformar la columna Ascaso, una de les més rellevants. Comptava amb un miler d’efectius. Comandada per Domingo Ascaso (germà del mític Francisco Ascaso, que havia caigut el 20 de juliol a les Drassanes de Barcelona).

Pepita sortí de Barcelona el 15 d’agost. Amb ella va marxar Juan López Carvajas, el seu company.  La parella anà cap al cantó d’Osca. Arribaren al poble de Bizién i allí la columna establí el quarter general. La calor era asfixiant i el perill immens, els feixistes estaven atrinxerats a pocs metros d’ells. Gairebé se sentien les veus. És sabut que, de vegades, els soldats d’ambdós bàndols s’intercanviaven cigarretes.

Tot estava en calma, els últims dies no hi havia tants trets ni atacs aeris. Res ho presagiava, doncs,  però la mort de Pepita va ocórrer aviat, quan aquest 1 de setembre d’aquell mateix 1936, en ple estiu, ella va ser ferida. Eren les 5 del matí, segur que ja feia hores que els combats s’havien iniciat de nou. Quan va caure i la respiració se li tornà pesada al seu voltant s’amuntegaria immediatament una gran multitud de companys. Segur que cridaven: infermer!!! Un metge!!! Els fusells quedarien suspesos a l’aire! La ferida era greu, el dolor sord, terrible, calia sortir d’alli immediatament. En mig d’aquell infern fou traslladada primer a l’hospital de Bicién, on li van aplicar les primeres cures, i posteriorment a l’hospital de Sang de Grañén. No es va poder fer res per la Pepita.  Va morir a les 9:30 h. Tenia disset anys.

L’enterrament, a Grañén, fou un acte ple d’emoció. El fèretre anava acompanyat de milicians de la columna i d’una bona part dels veïns de la població. Molta gent, homes i dones, plorava, com podia ser d’una altra manera? Pepita era gairebé una nena. El seu fèretre va ser cobert amb la bandera vermella i negre de la CNT i amb rams de flors.

El seu company sentimental, Juan López Carvajal, va ser qui va escriure la carta notificant el decés a la premsa. En unes memòries redactades l’any 1954, López, militant anarcosindicalista, reconeixia que ell havia marxat al front seguint la Pepita.