Algunes mai tornaren, una mirada a les milicianes catalanes (i 2), per Soledad Bengoechea

Milicianes, Barcelona juliol 1936.
Download PDF

Soledad Bengoechea, doctora en història, membre del Grup d’Investigació “Treball, Institucions i Gènere” (TIG), de la UB i de Tot Història, Associació Cultural.

Aquest article és un extracte del llibre: Bengoechea Echaondo, Soledad. (2022). Trencant barreres. Dones pioneres a Catalunya al segle XX, Barcelona: Llop Roig. Llibres i Cultura. 

Gavina Dolores Viana Viana. Va néixer a Sant Sebastià el 1891, i desconeixem l’any i el motiu pel qual va venir a Barcelona. La seva primera aparició a la premsa va ser ja durant la República, l’any 1933, quan tenia quaranta-dos anys. A les eleccions generals de novembre d’aquell any, on les dones votaven per primera vegada, Gavina treballà en favor del PSOE. Arribà a ser la responsable del partit a Barcelona i feia mítings per tot Catalunya i les illes Balears. 

Davant de les eleccions del 16 de febrer de 1936, que donaren el triomf al Front Popular o Front d’Esquerres, Gavina portà a terme una gran campanya publicitària, recorrent diverses poblacions. Quan esclatà la guerra civil, el juliol del mateix any, Gavina, que ja tenia quaranta-cinc anys, va voler marxar al front com a miliciana (era la secretària responsable de la instrucció). 

De tornada a Barcelona, algunes milicianes, amb Gavina al capdavant, van constituir la secció catalana de Socors Roig Internacional, alhora que feien tasques de rereguarda fins al final de la guerra. El Socors Roig Internacional (SRI) va ser un servei social internacional organitzat per la Internacional Comunista en 1922. Es va crear amb l’objectiu de funcionar com una Creu Roja política internacional. El SRI va conduir campanyes de suport als presoners comunistes i va reunir suport material i humanitari en situacions específiques. El SRI estava dirigit per Clara Zetkin, Ielena Stàssova i Tina Modotti. L’organització fou refosa a Barcelona el gener del 1936, amb l’objectiu de derrotar el feixisme als múltiples fronts.

El 1939, quan caigué la República, Gavina s’exilià a França, concretament a la localitat Saint-Bauzille-de Putois, Hérault. Anava amb el seu company, Josep Codina Amargant, i la filla de tots dos, Sol. Van haver de començar de nou, no hi tenien res. Finalment, després de tantes penalitats, a principis de 1960 Gavina s’instal·là a Malgrat de Mar, juntament amb la seva filla i el seu gendre. Allí retrobà al seu company, Josep Codina, i va pensar que mai era tard per res quan va decidir casar-se (Gavina tenia setanta-un anys). 

Centuria Anglesa Tom Mann, d’esquerra a dreta: Sid Avner, Nat Cohen, Ramona Siles García, Tom Wintringham, Georgio Tioli, Jack Barry i David Marshall a Barcelona, 1936.

Ramona Siles García sembla que va néixer l’any 1904. Havia format part de la Unitat de milícies de dones i havia lluitat al malaurat front de Mallorca. Allí, conegué a Nathan Cohen, que en juliol de 1936 es presentà en l’Hotel Colón per allistar-se a les milícies del PSUC. Cohen era un jueu de Stepney (un barri del municipi londinenc de Tower Hamlets) que va voltar força pel món, on la seva militància li va comportar diverses detencions. 

En el llibre “Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears”, l’historiador Josep Massot i Muntaner explica com Tom Wintringham, un pes pesant del Partit Comunista Anglès, en setembre del 1936 coneix a Nathan Cohen i a la seva companya Ramona Siles Garcia. La trobada es donà a la Rambla de Barcelona, en una desfilada de les tropes derrotades de Mallorca. Massot diu així:

“[…] en septiembre del 1936 Tom vió en la Rambla de Barcelona un desfile de parte de las tropas que volvían vencidas de Mallorca. Tuvo ocasión de conocer Nat Cohen, un judío londinense de Stepney, enjuto y obstinado, que había viajado por todo el mundo y había aprendido castellano en América del Sur (…) en Mallorca había conocido su compañera Ramona, una miliciana simpática y achaparrada”.

El brigadista anglès Keith Scott Watson descriu la Ramona com una “dona jove d’ulls vius, mal vestida i de faccions regulars però no bonica”, també comenta sobre que Nates es referia a Ramona dient “Ramona no és feliç si no està matant feixistes”. 

La Ramona Siles és l’única dona que apareix en una imatge del diari ‘Daily Worker’ del 19 de setembre de 1936 de la Centúria Anglesa Antifeixista Tom Mann (li devia el nom a un comunista anglicà unionista. Aquesta centúria participà en els fronts de Mallorca, Aragó i Albacete, XV Batalló de les Brigades Internacionals). 

Amb Nat Cohen, Sid Avner, Tom Wintringham, Georgio Tioli i Jack Barry, Ramona va participar en altres fronts. S’arriba a la seva història a partir de la correspondència de dues brigadistes, dues intel·lectuals: Sylvia Townsend Warner i Valentine Ackland.

Margarita Zimbal (o Putz), Als anys trenta Zimbal estava afiliada al Partido Socialista Obrero alemán. El 1933, quan Adolf Hitler agafà el poder, Margarita tenia disset anys (havia nascut a Breslau, Alemanya, l’any 1916). Tot fugint de la repressió que es va desencadenar en el seu país contra els militants d’esquerra, marxà a Madrid. 

De Madrid es traslladà a Màlaga i després a Mallorca. Allí treballà en un bar de Cala Ratjada. L’any 1936 es va instal·lar a Sitges. No estava sola, amb ella hi era el seu company, Edwin Bresler. Quan els militars van donar el cop d’estat tots dos es van allistar per combatre en les milícies del POUM (un partit petit, però que estava en procés de creixement), que va articular un gran nombre de columnes, tot que molt reduïdes. 

Margarita i Edwin van tenir la seva experiència en el front de Mallorca: ell va morir en combat, ella va retornar a Barcelona. El 6 de setembre, marxà al front d’Aragó carregada amb unes escasses pertinences. Allí va romandre unes setmanes. Però la seva unitat fou enviada a Barcelona, on Margarita va treballar a l’agència internacional i a la secció femenina del POUM. Tornada al front, allí una bala li va entrar per l’esquena i quedà morta. Tenia vint anys.  Fou enterrada al cementeri de Montjuïc el 24 d’octubre de 1936. 

Josefa Urda Díaz. Va néixer a Tembleque (Toledo) un dia de l’any 1917. A finals del 1934 fou detinguda a Barcelona per repartir fulls de mà recolzant els obrers asturians. Feia poques setmanes que la Revolució d’Astúries havia estat avortada pel Govern republicà, amb la participació del general Francisco Franco, el quan ja havia col·laborat en l’extinció d’una altra rebel·lió obrera el 1917, també a Astúries.

El 1937, quan Josefa només comptava 19 anys, es va unir a la columna Jaume Graells i es va dirigir a combatre al front d’Aragó. La columna Jaume Graells, també coneguda com a Columna de Ferro, fou una agrupació de dues centúries que sortí el 15 de setembre cap al front d’Aragó. Estava formada per membres del PSUC i la UGT de Barcelona i província i per un nombre considerable de milicians de Lleida. A la columna hi havia membres de les Brigades Internacionals procedents de França i Itàlia; en canvi, no hi havia militars professionals. Josefa va ser destinada al front de Madrid a principis del mes d’octubre. 

Josefa Urda fou una de les relativament poques dones que ingressà a l’Exèrcit Popular de la República després del decret de militarització de les milícies populars l’octubre de 1936.  S’ha repetit que la militarització de les milícies republicanes va significar l’expulsió de les dones en el front. Però hi ha dubtes de què fos completament així. 

Josefa aconseguí la graduació, primer de tinent i després de capitana en el IV Cuerpo del Ejército Popular de la República. Durant els darrers mesos del conflicte, destinada a Madrid, es va quedar fins al 27 de febrer de 1939. Des d’aquesta data no hi ha notícies d’ella, quan a l’abril del mateix anys la Guàrdia Civil havia intentat detenir-la en el seu domicili madrileny, carrer Barranquillo, 6, havia trobat la casa buida.

Carmen Catalán Pastor. Va partir cap al front de les Balears amb la columna del comandant Calerom amb les Milícies Antifeixistes de Catalunya del PSUC. Era el 16 d’agost de 1936. Dies després ja tornava a Barcelona. 

L’any següent marxà de nou, ara cap al front de Madrid amb la columna Mangada. Una unitat de milícies republicanes que va lluitar durant els primers mesos de la Guerra Civil a la Serra de Gredos, a l’oest d’El Escorial, aconseguint gran popularitat en realitzar una incursió en terres d’Àvila a la fi de juliol de 1936. 

Amb la militarització de les Milícies, Carmen abandonà la lluita. Instal·lada a Barcelona, treballà amb el Cos de Sanitat de Guerra. Destinada al front d’Aragó com a infermera, viuria la batalla de Terol durant el Nadal de 1937 i l’esfondrament de l’exèrcit de l’est. 

L’any 1938 Carmen estava de nou a Catalunya, treballant com a infermera en un hospital de Sabadell. Allí viuria l’ensorrament de l’exèrcit de la República. De nou plors i llàgrimes. 

El cas de Catalán Pastor és especial perquè el seu rastre es pot ressegui fins a la retirada dels republicans a França. El febrer de 1939, l’escriptora anglesa Nancy Cunard escriví des de la petita localitat francesa de Le Perthus, situada als Pirineus Orientals, com fou el que l’autora denominà l’«èxode des d’Espanya» en un article publicat en el Manchester Guardian el 8 de febrer de 1939:

“Furgonetas, camiones, tráileres y autobuses llevan a mujeres y niños refugiados desde la frontera hasta Le Perthus. La carretera está mucho mejor organizada y ahora la mitad está libre de coches para poder entrar y salir de España (…). He podido confirmar, al menos en parte, que hay personas heridas. Han llegado a Francia unos 7.000 (cifra de soldados y civiles) bajo el mando de Carmen Catalán Pastor. Cuando conocí a esta mujer en Le Perthus, ella dirigía el transporte de algunos de estos heridos durante el asalto de Figueres y me expresó su gratitud hacia el Ministerio del Interior francés por su ayuda”.

En aquells moments, Catalán Pastor tenia vint-i-tres anys. Després de capitanejar l’èxode de milers d’exiliats, la jove regressà a Barcelona, on fou detinguda i jutjada per un tribunal militar. Aquí es perd de vista la seva pista. El que si se sap és que el seu germà, Josep Catalán Pastor, fou detingut per la Gestapo en França i enviat al camp de concentració de Mauthausen, on va morir el 27 de gener de 1941.

Caridad del Río

Caridad (del Río) Hernández. Eustacia María Caridad del Río Hernández, més coneguda com a Caridad del Río, Caridad Mercader o Caritat Mercader —pel cognom del seu marit—, va ser una militant comunista catalana i agent de l’NKVD soviètic (Comisariado del Pueblo para Asuntos Internos), precedent del KGB. És especialment coneguda per ser la mare de Ramón Mercader, l’assassí de Lev Trotski, i per haver participat personalment en l’operació. Havia nascut a Santiago de Cuba un 29 de març del 1892 i va morir a París, el 1975.

Caridad Mercader pertanyia a una família acomodada, d’origen indià. Amb poc menys de setze anys, el 13 de juny de 1908, la premsa de Barcelona anunciava l’enllaç de Caridad del Río amb Pau Mercader Medina, set anys més gran que ella i integrant d’una pròspera família del negoci tèxtil. El seu pare, Narcís Mercader Sacanella, havia començat el negoci amb una fàbrica a Badalona, ampliant-lo mitjançant l’establiment a Barcelona de diverses factories més. Es tractava d’un enllaç que unia dues famílies adinerades de la burgesia barcelonina. 

El 7 de gener de 1911 es van celebrar les noces i la parella va tenir cinc fills. Després dels primers anys de convivència, el matrimoni va començar a naufragar. Pau Mercader, aparentment un devot pare de família, en la intimitat mostrava, segons la seva esposa, algunes aficions sexuals poc convencionals. Tal com va descriure el seu fill Lluís en el documental Asaltar los cielos, Caridad li havia explicat que el seu marit la portava a bordells per incitar-la a noves experiències sexuals. Allí, l’hauria forçada a observar a través de forats ocults en els envans de les habitacions les trobades sexuals entre les prostitutes i els seus clients. Aquests episodis haurien originat en Caridad un profund menyspreu no sols cap al seu marit, sinó també cap a la seva classe social. 

Caridad va començar a fer classes de pintura amb l’artista i professor a l’Escola de Belles Arts de Barcelona Vicente Borrás i Abella, en l’estudi del qual va poder establir contacte amb intel·lectuals i bohemis. Va començar així la seva transformació personal i, a poc a poc, Caridad s’inserí en ambients marginals. Començà a introduir-se en certs locals del Paral·lel, l’avinguda dels cafès cantants, els bordells i el que es coneixia com la “Barcelona canalla”. S’inicià en el consum de morfina —segons va relatar el seu fill Ramon al seu germà Lluís, Caridad va ser addicta en secret als opiacis durant molts anys—. En ple auge del pistolerisme a Barcelona, eren els anys vint, Caridad va freqüentar cercles anarquistes, i arribà fins i tot a proporcionar-los informació per atemptar contra els interessos empresarials dels Mercader.

Un altre factor que va contribuir a la fi del seu matrimoni va ser la relació que Caridad va establir amb l’aviador francès Louis Delrieu —la identitat de l’aviador va ser establerta l’any 2013 per Gregorio Luri—. Delrieu, que pilotava regularment en la línia de Latécoère, entre Casablanca i Tolosa de Llenguadoc, va haver de realitzar un aterratge d’emergència prop d’Alacant el 1919. Casualment, Caridad es trobava en una propietat familiar a la mateixa zona passant una temporada. Louis i Caridad es van enamorar: «Era jove, elegant i cavallerós, i estava embolicat en l’aurèola mítica d’heroisme que acompanyava els pioners de l’aviació». Esdevingueren amants.

Tots aquests escàndols, afegits amb el que significà el descobriment de la seva implicació en alguns atemptats anarquistes, van portar les famílies Del Río i Mercader a prendre mesures dràstiques. Una nit de 1923, infermers del manicomi de la Nova Betlem, a Sant Gervasi, acompanyats pels germans de Caridad, van entrar a casa seva, li van posar una camisa de força i la hi van ingressar. El seu marit i els seus germans van considerar preferible que se la prengués per boja enlloc que acabés a la presó. Allí va estar tres mesos incomunicada, sotmesa a un tractament extraordinàriament agressiu, amb freqüents dutxes d’aigua freda i sessions d’electroxoc. «Vaig creure realment que allí em tornaria boja», li va confessar temps després Caritat al seu fill Lluís

El 19 de juliol de 1936 es va produir la revolta de la guarnició barcelonina. Caridad va participar activament en els combats contra les tropes alçades (hi ha una famosa fotografia que ho posa de manifest), sobretot en l’assalt a la Capitania General, on es trobava el líder dels revoltats a Barcelona, el general Manuel Goded. Pel que sembla, després de la rendició del general, fou Caridad Mercader qui va convèncer els milicians que se’l conduís davant Lluís Companys en lloc d’executar-lo allí mateix. Una vegada davant el president de la Generalitat, Goded va acceptar radiar un missatge reconeixent el fracàs de la revolta a Catalunya i demanant als que encara resistien que es rendissin. 

El protagonisme de Caridad Mercader en l’episodi va ser narrat pel periodista francès André Jacquelin en la seva obra Espagne et liberté: le second Munich (1939): «Al seu voltant es van agrupar milicians i milicianes, i d’entre aquestes últimes cal destacar l’exemple de la Louise Michel [catalana], de nom real Caridad [sic] Mercader, amb la roba esquinçada però sublim en la seva ardent fe. Amb risc de la seva vida, havia salvat de la massacre el famós general rebel Goddet [sic] (governador de Barcelona) per lliurar-lo viu al tribunal del poble». La història va aparèixer també publicada el 26 de juliol en La Dèpêche de Toulouse. Fou en aquests anys quan Caridad entrà a treballar pel Servei d’espionatge soviètic.

Després del fracàs de l’alçament, es va involucrar activament en l’organització de les primeres columnes que es van formar a Barcelona per reduir els revoltats. Segons diverses fonts, Caridad va partir cap al front d’Aragó en la columna dirigida per Durruti i Pérez Farràs, encara que és possible que es tractés més aviat de la columna Trueba-Del Barri, formada per milicians comunistes. Allí, on les metralladores segaven cames, braços i tot el que sobresortia, Caridad va resultar ferida, fet pel qual va haver de tornar a la rereguarda. 

No va tornar al front, sinó que va encapçalar una missió de contingut propagandístic enviada per la Generalitat, el PSUC i el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya a Mèxic i els Estats Units, en la qual també es pretenia adquirir armes.

En concloure la guerra a Espanya, el 1939, Caridad i el seu fill Ramon es van  incorporar al pla per posar fi a la vida de León Trotski, una de les veus crítiques amb Stalin més influents del comunisme, el qual s’havia refugiat a Mèxic el 1938. La mà assassina va ser la de Ramon, però Caridad hi va participar en el crim. El fill va ser detingut. La mare aconseguí escapar i va travessar les fronteres fins a arribar a l’URSS. 

L’operació contra Trotski convertí a la mare i al fill en herois de la Unió Soviètica. Ramón complí la seva condemna a Mèxic fins al 1960 i acabà els seus dies a Moscou.

El 1944, Caridad va obtenir un permís per sortir del país amb l’objectiu d’assolir l’alliberament del seu fill. Però contravenint les condicions acordades, va viatjar a Mèxic, on es duia a terme una operació encoberta per aconseguir que Ramon Mercader fugís de la presó. La presència de Caridad Mercader va ser contraproduent, ja que les autoritats mexicanes van endurir les condicions penitenciàries de Ramon i els soviètics van abandonar l’operació, sense assolir treure’l de la presó. Ramon mai va perdonar la interferència de la seva mare. 

Després del fracàs de l’operació, Caridad es va establir a París, gaudint d’una pensió soviètica. Viatjava ocasionalment a la Unió Soviètica per visitar als seus fills, Lluís i Ramón, que s’havien establert allí després que Ramon hagués complit la seva condemna a Mèxic. Caridad va morir a la capital francesa el 1975. 

Lena Imbert Lizarralde. Va ser obrera tèxtil i era també mestra. Segons Teresa Pàmies a ‘”Quan érem capitans”, Lena tenia 21 anys el 18 de juliol de 1936. Hi ha una coneguda fotografia dels milicians antifeixistes defensant la posició a les Drassanes aquell dia davant els sollevats; Lena Imbert és l’única dona de la imatge, presa pel fotògraf membre del PSUC, Agustí Centelles. Duu el fusell a les mans i es deia que no dubtava a fer-lo servir amb eficàcia. 

Imbert, amb altres companyes, fundà el MAM (Movimiento Antifascista de Mujeres) organització clau en la mobilització de les dones envers la causa republicana i de l’antifeixisme. Lena va participar activament en la creació de les primeres columnes que van sortir cap al front d’Aragó. Aquestes milícies van ser dirigides per Pérez Farràs, militar català que, quan va esclatar la guerra civil, va posar la seva experiència militar a disposició del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya com a conseller tècnic. El 25 de juliol va partir dins de la Columna Durruti en direcció al front d’Aragó com a assessor del mateix Durruti, però les discrepàncies entre els dos el convenceren de tornar a Barcelona. 

Segons el testimoni del pintor Josep Bartolí Guiu, tothom coneixia la columna com “la de Caridad Mercader”. A les seves files hi havia els dos fills grans de Caridad del Río, la mateixa Lena Imbert, África de las Heras, i les brigadistes holandesa i britànica Fanny Schoonheyt i Felicia Browne. 

Lena Imbert era membre del Comitè Nacional de les JSUC. Durant la Guerra Civil va traslladar-se a Mèxic amb Caridad del Río, qui ja era membre de l’espionatge soviètic. Lena era la companya d’en Ramón Mercader, fill de Caridad del Río. Després de la derrota de la República, Lena es va exiliar a França i junt amb altres companyes comunistes, com Margarida Abril, Pilar Azuara, i Lourdes Giménez, s’escaparen del seu refugi per incorporar-se a l’organització clandestina de l’organització a París.

Setmanes després, Soledad Fernández, Maruja Cánovas, Carme Brufau i les germanes Lena i Obdúlia Imbert van anar cap a l’URSS; aquest grup de dones comunistes catalanes, a les que es va afegir África de las Heras, passaren a formar part (algunes ja ho eren) de l’NKVD, la xarxa d’espionatge que va crear l’URSS prenent com a base l’organització de la Tercera Internacional. (La Internacional Comunista, també coneguda com la Tercera Internacional, va ser una organització comunista internacional, fundada el març de 1919,  que agrupava als Partits Comunistes dels diferents països).

Lena va participar en moltes operacions d’espionatge i sabotatge contra els alemanys quan l’exèrcit nazi va envair l’URSS. Hi ha una certa discrepància sobre els motius de la seva mort a Moscou l’abril de 1944 als 29 anys: alguns autors, com l’historiador Andreu Mayayo, situen la mort d’Imbert en combat contra els nazis, memtre d’altres, com Gergorio Luri, atribueixen la causa de la mort d’Imbert, a una malaltia oficialment inexistent a l’URSS, la tuberculosi, considerada una malaltia capitalista. La va atendre el doctor Carlos Díez, el mateix metge que subministrava regularment a Caridad del Río els estupefaents que consumia per suavitzar l’ansietat que tenia per la feina d’espia.

Segons el cens d’espanyols emigrats a la Unió Soviètica, altres germans de Lena també hi varen viure i treballar molts anys. Així, Teresa Imbert Lizarralde, nascuda a Lleida el 1925 va viure a Odessa i fou tècnica d’aviació; va estudiar a l’Escola Superior del PCUS i fou empleada en una editorial de llengües estrangeres a Romania, on es va casar. Retornà a Moscou el 1974 i es va repatriar el 6 de juny de 1992 a Espanya. L’Obdúlia Imbert Lizarralde, germana gran de Lena, va treballar a Kramatorsk, Tashkent, a la fàbrica de “Les 3 muntanyes”; fou també membre de l’NKVD. Vídua d’Ezequiel Fernández Moreira va ser membre del PSUC, i del PCUS durant tota la seva vida. Es repatrià el 1974. Victoriano Imbert Lizarralde era el germà petit de les noies Imbert. Nascut el 1929, va viure a Saràtov (Odessa) i va estudiar filosofia a la Universitat de Moscou. També es repatrià i morí poc després.

Lena Imbert ha passat a la història com la dona de Ramón Mercader, l’assassí de Trostki, malgrat ser aquest només un fet anecdòtic en la personalitat exuberant d’una dona lluitadora com poques, emprenedora, decidida, sense manies, amb les idees clares i un esperit insubornable de lluita i compromís, com així en parlaven els companys que la van conèixer tan a Barcelona, com al front de guerra, com a l’exili a la Unió Soviètica, la seva segona pàtria.

Rosa Domènech i Pujol

Rosa Domènech Pujol. Un 8 de novembre de 1906 va néixer a Grions (Sant Feliu de Buixalleu, comarca de La Selva), Rosa Domènech. Batejada com a Rosa, Elena i Josefa, descenia d’una família d’idees tradicionalistes i religioses. Uns anys després de néixer, la família es trasllada a. Segons Josep Clarà: «Era una noia decidida i amb una personalitat especial». El desembre de 1928 s’escapà de casa. El Boletín Oficial de la Província de Gerona redactà una requisitòria, a fi i efecte de poder-la localitzar. El Butlletí la descrivia com alta, prima, cara fina i prima, cabell ros tirant a fosc i tallat a la romana. S’instal·là a Barcelona fugint de l’escotament de la ciutat de Girona. A Barcelona teixí un conjunt de coneixences i es desenvolupà lliurement.

Treballà com a dependenta en un comerç. S’afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) tot just creada l’organització política. Poc després dels Fets d’Octubre de 1934, el 26 de novembre, fou internada al Sanatori Martí i Julià de Salt.  Segons el diagnòstic: «Sufría un estado vesánico con manifestaciones de perturbación mental siendo para su curación ser recluida en el nosocomio». L’11 de maig de 1935, Rosa fugí del sanatori i retornà a Barcelona.

En iniciar-se el sollevament militar del 1936, participà en els combats de la plaça de la Universitat dels dies 19 i 20 de juliol. El 24 del mateix mes s’allistà com a voluntària infermera amb un grup d’ERC que marxà integrat en la columna del capità García Miranda, per tal de combatre al front d’Aragó. Aquesta petita unitat actuà al sud del front d’Aragó i al cap de poques setmanes se situà sota el comandament de la columna Ortíz, integrada per diferents centúries, entre les quals una d’ERC. A inicis de setembre la centúria s’integrà dins de la Columna Macià-Companys.

Al diari La Humanitat (2 d’octubre de 1936), l’escriptor i periodista Lluís Capdevila esmentava que en no tenir prou com a infermera, el setembre de 1936 decidí agafar un fusell i anar a lluitar amb les tropes que estaven atacant la població de Belchite. En aquesta acció protagonitzà un episodi de valor, en fer arribar queviures i aigua als companys combatents. Arran d’aquest fet, el comandant Jesús Pérez Salas, cap de la columna, li atorgarà l’estrella d’alferes. 

Dos germans de la Rosa, Josep Maria i Lluís Domènech i Pujol, militants del tradicionalisme gironí, recolzaren el cop d’estat del juliol de 1936. Josep Maria, regidor de l’Ajuntament de Girona, fou afusellat el 13 de novembre de 1936, per decisió del Tribunal Popular. Lluís, sense judici previ, havia estat afusellat l’anterior 31 d’octubre. A aquestes tràgiques morts cal afegir el bombardeig aeri feixista que patí l’edifici on vivia la família Domènech, causant la mort d’alguns dels inquilins així com provocant nombrosos desperfectes als habitatges. Altres tres germans Vicent, Joan i Ricard —aquests dos darrers jesuïtes— sobrevisqueren a la guerra.

Amb la desfeta de la República, Rosa decidí no marxar a l’exili i romandre a la casa familiar de Girona. Fou delatada, detinguda i empresonada a l’edifici del Seminari, aleshores presó, situat davant de la casa de la mare. El 15 de març de 1939 les autoritats municipals van fer arribar un informe al tribunal militar on se la descrivia com una persona perillosa. L’informe erròniament la vinculava amb la FAI i se l’acusava d’endur-se’n llibres de les confiscacions de domicilis particulars. El dia 20 del mes següent, per ordre de l’auditor, fou treta de la presó i conduïda al manicomi de Salt, rebatejat com a “Manicomio Provincial”, sent ingressada per malaltia mental: «paranoia crònica». Al cap de poc temps, el 27 de maig d’aquell any, s’escapà i s’amagà. El 6 d’octubre l’auditor de guerra de Girona la declarà en llibertat, tot i haver fugit. Ningú feu cap esforç per a cercar-la i el 1944 encara era en lloc desconegut. Va morir a Girona el 15 de març de 1981. 

Dolors Montseny. Va néixer a Terrassa un dia de l’any 1921. A l’inici de la guerra civil tenia quinze anys i ja vivia a Barcelona, al segon pis del número 86 del carrer de la Forja. Treballava com a oficinista i estava afiliada al sindicat anarcosindicalista CNT. 

Quan es formaren les milícies, va intentar marxar amb la columna Durruti, on estava la seva tieta, però aquesta no li va deixar. Llavors, Loli, com li dèiem els amics, va ingressar a la columna de “Los Aguiluchos” de la FAI, també coneguda com a García Oliver, destacat anarquista i futur ministre. Per ferrocarril, aquesta columna va ser traslladada fins a Grañén i un cop a l’Aragó es va estendre pels municipis d’Osera i Bizién. 

Als inicis del mes d’octubre del 1936, Dolors va deixar “Los Aguiluchos” i es va unir a la segona bateria del octau regiment d’artilleria, comandada pel capità Iglesias. La feina de Dolors incloïa un gran perill: estava relacionada amb la manipulació de les càrregues explosives. Dolors es va afegir a la columna del capità Medrano Rivas. Dolors va ser destinada a les forces de vigilància costanera del sector de Tarragona. Amb la graduació de capitana, va fer funcions a l’estat major destacat en diferents punts de la costa tarragonina. En el moment en què es van dissoldre les milícies, arran de la creació d’un exèrcit Popular a Catalunya, Dolors va ingressar, el febrer de 1937, a la secció de protecció de vol de la tercera regió Aèria amb seu a Barcelona. 

Dos dies abans que les tropes franquistes entressin a la ciutat comtal per la Diagonal, el 24 de gener del 1939, Dolors va participar en la retirada de les restes de l’exèrcit republicà. Finalment, va passar la frontera francesa a principis de març, després de fer un periple per diversos pobles i ciutats catalanes (Sant Hilari de Sacalm, Argelaguer i Figueres), carregada amb les borses en les quals portava les seves escasses pertinences. A França va ser ingressada en un camp de concentració.

A la mort del seu pare, Dolors viatjà a Barcelona pel mes de juny, però va tenir mala sort: la segona dona del seu pare li denuncià i ingressà a la presó de Dones de Les Corts el 4 de juliol de 1939. El 6 d’octubre del mateix any fou alliberada. 

Vinculada amb la lluita antifranquista. Els anys quaranta va escriure locucions radiades des de Ràdio Bucarest (Ràdio Pirenaica), la ràdio clandestina de la resistència. 

Libertad Castro. Va ser coneguda perquè era companya de B. López Salvador, secretari de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). El juliol de 1936, marxà cap al front d’Aragó amb “Los Aguiluchos de las Corts” (la columna “Los Aguiluchos” de la FAI fou una milícia paramilitar alçada per voluntaris durant la Guerra Civil Espanyola. Estava formada per 10 centúries integrades majoritàriament per militants de la CNT i la FAI amb una presència important de dones i militars professionals lleials a la República del 7è Regiment d’Artilleria Lleugera).  De tornada a Barcelona, amb el mocador lligat al coll, Libertad conduí tramvies col·lectivitzats.  

Quan caigué la República, el 1939, marxà cap a l’exili a França. Allí participà en les activitats de la Mutualitat Ferroviària. Després de la seva mort, encara era recordada en mitjans anarquistes de l’exili.

Maria Martinez Sorroche

Maria Martínez Sorroche. Va néixer un dia tardorenc: el 9 d’octubre del 1914 a la cantina de “Los Patitas”, al poblat miner del Rascador de las Menas (actualment, part del municipi de Serón, a Almeria). El 1926 la família s’instal·la a Barcelona, al barri de Sants. Amb dotze anys, Maria treballà a la fàbrica “La Seda de Barcelona”, a la localitat del Prat de Llobregat. En plena República, a partir de 1932, i quan Maria comptava catorze anys, començà a treballar de fornera.

Maria, des de molt joveneta, fou una activa militant de la CNT i de les Joventuts Llibertàries als barris de Sants i de la Torrassa i al voltant del cercle de l’anarquista aragonès Félix Carrasquer Launed. L’any 1931 formà part del Comitè de Vaga d’una duríssima vaga del tèxtil a La Seda. I en èpoques de clandestinitat transportava armes, cobrava cotitzacions, distribuïa propaganda, etc. Tot això per encàrrec del sindicat confederal.

Quan s’inicià la guerra civil, Maria va sortir al carrer. Participà en la presa de la caserna de Pedralbes -realitzada pels llibertaris i anarcosindicalistes de la Torrassa-. Tenia divuit anys. 

Calien armes! Els anarquistes tenien algunes amagades utilitzades en anteriors revoltes, però evidentment no eren suficients per fer front a l’exèrcit, que no s’havia vençut del tot. En trobar soldats del quarter de Pedralbes que tornaven casa, s’assabentaren que a la caserna quedaven pocs soldats, ja que els revoltats d’allà estan cercats entre les places d’Universitat i de Catalunya. Molts anaren cap allà. Buscaven l’arsenal, mentre es creuaven alguns trets amb un grup de guàrdies d’assalt. Els guàrdies vacil·laren i finalment recularen en veure l’arribada de més obrers. 

A l’armeria es van trobar fusells, pistoles, bombes de mà, cascos d’acer, mosquetons metralladores i munició. Maria i els seus companys van carregar el camió i van poder fer pràctiques de tir amb un soldat que es va oferir a ensenyar-los com funcionaven els fusells Mauser. Amb el carregament se’n van anar cap a la Torrassa. A la seu de l’Ateneu Racionalista de la Torrassa també arribà un gran nombre d’armes, bombes i pólvora. 

Vençuda momentàniament la reacció, Maria s’allistà a la Columna “Los Aguiluchos”, amb la qual va combatre fins al setembre de 1936 a Osca, participant en els combats del cementiri.

De tornada a Barcelona, fou escollida per formar part del Comitè Econòmic de la Indústria del Pa. Era gestionat per la CNT i la UGT. Fins al 1939, va treballar en una tasca indispensable: s’encarregà de l’abastiment i el control i coordinació de la producció i distribució del pa a Barcelona. Al mateix temps, treballà a un forn col·lectivitzat.

Maria fou companya sentimental del militant confederal -i sembla que forner-  Federico Martínez Pérez. 

Amb el triomf franquista, prengué el camí de l’exili, efectuant “parades” d’internament a Golbey Epinal (prop la frontera suïssa) i La Godelle. I l’octubre de 1939 trobà feina com a minyona a Pau (Occitània). Continuà la seva militància a la CNT de l’exterior, dins la tendència reformista.

El 1952 va aconseguir un permís per a anar a visitar a la família, a Serón. I entre 1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida para una vida) que resten encara inèdites, però el seu fill, Fredy Martínez, n’ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb nombroses fotografies. Morí a Pau el 10 de novembre de 2010 i restà enterrada al cementiri de Lons-Lartigue.

Encarnació Fuyola Miret. Encarnación va néixer a Osca l’any 1907. Va estudiar a Barcelona i Madrid, on la família es traslladà pel treball del pare. Inicialment es va decantar per les Ciències Naturals per més tard cursà estudis de magisteri (aconseguint el títol de mestra en 1935). 

Va fer oposicions per als cossos de Correus i Magisteri, guanyant les oposicions el 1933. Inicià la seva trajectòria com a docent quan ja era militant del sindicat FETE-UGT, i es va presentar candidata, per Osca i Saragossa, pel partit comunista en les eleccions de 1933 encara que no va ser triada. Al costat d’Irene Lewy Rodríguez (periodista i secretària personal de Dolores Ibárruri) i Lucía Baró, va crear la publicació “¡Compañera!: el órgano de las mujeres trabajadoras, de la ciudad y del campo”. 

El 1934, Fuyola participà en el “Congreso Mundial de Mujeres contra la Guerra y el Fascismo”. La seva intensa participació política, sobretot en contra dels  governs  radicals -cedista del “bienni negre” (novembre 1933, febrer 1936)-, va fer que la hi detingués i processés repetides vegades. Col·laborà amb Dolores Ibárruri en l’organització Pro infància Obrera, que més tard passà a ser coneguda com a Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), de la qual va arribar a ser secretària general. També estava en el consell d’administració de la revista Mujeres, que era l’òrgan oficial d’AMA (el primer número de la qual sortí el 15 de febrer de 1936 sota la direcció de Dolores Ibárruri). 

El 1936, va estar lluitant en el front de Madrid amb el grau de Comandant, on desenvolupava tasques d’organització i d’informació. No era fàcil en una societat tan masclista fer-se obeir pels homes, però ella ho aconseguí. El 1937, malgrat que seria substituïda com a Secretaria de Asociación de Mujeres Antifascistas (AMA) per la mestra i pedagoga Emilia Elías, va escriure Mujeres antifascistas, sobre el seu treball. 

Entre les seves accions durant la guerra podem destacar una molt important que no amagava el seu perill: la de la seva participació en l’alliberament de camarades comunistes presos en els camps de concentració d’Alacant. 

Quan la guerra es va perdre, el 1939,  Encarnación va haver d’exiliar-se i començà el seu periple per França, on el mateix Partido Comunista Francès (PCF) el va ajudar a emigrar a Mèxic. S’embarcà en el vaixell anomenat L’Havre, que la va portar a la ciutat de Veracruz el novembre de 1939, després es traslladà a Zamora (Michoacán, Mèxic), on residí quatre anys. De Zamora va passar a la ciutat de Mèxic on es va instal·lar a casa de militants comunistes. A Mèxic va tenir un fill.

Estava casada amb el comunista Luís Sendín. Sendín, juntament amb els també comunistas Heriberto Quiñones i Ángel Cardón, fou afusellat al costat de les tàpies del cementiri de l’Est l’octubre de 1942 a Madrid. 

Des de l’any 1943 i fins a la seva mort treballà a la capital mexicana com a correctora d’estil i traductora de francès en diverses editorials. No deixà de col·laborar amb el PCE, escrivint articles per a Món Obrer i Espanya Popular, òrgan del PCE a Mèxic. A més, en 1949 i 1950 apareix com a secretària i presidenta d’Unió de Dones Espanyoles (UDE).

Elisa García

Elisa Garcia Sáez. Començava la tardor. Era un 22 de setembre de 1916 i naixia Elisa García Sáez. Ho va fer a Sant Andreu de Palomar -poble annexionat a Barcelona-, en el si d’una família de classe treballadora. De ben joveneta, com la majoria de companyes andreuenques, va entrar a treballar a La Española, fàbrica filial de la gran empresa tèxtil Fabra i Coats, situada a la barriada de la Sagrera. Les inquietuds d’un esperit lliure la van fer militar al sindicat socialista de la UGT i a ser membre activa de la Cooperativa L’Andreuenca, on va ser la delegada del grup juvenil de teatre. Més tard, no sabem quan, es va afiliar al POUM.

Segons relata l’hemeroteca consultada, en esclatar la guerra Elisa, que tenia dinou anys, s’incorpora com a voluntària dins de la Creu Roja per anar al font d’Aragó. No obstant això, com esmenta el mateix biògraf Jordi Rabassa, ultrapassà aquesta feina i esdevé miliciana. Segurament en la presa de decisió d’anar a lluitar al front hi va influir el seu oncle Josep Garcia i Abad, fuster d’ofici i militant destacat de la CNT i veí de la Sagrera. Josep García va ser una de les primeres víctimes antifeixistes del districte Novè mortes al front d’Aragó. 

Des del front, Elisa escrivia a la seva mare. El diari anarquista Solidaridad Obrera (3 de setembre de 1936), així com altres diaris de l’època, es feia ressò de la darrera carta enviada, talment com si fos un testament: 

“Por fin se han visto colmadas mis esperanzas. Parto con buenos camaradas y con un estado de ánimo elevadísimo. Quiero luchar contra esta gentuza maldita. Quiero saber lo que es sufrir y quiero compartir el dolor de los camaradas que combaten en el frente. Tengo un corazón que no puede permanecer impasible ante la lucha que sostienen nuestros hermanos”.

Elisa Garcia fou ferida de gravetat durant el bombardeig que patí la localitat de Tardienta (Osca) l’estiu de 1936, i immediatament fou trasllada a l’hospital republicà de Sarinyena (Osca), on va morir el 24 d’agost per “heridas sufridas en acciones de guerra”, segons consta en el certificat de defunció. Solidaridad Obrera esmentava: “Los cascos de unas bombas lanzadas por los aviones fascistas destrozaron el cuerpo de la joven y diseminaron [sic] por una eternidad el bello rostro de la solícita enfermera de la Cruz Roja”. La Vanguardia també en certificava la mort, però la qualificava erròniament com a militant de la CNT, amb aquestes paraules: “En el sector de Tardienta, frente aragonés, un casco de una granada lanzada por los aviones fascistas alcanzó a Elisa García, miliciana, militante de la C. N. T., causándole tan graves heridas que le han producido la muerte. Elisa García contaba apenas veinte años y desde los primeros momentos de la lucha contra el fascismo se situó con indescriptible entusiasmo junto a los bravos milicianos de la República y de la Libertad. En cumplimiento del deber ha caído esta joven y valerosa muchacha” (La Vanguardia, 4 de setembre de 1936).


En la necrològica apareguda en el diari ABC -del bàndol republicà- (4 de setembre de 1936) també es feia ressò de la carta enviada per Elisa a la seva mare dies abans de la seva mort:

“No paséis pena por mí; procuraré que no me pase nada; pero si por casualidad me sucediera algo, pensad que otros como yo también habrán caído. Si yo supiera que dando mi vida se podría terminar con los asesinos de la clase trabajadora, gustosa la daría. Si os dijeran que la lucha no es propia de las mujeres, decid que el cumplimiento del deber revolucionario corresponde a toda persona que no sea cobarde”.

I encara més, el diari La Libertad, el mateix dia 4 de setembre publicava una petita nota necrològica d’aquesta manera: 

“En el sector de Tardienta ha muerto, a consecuencia de haberle alcanzado los cascos de unas bombas lanzadas por los aviones facciosos, la enfermera de la Cruz Roja Elisa García, de veinte años. Al estallar la sublevación se alistó en la Cruz Roja, y días antes de su muerte su madre recibió una carta en la que Elisa le decía que no pasara pena por ella (i es reprodueix part de l’esmentada carta).”

L’esmentat diari Solidaridad Obrera descrivia Aixa la gesta heroica de la jove andreuenca: 

“No es posible trazar el comentario que se merece el gesto de la muchacha que, desafiando el peligro y que despreciando la tranquilidad del hogar, ha sabido reivindicar a la mujer obrera. En el fin heroico de nuestra camarada hallamos los destellos de valentía y gloria que ha aureolado a las valiosas mujeres a través de las páginas más destacadas que el proletariado mundial ha escrito con trazos de sangre y dolor”.

Elisa fou enterrada al cementiri parroquial de Sarinyena. Un cop finalitzada la guerra, i per ordre de l’alcalde franquista de la localitat aragonesa, la llegenda de la tomba d’Elisa Garcia fou destrossada a cops de martell. La llegenda esdevingué il·legible, fet que motivà un conjunt de veïns i veïnes a recuperar la seva memòria. L’any 2013, després d’un llarg procés de recerca, es pogué recuperar la llegenda:

“Estás muerta y no lo estás/ dentro de esta tumba fría/ descansa en paz hija mía/ que en tus padres vivirás./ Muerta heroicamente luchando contra el fascismo en el frente de Aragón sector Tardienta”.

Des de Sarinyena la continuen recordant cada 14 d’abril amb un sentit homenatge al peu de la seva tomba. L’entitat cultural Os Monegros, l’organitzadora de la commemoració, la recorda amb aquestes paraules: “…la llevamos con nosotros, hoy Elisa García Sáez “estás muerta y no lo estás”, estás viva en la eternidad de la memoria de los hombres y mujeres libres, con la dignidad suficiente como para reconocer los valores por los que luchaste y por los que continuaremos luchando”.

Sant Andreu de Palomar tampoc l’oblida. Una placa col·locada al carrer de les Monges enfront de la parròquia de Sant Pacià i l’espai verd situat entre els carrers del Segre, del Cinca i del Pont ha rebut el nom de Jardins d’Elisa Garcia Sáez. La descoberta de la placa es va dur a terme en el marc de la Fira de l’Economia Solidària (FESC), el 27 d’octubre de 2018. La proposta d’anomenar un espai públic amb el seu nom va sorgir conjuntament de la Fundació Roca i Galès, la Xarxa d’Economia Solidària, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i la Federació de Cooperatives Agràries, i amb el suport de diverses entitats de Sant Andreu de Palomar, entre d’altres, l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar i el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. 

Unes paraules sobre l’expedició a Mallorca

A principi d’agost de 1936 es conformà el grup més nombrós de joves que participaren en una acció bèl·lica: el del batalló que es va formar amb noies de Barcelona, Sabadell i Mataró. Pertanyien a diferents organitzacions sindicals i polítiques, tot i que eren majoritàriament del PSUC i la UGT. Més de cent dones s’embarcaren en l’expedició del capità Alberto Bayo a Mallorca. Entre les milicianes anaven cinc infermeres de La Creu Roja (Daria i Mercedes Buixadé, Teresa Bellera Cemelli i Maria Gracia Sanchos. Desconeixem el nom de la cinquena), disposades a jugar-se la vida per salvar  la d’altres ciutadans. 

Aquestes dones quedaren atrapades a l’illa de Mallorca, els republicans reembarcaren el 3 de setembre deixant allí a les noies. El seu destí fou esgarrifós: a Manacor, un grup de falangistes les va veure i va córrer cap a elles. Els homes les van violar i assassinar. Una sort horrorosa (i de tantes altres també)!  Els feixistes agressors  van dir després que se l’havien buscat: per putes!!! Ni en el pitjor dels seus somnis aquest final! 

L’existència d’un diari, escrit per una d’elles (la que ens és desconeguda), on es relaten els dies de campanya a Mallorca, una foto del grup, feta poc després de ser detingudes, i l’anonimat de tres d’elles, ha fet que sobre aquesta història hi hagi moltes llegendes. Vuitanta anys després, una intensa investigació retorna la identitat de les milicianes anònimes i les contextualitza en el moment històric que van viure des d’una perspectiva de gènere. La seva història ens permet sentenciar que la guerra no fou tan sols cosa d’homes.

La periodista Esperança Camps explicava en una entrevista a l’historiador Antoni Tugores el dramàtic final d’un grup de milicianes a les Balears entre les quals es trobava Maria Garcia Sanchís:

“Un dels episodis més obscurs de la guerra del 1936-1939 és l’assassinat de cinc infermeres catalanes a Manacor. Totes cinc van arribar a Mallorca amb una expedició organitzada pel capità aviador Albert Bayo. Van eixir del port de Barcelona el 16 d’agost de 1936. Com que les coses anaren mal dades, el 3 de setembre l’expedició va reembarcar, però van deixar alguns camarades a l’illa. Entre ells, les cinc infermeres. L’endemà mateix van ser capturades i exhibides com un trofeu de guerra pels falangistes. En concret, pel comte Rossi, un militar feixista italià que havia acumulat molt de poder en l’exèrcit fidel a Franco a Mallorca. Les varen sotmetre a tota mena de vexacions i el 5 de setembre les executaren en un acte públic. Immediatament, la propaganda feixista va escampar la brama que eren dones dedicades a la prostitució i de cap manera no eren sanitàries de la Creu Roja. Aquesta és, segons l’historiador Antoni Tugores (Manacor, 1948), la segona mort de les cinc infermeres. L’escarn a què van ser sotmeses. I el vel de silenci.”.

Maria García Sanchís, era natural de l’Olleria. Nascuda l’any 1881, de jove s’establí a Barcelona. Persona de conviccions polítiques pròximes a l’anarquisme, arribà a fer mítings i ser una de les responsables de les Milícies Femenines en defensa de la República organitzades després del colp d’estat militar de 1936. Va morir a Manacor.

Després de tot, el patiment encara no s’havia acabat 

Gonzalo Berger i Tània Balló, a la seva magnífica obra, Les Combatents, donen una xifra de milicianes catalanes que van estar al front:  1.195 (s’ha dit a la primera part d’aquest treball). Són números freds, com sempre que intentem reduir a un simple número un fet passat.

Aquí, en aquestes pàgines, i a la primera part, s’han pogut percebre fragments de les vides de les milicianes. Poques, és cert, però representatives. Una part s’han localitzat gràcies a la lectura de Les Combatents. Els autors expliquen que el patiment de les milicianes no s’havia acabat amb la desmobilització, perquè després va arribar la revenja dels franquistes, implacable. Moltes vegades perquè moltes d’aquestes dones es resistien a la derrota i no es van rendir mai: a la fàbrica, a la guerrilla, a les presons, a casa, mai no es van deixar de lluitar contra el feixisme i la repressió. 

Per concloure transcrivim unes paraules que Gonzalo Berger va dir quan li van preguntar si les milicianes de la Guerra Civil Espanyola van ser unes pioneres:  

“Són pioneres en la reacció que tenen en bloc, en l’espontaneïtat des de tots els racons de Catalunya i de la Península, d’anar al front en una unitat militar. Tot i que hi ha casos abans. Sabem que durant la Revolució Russa hi van lluitar alguns grups de dones, en la revolució mexicana també. Però no d’aquesta manera tan generalitzada ni amb un paper tan rellevant en moltes línies, des de la mateixa propaganda fins a l’acció directa al front i en aquest nombre. Després a l’Exèrcit Popular, un cop militaritzades les milícies, realment l’exèrcit republicà va ser el pioner, el capdavanter a integrar-les, tot i que van ser poques. Sí que és veritat que fins aquell moment no hi havia hagut un exèrcit regular amb dones, més enllà de les milícies. A partir de la Segona Guerra Mundial ja hi hauria més dones”.