Patronal i Pistolerisme 1919-1923 (1), per Soledad Bengoechea.

La Esquella de la Torratxa, 12 nov. 1920.
Download PDF

Soledad Bengoechea, doctora en història, membre del Grup de Recerca Consolidat “Treball, Institucions i Gènere” (TIG), de la UB i membre de Tot Història, Associació Cultural.

Conferència impartida al Museu del Monestir de Sant Cugat en les jornades dedicades a la figura de Francesc Layret (15 de novembre del 2022).

Bé, començo la xerrada dient que la història no cerca culpables, simplement busca com es va poder arribar a una determinada situació. D’això va aquesta conferència.

Presentació

L’any 1930, quan tot just es començava a sortir de la Dictadura de Primo de Rivera, l’escriptor Joan Oller va publicar la novel·la Quan mataven pels carrers, dedicada als anys que van del 1917 al 1923. Més o menys els que van commocionar Barcelona entre la fi de la Gran Guerra (1914-1918) (fins a l’esclat de la Segona, el 1939, es deia d’aquesta manera a la Primera Guerra Mundial) i la dictadura primoriverista. Segons càlculs del professor Albert Balcells, entre 1918 y 1923 a Barcelona 951 persones van ser afectades per la violència, de les quals 261 van morir. Diuen les cròniques que llavors tothom duia una pistola a la butxaca i que els crims i les revenges es reproduïen sense fi. No es tracta només del nombre absolut de morts  -també important-, sinó del degoteig constant d’agressions al carrer com a fenomen característic de la vida quotidiana: atracaments a mà armada i atemptats (contra empresaris, encarregats, sindicalistes de la CNT, sindicat anarcosindicalista (fundat el 1910), dels Sindicats Lliures (fundats el 1919) i contra les forces de l’ordre). Però avui per avui encara és impossible conèixer l’autoria d’una gran part dels conflictes socials i la filiació d’un alt percentatge de les víctimes, requisit indispensable per calibrar l’impacta dels diferents terrorismes i els costos humans que van haver de pagar les forces immerses en aquella guerra sorda. Sigui com sigui, aquest conflicte se l’ha d’englobar dins d’un context històric particular, i també considerar-lo com la conseqüència d’una sèrie de factors conjunturals que van portar a comparar la ciutat barcelonina amb la Chicago dels gàngsters d’Al Capone. Però aquí només es tracta d’explicar el comportament i el grau d’implicació de la classe patronal en escabrós terreny de la violència. Per tant, es començarà a parlar a partir del 1919. Fins a aquell moment no és correcte parlar de terrorisme patronal. És en aquell any, 1919, quan apareixen les primeres bandes o policies paral·leles que la patronal va canalitzar cap a la violència.

Una data emblemàtica: la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

Per parlar del terrorisme patronal hem de remuntar-nos al context històric de les conseqüències de la Gran Guerra. Una contesa en què els pobles europeus van ser sacrificats a les trinxeres durant quatre anys. Espanya va romandre neutral, però la guerra la sacsejà amb profunditat.

Com deia, Espanya no va participar en la Primera Guerra Mundial. (Ni a la segona, està clar). Però patí les conseqüències de valent. Entre altres coses, l’esclat de la guerra va representar que les exportacions catalanes de productes manufacturats creixessin extraordinàriament. Els països en guerra necessitaven mantes i uniformes pels soldats, cuir per les corretges, per les botes, etc. I els seus treballadors estaven a les trinxeres. I molts d’aquests països compraven aquests productes a Espanya. Les fàbriques catalanes del tèxtil i de cuir no donaven l’abast! Els industrials es van enriquir sense compartir ni poc ni molt els guanys amb els seus treballadors, mentre el cost de la vida va créixer un 70%. Al finalitzar la dècada de 1910, el salari real havia baixat un 20%. A més, aquests anys de molta feina arribaven a Catalunya milers d’obrers de la resta d’Espanya. Però la guerra s’acabà, i amb ella els guanys i els llocs de treball. La gent, a Barcelona i a Catalunya, quedava a l’atur. Tot això va ser un caldo de cultiu que incrementà la conflictivitat social.

Parlem ara una mica del context internacional que és inseparable dels esdeveniments que van ocórrer a casa nostre. En mig de la contesa mundial, el 1917 es produí la revolució bolxevic a Rússia. Enlluernats per aquest esdeveniment, els obrers d’arreu del món es van posar a l’expectativa, i en alguns llocs passaren a l’acció. Un any després, per exemple, a Alemanya s’iniciaren dos tipus de revolucions de caràcter diferent: social una, independentista l’altra. Ambdues quedaren frustrades. En algunes ciutats alemanyes, des de principis de novembre de 1918 grups independentistes proclamaven repúbliques (a Baviera, a Dresde, a Bremen). Tot seguit, 100.000 contrarevolucionaris (soldats que tornàvem armats del front de guerra i que actuaven com a força de xoc, soldats de l’exèrcit…) van marxar sobre Baviera per aixafar la «República independent de Baviera». El gener de 1919, a Alemanya es produí l’aixecament de la Lliga Espartaquista, de caràcter revolucionari. El seu destí es decidí en una setmana decisiva, la del 5 al 12 de gener de 1919, just quan aquí s’estava gestant la vaga de La Canadenca.

Malgrat l’assassinat dels dos líders espartaquistes, Rosa Luxemburg i Karl Liebkecht, al llarg de l’any 1919 hi va haver encara gran quantitat de vagues en diferents sectors d’Alemanya, lluites contra les quals el govern de la burgesia no va vacil·lar en enviar a les tropes. Per altra banda, a Itàlia, aquest període se li anomena “El Biennio Rosso” (bienni roig). Sobretot a la Itàlia central i a les zones rurals va haver-hi disturbis per aliments, manifestacions dels treballadors, l’ocupació de terres i fàbriques amb intents d’autogestió. Pensem en la pel·lícula Novecento que es mostra el despuntar del feixisme. I, a Espanya, a aquells anys, del 1918 al 1920 se’ls hi anomena el “Trienni Bolxevic”. La meitat sud de la península va ser la més afectada per les vagues, etc. Explico tot aquest context perquè crec que així podrem entendre millor les actituds preses per les classes econòmicament dominants catalanes que varen quedar espantades per aquests esdeveniments. Bé en aquell 1919 la lluita de classes era ben present a Europa.

Una fita cabdal en el desenvolupament del pistolerisme patronal: La Vaga de La Canadenca

En aquest context de temor per alguns i d’esperança per altres va començar el conflicte més important que va sacsejar Barcelona després de la Gran Guerra: la Vaga de la Canadenca.

El lema era: 8 hores pel treball, 8 hores per descansar, 8 hores pel lleure. Aquesta reivindicació aconseguida pels treballadors ara fa cent anys, concretament el 3 d’abril de 1919, s’anava demanant des de feia moltes dècades.

¿Com es van aconseguir aquestes 8 hores? Bé, amb una vaga, amb la coneguda com la vaga de La Canadenca. Es va dur a terme a Barcelona entre febrer i abril de 1919. 44 dies de vaga que van marcar una fita a la història del moviment obrer.

¿Com es va iniciar? ¿En quin context? S’inicià el 8 de febrer i s’estengué fins al 19 de març. Però després d’aquesta curta treva, el dia 24 començà una vaga general que dura fins al 7 d’abril. Recordem estem el 1919. Feia tres mesos que s’havia acabat la Primera Guerra Mundial. Feia dos anys, el 1917, havia tingut lloc la Revolució Russa. I ara parlem de la vaga de La Canadenca. Bé, les vagues, com tot en aquesta vida, sempre tenen una causa, una història. Res sorgeix de manera sobtada en la història de les societats humanes. Bé, els obrers russos havien aconseguit més o menys el poder. En conseqüència, les classes benestants començaren a tenir por. I es van organitzar. Si no tenim en compte això, repeteixo, no s’entendrà ben bé el que va passar.

Veiem ara els protagonistes més rellevants d’aquesta història pel tema que ens ocupa aquest tarda.

Anem ara a donar una ullada a la Confederació Nacional del Treball, la CNT, perquè sense això tampoc no s’entendria res. La CNT era el sindicat més important a Catalunya. Res a veure amb la més antiga UGT (reformista o els també reformistes sindicats catòlics). La CNT s’havia fundat el 1910 i es declarava anarcosindicalista i revolucionària. En un principi, els militants cenetistes no eren molts, però el 1919 l’organització ja comptava amb una quantitat molt i molt considerable: 400.000 afiliats a una Catalunya que devia tenir prop dels 2.000.000 milions d’habitants, potser no tants. I els sindicalistes s’ubicaven a les zones urbanes industrials. Pràcticament tota la classe obrera catalana estava sindicalitzada. I també la classe empresarial, com després veurem. Bé, he de dir que aquella societat estava dominada per unes relacions laborals marcades per la violència. ¿Què vull dir amb això? Que de vegades els sindicalistes anaven a les fàbriques amb la pistola obligant els obrers, de grat o per força, a sindicar-se. Tampoc no eren germanetes de la caritat

El líder més rellevant de la CNT era el català Salvador Seguí (el Noi del Sucre), d’ofici pintor de parets. Citem també al lleonès Àngel Pestaña, d’ofici rellotger. Seguí era un personatge singular. Considerat molt honest, pertanyia a l’ala moderada del sindicat i vetllava molt per la sort dels seus obrers, que li tenien un gran respecte. Era molt amic de Lluís Companys, el que després seria president de la Generalitat -de fet havien jugat junts de petits- i de l’advocat laboralista Francesc Layret. Salvador Seguí, líder de la CNT, va esdevenir un símbol per als treballadors catalans i un enemic per a la patronal. Per aquesta raó va patir dos atemptats dels agents de l’empresariat abans que aquests posessin fi a la seva vida. Dies abans de l’atemptat fatal, Seguí va rebre un anònim del Sindicat Lliure en el qual s’amenaçava de mort a Àngel Pestaña, a un tal Casanovas i a ell mateix. La tarda del 10 de març de 1923 uns pistolers l’assassinaven a trets al carrer Cadena de Barcelona.

Fem ara una ullada al Capità General de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch. Per què citem a aquet militar, a aquell home adornat amb un immens bigoti? Perquè Milans era el cap dels sometents i tenia vincles amb les bandes de pistolers. Era l’avi del Milans del Bosch que el 23F va treure els tancs als carrers de València. Bé, era un incís. Dèiem que Milans va respondre a la vaga de La Canadenca declarant l’estat de guerra i militaritzant els obrers de l’empresa. Als que es negaven a treballar, en estar militaritzats, se’ls detenia, se’ls aplicava el codi militar i eren ficats al castell de Montjuïc. A més, la Canadenca acomiadà a tots els treballadors que continuaven donant suport a la vaga.

Recordem: la situació continuà igual fins al 19 de març. Aquest dia, Salvador Seguí, el líder sindical del qual he parlat abans, només feia unes hores que havia sortit de la presó. Tanmateix, decidit es va dir: Apa, som-hi i va convocar un míting a la Plaça de braus de les Arenes. Amb la seva veu greu i profunda, pronuncià el seu cèlebre discurs convencent als 20, 30 o 40.000 obrers allí reunits de tornar al treball i donar un termini de 72 hores a les autoritats per alliberar a tots els presos. Tampoc no li va resultar fàcil. Van ser molt els que s’oposaven. Però Seguí els hi va convèncer. Era un líder nat. De fet, tenia por de que si no prenia una decisió el capità general resolgués la crisi aplicant una gran repressió. Però de moment la vaga es va acabar.

Però, ah!, qui podia fiar-se de la paraula de Milans del Bosch? Bé, no va complir la seva promesa: no va alliberar els presos en el termini previst en el míting. Llavors, cinc dies després, s’iniciava una nova vaga: el dia 24 de març començava un conflicte més dur que l’anterior i una vaga general de dues setmanes paralitzà Barcelona.

Cal fer constar que el paper del sindicat CNT fou fonamental en l’esdevenir de la vaga. La gosadia li va costar cara: més de 3.000 obrers ompliren les presons barceloneses.

Bé, hem vist l’actitud dels obrers. Veiem ara la del capital. El 24 de març, el dia que començava la vaga general i quan la ciutat quedava a les fosques, las “forces vives” començaren a mobilitzar-se. Milans de Bosch, revestit de la seva autoritat de capità general, reuní a totes las autoritats civils, presidents de la Diputació i Ajuntament, representants d’autoritats econòmiques, exministres i representants de partits polítics. Per la seva banda, el governador civil convocà a una reunió d’autoritats i representants de les entitats i corporacions més importants. Els líders més rellevants de la vida econòmica, cultural, militar, política i àdhuc religiosa de Barcelona foren convidats. Ens preguntem, què feien allí les autoritats religioses? Potser podem fer volar la imaginació. A la tarda, i amb la ciutat en estat de guerra, Milans del Bosch reunia de nou a una sèrie de personalitats. Quedava patent que la direcció dels esdeveniments anava a ser a càrrec del militar. La ciutat fou ocupada militarment i es va passar a dividir-la per sectors; per la seva banda, els soldats circulaven pels carrers registrant als transeünts. Els canons i els efectius de la Creu Roja ocupaven la Plaça de Catalunya, on la tropa va muntar una mena de campament.

I el Sometent, la milícia medieval formada majoritàriament per la burgesia, va rebre ordres de Capitania d’estar sobre avís. Llavors, els sometenistes desenfundaren les escopetes i varen treure els braçals vermells dels seus calaixos. S’arrengleraren a banda i banda i es dedicaren a perseguir als homes vestits d’obrers que passaven pels carrers. Ens preguntarem, l’Estat, no té el monopoli de la violència?, què hi feien doncs aquests homes armats al carrer? Per què no se’ls detenia?

La Federació Patronal de Barcelona, un Sindicat Patronal Únic i la banda negra

A més de la policia, l’exèrcit, la guàrdia civil, el Sometent, amb quines forces més comptaven les forces vives? Doncs no podem menystenir a la banda formada per una policia paral·lela. Anem per parts. Aquesta policia es va formar aquests dies per indicació de la Federació Patronal. Què era aquesta federació? Després ho explicaré. Bé, la vaga finalitzà el 7 d’abril. Què s’havia aconseguit? El decret del 3 d’abril de 1919 que marcava les 8 hores de treball a tot Espanya. El president del govern, el liberal comte de Romanones ho va tirar endavant per la por que els conflictes de Barcelona s’estengueren a tot Espanya. S’havia de posar en marxa l’1 d’octubre d’aquell 1919 (cosa que en general no va passar, però això és una altra qüestió).

En el context de la vaga de la Canadenca s’assisteix a uns esdeveniments que tindran una importància decisiva en els anys següents, en els anys del pistolerisme. El 9 d’abril va veure la llum la Federació Patronal de Barcelona, un veritable Sindicat Patronal Únic, a imatge i semblança de la CNT, el sindicat únic obrer. Veiem:

Al centre de la ciutat mateix, tocant la plaça de Catalunya, està situada la Rambla de Canaletes. El número 6 és un edifici elegant, auster. L’entresol té unes vidrieres enormes que permeten entreveure part de l’interior. Fa pocs anys era un restaurant mexicà. Ara és una botiga de roba que comunica amb la que està a baix, al carrer. El 1919 aquell era el lloc on la Federació Patronal tenia la seu, i on conspirava. A l’entrada sempre estava apostada una patrulla de les forces de l’ordre, protegint els patrons. A la taula del despatx del president s’escrivien les cartes adreçades al primer ministre i àdhuc al rei. En el gran saló principal, de sostres alts, un bon dia el secretari de l’organització, José Pallejà, fuster, va dir som-hi! tirem endavant la proposta. I va escriure al president del govern, explicant-li que posava en marxa la formació, d’una banda, de pistolers al servei de la patronal. Ho explicita un document que està dipositat a l’arxiu de la Real Academia de la Historia, a Madrid. Pallejà pregava a Romanones que no canviés del seu càrrec del Cos de Vigilància al policia expedientat Manuel Bravo Portillo, perquè en nom de la “casi totalidad” dels patrons barcelonins, la Federació Patronal havia elegit Bravo Portillo, protegit pel capità general Milans del Bosch, com a organitzador d’una policia paral·lela, que actuaria al servei de la patronal. La carta té una extraordinària dimensió perquè és l’únic document on la Federació Patronal reconeixia explícitament la seva vinculació amb Bravo Portillo. Sembla un fet insòlit que una Federació Patronal fes públic el seu desig de constituir un cos de policia, sobretot quan l’interlocutor era el govern. El document col·locava l’organització al marge de la llei, però res no acovardia una patronal que tenia el suport de la primera autoritat militar de Catalunya, Milans del Bosch. La missiva patentitza fidelment allò que fonts obreres varen repetir una vegada i una altra; la vinculació de la Federació Patronal amb bandes armades. Bé aquesta banda de pistolers era coneguda a l’època com la “Banda Negra”.

A l’arxiu del govern civil hi estan dipositats els expedients de les associacions. Allí es troba el de la Federació Patronal de Barcelona, que m’ha permès fer els aclariments que faré a continuació: veiem qui hi havia en aquells moments darrere la Federació Patronal: sabem que la lideraven patrons de la construcció, alguns d’ells de la importància d’un Josep Maria Miró y Trepat, en representació de la no menys rellevant Asociación de Contratistas de Obras Públicas de Cataluña, que, per cert, havia finançat la Federació Patronal amb una gran quantitat de diners, i que també l’engrossien patrons de la fusta, els carreters, els cotxers, els industrials del ferro, els naviliers i, àdhuc, els empresaris d’entitats productores d’energia. A més, per notícies emanades del Foment del Treball Nacional, també coneixem com s’havia enrolat a la Federació Patronal la mateixa Federació de Fabricantes de Hilados y Tejidos de Catalunya. Doncs bé, els directius d’aquesta organització eren empresaris tèxtils que ocupaven càrrecs rellevants al Foment del Treball. Altrament, per documents trobats a l’arxiu de la Cámara d’Indústria de Barcelona se sap que:

poco a poco [en 1919] fueron sumándose a la Federación Patronal las demás fuerzas patronales organizadas en Cataluña, pues era tal la situación del trabajo en Cataluña, que la Federación Patronal podía contar con la adhesión espiritual y material de todos los patronos, incluso de aquellos que por convicción y temperament eran enemigos de las asociaciones de resistencia ya que ello era consecuencia fatal del abandono del Poder público, que entregaba a la pròpia defensa a un sector social.

Els estatuts de la Federació Patronal de Barcelona reflectien els propòsits dels homes que hi havia darrera d’aquella organització. Pretenien que l’esmentada Federació tingués unes competències fins aleshores desconegudes en el món organitzatiu empresarial. Aspiraven a intervenir corporativament prop dels poders oficials; volien influir en tot el referent a les mesures legislatives relacionades amb problemes laborals. Ambicionaven crear un model de contracte de treball que fos fixat per l’empresariat. I confiaven que la política quedés subordinada a l’economia, i no a l’inrevés.

Però, a més, la pretensió de la Federació era establir un control absolut sobre el funcionament de les seves associacions adherides: aquestes tindrien l’obligació de comunicar-li qualsevol indici de conflicte que sorgís en algun dels oficis que la integraven.

A més, es pretenia que el control anés més enllà de l’àmbit barcelonès, ja que s’especificava que les societats podien ser de diferents punts de Catalunya (de fet, un any després, aquesta organització va prendre el nom de Faderación Patronal de Cataluña). Per a fer-se sòcies de la Federació, les societats només estaven obligades a pagar una quota d’entrada, un dels mitjans amb el que la Federació comptava per al seu finançament.

La Federació Patronal de Barcelona tenia el projecte de crear una borsa de treball àmplia, que estaria centralitzada a la ciutat comtal tot i que el seu radi d’acció abastaria tot Catalunya. A més de servir d’eina per a controlar el mercat de treball, la borsa faria alhora la funció que realitzaven les llistes negres. La missió més destacada d’aquestes llistes negres seria la de tenir controlats tots els obrers catalans, de tal manera que en cas d’un moviment vaguístic els dirigents sindicals no trobessin feina en lloc. Per això a l’oficina de la Federació hi hauria un fitxer, on obligatòriament figurarien totes les dades dels patrons federats i dels obrers. En cas de vaga, la borsa facilitaria als patrons afectats els treballadors que consideressin adequats per a reemplaçar els vaguistes. La mateixa oficina estaria encarregada de redactar un contracte de treball que seria obligatori per a tots els socis. Un tema important era la qüestió del locaut (tancament patronal). La Federació assenyalava que tots els patrons d’un idèntic ram industrial estaven obligats a secundar les consignes d’un locaut quan qualsevol problema plantejat en el sector es prolongués més de deu dies.

Aquestes clàusules sobre possibles locauts van resultar molt útils a la tardor i hivern següents, quan la Federació patronal decretà 84 dies de locaut, del 3 de novembre de 1919 al 26 de gener de 1920.

En el context de la vaga de la Canadenca, la Federació Patronal de Barcelona deixava clar el seu propòsit: convertir-se en el veritable Sindicat Patronal Únic de Catalunya. A més, va advertir els empresaris que només podrien enrolar-se en l’organització els patrons associats que prèviament haguessin legalitzat la seva societat i se’ls va amenaçar amb represàlies als no federats.

Bé, és a dir, com s’ha dit abans, a l’alçada de 1919 tenim a Catalunya dos sindicats patronals únics, un obrer i un patronal. Dues forces enfrontades que utilitzaven la violència contra els seus adversaris. A poc a poc, a la Federació Patronal li donà suport la gran patronal, els petits empresaris i, en definitiva, les classes mitjanes (botiguers, col·legi de metges, d’advocats). Per altra banda, la CNT estava composta sobretot d’obrers industrials, molt d’ells emigrants espanyols.

El 5 de setembre d’aquell mateix 1919 tres anarquistes assassinaven a Bravo Portillo, el cap de la banda de pistolers creada per la patronal, quan sortia de visitar una de les seves amants al carrer Còrsega amb Santa Tecla. Els escriptors anarquistes ressaltaren l’alegria que aquesta mort va produir en els medis obrers. Però quan l’expolicia va morir, la banda de pistolers no es va dissoldre, només canvia de líder. Li substituí un home absolutament novel·lesc, de foscos antecedents que ha passat a la història amb el sobrenom de Baró de Köening. Després en parlem.

Un mes després, al II Congrés de la Confederación Patronal Española, celebrat al Palau de la Música Catalana de Barcelona entre el 20 i 26 d’octubre de 1919, capitalitzat per la Federació Patronal barcelonina, es tornà a tocar el tema del pistolerisme (la documentació sobre aquest Congrés està dipositada a l’arxiu històric de Barcelona). Encara es notava a l’ambient l’estupor causat per la mort de Bravo Portillo i la del seu confident, Eduard Ferrer, dues setmanes després. Per això, al Congrés, els patrons van recavar el “l’exercici ple i absolut del nostre dret a la legítima defensa”.

Concretament, Felip Pons Solanas, secretari de la Comissió organitzadora del congrés, fou el que va presentar una ponència defensant la idea de formar un cos de seguretat especial donades les limitacions de la policia de la ciutat. Aquest cos tindria un caràcter privat i hauria de constituir-se amb empleats de tota confiança, limitant la seva funció a recintes industrials. Fora de les fàbriques hauria d’actuar com auxiliar de la policia i del Sometén. En concret deia així:

De hacerse así, tendríase con rapidez extraordinaria un contingente no inferior a 25.000 hombres en Barcelona solamente, ejerciendo leal y abnegadamente la más perfecta función policiaca de modo continuo y eficaz; 25.000 hombres armados sin sacrificio por el estado, de que echar mano en cualquier momento, engrosando el Somatén o por lo menos evitando siempre la ocupación de fuerzas de Guardia Civil y de Seguridad en la vigilancia y custodia de fábricas y talleres cuyas fuerzas cabe así emplear en otros menesteres de pública conveniencia (…). He de decir que la policía particular patronal, ha de ser un preciosísimo factor para auxiliar en su tarea a la policía oficial y un estímulo inapreciable.

He parlat d’aquell II Congrés Patronal celebrat al Palau de la Música Catalana. Ens preguntem, què era aquesta organització, la Confederació Patronal Espanyola amb seu a Madrid a la qual estava afiliada la Federació Patronal de Barcelona? S’havia constituït el 1914. El seu primer president i ànima de la Confederació va ser un empresari barceloní veí de Gràcia: José Sabadell Giol. Encara no li havia atacat l’epidèmia del tifus que assolava la ciutat i que pocs mesos després, als 57 anys, li va portar a la tomba. I no deixa de ser significatiu que, anys després, un altre català, Carlos Ferrer Salat, refundés la Confederación Espanyola de Organizaciones Empresariales (CEOE) el 1977, com tampoc que fins fa poc -i durant molts anys- el seu president fos un industrial català: Joan Rossell. Ara li ha substituït un basc: Antonio Garamendi. No és casual, oi? No és difícil imaginar la pressió que, al llarg dels anys, aquesta organització faria sobre els polítics. O, potser la política és plenament autònoma respecte de l’economia? El fet és que Catalunya, la zona d’Espanya més industrialitzada, no acostumava a tenir polítics a Madrid, però sí que liderava aquesta organització patronal. Bé, la història és un procés complex.